dissabte, 27 de novembre del 2010

Els dies a les mans, de Santi Borrell

Confesso que vaig estar a punt de perdre-me-la, la presentació d’aquest llibre. La cita era a les 8 del vespre del passat 20 de novembre, amb un fred que pelava i una mandra que m’engorronia, i el que menys em venia de gust era sortir de casa a aquelles hores. Per sort, però, finalment va poder més la voluntat d’assistir-hi, i no me’n penedeixo gens ni mica: la presentació del primer llibre d’en Santi Borrell (Vilafranca, 1972), Els dies a les mans (Edicions de Pedra), s’ho valia.
El Santi és prou conegut a la comarca penedesenca tant com a poeta com per promoure diversos festivals de poesia i per estar present en múltiples activitats culturals. Els dies a les mans és un llibre d’amor. Un llibre d’històries d’amor que amb el temps es barregen i es confonen entre elles. Històries que acaben sent la mateixa història d’amor, perquè l’amor només té una història: l’amor.
Jo anava amb els deures fets; havia llegit atentament el llibre unes setmanes abans. Però per copsar tota la força, el significat, la tendresa i convicció dels versos vaig haver d’esperar a escoltar-los recitats per ell mateix. Llavors van créixer, es van il•luminar, van mostrar-me tota la seva contundència i em van agradar molt més. Ell en el gest, amb la mirada, amb la paraula, ens els anava explicant mentre sorgien dels seus llavis. Ha nascut en mi una gran admiració per aquest jove poeta, a qui ja no deixaré de seguir.
La presentació del llibre va anar a càrrec de la Sílvia Amigó, poeta i rapsode també reconeguda dins i fora de la comarca, que va saber emprar una sensibilitat exquisida en el seu afer. També ella va recitar-ne alguns poemes. I entre el públic que omplia la sala, d’altres amics també hi van col•laborar. A fora feia fred i l’hora no acompanyava gaire, però a l’interior dels Trinitaris es va instaurar una atmosfera agradable, d’una gran intimitat i calidesa. Tot, una vegada més, gràcies a la poesia i als poetes.
POSTAL DE PRAGA
(Que romàntic és posar el nom de Praga
en un poema. Queda modern i acadèmic.
Seria com posar el teu nom en un arbre.)

Havies de deixar-me, havies d’anar a sopar.
Sempre hi havia un sopar o un altre.
I Praga no existia. Vaig anar a Praga
per oblidar-te i escriure’t aquesta postal
que finalment no et vaig enviar.

Aquella nit, després de deixar-me,
em despertava i et veia com canviaves
els minuts i les hores. Tot ho canviaves.

Sempre canviaves les paraules de lloc.
De fet, vas comparar el meu cor amb una barca
i jo, sense tenir barca, vaig ofegar-me.

Recordes la teva rialla? Les teves dents?
Vas veure els vaixells, sortint dels teus ulls,
els vaixells que van naufragar dins dels teus ulls?

Què buscaves? Què esperaves de mi?
El teu amor és aquest record,
aquest poema que m’arrenco... del meu cor.

*  *  *

PRIMER POEMA  (FRAGMENT)
Podrem? ho farem?
obrirem els ulls? ens ho creurem?

m’estimaràs? vindràs? serà veritat?
veurem la llum damunt l’herba?

ho entendrem? ens estimarem?
ho farem? escoltarem el vent?

veuràs el somni? tindràs temps?
saltarem a l’espai? podrem? ho farem?
serà veritat l’amor? serà amor?
seràs tu? t’ho creuràs? m’estimaràs?

podrem! ho farem!
obrirem els ulls! ens ho creurem!

m’estimaràs! vindràs! serà veritat!
veurem la llum damunt l’herba!

ho entendrem! ens estimarem!
ho farem! escoltarem el vent!

veuràs el somni! tindràs temps!
saltarem a l’espai! podrem! ho farem!
serà veritat l’amor! serà amor!
seràs tu! t’ho creuràs! m’estimaràs!

Santi Borrell, Els dies a les mans

diumenge, 21 de novembre del 2010

Potser només un somni...


Hem saludat, amic, el mar de matinada.
Tu i jo, entre besllums dins la foscor absoluta.
(Fins la lluna, s’amagà per fer lloc a d’altres somnis.)
Les ones, lentament, s’esvanien a prop nostre
en sensual transmutació d’escuma blanca;
cantaven dins la nit, ens cantaven a nosaltres,
mentre tu i jo romaníem allà quiets,
celebrant aquell instant de goig de viure.
Tot el cel era un mantell d’estels bellíssims,
claríssim borrissol de llum dels astres,
estesos damunt nostre, reflectint-se a dins de l’aigua,
llunyans i tan propers a la vegada...
Tu els anaves senyalant, dient-me’n noms:
“Aquí tenim Orion, aquella pot ser Sírius,
Venus ja no es veu, mira les Pléiades...
Aquesta matinada és nostre, el món...”
No feia gens de fred. La brisa acariciava,
I el bres de les onades atiava els nostres cors...
Ens hem abraçat molt tendrament, sense dir res,
així, sense pensar, amb l’impuls d’haver de fer-ho;
el desig, oscil•lant, talment un pèndol,
entre el seny de les persones amb judici
i la tendra gosadia dels núbils indefensos...
He recolzat el cap damunt la teva espatlla,
els rostres frec a frec, cabells que dansen...
Podia passar tot, no passar res,
assaborir aquell instant sense paraules
o gaudir-ne amb els llenguatges més íntims i secrets...

I el món sencer érem tu i jo, i aquell cel, i el mar i aquell silenci.
Oh nit, que ens agomboles amb miratges de passions!

En cap moment els nostres llavis van pronunciar l’amor,
però allà, entre els estels, el que brillava més que els altres,
ens va regalar un poema on s’hi intuïa el nom.
Galionar
 

diumenge, 14 de novembre del 2010

Matemàtiques i altres sensibilitats

Avui us deixo amb la grata companyia d'un vídeo amic, on es palesa el maridatge entre lletres i números com una realitat autèntica. Diversos i molt bons poetes ens ho avalen. Matemàtiques i poesia, la mateixa sensibilitat expressada de maneres diferents però en perfecta harmonia. La música exquisida, les fotografies de l'autor en són una mostra  clara que no tan sols amb les lletres es pot escriure versos.
Per a tots els interessats en el tema, us recomano una visita a la web del seu autor, Gabriel Ivorra,  Matemàtiques i altres sensibilitats  . Em sembla que us hi quedareu una llarga estona.
(Gabriel, amb el teu permís.)

Vídeo de Gabriel Ivorra

dimarts, 9 de novembre del 2010

I m'està molt ben emprat...!


N’era una nit bella i clara
quan se’m va acudir mirar
cap al cel, esperant veure
qui sap què, per allà dalt.
Llavors, dos estels molt pàl·lids
s’hi van encendre, sobtats,
i somnis vells que hivernaven
traïdors, van despertar.
Van tornar-me a donar guerra
sense treva ni pietat;
com si els astres no giressin,
com si el temps no hagués passat.
M’he sentit morir per dintre
i m’està molt ben emprat:
qui em feia ser tafanera?,
qui em manava alçar el cap?
Amb els anys he après que l’aire
no s’enduu sospirs llunyans,
que el mar no guareix les penes,
que la lluna no ens veu pas.
I que els qui neixen tarats,
per més bona fe que hi posin
no ho podran arreglar pas.
Per això, una altra vegada
si tinc ganes d’alçar el cap,
vàlium, prozac o til·la
i a dormir, que és massa tard.
Galionar

diumenge, 7 de novembre del 2010

Adéu, Tit Petit

Ha estat trist, molt trist. Després de gairebé dues setmanes d'agonia, la nostra estimada cadernera se n'ha anat per sempre. Ha estat aquest dissabte, cap a les 8 del vespre. No per esperat ha estat menys dramàtic el moment; ens havia regalat molts anys de companyia i molt d'afecte...
Avui l'enterrarem a la muntanya, a prop d'un arbre, perquè els ocells que hi facin niu l'acompanyin per sempre amb els seus cants.
A tall de comiat, he volgut reproduir aquest vell article que li vaig dedicar ja fa molt temps. Adéu, Tit Petit!

*  *  *

"...Atesa la curiositat d’una amiga sobre perquè tinc una cadernera engabiada com a animal de companyia, passo a relatar-vos-en la història, la història del Tit Petit. En aquesta fotografia podeu veure'l en tot el seu esplendor.
Vam trobar-lo fa set anys, una tarda de diumenge del mes de maig, perdut pel carrer de casa, davant la nostra porta. El seu estat era lamentable: estava famolenc, desorientat, i gairebé no tenia forces per volar. Vam salvar-lo d’un gos que intentava clavar-li queixalada i el vam pujar ràpidament al pis. Vam instal·lar-lo en una gàbia buida amb aigua i menjar de periquito, l’únic que teníem a l'abast en aquelles hores d’un dia festiu, i es va passar 20 minuts cronometrats devorant sense parar. Qui sap el temps que feia, pobret, que anava perdut per aquests móns de Déu...
Després de comprovar que a part del cansament i la gana no presentava més problemes, vam decidir tenir-lo a casa aquella nit per tal que es recuperés, i deixar-lo novament en llibertat l’endemà al matí.
Van transcórrer dues hores. El Tit va començar a fer veuetes i a refilar una mica. La parella de periquitos de casa se'l miraven encuriosits amb el cap inclinat, i també li deien coses amicalment. Ell no mostrava cap mena d’estranyesa de la gàbia, ni de nosaltres, ni de res del seu entorn. És més: quan ens hi apropàvem, també se’ns acostava fins a arran dels barrots i començava a refilar. Volia companyia. Acceptava menjar de les mans sense cap recel. S’enfilava als dits com si ho hagués fet tota la vida. Davant de tot això, vam arribar a una conclusió ben clara: aquella bestieta mansa s’havia escapat d’alguna gàbia i estava domesticada. Per això no es va saber buscar la vida en trobar-se enmig del carrer. En aquest cas, deixar-la novament en llibertat hauria estat condemnar-la a una mort segura. Hi va haver reunió familiar per dissertar sobre el tema: els fills, l'àvia i la parella de pericos ja l’havien acceptat. Consens unànime, doncs: el Tit es quedaria a viure amb nosaltres.
L’endemà ja disposava d’una gàbia nova ben gran, dels aliments adequats i de joguines. I ell, encantat de la vida. Es va convertir en el centre d’atenció familiar. I carrinclons que som de mena, ens el vam estimar de seguida. El meu fill s'asseia a estudiar a prop seu per fer-li companyia; es va aprendre la taula periòdica al compàs de les seves refilades. A la meva mare se li va acabar escoltar els culebrots en silenci: l’orquestra simfònica pericos-cadernera li ho ha impedit per sempre més, però ella tan contenta... I jo, vinga llegir llibres de fringíl·lids per saber tenir-ne cura decentment...
Ben aviat es va fer entendre amb els seus dos crits més característics: el tiiiiiit i el tiaaaaa. El tiiiiit és el crit que ens dedica quan li passem pel davant seu sense dir-li res, o quan creu que hem de continuar parlant-li més estona. També és el crit de quan veu que mengem alguna cosa i no el convidem. Perquè ens té ben tiranitzats. Reclama dolços amb trossets de sucre, fruita diversa, fins i tot fica el bec en els polos d’orxata que ens mengem a l’estiu.
El tiaaaaa, en canvi, té un significat molt diferent: és la seva manera de engegar un mecasondéu quan algun fet el contraria: quan ensopega accidentalment, o quan li cau el bocí de tronquet que transporta d’una banda a l’altra, o quan vol anar a dormir perquè considera que ja és massa tard... Quan està especialment emprenyat, el renec és doble: tiaaaa, tiaaaa!
I també es fa l’ofès, de tant en tant. Aleshores ens ignora, se'ns gira d’esquena i amaga el cap sota les plomes. Al cap d’una estona ens observa dissimuladament per veure si encara hi som. Si no ens veu, torna a fer vida normal; si ens veu, continua fent-se l’ofès. Rivalitza amb els periquitos a l’hora de rebre la fulla d’enciam diària, o l’espiga de panís dels migdies. Si no és ell el primer, també acabarà ofès fent morros al racó.
Però els seus cants deliciosos omplen la casa d’alegria i se senten del carrer, fan la delícia de petits i grans. Escoltar-lo és com una eterna primavera, una invitació constant a l’optimisme. Ara, després de la pausa estiuenca causada per la muda, torna a cantar amb renovada energia.
No sabem quants anys deu tenir. Quan el vam adoptar ja era adult, però ignorem el temps que acostumen a viure.
En resum: és un petit i deliciós dimoniet amb rostre de bruixeta emprenyada, un moixonet carinyós i malparit alhora, que ens ha robat el cor amb la seva senzillesa. És una boleta de plomes menuda, eixerida i simpàtica, un membre més de la família que fa molta, molta companyia i que té molta personalitat. Un dia de fa set anys li vam salvar la vida, i ara més d’una vegada penso que ens la està salvant a nosaltres...
I ara, en acabar d’escriure aquestes ratlles al seu costat, li he preguntat: “Què, Tit, vols que els digui alguna cosa de part teva, als meus amics virtuals?” I ell m’ha respost, tota eixerit:
-Tiiiiiiiiiiiiiiiit!
Així, que ja ho sabeu: una abraçadeta de part del Tit Petit..."

dissabte, 6 de novembre del 2010

Novembre

Novament, m’arriben efluvis de fum i de cendra,
de llenya que crema als focs de les llars.
Obro el cor i els sentits a la porta dels somnis
i evoco paisatges de boira i d’aram.
Voldria que hi fossis; tinc fred a les mans.
(Només un instant; durarà per sempre.)
Esbullo amb els passos catifes de coure
que el vent arrossega d’ací cap allà.
M’abrigo amb jaquetes de llana molt flonja
i els fulls d’un bon llibre m’abriven el pas...
Benvingut aquest temps de nostàlgia i de calma.
La tarda, a ponent, torna roig els blaus...
Recullo a la falda un ramell de promeses
que en les hores calmes t’aniré trenant.
Estimo el novembre.
Galionar