divendres, 28 d’octubre del 2011

Poema d'amor



Voldria…
mirar-te als ulls, cara a cara
sense buscar cap paraula;
no calen.
Que l’ànima enamorada
no necessita llenguatge.

Voldria…
sentir l’esclat de la teva sang
dins del cor,
sobre els meus polsos.
Omplir el teu ésser
amb la meva tendresa,
i pam a pam, el teu cos
estimar-lo.

Voldria…
cremar-te amb el meu foc
i encendre’m amb la teva flama
i després…
morir.
Galionar (1983)


divendres, 21 d’octubre del 2011

M'agrada que me les toquin...

Tot covant virus, i demanant disculpes per desatendre els vostres espais, us desitjo un bon cap de setmana!

diumenge, 16 d’octubre del 2011

La màndorla (Teresa Costa-Gramunt)


(A la imatge, una figura dins d'una màndorla o ametlla mística)
Encara pintes, li diu, perquè no sap què dir.
Una vegada li va regalar una samarreta amb un dibuix seu imprès.
Era com una màndorla.
Ell no va saber llegir el missatge.
L’ha telefonat a casa seva, s’hi ha posat la seva dona.
Ha hagut de fer un esforç per marcar el número.
Havia de fer l’esforç.
Dilluns m’operen, ja saps, cosa de dones.
No, ell no sap res.
I ho hauria de saber: la seva dona va passar pel mateix calvari.
Però ell no sap res perquè és un home com tants que miren
cap a una altra banda quan no dominen el terreny.
Per què ha trucat?
N’està enamorada.
Encara, tot i els anys que han passat.
Mai no hi ha hagut res entre ells.
No?
Aquesta no és una manera exacta de dir.
Ella l’estima i això és alguna cosa, no?
Dilluns entrarà al quiròfan.
No sap si en sortirà del quiròfan.
En tot cas, a la sortida del quiròfan asèptic serà una altra.
L’altra serà un immens buit asèptic.
Vine’m a veure a l’hospital, s’ha atrevit a dir-li.
Déu meu, les cames em tremolen.
Encara pintes, li ha dit ell, sense saber què dir.
Podrà pintar, l’altra, es pregunta ella quan no sigui ella?

Fulles d'aram en els arbres, que a poc a poc agonitzen; solitud. Un vent fred que fueteja el rostre i travessa la pell. Grisor. Grisor en el cel, en el mar, en els ulls, en els plecs del cor, en l'esperit, en la vida.
Hi ha coses que només són de dones perquè els homes no les poden o no les volen entendre. O només n’entenen les paraules, no pas el contingut. Subtilitats finíssimes. Ales de papallona.
La poeta Teresa Costa-Gramunt em fa ver emocionar fins a les llàgrimes amb aquest poema que va recitar a Vilafranca fa poques setmanes en la presentació del llibre Poesia a la frontera, una antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana.  No, jo no he dibuixat mai una màndorla, ni tan sols sabia què significava aquesta paraula, però jo també hi era, a dins d’aquell poema. Jo, juntament amb altres dones anònimes, que també l'hi agrairan.
Sí, sento un fred molt endins, avui; perquè és 16 d’octubre i fa deu anys... I perquè malgrat el pas del temps encara és tot massa recent i encara no m'han entès...
Gràcies, Teresa, per haver posat paraules als meus sentiments amb els teus versos.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Dones d'heura, de Marta Pérez Sierra


DONA PAISATGE: OMBRES

Ara sí!
No sé com ho hem aconseguit,
però el temps se’ns ha ofert.
Tornem a tenir vint anys
i marxem cap a Tamariu.
A peu, aquest cop a peu,
lentament, ja ho sabem,
hi ha la cala breu i els petons
que deixàrem dins les petxines,
les onades menudes
que encara guarden les petjades.
I el vent, el vent que et despentinava
el riure i les piguetes de les espatlles.
Ombres.
Som just a la vora del camí.
Un xiprer guarda els cants d’encens
amb què ens acomiadarem.
I les flors, el condol que ens oferiren.
Tu i jo, desposseïts d’urgències,
àngels al sojorn d’altres àngels.
Un mormol de Dylan entre les herbes.
Blau silenci a les butxaques.
Ho veus? Tot torna a ser a lloc.
Marta Pérez Sierra


Se’m fa molt difícil destriar algun poema especial del llibre Dones d’heura, de la poeta Marta Pérez Sierra, perquè sens cap mena de dubte que ho són tots, d’especials. Però potser per alguna estranya raó que el meu subconscient no em sap explicar, Ombres em va arribar més endins que els altres.
 De la presentació que es va fer a Vilafranca el passat 30 de setembre ja n’han parlat a bastament altres companyes blocaires amb gran exquisidesa i coneixement de causa, així que simplement us remeto als seus articles: La Pilar de A encesa de llum, la Sandra de Papallones en la llum, la Carme de Col•lecció de moments, la M. Roser Alguer de Petiteses...  I del llibre, Dones d’heura, n’ha fet una ressenya acurada, amorosa i plena de sensibilitat la Teresa Costa-Gramunt. Jo només us puc dir que desconeixia el llibre i que no em va decebre en absolut.
Deixant, doncs, la crònica literària per als esmentats blocaires, em remetré a una altra mena de reflexions que em corrien per dintre mentre la veia allà recitant, a la Marta, al costat del Joan, el seu marit (i també amb la companyia de l’actriu Maria Rodríguez Sandia, i dels joves intèrprets Genís i Oliva, de la cantant Teresa de la Torre acompanyada al piano per Xavier Algans, i de l’acuradíssima presentació a càrrec de l’Anna Ruiz).
Pensava com n’era de rica, l’autora, i d’afortunada, per compartir vida, amor i passió literària amb un company que li donava suport en la seva faceta d’escriptora, i que era allà al seu costat, compartint presentació i poemes. I em va semblar un acte d’amor bellíssim i envejable. Potser perquè jo he trobat a faltar sempre aquest recolzament per part de la gent del meu entorn, perquè mai he assolit aquesta bona entesa amb ningú per crear a quatre mans o per aconseguir una implicació real amb els meus poemes o narracions, perquè quan el sexe entra per la porta l’amistat s’escapa per la finestra, o perquè mai he posseït els secrets de l’alquímia que propicien una fusió perfecta com aquella... En vaig parlar amb algú durant la vetllada, i vaig concloure que no és tan estrany com sembla, això que els més propers “passin” olímpicament de les nostres activitats literàries, que al capdavall no deixen de ser una manifestació reveladora del nostre jo més íntim... Amb tot, i a manca d’un amic-amant-còmplice literari em pregunto què és millor; si dedicar-se a la creació des d’una vessant de solitud, aïllament i individualitat, si tenir un company-companya a qui no interessi absolutament el tema, o conviure amb algú amb bona fe però que no estigui a la mateixa alçada intel•lectualment i ens faci grinyolar la parcel•la de les expectatives... Que complicada pot ser la vida, de vegades!
Vosaltres què n’opineu, del tema? Creieu que és un privilegi, com en el cas de la Marta, de compartir les inquietuds creatives amb la parella? És freqüent que aquesta se’n mantingui al marge i passi absolutament del tema? O penseu que la creació artística és més potent i qualitativa en els éssers solitaris? Creieu que el diàleg a dos enriquiria la vostra obra o, contràriament, podria perjudicar-la?
I bé, gràcies a l’amabilitat de la M. Roser Algué, del bloc Petiteses, us puc oferir aquesta fotografia del grup de blocaires que ens vam trobar aquell vespre. Paradoxalment, hi falta la mateixa Marta, la protagonista de la vetllada, que en aquell moment deia estar signant llibres o atenent alguns dels convidats. Una fotografia per al record, per a no oblidar, amb el desig i l’esperança que algun altre dia es pugui repetir.
 (D’esquerra a dreta: l’Enric (marit de la Carme), la Sandra de Papallones en la llum, la Pilar de A encesa de llum, la Carme de Col·lecció de moments, la M. Roser Algué de Petiteses, Onatge d’Onatges i una servidora, la Montse.)

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Racó d'octubre

Estany de les Abelletes (Andorra-2011)
“…Tractem els altres amb infinita dignitat i respecte, sense tenir en compte que ens hagin ferit en el passat…” (Rose Chêne)

...He aturat les meves rancúnies i les he deixat submergides dins l’estany, enfonsades amb una pedra al coll, perquè no surin. He enterrat tots els meus greuges allà dalt, entre muntanyes, com les cendres d’un cadàver purificat pel foc. Ja no són res, ja no existeixen, ja no em podran fer mal. No, no ho he fet per bondat, ni pels altres, ni per mostrar cap excel•lència; ho he fet per mi mateixa, per deslliurar-me dels llasts que em feien feixuga l’ànima i que m’impedien avançar. Sorprenentment, ha estat molt fàcil.
Perdonant els altres, sens dubte ens estem perdonant a nosaltres mateixos. Quina llibertat...!


Per als amics i amigues d’aquest espai que estimin com jo Rachmaninoff, per a ells aquesta rapsòdia. Amb el cor.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Un amor particular


(Sí, avui tocaria parlar de la magnífica presentació a Vilafranca de Dones d’heura, de la poeta Marta Pérez Sierra, però a l’espera de disposar de les imatges, ho posposo per a més endavant.)

Fa aproximadament un any i mig, al meu anterior bloc vaig publicar aquest article. És possible que algú de vosaltres encara el recordi:

CONFESSO QUE ESTIC ENAMORADA
Doncs sí. No ho expliqueu a ningú, eh?, però m’he tornat a enamorar. Ha estat, no sé com ho diria, un esdeveniment d’aquells que passen un cop a la vida, quan menys t’ho imagines. Un altre home en el meu cor. Destí, atzar, coincidència, voluntat divina, però sobretot la intervenció de terceres persones que ho han fet possible.
Ja sé que per a alguns les noves tecnologies són sinònim de males experiències, però en el meu cas ha estat gràcies a Internet que he tingut el goig veure’l per primera vegada, a través d’unes fotografies que han omplert la pantalla i també el meu horitzó de llum… No vull entrar en detalls massa íntims, només constatar que en poc temps hem fet molt de camí; fins a tal punt que a mitjans de maig ell vindrà, i es quedarà per sempre, ens trobarem cara a cara i no ens separarem mai més…
Quan fa pocs mesos ell va aparèixer a la meva vida, era lluny d’imaginar que germinaria aquest amor capaç de trencar els esquemes establerts, però la veritat és que tampoc no havia tancat les portes definitivament a cap possibilitat. Ben mirat, encara sóc prou jove per a aquesta mena d’experiències. Conec moltes dones a qui els ha succeït el mateix i són força més grans que jo. De fet, estic en una bona edat encara per recuperar la il•lusió d’estimar. A més, una dona enamorada se sent sempre tan jove i tan guapa…
Sí. M’he tornat a enamorar. Al principi no va ser gaire fàcil assimilar el fet en tota la seva magnitud. Acostumada a una altra mena de relacions d’immediatesa, era la primera vegada que em trobava en una situació com aquella. Calia anar-lo coneixent de mica en mica, poc a poquet, sense precipitar-se. En el millor dels casos, si la relació prosperava, trigaríem un temps en adaptar-nos mútuament. Anava sabent coses d’ell, i cada nova descoberta era com una nova tija de l’arbre de l’afecte, creixent cap a la llum…
Amor? Sí, per què no amor altra vegada? Mai no és prou tard per estimar. I alguna cosa em deia que aquell amor seria molt especial. Recordo el dia que vaig veure’n la primera fotografia a través de la pantalla de l’ordinador. Em va semblar guapíssim. Moltes més van anar seguint a la primera; en algunes es veia de perfil, en unes altres de cara, fins i tot n’hi va haver alguna feta expressament perquè se li veiés el sexe… Cosa que no em sembla malament: en aquesta mena de circumstàncies, de vegades et penses que és una cosa i resulta que en realitat n’és una altra…
D’aquí a un parell de mesos, ell vindrà. L’espera s’està fent eterna, sembla que Cronos s’entesti a no avançar. Ell vindrà, i aleshores les mans coneixeran el tacte de la seva pell. Els braços podran bressolar-lo, els llavis el besaran fins a l’extenuació. Ell vindrà, i no marxarà mai més, i res ni ningú serà ja capaç de separar-nos.
Si l’estimo tant és perquè fa molts anys que estimo la Marta, la seva mare, la meva filla. És fill de vida de la meva vida. És en Llorenç, el meu primer nét.
Serà com una petita meravella vinguda del cel, com la més bella llàgrima caiguda durant la pluja d’estrelles d’una nit de Sant Llorenç. Una llàgrima plena de joia i alegria. Una llàgrima de felicitat.
Sí, ho confesso: no ho expliqueu a ningú, però m’he tornat a enamorar.
Ara, un any i mig després, novament, un altre home és a punt de formar part de la meva vida. D’aquí a un parell de mesos, ell vindrà. L’anterior història es repeteix íntegrament, en tota la seva intensitat. Ell és en Magí, el meu segon nét.
I no ho expliqueu a ningú, eh?, i menys ara que em dedicaré als trios, però..., és que m’he tornat a enamorar!