Tanka de l'any que s'acaba

L'any s'acomiada.

Dels jardins polonesos,

groc d’esperança.

De les hores incertes,

sols l'amor ens en guarda.

Imatges del meu octubre a Lublin (Polònia) 

MOLT BON 2018 A TOTHOM!  

Nadal 2017

ESTRANYESA

Imagino Maria contemplant amb estranyesa

el Nen tot just nat.

Fill de la Paraula? Cim de la Promesa?

Si no en sabés l’engendrament sagrat,

tot seria tan normal! –tret de la pobresa

de la cova i el pessebre i la fredor i l’obscuritat.

Aquest instant és immortal, en té el goig i la certesa:

canvia el món, li dóna plenitud,

però qui més ho sap?, qui més ho veu?, qui més ho sent

amb gratitud?,

qui més pot creure que Déu renunciï a l’absolut

i assumeixi, desvalgut, tanta feblesa?

I Maria tem per Déu per primer cop: l’escoltaran?,

l’entendran?, l’acceptaran? Porten tants segles esperant

força, llibertat, poder i reialesa!

Donar-se a un Déu totpoderós no fou una proesa

tan gran com donar-se ara a aquest Déu fet infantesa:

amb aquell Déu tan gran no l’espantava res,

se sentia acompanyada i sostinguda,

però amb Déu a la falda, vulnerable, incomprès,

el que d’ella es demana és tan foll i tan gran!

I se sent tan feliç amb l’Infant

com se sent desconcertada i perduda.

David Jou (del nou poemari Cant Espiritual 2017) 

Un 1, un 5 i un altre 5...

(AMB PERMÍS DEL POETA, EN CARLES VALL)

Cent cinquanta cinc lladres,

cent cinquanta cinc bandarres,

mediocres a manades,

ganduls amb un os a l'esquena.

Cent cinquanta cinc botxins

esmolant les dalles.

Cent cinquanta cinc creus

amb l’hòstia endimoniada.

Cent cinquanta cinc núvols negres

que ens volen tapar

el Sol i la Lluna.

Cent cinquanta cinc

porres per decret...

Cent cinquanta cinc

mals accents al dictat,

cent cinquanta cinc

mosques saballoneres.

Cent cinquanta cinc

ments obtuses i

mal moblades.

Cent cinquanta cinc

toves de caganers...

Carles Vall

Plouen fulles grogues...

Plouen fulles grogues en forma de cor,

voltegen i dansen en petits corriols.

Cal l’espera llarga de l’hivern mandrós

i de nou les branques lluiran colors.

Plouen dies vacus en el fons del cor;

cal un temps de pausa per saber qui som.

Atiem les flames, endrecem records,

i les nostres branques floriran de nou.

No estiguem pas tristos, que l’hivern és dolç;

plouen fulles grogues en forma de cor...

Montse Galionar

Panical blau

Panical de la muntanya,

panical del prat suau,

panical tot ple de punxes,

panical tenyit de blau.

Panical, flor de rondalla

d’aquell rei que té un fort mal

i per curar-li la cama

cerquen flor de panical.

Panical, flor virtuosa,

rara flor del panical,

guareix-nos, ai!, d’enyorança

quan l’amor fa estar malalt.

Celedoni Fonoll

Un dia, un dia qualsevol sortiràs a cercar-la, la flor de panical. Tu possiblement encara no ho sabràs, però no serà només ella, la flor, el que et seduirà, com la màgia d’un reflex de lluna blava enmig dels prats; serà el riu que serpenteja al fons de la vall, i el fràgil pont tibetà que et durà a l’altra riba tot balancejant-se al vent, i el silenci en la tarda, i les petites casetes amb les teulades cobertes d’herbei; seran les immenses extensions dels prats, com jardins naturals on hi caben tots els colors del món, i les mil carenes blavisses que basteixen l’horitzó fins a fer-se fonedisses en el llunyedar... Serà  la roca on asseure’t amb els peus penjant mentre somrius i mires enlaire, seran els cants harmoniosos dels ocells, seran les pedretes que tires a l’aigua i aquests núvols blancs que viatgen lentíssims per un cel molt clar... I serà la llum, i serà el ventijol que juga amb el fullam dels arbres amb xiuxiueigs íntims i secrets... Serà la pau, la pau que desitges, la pau que vas perdre, la pau que et guarirà.

Un dia, un dia qualsevol hi aniràs a l’encontre, de la flor de panical. Ascendiràs muntanya amunt fins a trobar-la. I t’hi emmirallaràs, i veuràs en ella un reflex del teu jo, punxant però incapaç de fer mal, únic, salvatge, bell i solitari. Llavors, molt a prop seu, sentiràs com les teves ferides d’amor es van guarint, perquè així són els seus poders, perquè t’ensenyaran a estimar de nou, i voldràs ser com una flor més d’aquell paisatge i quedar-t’hi per sempre, arrelada a la terra, impregnada de tots els perfums de les valls, i aprendràs el cant de l’oblit, de la serenitat altra vegada, el cant de ser feliç. No, no creguis que és un somni. És la màgia de la flor de panical.

Sense tu...

Em sento com un vell far,

en un port desert de vida,

lluitant per mantenir encesa

la llum que ningú no albira,

el raig que ningú no veu;

el llamp que es perd en el cel,

i que en l’horitzó agonitza…

Em sento com un vell far,

en terra erma i podrida,

amb la salabror del mar,

i amb els crits de les gavines…

Montse Galionar

He mirat cap el bell far.

Una llum que sempre albiro

un raig que de lluny es veu

un llamp que il·lumina el cel.

Llum de pianos i cordes

en terra verda i fecunda.

Xavier

Em sento com un vell far

que un altre far albira.

Si la claror se'm fa lleu

amb la teva creixeria.

Xuclarem llum de la lluna,

volem la terra daurada.

Del desert, d'aquesta duna,

en farem terra llaurada.

Carme 

Més enllà de la finestra...

Més enllà dels vidres bufa el vent,

i una pluja persistent fa brillar els carrers amb llums de nacre.

Solitud. Els arbres de la plaça es desvesteixen;

sacsegen els seus braços, esgotats de repetir

la mateixa extremitud una, deu, cent mil vegades...

No resten més fulles per caure

en les branques que perviuen any rere any,

i que semblen, malgrat tot, tan i tan fràgils... 

Remolins de coure en el terra humit

i la dansa del fred escolant-s’hi, burlesca...

Més enllà dels vidres, sento el vent.

No, no em queden més fulles per caure.

L’huracà de la teva presència a prop meu

va acabar d’endur-se les darreres que quedaven,

i em resten les branques, nues, joguines a l’atzar.

Dansen records de somnis incerts –fal·làcia o certesa...?

Garbells de mots caducats, com les fulles a terra,

paraules llunyanes que van germinar a dins meu. 

Va renéixer i va morir, la vida, i ara què en resta?

Et sé lluny i acompanyat, en algun indret remot,

contemplant amb nous amants altres pluges, altres tardes,

des d’algun racó de món, del teu món ja lluny del meu.

Potser, immers en mil projectes, taciturn, inescrutable,

o potser exultant per uns èxits brillants, un cop més,

qui sap si contemplant jardins, palaus o runes gregues,

iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,

cercant un déu que tingui algun sentit, potser autoinculpant-te

de l’excés de vanitat que et visita de manera intermitent,

tot iniciant un acte de contrició tan fals

que no et creus ni tu mateix... 

Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull encabir-te en els meus somnis,

que molt lluny queda la mar i la llum de les estrelles...

mes... enllà dels vidres bufa el vent,

i la pluja em porta el cant del teu record amb sons de vespre. 

Montse Galionar 

Sons de tardor

¿Serveix d’alguna cosa el vagareig

per l’univers platònic dels seus versos

quan de fet, ni em calen les paraules per reviure

aquesta ària de tardor, entre l’enyor i la nostàlgia?

I teixir-se amb la boirina del silenci i de la tarda

un nou jo amb tota la puixança que l’ànima un dia posseí,

on es fonien somnis i quimeres, en un èxtasi d’amor

etern, indestructible...

Oh, realitat, que mai sabràs del cert

en quin punt et transmutares en fal·làcia!

Per sort, la mort t’alliberarà potser d’alguna tràgica evidència.

I esdevindràs feliç

en aquella roda d’habituds i despropòsits

que ara habiten el teu cor i que pinten d’or caduc les velles branques.

I jo, petit mortal que m’he vist reflectit en els seus versos

enyoro aquella llar enmig del bosc, enmig la boira,

que només habitàrem fugaçment des d’algun somni.

Regalimen tendresa els sons de la tardor, i jo l’envejo...

Montse Galionar  (Dins 4 Veus) 

Tardor, benvinguda!

PREC

Sol de tardor que comences

a esgrogueir tants jardins,

que endolceixes fulla a fulla

tots els recers i els camins,

que omples de melangia

els passadissos del cor

i que duus a cada cosa

tendrament la seva mort,

fes-me entrar a la teva dansa,

sol de tardor complaent,

vés minvant sense recança

els poders que té la ment,

apilona'ls amb les fulles

que, cansades del seu vol,

amb un esclat incendies

i es perden en fumerol.

Narcís Comadira

L'àvia Lola

Avui deixeu-me presumir d'àvia guapa. L'àvia Lola, la meva àvia paterna. Jo m'havia de dir com ella, Dolors. Però sembla que unes hores abans del bateig el pare va tenir una de les seves habituals crisis neuròtiques i va sentenciar: "Mecasondéu, ja en tenim prou, de dolors en aquest món". I va decidir que em diria Montserrat. Ningú va gosar contradir-lo... De vegades el nom fa la cosa, i m'he preguntat com seria jo si m'hagués dit Dolors, com ella... A ella la van admirar pintors com Santiago Rusiñol i Joaquim Mir; a mi, l'única floreta d'algú relacionat amb els pinzells em va venir d'un pintor de parets que li va dir a la meva mare: "Senyora, si em dóna la filla li pinto la cuina!" Decididament, crec que no m'hi assemblo gaire...

L’àvia Lola vivia a casa nostra. Va morir quan jo tenia 12 anys. No me l’estimava gaire. La dona que vaig conèixer no tenia res a veure amb la jove bonica de la fotografia; era ja una vella amargada de 110 quilos, deixada, mal vestida i amb una forta olor corporal, que caminava feixuga balancejant-se d’una banda a l’altra com un vaixell a la deriva. Menjava a totes hores d’amagat. Els pares malparlaven d’ella  al seu darrere i davant meu, i els comentaris que sentia no ajudaven a apropar-m’hi... La Lola vella era reservada i eixuta, no es ficava mai en la conversa dels pares; li costava molt demostrar afecte, no feia mai abraçades ni petons... D’altra banda, jo sentia devoció per l’àvia materna, la iaia Cinta, menuda, propera i amorosa, neta com una patena, molt diferent de l’àvia Lola. Aquesta última, doncs, sempre hi sortia perdent...

La gent que l’havia coneguda de jove sovint ho comentava: què li devia haver passat a la Lola per haver-se deixat d’aquesta manera? Tan fina, tan maca, tan agradable i tan senyora... Feien tan bona parella amb el seu marit, un militar amb graduació del regiment de Treviño, tan ben plantat a dalt del cavall, i s’estimaven tant...  Recorden que quan va ser destinat a Sevilla, tot just acabats de casar, ella va tenir un disgust considerable perquè no hi volia anar, i que anys després va passar un altre mal tràngol perquè no volia tornar-ne... A Andalusia va ser rebuda als salons més selectes, Granada la va enlluernar i potser alguna cosa més... Ara, ja vella, la veien pel mercat amb el cistell, coixejant, amb un abric negre enorme ple de llànties i els cabells llardosos, esbufegant penosament. La Lola, ves a saber perquè, havia perdut el tremp per la vida. A casa pràcticament no es movia d’una butaca de vímet a prop de la finestra, des d’on feia autèntiques filigranes de ganxet amb fil molt prim, fins que els dits se li van inflar tant que va haver de deixar-ho. També tenia una traça especial per a les plantes, sobretot per les hortènsies, que eren l’admiració de tot el veïnat. Va patir un atac de feridura dos anys abans de morir, tenia la sang espessa, deien, i altres atacs se li van anar succeint en aquest temps, minvant cada vegada més la seva autonomia. Cada vegada que en patia un de nou recordo amb terror el rebombori, el secretisme, el no deixar-me sortir de la cambra per no veure-ho, l’avisar l’oncle Santiago i el metge... Algunes vegades els pares marxaven tot el diumenge i em deixaven sola amb ella; passava una por terrible pensant que es moriria davant meu i que no hi hauria ningú més a casa... Durant moltíssims anys he somiat que això passava, ha estat un dels malsons més recurrents que de tant en tant encara es presenta. L’àvia i la seva circumstància em feien por. Por i fàstic. Quina crueltat podem mostrar les persones quan no estem preparades per entendre...

Però des de la seva postura de dona reservada i prudent, l’àvia observava. Recordo un dia calorós d’estiu, amb 7 o 8 anys; tenia unes xancletes blaves de goma d’aquelles que es passaven pel dit. Se’m desmanegaven sovint, les tires no quedaven ben subjectades a la sola. Recordo que aquella tarda una vegada més se’m van trencar i xancleta en mà ho vaig anar a dir a la mare. Ella, amb una ràbia desproporcionada que devia estar covant de qui sap què, me la va arrabassar de les mans i com una possessa em va començar a colpejar els braços i les espatlles amb tota la mala baba, fins que ja satisfeta me la va llençar i va marxar. El meu plor era inconsolable: pel dolor físic i sobretot pel dolor de dins; em vaig sentir la nena més desgraciada i solitària del món... Recordo que sense dir res l’àvia va venir amb una tovallola mullada i amb molta cura me la va anar posant sobre les zones vermelles fins que se’n devia calmar la roentor... No sé si llavors vaig saber valorar com es mereixia aquest gest de l’àvia, però sé que mai vaig poder oblidar el de la mare...

Un altre record agradable que en tinc, de quan era força més petita i encara dormia al llit de baranes, és aquest: m’havien portat a dormir abans d’hora perquè havia vomitat, cosa habitual  en mi perquè vaig néixer amb una hèrnia de hiat molt important que em retornava a la boca tot el que menjava, a part que tota la tensió que vivia a casa, els crits del pare, els seus atacs neuròtics i els maltractaments, els ulls que li sortien del cap i tot allò que em feia sentir culpable sense saber de què, em tenien tan atemorida que a cada ensurt, a cada daltabaix, se’m regirava l’estómac de la por i acabava vomitant. Aquell vespre devia passar una cosa semblant; la mare no volia que mengés res fins l’endemà “perquè devia ser alguna cosa del fetge”, i jo plorava perquè tenia gana. El pare va entrar a la cambra menjant-se una galeta amb la intenció que jo el veiés. Em pensava que venia a donar-me-la, però amb quina crueltat se la va cruspir tota davant meu i va sortir d’allí amb un somriure de satisfacció maligna pintat al rostre...  Els meus plors eren ja desesperats, com si plorés per tot el que m’havia d’anar passant a la vida... També llavors va entrar l’àvia a l’habitació amb un parell de galetes maria, i jo vaig plorar encara més fort perquè em pensava que també se les menjaria davant meu perquè també era dolenta... Però no, l’àvia me les va posar a les mans i em va dir que cuités a menjar-me-les i que sobretot no ho digués a ningú...

Els poderosos i secretíssims motius de l’àvia Lola que la van acabar convertint en una persona tan diferent del que havia estat no els he sabut mai; ara bé, no devien ser gaire fàcils per a ella els anys que va conviure amb nosaltres una vegada vídua, amb el fill les neures del qual devia conèixer millor que ningú, sempre callant, observant, prudent, no contradient... Vaig haver-me de convertir en una persona adulta per començar a conèixer i comprendre una mica la Lola, la meva àvia, quan ja feia molts anys que no hi era, quan la meva percepció de les coses ja no estava condicionada per les opinions alienes... Vaig començar a entendre-la una mica, potser contrastant aspectes de la seva vida amb la meva. Des de la meva figura que pesa exactament la meitat que la seva i un físic que no s’hi assembla en res, jo també he estat titllada de reservada, poc sensible i eixuta, també m’he hagut de construir una cuirassa gruixuda per sobreviure, també he sabut què representa patir aquest mal de l’ànima anomenat depressió capaç de transformar una vida o d’anar-te matant per dins; he tastat desamors dels que no et permeten tornar a creure en res, també conec els trastorns alimentaris i me n’he sentit culpable sense saber que es tractava d’una malaltia. També, de tant haver de callar he oblidat sovint les paraules essencials... No, no puc saber quin va ser el trasbals de l’àvia, però he pogut anar intuint-ne la intensitat...  

Decididament, crec que sí, que ella i jo tenim més d’una cosa en comú...

Conservo molt poques coses d’ella. Unes arracades de topazis molt boniques que em vaig posar el dia del casament del meu fill, un àlbum de mostres de puntes de ganxet esgrogueïdes i finíssimes i un mocador de seda vermellosa, ja segat pels doblecs i el pas dels anys, que apareix en un quadre d’un dels pintors que tant la van admirar quan era jove...

Amb aquesta imatge amb què encapçalo el post li he volgut rendir un homenatge, tardà però vitalment necessari; l’he publicada en una web sobre la Vilanova antiga i ha causat sensació. Ha tingut una allau de comentaris afalagadors, l’han admirada. Li han reconegut la seva bellesa després d’un segle llarg des que la van retratar. Moltes persones li han adreçat paraules molt boniques. I jo d’alguna forma els hi voldria fer arribar. Van per a tu, àvia; és la meva única manera de demanar-te disculpes per haver-te estat esquerpa i d’oferir-te tota l’estimació que no et vaig saber mostrar en el seu moment. Ho veus, àvia, com et troben bonica? Potser en algun moment et van trencar el cor i la vida sencera, potser no et van saber estimar, com tampoc en vaig saber jo. Però en aquests moments en què, com un smartphone que sense demanar permís inicia un seguit d’actualitzacions, per algun resort intern m’he trobat fent un  balanç de vida i quasi tots els comptes em surten negatius, vull que sàpigues que estàs a la columna dels guanys brillant amb llum pròpia, que em sento orgullosa de ser la teva néta i que t’envio la més gran de les abraçades amb tota la meva estima! 

Música sobre els teulats

Música sobre els teulats.

La pluja, l’orquestra.

Xardorós l’estiu.

La tarda negreja

enmig d’una dansa

de llamps amb mil braços

que esquincen el cel.

Música sobre els teulats.

Trombons i timbales

ressonen dins l’aire.

La tempesta creix.

Del fullam dels arbres

sona l’arpa amable

de les gotes d’aigua.

Música sobre els teulats.

Un fanal escampa

la seva llum groga

per la terra molla.

El vent bufa amb força.

Volen les cortines

i peten les portes.

I plou, finalment ja plou.

I plou, amb ganes  ja pou.

I plou, amb fúria ja plou.

I plou, amb delit ja plou...

Música sobre els teulats.

L’allegro vivace

trenca el meu adaggio

de ritme latent...

I envoltada d’ombres,

dins d’aquesta festa,

escolto els arpegis

de la gran tempesta.

Montse Galionar  (dins 4 Veus)

Un parèntesi en la pausa blocaire de l'estiu

Taaaat, que hi ha algú per aquí...?  

De les valls d'Andorra, el record d'uns dies de descans tranquils, necessaris i reparadors a finals de juliol, perduda entre rius, prats i muntanyes.

Deliciós oasi de pau! No cal anar a la mar a encomanar les penes (Jaume Arnella dixit). Placidesa total en l'aigua cristal·lina dels seus llacs.

 Esbarjo per als ulls, descans per a la ment, gaudi per als sentits. 

Moments de diversió. I, és clar, coses que passen quan algú et deixa anar allò de: "segur que no t'atreveixes..."

Als Cortals d'Encamp, fa just una setmana, vaig trobar aquest parell de marmotes tan bufones, campant pels prats frescos, la mar de tranquil·les. Ufff, qui pogués tornar-hi ara mateix i no haver de patir aquesta insuportable calor de mil dimonis..

Pujant al Port de Cabús és irresistible la temptació de sentir-se cafè a dins la tassa...

Formós i pelut vedellet, fent cara de mala llet, mostrant l'últim model d'arracades a prop dels llacs Tristaina. Tot just li surten les banyes. Criatureta, que encara no saps com n'és de dura la vida...!

No a totes les bestietes bufones els espanten les punxes...

Així de bonica es veia la nit des de la terrassa. Vaig dir-li adéu a la vall, tot demanant-li que m'aculli sempre que ho necessiti i donant gràcies per aquests dies. 

Temps de joia, temps de poesia

Ella, la dona del meu fill, és poeta amb obra publicada a Polònia. Ell és molt més bo amb les lletres del que la modèstia li permet reconèixer. Ella i el meu fill em van voler donar les gràcies per haver-los dedicat el nostre llibre a Quatre Veus sobre les Quatre Estacions. I van escriure i regalar-me  aquest poema, que és alhora una mostra d’agraïment, una aclucada d’ull i una abraçada de complicitat.

Amb el seu consentiment, el vam recitar el passat divendres 14 de juliol durant el seu enllaç. Intercalant les estrofes en polonès i en català. El germà de la Monika llegia la versió original, jo vaig fer-ho en la nostra llengua. Vam crear una atmosfera màgica i emotiva, va ser el casament civil més bonic que podia imaginar.

I en Carles, un altre poeta i amic de l’ànima, els va oferir també  un bellíssim poema com a regal de noces, amb una enquadernació molt acurada. Però aquest es mereix un altre capítol per a ell sol.

Seran feliços, el Josep M. i la Monika. Mentre la poesia formi part de la seva vida s’estimaran sempre.

QUATRE ESTACIONS

A l’hivern, quan els arbres no són arbres

sinó siluetes en l’horitzó, rodejats de neu blanca

des d’on guaiten i es refugien els ocells,

A la primavera, quan el cel no és el cel

sinó fum d’argent sobre els prats

i les grues vagaregen sobre l’herba molla,

A l’estiu, quan el vent no és el vent

sinó el vaivé rítmic del mar

i la certesa que el que és, és

i el que no és ja no passarà,

A la tardor, quan la joventut ja no és joventut

sinó boira densa en el camins

on s`ha perdut tant, però ens vam trobar l’un a l’altre,

Seguim dempeus, com dos arbres

que creixen arrelats a la terra

per sempre junts.

Autora: Monika Bartkowska

Traducció: Josep M. Vallès

*  *  *   

CZTERY PORY ROKU

Zimą, kiedy drzewo nie jest jak drzewo

lecz kontur nieba, a wokół  biały śnieg

spod śniegu wychodzą i giną w nim ptaki

Wiosną, gdy niebo nie jest jak niebo

lecz szary dym ponad łąkami

Tam w mokrej trawie brodzą żurawce

Latem, gdy wiatr nie jest jak wiatr

lecz płynny ruch morza i pewność,

że to co jest – jest, a to czego nie ma

– nigdy nie będzie już naszym udziałem

Jesienią, gdy młodość nie jest jak młodość

Lecz gęsta mgła nad drogami,

gdzie zgubiliśmy wiele lecz odnaleźliśmy

siebie –

Stoimy niczym dwa drzewa

wrośnięte w ziemię –

na zawsze razem.

Monika Bartkowska

Casablanca

Torna-la a tocar: és hora de rendir-me,

de no enganyar-me més pensant que l’he oblidada,

d’abandonar d’un cop aquesta resistència,

de dir prou a la prudència,

de tornar a ser jo altra vegada.

Torna-la a tocar:

em cremarà la música i no ho sabrà ningú,

sostindré la copa encara amb pols segur,

conservaré el domini i mantindré l’aspecte

pulcre i dur,

la imatge freda i circumspecta.

Ningú no sabrà pas

com lluiten dintre meu la nostàlgia i l’agonia,

com desborda el foc el riu que el contenia,

com creix ella

fins a ser el que sempre ha estat: la llum del dia,

la meva sola pàtria i obstinada meravella.

Torna-la a tocar:

fins i tot resistiré contemplar-la fit a fit,

tan a prop altra vegada aquesta nit,

tan a prop i tan prohibida:

és hora de rendir-me a l’evidència,

d’acceptar que sempre ha estat la meva vida

i de saber-la perdre, ja que cal que sigui així,

havent-li dit “t’estimo” i enterrant en mi

la música, el record, el dolor, la violència.

David Jou  (Els ulls del Falcó Maltés) 

A la companya del meu fill

Em plau avui recuperar aquest poema dedicat a Monika, la companya del meu fill. D’aquí a unes dies seran entre nosaltres per celebrar el seu enllaç civil a Vilafranca. Temps, doncs, de felicitat. Després, tornaran al seu país d’Irlanda, on tenen la llar establerta. 

Per a tu, polonesa bonica! 

Arribares d’un país molt fred, lleugera d’equipatge,

però el teu caliu de dona captivà l’amor d’aquell qui m’és preuat.

Al principi va costar una mica entendre’ns;

va caldre emprar llenguatges de bona voluntat,

treballar el diàleg dels somriures, del gest i dels silencis.

Va caldre que estenguéssim una xarxa de llaços invisibles

que ens unissin a tots tres: a tu, a mi i al fill, el teu company.

T’hem obert les nostres portes, i t’hem regalat el mar,

que per tu s’ha vestit de gala, i s’ha fet més blau i més amable,

que també vol seduir-te. I tendrament, tu ens mires agraïda.

La sorra ara té un rastre de petjades

que va des de terres poloneses fins als vorals del meu cor.

Tu, passejant entre l’arena i el mar, allà on es desfà l’onatge

després d’acaronar els teus peus…

T’has fet collarets de petxines, i en un flascó d’estrelles

t’enduus l’aigua, la sal i la brisa, que et perfumaran la pell.

Avui compleixes anys. Lluny d’aquest país, que serà teu per sempre,

però a prop de qui t’estimes. Tornaràs molt aviat, i novament

es conjuminaran els blaus: cel, horitzó i els teus ulls, en l’abraçada del mar.

No importa que el teu niu de naixença hagi caigut de l’arbre;

per l’amor del meu fill, per tu mateixa, en nosaltres hi tens casa oberta.

Nostra llar és ara rica en noves músiques, nous sabors, noves paraules.

Hem esfondrat temors i hem crescut, i hem guanyat una filla.

Allò que ha besat el mar, ningú mai no ho pot malmetre.

Perquè algú molt important va lliurar-te cor i vida,

resta el meu, també, impregnat de tu, Monika.

Montse Galionar