Per a totes les persones
amigues, conegudes, saludades, i per a totes aquelles que enriquiu aquest espai
amb la vostra presència, els meus sincers desigs que la pau trobi sempre un espai d’acollida en els vostres cors.
Això s'acaba, amics. Molt bona entrada d'any!
Això s'acaba, amics. Molt bona entrada d'any!
“Em sento capaç, aquesta nit, de fer els més tristos
versos.
Escriure així com ara: la nit és estelada
i tremolen els astres més enllà del llunyedar…"
(P. Neruda)
La intensa gebrada d’aquest matí de Nadal ha sorprès
la Montserrat desperta al llit. Amb els ulls oberts dins la fosca, va comptant
les campanades somortes que arriben de lluny. La nit se li ha fet eterna. No
dorm gaire bé últimament. De fet cada any quan s’acosta Nadal li passa el
mateix. Li fan mal aquestes festes. Tant de bo els calendaris poguessin fer un
salt de tres setmanes ben llargues; no hauria de conviure amb aquesta tristor
que la impregna fins al moll de l’os…
Ja fa prop de quinze anys que va dir adéu a la seva
vila costanera. Va deixar-la per aquesta altra terra tan estranyament freda.
Tan freda que a mitjan desembre es transmuta. Camps i oliveres, conreus i
camins es fan fonedissos sota una crosta de glaç. Els arbres esdevenen
espectrals, tot el que abracen els ulls és blanc com un somni sense colors. I
la boira! Inacabables dies sense veure ni una escletxa de cel, ni una tímida
espurna de sol capaç de clivellar-la. Sempre allí com un mantell de bruixa,
colpidora com una maledicció dels déus…
En mala hora va escollir un lloc com aquest per venir
a casar-se. Era encara tan jove i tenia davant seu tant camí per recórrer… Tan
jove, que deixà mig enllestits els estudis per dedicar-se a l’aixovar de núvia.
Tan jove encara, que quan les noies s’obrien al món ella se’n recloïa per
sempre, prenent per espòs aquell hereu cerverí.. Perquè sí, sense estimar-lo;
tan sols per fugir dels fantasmes de l’adolescència. Aquell home amic dels
oncles, força gran, de diner llarg, que havent-se cansat ja de tot, es va
enderiar d’una joveneta que començava a viure… Per més que li ho volgueren
treure del cap, ella no escoltà ningú… I prou que la va pagar, tal decisió
precipitada…
Li va oferir molt poques satisfaccions com a dona. No
es van entendre mai. I abans que un infart se l’endugués per sempre, va tenir
temps de fer-li dues filles. A tall d’herència li deixà una bona hisenda i un
compte substanciós al banc. Tant és així que puja les criatures sense
problemes. És per això que s’ha quedat a viure en aquest racó de món.
No va plorar gaire la mort del marit; fins i tot era
massa jove per quedar-se viuda. Restà amb els sentiments confosos, inconcrets.
Era com sentir-se deslliurada i alhora culpable de sentir-se’n. El pas del
temps, però, li ha ensenyat a bandejar els mals records. Mai no l’ha trobat a
faltar. Ha viscut des d’aleshores a cavall de la monotonia més profunda i el
compromís de fer de mare. Les nenes creixen, i es fan boniques… I ella se les
estima.
No compta amb gaires amics. Sol mostrar-se seriosa i
reservada. Sembla no tenir ni un instant d’abatiment; es nega a admetre que els
homes l’atreuen. Tant ha après a ocultar les emocions que a vegades dubta que
en tingui. I quan convé, s’empassa les amargors com aquell qui ho ha fet tota
la vida.
Ningú no li pregunta mai si és feliç. Ningú no
pensaria, veient-la pel carrer amb aquell aire arrogant, que viu immersa en un
pou de contradiccions, que se li acaba d’esfondrar un món incipient ple
d’esperances novelles… No, ningú no ho pot saber, quan la veuen pel carrer, que
se sent sola, tan sola…
Oh, Nadal, fal·làcia simbòlica de carrers amb
garlandes de plata; de persones que compren regals i que riuen i parlen…
Espiral nebulosa de llums i taulells plens de menges; d’ornaments de colors, de
tions i d’espelmes… De boix grèvol fruitat; de cançons i pessebres… De Reis
Mags de l’Orient, de Joseps i de Verges… Rierols de paper; caganers i casetes…
Olors intenses d’avet, de fred i de boira… I pertot, paraules perdudes al vent,
tan buides de lèxic, desitjant bones festes… Tot absurd. Tot banal. Tot plegat,
tan fals com la seva pròpia existència, de fet… Oh, Nadal, si a voltes també
poguessis morir-te…!
“Dins la nit, el vent giravolta en el cel i canta.
Em sento capaç, aquesta nit, de fer els més tristos
versos…”
Ja veu que no podrà dormir més avui, i encén el llum.
En el poble regna un silenci total a hores d’ara. Deu faltar estona perquè el
dia claregi. Abandona el llit i obre els porticons de la finestra sense fer
soroll. Negror absoluta més enllà dels camps. Ni estels, ni lluna, res. Fa un
fred que pela; s’adona que tan sols duu el pijama. S’afanya a posar-se la bata
de llana i uns mitjons gruixuts. També es tira una flassada de quadres per
sobre l’esquena, doblada a tall de mantell. Li agrada sentir el caliu que
desprèn la roba més vella i tronada. Quan les galtes li comencen a enrogir,
s’imagina que està davant d’una foguera, encesa en l’indret més alt de la
muntanya, i que l’acompanyen només els lladrucs d’un gos pelut i fidel que se
li asseu a la vora… Com riuria en Pol si li ho expliqués, si la pogués veure
d’aquesta guisa per un forat…
“Jo vaig estimar-la i ella, a voltes, m’estimà…”
A poc a poc, quasi sense gosar, la presència d’en Pol
s’endinsa en el seu pensament. El record viu i tan tendre del jove amic
il·lumina cada racó de la cambra. Ara sí que es veu amb cor de consentir-ho,
després de tres dies de negar-s’hi. Pol, enyorat company, de qui encara pot
sentir l’escalfor del cos tan a prop d’ella, quan ple d’emoció se n’acomiadava
per sempre… Van quedar tantes coses per dir-se… Tantes coses perquè de
sentiments no sabien parlar-ne; perquè s’haurien d’haver inventat noves
expressions que els servissin; perquè sempre es valien d’aquells versos que ja
ho deien tot per ells…
"En d’altres nits així vaig tenir-la entre els
meus braços;
l’he besada mil vegades sota l’infinit del cel…”
Se sent posseïda de sobte pel desig d’escriure-li. Com
no se li havia acudit abans! Probablement, ell deu estar esperant-ho.
Sempre, quan rep les seves cartes ho posposa tot per contestar-les…
Se li omplen de vida els ulls quan s’asseu davant la
taula amb la ploma entre els dits. Amb la flassada a l’esquena que s’arrossega
per terra i els cabells lliscant-li coll avall, revoltats i rebels. I espera.
Espera que sorgeixin els mots, mentre que una allau d’idees van i vénen, com
onades fugisseres escapant-se de les mans que les volen abastar…
...Cervera, 25 de desembre de...
“El vint-i-cinc de desembre, fum…, fum…, fum…”
Com si d’un somni es tractés, les volves de fum se
l’emporten, travessant els vidres i enmig de la boira, fins a l’aula on acudeix
els vespres a classes de català. Una aula en la vella escola del poble, on pot
retrobar instants d’infantesa en aquella olor de resclosit. Són moments
entranyables que comparteix amb la gent adulta com ella, amb tantes ganes
d’aprendre… Va ser allà, intentant encabir-se en un pupitre raquític d’una sola
peça, que va conèixer en Pol a l’inici del curs. “No t’amoïnis; ja t’ho pots
fer com vulguis que no hi cabràs pas”, li va dir la veu burleta d’un home jove,
que duia una motxilla texana penjada a l’espatlla. L’atreviment d’aquell xicot
de cara rodona la va desconcertar, i més quan sense preàmbul anà a ocupar la
taula del professor. Com era possible que…?
Certament: allà tenien el nou mestre. Ell havia
d’endinsar-los en els camins intrínsecs d’una llengua que, tot i ser la pròpia,
no sabien utilitzar prou bé.
“Ella m’estimà; jo a voltes l’he estimada.
Captiu del seu esguard, com no anhelar-la…!”
En Pol també venia del mar. I com tanta gent del mar
era noble, coratjós i autèntic. Havia acabat la carrera i s’iniciava en
l’ensenyament. Durant el dia treballava a l’escola amb nois i noies, als
vespres impartia classes de català per a adults. No va dubtar a l’hora
d’acceptar aquella primera feina en una escola lluny de casa; s’estava a
dispesa en el poble i el cap de setmana corria a retrobar la xicota, els amics
i la família. Els pocs anys ni li havien malmès encara l’entusiasme per la vida.
Obert a la gent i a les idees, deixava rere seu un rastre de frescor. Tant
podia exposar-los les aventures d’en Tirant a les croades com un viatge
accidentat en cotxe; la seva paraula era rebuda sempre com un raig d’esperança
enmig de la foscor. No obstant, era quan entrava en matèria que es posava de
manifest la seva vàlua. Sorgia aleshores el filòleg, posseïdor d’uns
coneixements inusuals en una persona tan jove; el mestre vocacional amb el do
de transmetre la passió que sentia per la llengua.
Els va ensenyar a estimar-ne la història; a fer-se
amics dels llibres. I els esperonava a escriure. Els exercicis de redacció i
les cartes eren els seus deures predilectes.
Subtilment es va anar produint en ella un canvi capaç
d’alterar la seva quotidianitat. Va descobrir que les esmentades cartes obrien
una porta als més ocults sentiments, aquells que romanien ancorats en qualsevol
indret del cor… L’estima envers el xicot que també enyorava el mar, el fet que
el seu tarannà li retornés bocins d’oblidada joventut, tot plegat va
conduir-los a una creixent complicitat. Potser en algun racó sobrevivia la noia
alegre, que estimava la vida i que volia ser mestra… Per què s’havia cremat de
tal manera? Què li havia succeït en aquests anys, que quasi li feia por
reconèixer-se?
El record de temps nostàlgics la incitava a escriure,
i ho feia a rajaploma. Ell era present, disposat a ser el seu receptor, i les
idees fluïen sense fermall, segures que les entendrien… I era així. En Pol va
sentir-se captivat per la sinceritat de la dona. Aquelles cartes que podien
entendrir-lo o exaltar-lo vivament, quan les hi tornava corregides solien anar
plenes de missatges entre línies que tan sols ella captava. I tot a l’esquena
dels altres companys que n’eren aliens. No, aquells moments eren el seu refugi,
i no podia compartir-los amb ningú.
“Em sento capaç, aquesta nit, de fer els més tristos
versos.
Entendre que no hi és, que l’he perdut per sempre.
Copsar la pregonesa de la nit, més gran sense ella.
I el meu cor s’aferra al vers com l’herba a la
rosada…”
Si pogués tenir deu anys menys… Certes idees
resultaven tan absurdes que intentava rebutjar-les de ple. Si tingués deu anys
menys, llavors podria sostenir sense escrúpols aquells ulls tan somrients que
es clavaven en els seus durant les classes i que tant la torbaven. D’altres
vegades l’obsequiava amb unes llambregades de dalt a baix tan reveladores que
la feien enrajolar de valent.
Se li va refermar la pròpia estima. Ella, que no
s’agradava gens, fins i tot va sentir-se bonica. Feia massa temps que ningú no
la mirava com una dona desitjada; que ningú no li demostrava que podia
despertar passions… Gran trasbals li produïa la manera tan dolça de pronunciar
el seu nom. El seu nom, que podia sonar tan dur com un tret de metralleta, quan
sorgia dels seus llavis era càlid i vibrant, suau i apassionat com una carícia…
Montserrat… Quants somnis impossibles enfilava aquesta paraula si era dita per
en Pol…
“Tant hi fa que el meu amor no sabés retenir-la.
És un devessall d’estels la nit,i no és amb mi…”
Un dia va confessar-li que estimava Neruda, que
n’intentava traduir poemes per posseir-los en la seva pròpia llengua. Que
aquells versos l’arboraven, la feien plorar i que hauria desitjat que els
haguessin compost per a ella. I ell s’hi va mostrar entusiasmat; necessitava
veure’ls. Un vespre, ella els hi va confiar. Des d’aleshores, els van treballar
plegats. Ell sabia orientar-la, li resolia tots els dubtes, l’alentava a
continuar. Va prendre’s com a propi el delit d’ella; tant, que perdien la noció
del temps immersos en aquells cants d’amor que podien percebre en el propi
ésser. L’enardiment fou tan intens que acabà convertint-se en un sentiment
irrefrenable.
En Pol ara ja no corria tan de pressa els divendres
per anar a retrobar els seus. Ja no es migrava en el poble com abans. I ella
havia tornat a descobrir la llum després de tants anys enfonsada en les
tenebres. Aquella tardor quedaria escrita en la seva vida com la més bella.
“Lluny, molt lluny, una veu canta. I això és tot.
L’ànima encara es nega a perdre-la.
Delerosos d’ella, els ulls la cerquen;
la cerca el cor; mes… ja no és amb mi…”
Tothom es va alegrar de la ràpida ascensió del mestre,
tot i que els dolia perdre’l. Es va brindar per ell, no van mancar les sentides
paraules de felicitació…
Ella va ser incapaç d’articular ni un sol mot. Abaixà
els ulls rebutjant la mirada d’en Pol que la cercava insistentment. Els records
novament giravoltaven entre llums, paraules inconnexes, bombolles de xampany… I
vertigen. La sensació de defallir d’un moment a l’altre. Aferrada a la taula,
s’esforçava a aparentar normalitat. Fins que va adonar-se que la classe s’anava
quedant buida i que l’amic, inclinat davant d’ella, li murmurava a cau
d’orella:
-Queda’t una estona, Montserrat. Tenim un últim poema
pendent.
Se li assegué al costat. Amb dificultat. Recordà les
paraules d’aquell primer dia amb nostàlgia: “No t’amoïnis, ja t’ho pots fer com
vulguis que no hi cabràs”… Buscà un quadern i el deixà obert damunt la taula.
Cap d’ells no gosava trencar aquel silenci, massa tens.
“Les ombres de la nit, borrissol d’estels, tot com
sempre.
Mes tu i jo, els d’aquells temps, ja no serem els
mateixos…”
Finalment, sense gosar mirar-la, li ho va dir. No, no
era cert allò del treball a Barcelona. Li estava bé que els altres ho creguessin,
però a ella no la podia enganyar. Tenia la xicota prenyada, això era tot. I, és
clar, s’haurien de casar. I trobar una feina que no el mantingués allunyat de
casa tants dies. A més, tampoc no podia passar-sel’hivern pujant i baixant la
Panadella; sovint trobava glaç i no podia jugar-se-la. A partir d’ara, dues
persones dependrien d’ell… De moment, treballaria fent suplències a l’institut
del seu poble. Després, Déu diria.
-I això és tot, amiga meva; què més puc afegir-hi que
no sigui sobreentès? Ara sí que se la mirava, tan a prop que sentia el seu alè
quasi a tocar els llavis; que percebia en el seu cos una emoció aguda a punt de
desfermar-se. Aquell cos d’home jove arran del seu, tan secretament anhelat,
l’escalfor del qual li despertava desitjos que havia cregut soterrats per
sempre…
“Potser que ja no l’estimi, però, Déu, com l’estimava!
El meu clam cercava el vent per apropar-se a ella…”
Continuava parlant-li, ara amb el cap cot, mentre que
amb la ploma, maquinalment, vorejava el quadern amb dibuixos inconnexos… “Però
sisplau, escriu-me. Segueix estimant Neruda, estima’l per a tots dos; i que me
n’arribin versos. Tu, aquests poemes… Sou una part massa important de mi, i no
us puc perdre…” Amb prou feines va trobar un fil de veu per contestar-li:
-Si no t’he de veure més, s’hauran acabat per a mi els
poemes, les cartes i Neruda…
-I creus que me’n sortiré, sense l’estímul de la teva
lletra i d’aquells versos apassionats que són com si parlés la teva ànima? Si
ho perdo tot, a la merda la decisió de lluitar per viure…!
La tensió li féu descarregar un cop de puny
incontrolat sobre la taula, amb la ploma encara aferrada a la mà, que, ferida
de mort amb el tremp destrossat, plorava l’agonia de tots dos amb llàgrimes
negríssimes a sota de les quals s’immaterialitzaven els bocins de vers…
“D’un altre deu ser d’un altre, com abans de fer-la
meva.
Aquell cos blanc, la seva veu, els ulls tan bells…”
Finalment, es va rendir. Cedí l’aferrissada lluita
contra els sentiments. L’abraçada inevitable, el que potser esdevindria més
tard, restaria ocult, com un secret inviolable, entre la boira de la nit i els
viaranys del seu cor…
* * *
I ara, perduda en el silenci d’aquest matí de Nadal,
les vivències han pres forma novament. El paper espera mots per a en Pol. Mes…
què manca encara per dir-li? Sent llàstima d’ella mateixa; del temps
desaprofitat que no ha sabut viure; llàstima del seu cos que comença a
marcir-se dia a dia inútilment… D’haver descobert massa tard sentiments
irrepetibles… És difícil acceptar que ha perdut; és encara massa jove per ser
vella… Pol… A través del tel que li humiteja els ulls, el pot veure més enllà
del temps; amb dos infants petits corrent per la platja, arreplegant petxines o
empaitant onades… Amb la seva dona tan jove, alegre i bonica… Sota un cel tan
blau, no es recordarà mai més de l’alumna que estimava Neruda, que l’estimà a
ell una mica i a qui potser ell també estimà… No, ella no hi pot tenir lloc, en
la seva vida. No hi té cap dret. No pot fer-li ja més mal… És massa vella per a
ell, massa vella per ser jove…
“Ja no la vull estimar, mes, qui ho sap si no
l’estimo.
Tant de temps per a l’oblit; l’amor, tan breu…”
Cansat, sadollat de tanta angoixa retinguda, el cor
resta impotent per abraçar-ne més, i es trenca en un plor desesperat, amarg i
convuls. Mut testimoni del dolor, el paper de la carta. Damunt la taula, rep
curosament les seves llàgrimes, tot xopant-les una a una…
“Perquè en d’altres nits així es fonia entre els meus
braços
ara l’ànima no accepta haver perdut.
Per això, que sigui l’últim cop que em causa pena
i aquests, els darrers versos que li escric”.
Un soroll provinent de l’altra cambra la fa tornar de
sobte a la realitat. S’havia quedat adormida, exhausta de son i de llàgrimes.
Mira atordida al seu voltant. Una claror somorta de cel ennuvolat li indica que
s’ha fet de dia, que ja és molt tard. Sent la veu de les seves filles
impacients per rebre els regals de Nadal. Deuen estar estranyades que la mare,
tan matinera, avui encara dormi. També per a ella tenen preparat un present. Li
puja el somriure als llavis recordant que, endreçant-los l’armari, se’l va
trobar ales mans. Entendrida i animada, cuita a eixugar-se els ulls i desa el
paper moll en qualsevol lloc. S’avergonyeix de la seva feblesa. “Deu ser culpa
de la boira, que cada any per Nadal em deprimeixo”.
Ara, amb la llum del dia, veu amb major nitidesa on
són els límits de la seva vida. Un nou jorn comença i té dues bones raons per
afrontar-lo amb esperança. No queda més temps per als somnis. La quotidianitat
l’està esperant rere la porta, i ella hi avança resolta, decidida…
En Pol no en tornarà a rebre notícies. No sabrà mai
que la carta més bonica que li han escrit resta abandonada en el fons d’un
calaix…
Galionar
