dissabte, 26 de març del 2011

Orfe de la nit

Malgrat que altra volta, el vespre
li pren el relleu al dia
i el roig del cel flamareja,
i al cor, les passions hi nien,
malgrat que la nit comença
a guarnir-se d’or i mirra
sé que tampoc, cap estrella
no s’encendrà per a mi.

Malgrat tantes hores denses
i un vent sadollat de versos
que enmig del fullam dels arbres
desprèn tants acords de vida,
sento, quan declina el dia,
que moro una mica més.
I enyoro les teves mans,
somiades, belles, llunyanes
que els solcs del cos treballaren
ja fa tant temps... Oh, passió!
Per quin dimoni, l’atzar
jugà amb les cartes marcades
i no volgué reconèixer
ni les trampes ni l’error!

Passions desbocades,
amor sense treva,
desig que cremava
com brases al foc...

(La lluna en el cel m’empelta
tants i tants i tants records...)

No us penseu que és amb desídia
que escolto en la nit sentència
d’haver estat bandejada
de l’àgape de l’amor;
i m’adono que estic buida
de paraules i d’afectes,
de contactes i de món...

No us penseu que això no em raca
ni em jutgeu si us sóc mesquina,
perquè aquesta nit em sento
com un orfe en la foscor...
Galionar

dissabte, 19 de març del 2011

M'han regalat un ex-libris!

Des de Burjassot, bressol del poeta Vicent Andrés Estellés, i gràcies a la generositat d’una persona amiga, m’ha arribat un paquet amb tresors valuosíssims. Confeccionats artesanalment amb materials diversos com la fusta, la roba i el paper. Uns quants parells de mans estimades han treballat conjuntament per fer realitat els més delicats presents. Deixaré per una altra entrada les precioses labors de tela fetes de ganxet i de brodat, d’exquisida laboriositat i paciència, i avui em referiré només als regals “de paper”.
El meu ex-libris, per encàrrec d’algú que sap fer bella la paraula amistat i el seu contingut, ha vist la llum a l’obrador valencià de l’artista Cuca Balaguer. Hi ha col•laborat, també, el seu company, l’artesà basc Félix Aranburu. Sembla que a l’hora d’escollir el disseny, la meva amiga va esbossar-li alguns trets de la meva personalitat, i Cuca va concloure: “Un arbre amb arrels profundes, que s’estenen sota terra sense fer soroll, silencioses però constants a la recerca d’aliment amb el que fer créixer les seves branques que van donant fruit amb generositat a tot aquell que s’acosta a gaudir de la protecció del seu ombratge i riquesa.” I d’aquesta conclusió va sorgir el dibuix de l’arbre per al meu ex-libris. No cal dir que una definició tan complaent i pretensiosa faria envermellir de vergonya a més d’un, i que jo no n’he estat l’excepció, i que ja m’agradaria a mi poder ser mereixedora de tan abellidores paraules, però sí que he d’admetre que la satisfacció ha estat notable; si més no, constatar que algunes persones puguin tenir aquesta idea de mi ajuda a apuntalar l’autoestima.
I és que com si es tractés d’un apèndix de la meva anterior entrada, el meu estimat ex-libris conté la imatge d’aquest arbre metafòric amb què habitualment tant m’identifico, que pot semblar desolat i ert, que potser fins i tot s’hi arriba a sentir en algun moment, però que una vegada i una altra acaba retornant a la vida.
M’agrada, m’agrada el meu arbre, i el meu ex-libris, i tota la connotació d'estima que duu implícit a les seves branques. Per això n’estic tan orgullosa que us l’he volgut mostrar.
No ha fet el trajecte tot sol des de Burjassot, però. Formant un bell maridatge, ha vingut acompanyat d'aquest magnífic quadern, obra de l’artista basc Félix Aranburu. Es tracta d’una autèntica obra d’art, única, exclusiva i irrepetible.
“Deserts silenciosos” és com Félix Aranburu anomena l’escena de la portada d’aquest quadern elaborat artesanalment al seu taller d’Euskadi La tècnica amb què està decorada la coberta és una nova provatura que ha fet darrerament. Va experimentant contínuament amb diversos materials i, els resultats d’uns treballs el van conduint a l’elaboració d’uns altres on incorpora novetats quant a materials i tècniques. El tipus de paper està confeccionat amb una complexa tècnica que li dóna una textura pensada especialment per a dibuixar.
Els seus fulls malauradament ja no podran utilitzar-se per a la il•lustració, pels canvis de guió que la vida ha decidit, i ara seran emprats per il•lustrar-hi mots. Esperem que la nova primavera en faci florir de nous i que necessitin espai on ubicar-se.
També a la meva capsa hi viatjava “Un cor ple d’estrelles”, el llibre deliciós d’Àlex Rovira i Francesc Miralles, que possiblement molts de vosaltres ja coneixereu. Un llibre que parla de les deu maneres d’estimar, i que us recomano enfervoridament. Diu a la contraportada:
“A la ciutat de Selonsville, on el cru hivern de després de la guerra ho cobreix tot de neu i de fred, una història extraordinària és a punt de començar. Una història que ens convida a desvetllar allò més sublim i poderós que s’amaga dins nostre. Una recerca que ens ensenya a volar als confins d’un univers on la llum de l’amor ho pot tot, per mitjà d’un viatge a través de les diverses dimensions del cor i totes les formes de l’amor. Benvinguts a l’aventura més bella del món: estimar.”
D’ell n'extrec tres de les moltes frases que fan pensar de valent:
L’amor no existeix per fer-nos feliços, sinó per mostrar-nos quant podem resistir”.
“L’amistat és més difícil i més rara que l’amor. Per això cal salvar-la”.
“Perdonar és l’única manera de permetre que els altres puguin ser una altra cosa”.

Finalment, per adherir-me al Dia Mundial de la Poesia, el dia 21 de març, us deixo amb un poeta amic que li rendeix constant homenatge des de fa molts anys:

A LA POESIA
Per haver-me donat tanta llibertat,
per haver-me posat foc en el desig,
per haver-me fet cremar amb la llum de lluna,
gràcies,
per haver-me buidat tant de mi mateix,
per haver-me omplert de mars i de jardins,
per haver-me esmicolat totes les brúixoles
i haver-me fet feliç en tants camins,
gràcies,
per haver donat a quatre mots
un ritme de galop que els feia créixer,
per haver llençat un adjectiu
a un nom que hauria mort sense tenir-lo,
per haver posat la pólvora i l’espurna
en verbs que s’encenien al meu pas,
gràcies,
per haver-me fet tastar el rovell de claus
que obrien portes d’aire i de revolta,
per haver fet néixer una cançó
quan la llàgrima o el crit volien segrestar-me,
per haver-me fet comptar sense que el càlcul em glacés,
per haver-me donat veus més altes que la meva,
per haver-me fet passar tantes hores a l’espera
d’un instant que em fes de cop i volta nou,
gràcies.
David Jou

A TU, POEMA
Veu que viatja per l'escriptura,
la infantesa, l'amor i el desamor,
per la pedra dubtosa,
la lluna de creixent incertesa,
o la boirina d'entelada transparència.
Plor que s'ofega,
recreant-se en el llenguatge.
Lluita constant
que trenca el silenci.
Tot això, ets tu,
lletra o poema.

Joana Navarro

LA POESIA
No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n’hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis…

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

Josep Piera (gentilesa de Novesflors)


"Deshaced este verso,
quitadle los caireles de la rima,
el metro, la cadencia
y hasta la idea misma.
Aventad las palabras,
y si después queda algo todavía,
eso
será la poesía"
León Felipe (gentilesa d'Amparo)


“Els poetes són els éssers més inútils
que hi ha sobre la terra.
No fan res de profit.
No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.
Per no fer no fan
ni tan sols diners amb allò que fan.
 Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.
 Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.”
Marc Granell (gentilesa d'Amparo)

LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,

 cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

 Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
Gabriel Celaya (gentilesa d'Iris)



Molts altres poetes li han cantat, a la poesia. Us animo a fer-me arribar altres poemes que conegueu sobre el tema, i els aniré afegint a l’entrada.
Que tingueu una molt bona entrada de la primavera, que us banyeu en el riell de la llum de la lluna, tan gran i tan propera aquesta nit, i tots aquells que estimeu, feu-ho amb totes les vostres forces. A reveure, amics! 



dissabte, 12 de març del 2011

Racó de març


“… Quan el cor plora pel que ha perdut, l’ànima somriu pel que ha trobat…” 
(Proverbi sufí)

FRAGILITAT
Una realitat és sòlida
fins que deixa de ser-ho,
un poder s'aguanta fins que cau,
una relació dura el que dura
i una fulla aguanta fins desprendre's
de la branca a la tardor.
Tot plegat és d'una enorme fragilitat
com l’últim instant de sol de ranvespre
que dona pas a la foscor.
Francesc Puigcarbó

*  *  *
FRAGILITAT?
"...No queden més fulles per caure. El vent ha desprès el darrer vestigi de vida de les meves branques. Nues, sembla que alcin els braços implorant una almoina de sol a l’últim instant del capvespre. Elles, però, guarden el secret: no restaran gaire temps despullades; en el seu interior senten renéixer ja la força de la nova primavera que s’albira. Molt aviat la vigorosa saba les fecundarà de nou, recorrerà el seu cos fins a estremir-les i s’esdevindrà el miracle. I tornaran a omplir-se de brots tendres, de vida, de fullam.
No, no podreu amb mi, oh malvestats, hivern agònic, vent huracanat, realitats efímeres, poders devastadors, relacions amb data de caducitat. No fareu de mi l’arbre retut. Que sota la meva escorça d’aparent fragilitat, s’esdevindrà el miracle. I de les branques en sorgiran nous mots, poemes d’esperança i floriré altre cop; i jo, l’arbre, seré novament ombra per al repòs i aixopluc per a ocells passavolants, i de mi sorgiran els cants més alegres de la terra.
I al meu voltant, novament, hi naixeran les flors..."
Galionar

dissabte, 5 de març del 2011

Mascarot de pas

Tot i que alguns de vosaltres ja coneixereu aquest poema per haver-lo llegit al meu anterior bloc, crec que encara té prou vigència per emprar-lo novament en aquests dies de disbauixa.
Vinga, bon Carnaval a tothom, amb màscara o sense!


Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, promeses de paper…

Voltats de comparses, arlequins i mascarades,
entre xarangues, serpentines i petards,
vam trobar-nos a la plaça, l’un davant de l’altre.
Tu i jo, mascarots anònims. Nit de Carnaval.
Et mirava els ulls negres sota la careta blanca.
Tu guaitaves els llavis del color de sang.
Qui podria imaginar com érem, darrere l’antifaç?
No res importava. Els cossos dansaven al so del seu vals.
Vam lliurar-nos a la gresca, a la seducció i al ball,
a l’amor sense mesura, als plaers celestials.
Tot hi era permès: el bes, les promeses,
poemes en flames, el joc d’estimar…
Ens abraçàrem, i dels nostres mots en férem un sol cant…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, promeses de paper…

Vam ballar tota la nit. Tu, el galant Príncep de l’Aire,
jo, la fràgil Princesa del Bosc dels Encants.
Paperets de confetti, disfresses, corrandes…
Qui ets tu?, vaig preguntar-te.
Vas respondre’m un breu nom; no, no és això, aquest mot ja me’l sabia,
Qui ets tu de debò?, jo vull saber.
I burlonament vas contestar-me:
Jo?, ja ho veus, no hi ha misteri: un mascarot de pas;
tot el que no sigui estimar-te,
en aquesta nit frenètica ni existeix ni existirà.

Més tard vas dur-me de la mà a un indret més solitari,
i sota la llum groguenca d’un fanal,
tu mateix vas llevar-me la disfressa,
ben suaument, com un amant,
i vas descobrir el meu rostre. Que bella sou, princesa!
Ja tot t’era donat. També jo, al cap d’una estona,
vaig demanar-te que et traguessis l’antifaç,
que em mostressis el teu rostre despullat ja de quimera.
Mes…, quan anava a retirar-te la careta
saltares cap enrere com si t’haguessin punxat. Però què fas?,
al Príncep de les Ventades, no se’l pot entrellucar!
Però ara tu em coneixes i em duus gran avantatge.
M’has promès amor etern. Per què tu sí i jo no?
Vas esclatar en gran riallada; la resposta, com un mall:
Ai princesa, que n’aneu d’equivocada! Quina ingenuïtat!
Qui pot fer-ne cas de les paraules d’una nit de Carnaval?
I vas desaparèixer, arrogant, i ja per sempre,
engolit entre una rua de princeses i lacais…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, estripo els teus papers…
Galionar