Des de Burjassot, bressol del poeta Vicent Andrés Estellés, i gràcies a la generositat d’una persona amiga, m’ha arribat un paquet amb tresors valuosíssims. Confeccionats artesanalment amb materials diversos com la fusta, la roba i el paper. Uns quants parells de mans estimades han treballat conjuntament per fer realitat els més delicats presents. Deixaré per una altra entrada les precioses labors de tela fetes de ganxet i de brodat, d’exquisida laboriositat i paciència, i avui em referiré només als regals “de paper”.
El meu ex-libris, per encàrrec d’algú que sap fer bella la paraula amistat i el seu contingut, ha vist la llum a l’obrador valencià de l’artista Cuca Balaguer. Hi ha col•laborat, també, el seu company, l’artesà basc Félix Aranburu. Sembla que a l’hora d’escollir el disseny, la meva amiga va esbossar-li alguns trets de la meva personalitat, i Cuca va concloure: “Un arbre amb arrels profundes, que s’estenen sota terra sense fer soroll, silencioses però constants a la recerca d’aliment amb el que fer créixer les seves branques que van donant fruit amb generositat a tot aquell que s’acosta a gaudir de la protecció del seu ombratge i riquesa.” I d’aquesta conclusió va sorgir el dibuix de l’arbre per al meu ex-libris. No cal dir que una definició tan complaent i pretensiosa faria envermellir de vergonya a més d’un, i que jo no n’he estat l’excepció, i que ja m’agradaria a mi poder ser mereixedora de tan abellidores paraules, però sí que he d’admetre que la satisfacció ha estat notable; si més no, constatar que algunes persones puguin tenir aquesta idea de mi ajuda a apuntalar l’autoestima.
I és que com si es tractés d’un apèndix de la meva anterior entrada, el meu estimat ex-libris conté la imatge d’aquest arbre metafòric amb què habitualment tant m’identifico, que pot semblar desolat i ert, que potser fins i tot s’hi arriba a sentir en algun moment, però que una vegada i una altra acaba retornant a la vida.
M’agrada, m’agrada el meu arbre, i el meu ex-libris, i tota la connotació d'estima que duu implícit a les seves branques. Per això n’estic tan orgullosa que us l’he volgut mostrar.
No ha fet el trajecte tot sol des de Burjassot, però. Formant un bell maridatge, ha vingut acompanyat d'aquest magnífic quadern, obra de l’artista basc Félix Aranburu. Es tracta d’una autèntica obra d’art, única, exclusiva i irrepetible.
“Deserts silenciosos” és com Félix Aranburu anomena l’escena de la portada d’aquest quadern elaborat artesanalment al seu taller d’Euskadi La tècnica amb què està decorada la coberta és una nova provatura que ha fet darrerament. Va experimentant contínuament amb diversos materials i, els resultats d’uns treballs el van conduint a l’elaboració d’uns altres on incorpora novetats quant a materials i tècniques. El tipus de paper està confeccionat amb una complexa tècnica que li dóna una textura pensada especialment per a dibuixar.
Els seus fulls malauradament ja no podran utilitzar-se per a la il•lustració, pels canvis de guió que la vida ha decidit, i ara seran emprats per il•lustrar-hi mots. Esperem que la nova primavera en faci florir de nous i que necessitin espai on ubicar-se.
També a la meva capsa hi viatjava “Un cor ple d’estrelles”, el llibre deliciós d’Àlex Rovira i Francesc Miralles, que possiblement molts de vosaltres ja coneixereu. Un llibre que parla de les deu maneres d’estimar, i que us recomano enfervoridament. Diu a la contraportada:
“A la ciutat de Selonsville, on el cru hivern de després de la guerra ho cobreix tot de neu i de fred, una història extraordinària és a punt de començar. Una història que ens convida a desvetllar allò més sublim i poderós que s’amaga dins nostre. Una recerca que ens ensenya a volar als confins d’un univers on la llum de l’amor ho pot tot, per mitjà d’un viatge a través de les diverses dimensions del cor i totes les formes de l’amor. Benvinguts a l’aventura més bella del món: estimar.”
D’ell n'extrec tres de les moltes frases que fan pensar de valent:
“L’amor no existeix per fer-nos feliços, sinó per mostrar-nos quant podem resistir”.
“L’amistat és més difícil i més rara que l’amor. Per això cal salvar-la”.
“Perdonar és l’única manera de permetre que els altres puguin ser una altra cosa”.
Finalment, per adherir-me al Dia Mundial de la Poesia, el dia 21 de març, us deixo amb un poeta amic que li rendeix constant homenatge des de fa molts anys:
A LA POESIA
Per haver-me donat tanta llibertat,
per haver-me posat foc en el desig,
per haver-me fet cremar amb la llum de lluna,
gràcies,
per haver-me buidat tant de mi mateix,
per haver-me omplert de mars i de jardins,
per haver-me esmicolat totes les brúixoles
i haver-me fet feliç en tants camins,
gràcies,
per haver donat a quatre mots
un ritme de galop que els feia créixer,
per haver llençat un adjectiu
a un nom que hauria mort sense tenir-lo,
per haver posat la pólvora i l’espurna
en verbs que s’encenien al meu pas,
gràcies,
per haver-me fet tastar el rovell de claus
que obrien portes d’aire i de revolta,
per haver fet néixer una cançó
quan la llàgrima o el crit volien segrestar-me,
per haver-me fet comptar sense que el càlcul em glacés,
per haver-me donat veus més altes que la meva,
per haver-me fet passar tantes hores a l’espera
d’un instant que em fes de cop i volta nou,
gràcies.
David Jou
A TU, POEMA
Veu que viatja per l'escriptura,
la infantesa, l'amor i el desamor,
per la pedra dubtosa,
la lluna de creixent incertesa,
o la boirina d'entelada transparència.
Plor que s'ofega,
recreant-se en el llenguatge.
Lluita constant
que trenca el silenci.
Tot això, ets tu,
lletra o poema.
Joana Navarro
LA POESIA
No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.
Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n’hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis…
La poesia són veus convertides en sons
que diuen d’on venim, on anem, i qui som.
Josep Piera (gentilesa de Novesflors)
"Deshaced este verso,
quitadle los caireles de la rima,
el metro, la cadencia
y hasta la idea misma.
Aventad las palabras,
y si después queda algo todavía,
eso
será la poesía"
León Felipe (gentilesa d'Amparo)
“Els poetes són els éssers més inútils
que hi ha sobre la terra.
No fan res de profit.
No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.
Per no fer no fan
ni tan sols diners amb allò que fan.
Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.
Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.”
Marc Granell (gentilesa d'Amparo)
LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
Gabriel Celaya (gentilesa d'Iris)
Molts altres poetes li han cantat, a la poesia. Us animo a fer-me arribar altres poemes que conegueu sobre el tema, i els aniré afegint a l’entrada.
Que tingueu una molt bona entrada de la primavera, que us banyeu en el riell de la llum de la lluna, tan gran i tan propera aquesta nit, i tots aquells que estimeu, feu-ho amb totes les vostres forces. A reveure, amics!
