Es va morint la tarda;
una ratlla en el cel
cap a ponent, vermella.
Hora màgica,
cap remor no la destorba.
Volen baixos els ocells,
només ells xisclen.
És el crepuscle.
El blau, ple d’ombres,
les passions denses,
l’aire, molt suau…
Flaires que duen notes
d’indrets llunyans.
Potser, algun grill…
Obro els ulls,
i els enlairo.
Ni un respir més fort que l’altre.
Resto immòbil.
Sento l’ànima exultant.
Cel rogenc
que es difumina.
Que bonica, aquesta nit!
Ben prest m’envolta.
Els estels lluen,
les aus ja dormen…
I dins el cor, nostàlgia.
Què fas, amor, on ets?
El tapís d’aquest crepuscle
Què fas, amor, on ets?
El tapís d’aquest crepuscle
t’embolcalla i no et traeix?
També aguaites els estels?
Potser es trobin, nostres ulls
dins la nit, potser s’enllacin,
i escriuran plegats els versos
que al sol no gosen…
Amor desitjat,
tan lluny de mi,
mon cor et clama.
Enyoro la teva imatge
i els ulls ardents;
les teves mans, la tendresa,
els somnis vells…
I vanament, suplico,
li prego a l’aire del vespre
que se l’endugui per sempre,
el teu record.
Montse Galionar