dilluns, 23 de setembre del 2019

Adéu, estiu, benvinguda, tardor!

Hem dit adéu a l'estiu que ens deixa, que no ha estat gaire amable en l'àmbit familiar i de salut. I ja, el seu lloc l'ocupa l’estació del color de l’or vell fent-se lloc entre nosaltres. Com l’estimo, la tardor, i quines ganes que arribés! Tenia previst donar-li la benvinguda amb una colla d’amics, a Parets del Vallès, en la vetllada poètica dedicada a l’Helena Bonals, però no va poder ser. L’amenaça d’un cel de plom que podia caure’ns a sobre en forma d’aiguat va recomanar al meu conductor convalescent no agafar el cotxe, ja que encara no pot arriscar-se a fer un trajecte complicat sota una tempesta. I jo no condueixo... Vaig haver de renunciar a la trobada, però el meu cor sí que hi va ser, mentre contemplava des de casa aquella pluja mansa i harmoniosa que impregnava el Penedès. Paradoxalment, a la comarca del Vallès Oriental les grans tempestes temudes hi van caure al matí en lloc de la tarda, però uns dies abans, quan els meteoròlegs van començar a advertir-nos del perill, no podíem saber encara l’abast de les precipitacions...
Una mica complicat, sí, però no tot ha estat negatiu, en aquest temps d’estiu. Al setembre, i amb permís dels metges, hem pogut gaudir d’uns curts però molt agradables dies a Andorra, on la placidesa dels passeigs per indrets que ja ens són familiars ha substituït les llargues excursions per camins inexplorats. I que bé s’hi estava, quin goig tornar-los a recórrer una vegada més, sota un cel blavíssim i gaudint de cada bri de paisatge!

Engolasters
Hi vam arribar a través d’un agradable camí d’uns 3 Km. que surt de la carretera dels Cortals d'Encamp, i que arriba fins al llac. Només la bellesa de la senda ja justifica el trajecte. Retrobament amb el vell paisatge conegut, felicitat que neix de molt endins en la pau de la tarda. Aquest any la novetat ha estat una mena d’armariets-biblioteca que hem trobat a la vora del llac, oberts a tothom, i que convidaven a passar una bona estona ajaguts al sol tot llegint. Espero que duri molt de temps aquesta bona iniciativa...



La Ruta del Ferro
És una altra de les nostres cites ineludibles quan anem a Andorra. El caminet cap a les escultures de ferro surt de Llors i transcorre a la vora del riu. El paisatge era magnífic tot i que el setembre no regala els millors colors a la muntanya, resseca ja de la calor de l’estiu i a punt de transmutar-se per l’aram de la tardor. Des de fa 10 anys, foto obligada al pont de sempre, tan baixet que ni tan sols una caiguda representa un perill, sense aigua perquè ningú s'hi pugui ofegar, i amb el simbolisme tan clar de la pedra enmig, com a metàfora de vida: cal empènyer amb tota la força possible perquè les forces contràries no ens guanyin la batalla...



L’estany de les Abelletes
Tocant al Pas de la Casa, a prop de França, és un bellíssim i accessible estany ple de records entranyables. Les abruptes muntanyes que l’envolten li poden donar un aspecte feréstec quan el cel s’ennuvola, però si el dia és clar, l’aigua reflecteix la seva llum amb una blavor infinita. Els cavalls que pasturen per la zona, després de llepar la sal de les roques, s’hi acosten per abeurar-hi. L’estiu del 2010, mentre hi passejava amb uns amics, va sonar la música de l’Aprenent de Bruixot per aquest indret; cosa que va representar un punt d'inflexió important a la meva vida...



Els Cortals d’Encamp
Una altra de les visites que mai ens podem perdre. Un dels paisatges més bells de la zona, si és que n’hi ha algun millor que els altres, i que la càmera mai no ha sabut captar com voldria. Per la banda del pont tibetà, actualment fora d’ús i pendent de rehabilitació, hi ha una vall deliciosa i molt suau. Punt de partida per a excursions d’envergadura. El millor record, una tarda de primers de novembre contemplant la posta de sol entre les muntanyes, asseguda en una pedra enmig del riu. Vaig perdre la noció del temps...



El mirador d’Ordino
Un altre dels passeigs clàssics on aturar-se, sempre espectacular. És a la carretera del Coll d’Ordino, la mateixa carretera per on s’arriba al Mirador del Roc del Quer, amb la seva impactant escultura de l’home penjat a la vall, i també el lloc de partida per als que s’atreveixen amb el pic de Casamanya o el Bony de les Neres...  


Aquests i d'altres indrets que de moment em deixo són els meus racons de la calma.Tots conviden a fer-hi estada, a oblidar el neguit i les presses, a relativitzar els problemes i acceptar les coses tal com venen, a recuperar la pau. Són el meu tresor. 
A la nit, des de la finestra, el paisatge mostrava les llums de Sant Romà de les Bons. Un altre indret entranyable, on anys enrere, en altres nits d'estiu escoltàvem concerts de música clàssica en directe.
Sí, hem dit adéu a l'estiu, i el temps de l'or vermell ja és aquí per quedar-se. Tinguem tots el coratge  de la pedra per evitar que les forces contràries no ens guanyin la batalla.