dijous, 29 de novembre del 2012

El pardal feble


Cap de setmana especial per a mi: després de molt temps, he tingut el goig de compartir quatre dies amb una de les persones que m’estimo més del món; algú que viu lluny de casa, al país d’Irlanda, i que ha volgut ser-hi per exercir el seu dret a vot. Benvingudes hagin estat, doncs, les passades eleccions de diumenge, encara que només sigui per haver propiciat el retrobament i l’abraçada amb el meu fill. Una força major farà impossible que puguem celebrar plegats les festes de Nadal; potser passarà molt temps fins que ens tornem a veure...
Avui la meva entrada és per a ell, i la faig recuperant un dels seus preferits contes-poema que li escrivia quan era petit.
Gràcies a Mozart va aprendre a estimar la música. I potser amb esbossos de poema com aquest, de mica en mica va anar interessant-se pels contes i els poemes de debò…
Us demano clemència abans que el titlleu de poca cosa: penseu que està pensat per a un petit infant… ja fa més de 20 anys.  

EL PARDAL FEBLE
Hi havia un pardal molt feble
que no podia cantar;
prim, lletjot i mal forjat,
amb una pota més curta
i quasi tot desplomat.  
 
Mort de fàstic, s’avorria
dintre un niu, mal acotxat,
perquè si surt a les branques
el fred el deixa gelat.  
 
Els altres companys de plomes
el tenien ben calat!
tanta bírria, ells ho trobaven
un deshonor moixonal.  
 
Fins que un dia, patriotes,
planegen tirar-lo a baix,
per si d’un bon cop s’hi queda.
Que tranquils deuran estar!  
 
Dos l’empenyen pel darrere,
dos l’empenyen pel davant,
i l’altre, ben fort, li crida:
-au borinot, fes-te mal!  
 
Però, per aquelles coses,
un xicotet va passar
i en veure que, pobret, queia,
amb les mans el va parar.  
 
Li va fer un vestit de llana,
vora el pit el va escalfar;
tan feliç l’ocell hi estava
que pogué tornar a cantar.  
 
I ara li neixen més plomes,
ara es torna fort i sà;
ara és l’enveja més grossa
dels qui el volgueren matar.
Galionar
 

diumenge, 11 de novembre del 2012

Ignició

“...Llavors vam dir: despullem-nos!...” 

Jo et volia despullar per dintre,
tu volies que em tragués la roba...
Malgrat tot, vaig intentar desvestir-me per dins,
però tu vas començar a despullar-te per fora.
Patada als calçotets, sense contemplacions,
que amb l’impuls van volar per l’aire...
I em vas deixar nua del tot, sense tocar-me...
Galionar (itineràncies 2012)
 

dijous, 1 de novembre del 2012

Bon dia, tristesa...

Era a finals d’un mes de gener, ja fa uns quants anys, que vaig escriure aquest poema com a comiat a una anciana amb qui no havia parlat mai, però que gràcies a la seva quotidiana presència en una finestra i al somriure que sempre em regalava, aconseguia fer sortir el sol als meus dies més enterbolits.
Ella ara ja no hi és, ni tampoc la seva finestra. Als terrenys on s’ubicava casa seva ara s’hi aixeca un edifici d’habitatges minúsculs i impersonals. Però tot sovint, quan passo pel davant, encara la nostàlgia d’un record bonic em fa companyia. 
REMEMBRANÇA
Bon dia, tristesa;
l’he vist tot passant,
aquella velleta
de cabells tan blancs.
Des d’una finestra
em somriu, guaitant;
que n’és de bonica
amb la neu al cap!
No en sé del seu viure
ni del seu passat,
mes… què ufanós el dia
si la trobo allà;
tan maca i tan tendra,
carregada d’anys.

Oh, Déu, com l’envejo!,
si em pogués donar
sols una guspira
de la seva pau…!
Somnio a vegades
poder-m’hi enfilar;
lleugera com l’heura
saber-hi arribar,
i dir-li preciosa,
besar-li les mans.
Voldria i no goso;
i és que saps, tristesa?,
a voltes ja em raca
que em tinguis tan presa…
…….
Quelcom no és normal;
fa jorns que no s’obren
els porticons grans.
Una estranya angoixa
fustiga el meu cap
com el vent que arrasa;
el gener és tan llarg…
Al cel, una roina
brolla com un plany;
la meva velleta
ja s’està apagant…
…….
Pels volts de la tarda
de sobte, he trobat
una esquela blanca
penjada al portal…
…….
I ara, quan aguaito
vers el finestral,
un doll de tendresa
s’esmuny, cel enllà…
Galionar
............

...I diu la Carme Rosanas:
M'emociona molt el teu poema... m'emociona i el valoro molt com un moment íntimament viscut i repetit i valuós i l'imagino també en sentit contrari:

Bon dia tristesa,
sempre veig passar,
aquella noieta
de cabells daurats.

Des de la vorera
somriu i alça el cap.
Que n'és de bonica
no m'oblida mai.
No sé del seu viure
ni del seu passat
però el dia és alegre
si la veig passar.
Tan maca i tan tendra
misteri a l'esguard.

Oh! Déu com l'envejo
si em pogués donar
sols una guspira
del seu alenar.
Somio a vegades
poder-hi baixar,
caminar amb ella
lleugera com va.
I dir-li preciosa
et vull abraçar...
 

Moltíssimes gràcies, Carme!