diumenge, 23 d’abril del 2017

Sant Jordi 2017


Empelts de vida
als jardins de l’estima
l’abril escampa.
Subtil intent debades
de recompondre els mots...

Els dracs bramulen.
Serem prou cavallers
per silenciar-los...? 

Montse Galionar


diumenge, 16 d’abril del 2017

Cant d'esperança - Invitació


Un matí, quan el gebre embolcalli la vall,
anem-hi plegats, que et vull presentar
el doll de bellesa que no hi has vist mai;
la flaire del vent;
els mil tons del cel;
els raigs que s’escapen d’un sol que just neix.  

Vull que busquis l’ombra d’un avet molt vell,
que t’asseguis a sota, l’herba arran la pell;
una gran muntanya, a l’horitzó, imponent,
et dirà: endavant;
escolta el meu clam;
un cant mil·lenari que parla de pau.  

Si enmig d’aquests boscos que són lluny del mar
et sents un altre home, pots riure i plorar,
per què vols anar-te’n? De qui vols ser esclau?
Aquí, on tot és verd,
on ningú no perd
veuràs com la vida, per tu, reeixirà.  

Corre, crida, esgota’t, respira ben fort;
si el vent crema el rostre fa més bonic l’esforç.
Amb nova esperança, els teus ulls brillaran;
i allà, sota el cel,
tu, jo i només Déu,
les mans enllaçades, l’amor reescriurem.

Montse Galionar

dimarts, 11 d’abril del 2017

Miratges

Pot ser un bon moment per recordar de nou aquest poema ja publicat anteriorment, després de la finalització d'un  projecte compartit a quatre veus sobre les quatre estacions, del qual possiblement aviat en sentireu a parlar. 


Va ser enmig d’un bell estiu
quan vaig veure esclatar la primavera,
la més sensual, rotunda i fetillera.
I de sobte vaig ser jove, i bonica, i vaig florir...
Va ser en els vespres d’or vermell, a la tardor,
que els pits es badaren per a tu
com les flors de l’ametller, que comencen a esfullar-se...
Va ser quan les tardes s’escurçaven
que els meus dies s’allargaven, pletòrics d’il·lusió,
i els ulls recobraven l’alegria;
quan la llum del cel, del sol, de tu,
m’encegava i m’encenia, i quan el cor, feliç,
exultava ple de mots, t’estimava, i revivia...

Va ser enmig del llarg hivern
quan un vent huracanat de nom incert
se’t va endur del meu costat, així, de sobte;
quan la nit regnà de nou... I els ulls es neguen
en cada record, cada gest, cada estona compartida
que no tornarà mai més...
I ara, que la llum encega novament,
que els arbres han florit, i el dia és llarg,
què en faré d’aquest temps esplendorós
que es passeja davant meu a tall d’escarni?
Tot m’ha estat pres. Ja no cerco explicacions.
Ets dins meu, tan adherit,
que em fas mal, i jo em faig por,
i te’m menges l’oxigen i la vida...
Primaveres d’estiu, focs de tardor;
potser tan sols miratges... 

Montse Galionar

dissabte, 1 d’abril del 2017

Divertiment



Cançoneta esmunyedissa
que rodoles pels carrers
meitat so, meitat poema,
tan galana i tan plaent,
corre, enfila’t cap als llavis
d’aquell qui el cor em té pres
i li deixes, de part meva
el record d’un bes ardent.

Cançoneta que viatges
nit i dia a cops de vent,
fes-te pas entre el brancatge
del seu cos, gallard i bell;
remolineja amb tendresa
la blancor dels seus cabells
i digues-li com l’estimo
perquè a mi, ja em manca veu.  

Cançoneta fugissera
que ara en tornes i ara en vens,
si algun jorn hi veus tristesa
en l’esguard dels ulls tan bells,
guanya ràpid mar i terra,
corre més veloç que el temps,
vine a dir-me de ses penes
i plegats, les plorarem. 

Montse Galionar