Temps de joia, temps de poesia

Ella, la dona del meu fill, és poeta amb obra publicada a Polònia. Ell és molt més bo amb les lletres del que la modèstia li permet reconèixer. Ella i el meu fill em van voler donar les gràcies per haver-los dedicat el nostre llibre a Quatre Veus sobre les Quatre Estacions. I van escriure i regalar-me  aquest poema, que és alhora una mostra d’agraïment, una aclucada d’ull i una abraçada de complicitat.

Amb el seu consentiment, el vam recitar el passat divendres 14 de juliol durant el seu enllaç. Intercalant les estrofes en polonès i en català. El germà de la Monika llegia la versió original, jo vaig fer-ho en la nostra llengua. Vam crear una atmosfera màgica i emotiva, va ser el casament civil més bonic que podia imaginar.

I en Carles, un altre poeta i amic de l’ànima, els va oferir també  un bellíssim poema com a regal de noces, amb una enquadernació molt acurada. Però aquest es mereix un altre capítol per a ell sol.

Seran feliços, el Josep M. i la Monika. Mentre la poesia formi part de la seva vida s’estimaran sempre.

QUATRE ESTACIONS

A l’hivern, quan els arbres no són arbres

sinó siluetes en l’horitzó, rodejats de neu blanca

des d’on guaiten i es refugien els ocells,

A la primavera, quan el cel no és el cel

sinó fum d’argent sobre els prats

i les grues vagaregen sobre l’herba molla,

A l’estiu, quan el vent no és el vent

sinó el vaivé rítmic del mar

i la certesa que el que és, és

i el que no és ja no passarà,

A la tardor, quan la joventut ja no és joventut

sinó boira densa en el camins

on s`ha perdut tant, però ens vam trobar l’un a l’altre,

Seguim dempeus, com dos arbres

que creixen arrelats a la terra

per sempre junts.

Autora: Monika Bartkowska

Traducció: Josep M. Vallès

*  *  *   

CZTERY PORY ROKU

Zimą, kiedy drzewo nie jest jak drzewo

lecz kontur nieba, a wokół  biały śnieg

spod śniegu wychodzą i giną w nim ptaki

Wiosną, gdy niebo nie jest jak niebo

lecz szary dym ponad łąkami

Tam w mokrej trawie brodzą żurawce

Latem, gdy wiatr nie jest jak wiatr

lecz płynny ruch morza i pewność,

że to co jest – jest, a to czego nie ma

– nigdy nie będzie już naszym udziałem

Jesienią, gdy młodość nie jest jak młodość

Lecz gęsta mgła nad drogami,

gdzie zgubiliśmy wiele lecz odnaleźliśmy

siebie –

Stoimy niczym dwa drzewa

wrośnięte w ziemię –

na zawsze razem.

Monika Bartkowska

Casablanca

Torna-la a tocar: és hora de rendir-me,

de no enganyar-me més pensant que l’he oblidada,

d’abandonar d’un cop aquesta resistència,

de dir prou a la prudència,

de tornar a ser jo altra vegada.

Torna-la a tocar:

em cremarà la música i no ho sabrà ningú,

sostindré la copa encara amb pols segur,

conservaré el domini i mantindré l’aspecte

pulcre i dur,

la imatge freda i circumspecta.

Ningú no sabrà pas

com lluiten dintre meu la nostàlgia i l’agonia,

com desborda el foc el riu que el contenia,

com creix ella

fins a ser el que sempre ha estat: la llum del dia,

la meva sola pàtria i obstinada meravella.

Torna-la a tocar:

fins i tot resistiré contemplar-la fit a fit,

tan a prop altra vegada aquesta nit,

tan a prop i tan prohibida:

és hora de rendir-me a l’evidència,

d’acceptar que sempre ha estat la meva vida

i de saber-la perdre, ja que cal que sigui així,

havent-li dit “t’estimo” i enterrant en mi

la música, el record, el dolor, la violència.

David Jou  (Els ulls del Falcó Maltés) 

A la companya del meu fill

Em plau avui recuperar aquest poema dedicat a Monika, la companya del meu fill. D’aquí a unes dies seran entre nosaltres per celebrar el seu enllaç civil a Vilafranca. Temps, doncs, de felicitat. Després, tornaran al seu país d’Irlanda, on tenen la llar establerta. 

Per a tu, polonesa bonica! 

Arribares d’un país molt fred, lleugera d’equipatge,

però el teu caliu de dona captivà l’amor d’aquell qui m’és preuat.

Al principi va costar una mica entendre’ns;

va caldre emprar llenguatges de bona voluntat,

treballar el diàleg dels somriures, del gest i dels silencis.

Va caldre que estenguéssim una xarxa de llaços invisibles

que ens unissin a tots tres: a tu, a mi i al fill, el teu company.

T’hem obert les nostres portes, i t’hem regalat el mar,

que per tu s’ha vestit de gala, i s’ha fet més blau i més amable,

que també vol seduir-te. I tendrament, tu ens mires agraïda.

La sorra ara té un rastre de petjades

que va des de terres poloneses fins als vorals del meu cor.

Tu, passejant entre l’arena i el mar, allà on es desfà l’onatge

després d’acaronar els teus peus…

T’has fet collarets de petxines, i en un flascó d’estrelles

t’enduus l’aigua, la sal i la brisa, que et perfumaran la pell.

Avui compleixes anys. Lluny d’aquest país, que serà teu per sempre,

però a prop de qui t’estimes. Tornaràs molt aviat, i novament

es conjuminaran els blaus: cel, horitzó i els teus ulls, en l’abraçada del mar.

No importa que el teu niu de naixença hagi caigut de l’arbre;

per l’amor del meu fill, per tu mateixa, en nosaltres hi tens casa oberta.

Nostra llar és ara rica en noves músiques, nous sabors, noves paraules.

Hem esfondrat temors i hem crescut, i hem guanyat una filla.

Allò que ha besat el mar, ningú mai no ho pot malmetre.

Perquè algú molt important va lliurar-te cor i vida,

resta el meu, també, impregnat de tu, Monika.

Montse Galionar