Quants poemes
són capaços de florir, a la primavera? Quants en xiuxiuegen les onades de la
mar, durant l’estiu? Quants en deu escabellar, el vent de tardor? I a l’hivern,
quants poemes pot escriure el fred a prop de la llar de foc?
Quatre amigues
blocaires, quatre veus diferents, ens hem aplegat per cantar les quatre estacions.
I per celebrar-ho, hem recopilat tots els poemes i n’hem fet un llibre. És
la història d’un projecte, d’una il·lusió compartida, d’un batec a quatre
cors. La història d'una amistat.
A continuació, un petit tast de primavera, per a tots vosaltres:
A continuació, un petit tast de primavera, per a tots vosaltres:
De
sobte ja no hi és l'hivern
és
la primavera, que molt subtilment
ho
envolupa tot amb la calidesa
protectora
i gràcil d'un firmament de cel·lofana
i la
incertesa és la mateixa
i
alhora no ho és
i la
inquietud és inquietud
però
suaument lleugera
minva
la solitud, perquè tots estem sols
però
la de l'hivern és agrament hirsuta
sens
pietat ens devora
la
soledat de primavera camina de puntetes
sobre
una nuvolada de bonança
i
camina descalça, gairebé no fa fressa
levita
la tristesa, que ja no pesa tant
i
ens sentim captivats i captius
sense
treva ni enuig.
Quin procés seductor per a
fidels hostatges!
Quin procés seductor per a
fidels hostatges!
Presonera
d'aquest eixam,
lliga'm
a la vida i dóna'm llibertat per transitar la primavera.
Ostatge,
vull gaudir de la bellesa més propera.
Res
de castells ni fortaleses.
Pistils i pètals.
Pistils i pètals
suspesos
es gronxen,
com
una bella promesa.
Aferrats.
Lentament,
es
muden
en
fruit saborós...
Quin delit de vida!
Quin delit de vida!
No
gosava treure el nas
del
meu cau enmig de l’herba,
per
molt que el sol em cridés
i
que l’aire, suau i plàcid
amb
perfums grats em temptés,
però...,
quin delit de vida!
No
gosava ser una més
de
les belles flors d’abril
que
engalanen els senders
i
que els caminants admiren,
però...,
quin delit de vida!
Duc
el vestit mal planxat,
i
els meus pètals, plens d’arrugues
no
són dignes de qui em mira.
M’amagava,
avergonyida,
però...,
quin delit de vida!
Per
contemplar aquest cel blau
he
obert la meva corol·la
entre
un brot de farigola
i un
espàrrec eixerit.
I és
que..., quin delit de vida!
I
algú que se’ns apropava
n’ha
quedat ben admirat.
Ha
collit la farigola
però
a mi m’ha respectat.
I és
que..., quin delit de vida!
M’ha
dit que era molt bonica
I
ara sé que és veritat,
perquè
tot i les arrugues
fins
i tot m’ha retratat.
I és
que..., quin delit de vida,
primavera
florida!
Montse (Galionar)