Avui m’agradaria
compartir amb vosaltres aquest article del psicòleg i poeta vilafranquí Frederic Cuscó Campllonch, publicat recentment
al setmanari EL 3 DE VUIT. Em sembla prou interessant, sobretot en un dia en què molts de
nosaltres ens posarem un llaç rosa vora el pit. I perquè és un tema que, de
prop o de lluny, a tots ens afecta, sigui en passat, present o futur.
Què us sembla,
us atreviu a enriquir el post amb el vostre punt de vista?
EL CÀNCER, UNA
BATALLA?
Quan sovint em
trobo amb l’expressió de “perdre” o “guanyar” la batalla contra el càncer
detecto dins meu certa reacció de rebuig. Com si sobreviure a un càncer, penso,
depengués de l’esforç o valentia de l’afectat! És raonable condicionar el
malalt amb aquesta càrrega? Si una persona ha mort de càncer, tot i encarar-lo
amb enteresa, ¿es pot considerar, veritablement, que “ha perdut la batalla
contra el càncer”? Fins i tot si després del diagnòstic s’ha esfondrat i no ha
superat la fase d’abatiment , es pot dir que “ha perdut”?
Penso que,
afortunadament, queda enrere l’època en què la paraula càncer era
impronunciable i s’acostumava a anomenar-lo “mal lleig”, amb la veu fluixa i la
mirada evasiva. Com un “vade retro”. Com si hi hagués malalties més vergonyants
que altres.
Cada vegada és
més normal dir les coses pel seu nom i no cal pronunciar “càncer” amb la boca
petita. Però, què voleu que us digui, a mi em grinyola una mica aquesta
recurrència a associar el càncer a la terminologia de batalles a guanyar o
perdre. Acabo de llegir la necrològica d’un exjugador d’handbol i diu,
textualment: “ha perdut finalment el partit més important”. Sí que és
desitjable que, com la majoria de les malalties, l’acceptació no estigui
mancada d’un esperit de lluita. Però, perdre? Guanyar?
Recordo que el
lema de La Marató de TV3 de fa uns anys per recaptar fons destinats a
investigar aquesta malaltia deia: “La mort hauria de ser el final de la vida,
el càncer no.” Per què el càncer no i en canvi altres malalties sí? Em pregunto
fins a quin punt no persisteix la visió estigmatitzadora d’aquesta malaltia.
Perquè està clar que, com diu la meva mare, d’alguna cosa o altra hem de morir.
I que no se
m’interpreti malament. Òbviament, estic del tot a favor de destinar els màxims
recursos possibles per prevenir o curar el càncer. Sé que, estadísticament, la
probabilitat que jo mateix emmalalteixi d’algun procés cancerígen no és pas
baixa.
Fa poc, una
persona, molt lúcida, que estava pendent dels resultats d’unes proves per
conèixer la causa d’unes molèsties em confessava de com se sentiria alliberada
quan li confirmessin que no tenia pas càncer, “si de cas una altra malaltia,
encara que sigui una malaltia tant o més devastadora que m’enviï a l’altre
barri en un tres i no res”, comentava rient, tot adonant-se de la
irracionalitat del seu pensament.
Tot plegat,
doncs, em porta a interrogar-me: No serà que el tabú que ha acompanyat,
secularment, aquesta malaltia perdura més del que crèiem?
Frederic Cuscó i
Campllonch, APUNTS D’UN PSICÒLEG
