A la companya del meu fill

Em plau avui recuperar aquest poema dedicat a Monika, la companya del meu fill. D’aquí a unes dies seran entre nosaltres per celebrar el seu enllaç civil a Vilafranca. Temps, doncs, de felicitat. Després, tornaran al seu país d’Irlanda, on tenen la llar establerta. 

Per a tu, polonesa bonica! 

Arribares d’un país molt fred, lleugera d’equipatge,

però el teu caliu de dona captivà l’amor d’aquell qui m’és preuat.

Al principi va costar una mica entendre’ns;

va caldre emprar llenguatges de bona voluntat,

treballar el diàleg dels somriures, del gest i dels silencis.

Va caldre que estenguéssim una xarxa de llaços invisibles

que ens unissin a tots tres: a tu, a mi i al fill, el teu company.

T’hem obert les nostres portes, i t’hem regalat el mar,

que per tu s’ha vestit de gala, i s’ha fet més blau i més amable,

que també vol seduir-te. I tendrament, tu ens mires agraïda.

La sorra ara té un rastre de petjades

que va des de terres poloneses fins als vorals del meu cor.

Tu, passejant entre l’arena i el mar, allà on es desfà l’onatge

després d’acaronar els teus peus…

T’has fet collarets de petxines, i en un flascó d’estrelles

t’enduus l’aigua, la sal i la brisa, que et perfumaran la pell.

Avui compleixes anys. Lluny d’aquest país, que serà teu per sempre,

però a prop de qui t’estimes. Tornaràs molt aviat, i novament

es conjuminaran els blaus: cel, horitzó i els teus ulls, en l’abraçada del mar.

No importa que el teu niu de naixença hagi caigut de l’arbre;

per l’amor del meu fill, per tu mateixa, en nosaltres hi tens casa oberta.

Nostra llar és ara rica en noves músiques, nous sabors, noves paraules.

Hem esfondrat temors i hem crescut, i hem guanyat una filla.

Allò que ha besat el mar, ningú mai no ho pot malmetre.

Perquè algú molt important va lliurar-te cor i vida,

resta el meu, també, impregnat de tu, Monika.

Montse Galionar