dissabte, 31 d’octubre del 2015

Lògica aplastant

Diu en Magí (3 anys):
-Iaia, el teu menjador és més petit que el de casa meva.
-Sí? Per què, Magí? 

-(Rumiant uns instants): Doncs..., perquè el de casa meva és més gran que el teu!  

Molt bona castanyada a tothom!

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Més d'un, de dos i de tres!

(Deixeu sonar la música del vídeo mentre llegiu, i el poema semblarà més viu)

...Sé
que en el transcurs de la vida
hauré decebut molts homes,
més d’un, de dos i de tres.
(i també unes quantes dones,
perquè el sexe, aquí, tant és.)
A voltes, per negligència,
o per no saber-ne més,
o a còpia de malentesos
(la culpa, que negra és!).

...Sé
que des d’ara fins que em mori
en decebré encara més,
més d’un, de dos i de tres;
potser massa expectatives
distorsionen el que un és.
La decepció pot emprar-se
fàcilment com arma cruel
si ens la retornen amb fúria;
no cal prendre-ho malament,
doncs aquí és on recomença
el treball amb un mateix.
Per això dono les gràcies
als qui tal favor els dec;
de les seves ensenyances
un preciós bagatge en trec:
és prou bonica la vida
per gaudir-la amb el cor net.
Decebuts, poseu-me a prova,
perquè més forta em fareu...

Montse Galionar

dilluns, 19 d’octubre del 2015

Càncer

Avui m’agradaria compartir amb vosaltres aquest article del psicòleg i poeta vilafranquí Frederic Cuscó Campllonch, publicat recentment al setmanari EL 3 DE VUIT. Em sembla prou interessant, sobretot en un dia en què molts de nosaltres ens posarem un llaç rosa vora el pit. I perquè és un tema que, de prop o de lluny, a tots ens afecta, sigui en passat, present o futur. 
Què us sembla, us atreviu a enriquir el post amb el vostre punt de vista?


EL CÀNCER, UNA BATALLA?
Quan sovint em trobo amb l’expressió de “perdre” o “guanyar” la batalla contra el càncer detecto dins meu certa reacció de rebuig. Com si sobreviure a un càncer, penso, depengués de l’esforç o valentia de l’afectat! És raonable condicionar el malalt amb aquesta càrrega? Si una persona ha mort de càncer, tot i encarar-lo amb enteresa, ¿es pot considerar, veritablement, que “ha perdut la batalla contra el càncer”? Fins i tot si després del diagnòstic s’ha esfondrat i no ha superat la fase d’abatiment , es pot dir que “ha perdut”?
Penso que, afortunadament, queda enrere l’època en què la paraula càncer era impronunciable i s’acostumava a anomenar-lo “mal lleig”, amb la veu fluixa i la mirada evasiva. Com un “vade retro”. Com si hi hagués malalties més vergonyants que altres.
Cada vegada és més normal dir les coses pel seu nom i no cal pronunciar “càncer” amb la boca petita. Però, què voleu que us digui, a mi em grinyola una mica aquesta recurrència a associar el càncer a la terminologia de batalles a guanyar o perdre. Acabo de llegir la necrològica d’un exjugador d’handbol i diu, textualment: “ha perdut finalment el partit més important”. Sí que és desitjable que, com la majoria de les malalties, l’acceptació no estigui mancada d’un esperit de lluita. Però, perdre? Guanyar?
Recordo que el lema de La Marató de TV3 de fa uns anys per recaptar fons destinats a investigar aquesta malaltia deia: “La mort hauria de ser el final de la vida, el càncer no.” Per què el càncer no i en canvi altres malalties sí? Em pregunto fins a quin punt no persisteix la visió estigmatitzadora d’aquesta malaltia. Perquè està clar que, com diu la meva mare, d’alguna cosa o altra hem de morir.
I que no se m’interpreti malament. Òbviament, estic del tot a favor de destinar els màxims recursos possibles per prevenir o curar el càncer. Sé que, estadísticament, la probabilitat que jo mateix emmalalteixi d’algun procés cancerígen no és pas baixa.
Fa poc, una persona, molt lúcida, que estava pendent dels resultats d’unes proves per conèixer la causa d’unes molèsties em confessava de com se sentiria alliberada quan li confirmessin que no tenia pas càncer, “si de cas una altra malaltia, encara que sigui una malaltia tant o més devastadora que m’enviï a l’altre barri en un tres i no res”, comentava rient, tot adonant-se de la irracionalitat del seu pensament.
Tot plegat, doncs, em porta a interrogar-me: No serà que el tabú que ha acompanyat, secularment, aquesta malaltia perdura més del que crèiem? 

Frederic Cuscó i Campllonch, APUNTS D’UN PSICÒLEG

dilluns, 12 d’octubre del 2015

Estimades dues valls...

Estimada Vall de Boí de l’Alta Ribagorça, a qui fa tants anys he lliurat el cor, no et volia ser infidel, però n’he conegut una altra: es diu Vallferrera, del Pallars Sobirà. Ha succeït sense pretendre-ho: des d’aquest passat estiu, el meu amor viu dividit entre totes dues; tan diferents i tan semblants, paradisos d’un Déu que ens ha volgut regalar un bocí del seu cel aquí a la Terra... Us estimo. Gràcies a totes dues per formar part de la meva vida! 

Un matí, quan el gebre embolcalli la vall,
anem-hi plegats, que et vull presentar
el doll de bellesa que no hi has vist mai;
la flaire del vent;
els mil tons del cel;
els raigs que s’escapen d’un sol que just neix.
Vull que busquis l’ombra d’un avet molt vell,
que t’asseguis a sota, l’herba arran la pell;
una gran muntanya, a l’horitzó, imponent,
et dirà: endavant;
escolta el meu clam;
un cant mil·lenari que parla de pau.
Si enmig d’aquests boscos que són lluny del mar
et sents un altre home, pots riure i plorar,
per què vols anar-te’n? De qui vols ser esclau?
Aquí, on tot és verd,
on ningú no perd
veuràs com la vida, per tu, reeixirà.
Corre, crida, esgota’t, respira ben fort;
si el vent crema el rostre fa més bonic l’esforç.
Amb nova esperança, els teus ulls brillaran;
i allà, sota el cel,
tu, jo i només Déu,
les mans enllaçades, l’amor reescriurem.

Montse Galionar

dijous, 1 d’octubre del 2015

Concurs del 69, d'en Joan Gasull (2)

Il·lustració de la Carme Rosanas

DISQUISICIONS

-El dia que ja no se m’aixequi, preferiré morir-me.
El Jaume ho afirmava convençut. Als 65 anys assegurava que encara “ho feia” cada dia.
Fins que un càncer de pròstata el va deixar impotent. I es va morir.
Jo també tinc la mateixa malaltia. He aprés a fer l’amor amb el cor. Sóc infinitament més ric que abans. I estic viu!
Avui és el meu aniversari: en faig 69.

Montse Galionar