Temps de joia, temps de poesia

Ella, la dona del meu fill, és poeta amb obra publicada a Polònia. Ell és molt més bo amb les lletres del que la modèstia li permet reconèixer. Ella i el meu fill em van voler donar les gràcies per haver-los dedicat el nostre llibre a Quatre Veus sobre les Quatre Estacions. I van escriure i regalar-me  aquest poema, que és alhora una mostra d’agraïment, una aclucada d’ull i una abraçada de complicitat.

Amb el seu consentiment, el vam recitar el passat divendres 14 de juliol durant el seu enllaç. Intercalant les estrofes en polonès i en català. El germà de la Monika llegia la versió original, jo vaig fer-ho en la nostra llengua. Vam crear una atmosfera màgica i emotiva, va ser el casament civil més bonic que podia imaginar.

I en Carles, un altre poeta i amic de l’ànima, els va oferir també  un bellíssim poema com a regal de noces, amb una enquadernació molt acurada. Però aquest es mereix un altre capítol per a ell sol.

Seran feliços, el Josep M. i la Monika. Mentre la poesia formi part de la seva vida s’estimaran sempre.

QUATRE ESTACIONS

A l’hivern, quan els arbres no són arbres

sinó siluetes en l’horitzó, rodejats de neu blanca

des d’on guaiten i es refugien els ocells,

A la primavera, quan el cel no és el cel

sinó fum d’argent sobre els prats

i les grues vagaregen sobre l’herba molla,

A l’estiu, quan el vent no és el vent

sinó el vaivé rítmic del mar

i la certesa que el que és, és

i el que no és ja no passarà,

A la tardor, quan la joventut ja no és joventut

sinó boira densa en el camins

on s`ha perdut tant, però ens vam trobar l’un a l’altre,

Seguim dempeus, com dos arbres

que creixen arrelats a la terra

per sempre junts.

Autora: Monika Bartkowska

Traducció: Josep M. Vallès

*  *  *   

CZTERY PORY ROKU

Zimą, kiedy drzewo nie jest jak drzewo

lecz kontur nieba, a wokół  biały śnieg

spod śniegu wychodzą i giną w nim ptaki

Wiosną, gdy niebo nie jest jak niebo

lecz szary dym ponad łąkami

Tam w mokrej trawie brodzą żurawce

Latem, gdy wiatr nie jest jak wiatr

lecz płynny ruch morza i pewność,

że to co jest – jest, a to czego nie ma

– nigdy nie będzie już naszym udziałem

Jesienią, gdy młodość nie jest jak młodość

Lecz gęsta mgła nad drogami,

gdzie zgubiliśmy wiele lecz odnaleźliśmy

siebie –

Stoimy niczym dwa drzewa

wrośnięte w ziemię –

na zawsze razem.

Monika Bartkowska