L'àvia Lola

Avui deixeu-me presumir d'àvia guapa. L'àvia Lola, la meva àvia paterna. Jo m'havia de dir com ella, Dolors. Però sembla que unes hores abans del bateig el pare va tenir una de les seves habituals crisis neuròtiques i va sentenciar: "Mecasondéu, ja en tenim prou, de dolors en aquest món". I va decidir que em diria Montserrat. Ningú va gosar contradir-lo... De vegades el nom fa la cosa, i m'he preguntat com seria jo si m'hagués dit Dolors, com ella... A ella la van admirar pintors com Santiago Rusiñol i Joaquim Mir; a mi, l'única floreta d'algú relacionat amb els pinzells em va venir d'un pintor de parets que li va dir a la meva mare: "Senyora, si em dóna la filla li pinto la cuina!" Decididament, crec que no m'hi assemblo gaire...

L’àvia Lola vivia a casa nostra. Va morir quan jo tenia 12 anys. No me l’estimava gaire. La dona que vaig conèixer no tenia res a veure amb la jove bonica de la fotografia; era ja una vella amargada de 110 quilos, deixada, mal vestida i amb una forta olor corporal, que caminava feixuga balancejant-se d’una banda a l’altra com un vaixell a la deriva. Menjava a totes hores d’amagat. Els pares malparlaven d’ella  al seu darrere i davant meu, i els comentaris que sentia no ajudaven a apropar-m’hi... La Lola vella era reservada i eixuta, no es ficava mai en la conversa dels pares; li costava molt demostrar afecte, no feia mai abraçades ni petons... D’altra banda, jo sentia devoció per l’àvia materna, la iaia Cinta, menuda, propera i amorosa, neta com una patena, molt diferent de l’àvia Lola. Aquesta última, doncs, sempre hi sortia perdent...

La gent que l’havia coneguda de jove sovint ho comentava: què li devia haver passat a la Lola per haver-se deixat d’aquesta manera? Tan fina, tan maca, tan agradable i tan senyora... Feien tan bona parella amb el seu marit, un militar amb graduació del regiment de Treviño, tan ben plantat a dalt del cavall, i s’estimaven tant...  Recorden que quan va ser destinat a Sevilla, tot just acabats de casar, ella va tenir un disgust considerable perquè no hi volia anar, i que anys després va passar un altre mal tràngol perquè no volia tornar-ne... A Andalusia va ser rebuda als salons més selectes, Granada la va enlluernar i potser alguna cosa més... Ara, ja vella, la veien pel mercat amb el cistell, coixejant, amb un abric negre enorme ple de llànties i els cabells llardosos, esbufegant penosament. La Lola, ves a saber perquè, havia perdut el tremp per la vida. A casa pràcticament no es movia d’una butaca de vímet a prop de la finestra, des d’on feia autèntiques filigranes de ganxet amb fil molt prim, fins que els dits se li van inflar tant que va haver de deixar-ho. També tenia una traça especial per a les plantes, sobretot per les hortènsies, que eren l’admiració de tot el veïnat. Va patir un atac de feridura dos anys abans de morir, tenia la sang espessa, deien, i altres atacs se li van anar succeint en aquest temps, minvant cada vegada més la seva autonomia. Cada vegada que en patia un de nou recordo amb terror el rebombori, el secretisme, el no deixar-me sortir de la cambra per no veure-ho, l’avisar l’oncle Santiago i el metge... Algunes vegades els pares marxaven tot el diumenge i em deixaven sola amb ella; passava una por terrible pensant que es moriria davant meu i que no hi hauria ningú més a casa... Durant moltíssims anys he somiat que això passava, ha estat un dels malsons més recurrents que de tant en tant encara es presenta. L’àvia i la seva circumstància em feien por. Por i fàstic. Quina crueltat podem mostrar les persones quan no estem preparades per entendre...

Però des de la seva postura de dona reservada i prudent, l’àvia observava. Recordo un dia calorós d’estiu, amb 7 o 8 anys; tenia unes xancletes blaves de goma d’aquelles que es passaven pel dit. Se’m desmanegaven sovint, les tires no quedaven ben subjectades a la sola. Recordo que aquella tarda una vegada més se’m van trencar i xancleta en mà ho vaig anar a dir a la mare. Ella, amb una ràbia desproporcionada que devia estar covant de qui sap què, me la va arrabassar de les mans i com una possessa em va començar a colpejar els braços i les espatlles amb tota la mala baba, fins que ja satisfeta me la va llençar i va marxar. El meu plor era inconsolable: pel dolor físic i sobretot pel dolor de dins; em vaig sentir la nena més desgraciada i solitària del món... Recordo que sense dir res l’àvia va venir amb una tovallola mullada i amb molta cura me la va anar posant sobre les zones vermelles fins que se’n devia calmar la roentor... No sé si llavors vaig saber valorar com es mereixia aquest gest de l’àvia, però sé que mai vaig poder oblidar el de la mare...

Un altre record agradable que en tinc, de quan era força més petita i encara dormia al llit de baranes, és aquest: m’havien portat a dormir abans d’hora perquè havia vomitat, cosa habitual  en mi perquè vaig néixer amb una hèrnia de hiat molt important que em retornava a la boca tot el que menjava, a part que tota la tensió que vivia a casa, els crits del pare, els seus atacs neuròtics i els maltractaments, els ulls que li sortien del cap i tot allò que em feia sentir culpable sense saber de què, em tenien tan atemorida que a cada ensurt, a cada daltabaix, se’m regirava l’estómac de la por i acabava vomitant. Aquell vespre devia passar una cosa semblant; la mare no volia que mengés res fins l’endemà “perquè devia ser alguna cosa del fetge”, i jo plorava perquè tenia gana. El pare va entrar a la cambra menjant-se una galeta amb la intenció que jo el veiés. Em pensava que venia a donar-me-la, però amb quina crueltat se la va cruspir tota davant meu i va sortir d’allí amb un somriure de satisfacció maligna pintat al rostre...  Els meus plors eren ja desesperats, com si plorés per tot el que m’havia d’anar passant a la vida... També llavors va entrar l’àvia a l’habitació amb un parell de galetes maria, i jo vaig plorar encara més fort perquè em pensava que també se les menjaria davant meu perquè també era dolenta... Però no, l’àvia me les va posar a les mans i em va dir que cuités a menjar-me-les i que sobretot no ho digués a ningú...

Els poderosos i secretíssims motius de l’àvia Lola que la van acabar convertint en una persona tan diferent del que havia estat no els he sabut mai; ara bé, no devien ser gaire fàcils per a ella els anys que va conviure amb nosaltres una vegada vídua, amb el fill les neures del qual devia conèixer millor que ningú, sempre callant, observant, prudent, no contradient... Vaig haver-me de convertir en una persona adulta per començar a conèixer i comprendre una mica la Lola, la meva àvia, quan ja feia molts anys que no hi era, quan la meva percepció de les coses ja no estava condicionada per les opinions alienes... Vaig començar a entendre-la una mica, potser contrastant aspectes de la seva vida amb la meva. Des de la meva figura que pesa exactament la meitat que la seva i un físic que no s’hi assembla en res, jo també he estat titllada de reservada, poc sensible i eixuta, també m’he hagut de construir una cuirassa gruixuda per sobreviure, també he sabut què representa patir aquest mal de l’ànima anomenat depressió capaç de transformar una vida o d’anar-te matant per dins; he tastat desamors dels que no et permeten tornar a creure en res, també conec els trastorns alimentaris i me n’he sentit culpable sense saber que es tractava d’una malaltia. També, de tant haver de callar he oblidat sovint les paraules essencials... No, no puc saber quin va ser el trasbals de l’àvia, però he pogut anar intuint-ne la intensitat...  

Decididament, crec que sí, que ella i jo tenim més d’una cosa en comú...

Conservo molt poques coses d’ella. Unes arracades de topazis molt boniques que em vaig posar el dia del casament del meu fill, un àlbum de mostres de puntes de ganxet esgrogueïdes i finíssimes i un mocador de seda vermellosa, ja segat pels doblecs i el pas dels anys, que apareix en un quadre d’un dels pintors que tant la van admirar quan era jove...

Amb aquesta imatge amb què encapçalo el post li he volgut rendir un homenatge, tardà però vitalment necessari; l’he publicada en una web sobre la Vilanova antiga i ha causat sensació. Ha tingut una allau de comentaris afalagadors, l’han admirada. Li han reconegut la seva bellesa després d’un segle llarg des que la van retratar. Moltes persones li han adreçat paraules molt boniques. I jo d’alguna forma els hi voldria fer arribar. Van per a tu, àvia; és la meva única manera de demanar-te disculpes per haver-te estat esquerpa i d’oferir-te tota l’estimació que no et vaig saber mostrar en el seu moment. Ho veus, àvia, com et troben bonica? Potser en algun moment et van trencar el cor i la vida sencera, potser no et van saber estimar, com tampoc en vaig saber jo. Però en aquests moments en què, com un smartphone que sense demanar permís inicia un seguit d’actualitzacions, per algun resort intern m’he trobat fent un  balanç de vida i quasi tots els comptes em surten negatius, vull que sàpigues que estàs a la columna dels guanys brillant amb llum pròpia, que em sento orgullosa de ser la teva néta i que t’envio la més gran de les abraçades amb tota la meva estima!