Vers el 2014

Avancem
serenament,
amb el pas ferm,
cap als cims de l'esperança,
per camins de llibertat.

Amunt i crits i bon any 2014!

 

Racó de Nadal (2013)

 

“...L’amor és l’única cosa que creix quan es reparteix...”

  (Antoine de Saint-Exupéry)

 

Darrer dissabte abans de Nadal, els carrers atapeïts de gent; se celebra la Fira del Gall a la vila, que ha atret molts visitants; un trenet urbà toca escandalosament la campana i fa sonar per megafonia nadales enllaunades: “El 25 de desembre fum, fum fuuum...” És el primer dia de l’hivern, el fred és viu; voleien mandrosament per l’aire les  fulles més tardanes que es van desprenent dels arbres... A cada quatre passes, venedors de rams de vesc, “de la buena suerte, nena, de la buena suerte...”  Però avui, el cor plora...

 

Les campanes toquen a morts. A la basílica de Santa Maria acomiadem l’Enric, l’entranyable company de feina, l’amic de tothom. Un càncer fulminant se l’ha endut en tres setmanes, així, absurdament i incomprensible... L’església és plena a vessar, el silenci corprèn, les llàgrimes dibuixen corriols en els rostres... El seu fill de només 10 anys, que prefereix recordar el seu pare en vida “perquè si no, a la nit somiaré i tindré por”, ocupa el primer banc amb la mare, les àvies, els tiets i la desolació absoluta...

 

Aquest Nadal serà dificilíssim per a tots ells. Com ho serà, també, per a molta altra gent que ho passa malament, sigui per estrictes problemes materials o per profunds dolors de molt endins... Potser per tots ells, el missatge de l’Infant que va néixer enmig de la misèria i que només comptà amb l’ajut dels més humils, comença a omplir-se de sentit, a fer-se una mica entenedor... Potser el significat de la paraula Amor obre el seu infinit ventall de ressonàncies  dins els universos individuals i comença a brillar com l’estrella de Betlem...  

 

A l’església, el fred transcendeix les pedres centenàries. De tant en tant, algú esclata en un plor incontrolable i immediatament unes mans, uns braços propers l’envolten i el conhorten. L’escena es va repetint ara aquí, ara allà.  Tothom amatent amb tothom. M’emociona constatar aquestes mostres d’empatia, enmig l’individualisme creixent...  

 

Avui no era un bon dia per acudir al funeral, però els companys de l’ajuntament hi som gairebé tots, per una necessitat vital de mostrar-li el nostre afecte i perquè l’estimàvem; l’amic ens ha deixat aquest buit tan gran perquè durant el temps compartit no va parar de regalar-nos amor, i aquest s’ha multiplicat dins nostre. Continuarem sentint la seva presència a la Casa Gran, sempre amb la seva bonhomia, el seu mig somriure sorneguer, les seves paraules animoses, i el record serà dolçament nostàlgic, carregat de tendresa...

 

Però avui comença l’hivern, el fred penetra al moll de l’os i també a l’ànima, el Nadal ens espera al tombant del carrer... I potser més que mai, entenc que l’única cosa que ens fa humans, que ens fa rics, que dóna sentit a l’impossible i per la qual val la pena viure, és l’Amor.

 

I des de l’Amor, estimada gent amiga, us embolcallo en una abraçada gegantina en què hi càpiga tothom, amb la voluntat de transmetre-us els millors desigs per a aquestes festes i per a la vostra vida!  

 

 

Digueren a l'amic:
- On vas?
- Venc de mon amat.
- On véns?
- Vaig a mon amat.
- Quan tornaràs?
- Estaré ab mon amat.
- Quant estaràs ab ton amat?
- Aitant de temps con seran en ell los meus pensaments.

 

Llibre de l’Amic e Amat  (Ramon Llull)

Vicent Andrés Estellés - Poesia eròtica

 

Res millor per distreure’s una mica d’aquesta mena de neguit prenadalenc que passar una bona estona amb la companyia de Vicent Andrés Estellés i la seva poesia eròtica, potser la faceta menys coneguda del poeta de Burjassot.

He trobat força divertit aquest poema que us deixo a continuació, que pertany al llibre Poesia eròtica Vicent Andrés Estellés, de l’editorial Laia/Barcelona, de la col·lecció El Mirall i el Temps en edició de l’any 1985.

 

 

El teu car fill, un mamonet encara,

s’ha despertat al llit on tu i jo ho fèiem.

Hem acabat la nostra febril feina,

i en jeure, nus, escampats sobre el llit,

per aquell son suavíssim que ens pren,

el tendre fill de les teues entranyes,

que tinc motius per dir-li fill de puta,

ha començat a cridar i jugar,

pujant al teu amorosíssim cos,

caient feroç, des de la doble alçària

dels pits al dolç entrecuix, llençant crits.

Encara més: se m’ha pujat a mi

i ha descobert la meua artilleria.

Li he deixat fer tot allò que ha volgut,

no amb sentiments, precisament, de pare,

sinó, més bé, de Tiberi, segons

ha repetit Suetoni, el cabró.

L’has agafat l’has deixat a terra

i has ocupat, furiosa, el seu lloc,

t’has assegut –no sé com ho hauràs fet-

damunt mateix l’entrecuix meu, absorta

i amb el cos dret, i com transfigurada,

has practicat un coit del que hom recorda.

M’has dessucat, i has restat molt cofoia.  

Vicent Andrés Estellés – L’estimada

Tapís

Possiblement, tots guardem algun poema a la memòria que ha representat un abans i un després a la nostra vida, per circumstàncies que només nosaltres sabem...

I sovint necessitem tornar a aquell punt de partida, a aquells versos, per recordar que hem de seguir avançant….

El poemari TAPÍS, de David Jou, ha estat, és i serà el meu port de referència, i molt concretament aquest poema d'avui. Potser la primera impressió en llegir-lo sigui de tristesa, de desolació. Però tot i així, hi voldria remarcar dos aspectes contraposats: d’una banda el reconeixement del fracàs, que podem interioritzar en l’àmbit en què cadascú el vulgui aplicar, i de l’altra, la possibilitat de retornar al punt de partida novament, quan per fi hem despertat i hem pres consciència d'allò que hem fet malament. I és a partir d’aquest moment que podrem reconstruir de nou el nostre tapís.  
 

 

 DESTRUCCIÓ DEL TAPÍS – I 
 

He teixit figures d’ombra i ara l’alba les desfà;

els tapissos amagaven un fracàs i una mentida,

una fe sense esperança i una pàtria malferida,

un futur sense memòria i un avui sense demà.

 

He teixit figures d’ombra, he brodat un món en va;

ja tot és pastura d’arnes, vacuïtat reconquerida

pel no res altra vegada, sense forma, sense vida,

ni paisatges per recórrer ni vaixells per navegar.

 

Van desfent-se les imatges, van cedint ordit i trama,

els filats es desintegren, desentesos d’aquest drama,

i les arnes només cerquen l’individual profit

 

d’uns quants fils amb què sustenten la petita mesquinesa

d’una vida avara i grisa sense fites ni grandesa

mentre el món, al seu voltant, cerca angoixat un nou sentit. 

David Jou (Tapís, 1982) 

 

Roig sobre fons blanc

(Recupero aquesta vella narració, que alguns de vosaltres ja coneixereu, amb motiu del Dia mundial de la lluita contra la SIDA)

“Així, un núvol es fon i deixa el cel més blau.

Així, una fulla pensa que es fa lliure quan cau,

i s’apaga aquest vespre tan lent i tan segur,

sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.

Així en la fosca es perd el pas d’un vagabund...

Déu meu, estic a punt.

Ja vençut, però encara sota el meu estendard.

-més tard, potser seria massa tard.”

(Màrius Torres, poesies i altres proses.)

L’estiu havia estat extremadament dur, amb temperatures altíssimes i un seguit de focs als boscos que feia esgarrifar. Ni els més vells del poble podien recordar-ne cap d’igual. Així les coses, res no em feia pensar que l’1 de setembre, el dia que per fi iniciava les vacances, la temible gota freda hagués resolt fer acte de presència. Potser és que no vaig parar esment a interpretar-ne els signes, com tampoc no vaig esbrinar a fons l’origen d’aquella migranya...
 

Voltaven les 7 del matí quan acabava d’enllestir l’equipatge. Havia endreçat bé la casa, tant sols em restava tancar les finestres i fer una última ullada al terradet. Tot perfecte: l’estenedor sense roba, la reixa del desaigua lliure de brossam... Vaig omplir un pot d’aigua per a la meva dispesera, una gata esprimatxada i sociable que sovint em visitava... Bé que devia notar alguna cosa inhabitual en l’aire, perquè a l’últim moment vaig afegir un altre jersei a la maleta; ho recordo perquè en agafar-lo em vaig punxar amb l’agulla d’un llaç vermell que hi duia penjat, i una gota de sang va tacar-me la vànova blanca...
 

Per vuitè any consecutiu, emprenia el mateix viatge. Quan ja tenia el cotxe a punt, vaig sentir a l’estómac aquell glop d’emoció, una mica infantil, que indica el començament de l’aventura. Només que, aquest cop, s’assemblava a les nàusees matinals que tant em molestaven en els últims temps. Però ben poc m’importava, tenint al davant deu dies d’ansiada llibertat... Aviat retrobaria la vall, la meva petita, bonica i enyorada vall; l’únic paradís del món on he sentit alguna vegada una presència suprema en el meu esperit que, allunyat dels afers quotidians i dels éssers que estimo, es regenera i purifica, per reafirmar després amb més força els vincles afectius... En el minúscul hostal on m’allotjo ja hi sóc com de família. Perquè saben que m’agrada, em reserven cada any la mateixa habitació, la que té una finestra amb les vistes més impressionants de tota la contrada...
 

L’autopista fins a Lleida. En aquestes hores, solitària, tranquil·la. Que de pressa deixo enrere els paisatges coneguts! El vehicle s’accelera alhora que també ho fan els batecs del meu cor. La carena de muntanyes és encara una ombra desdibuixada i llunyana, que poc a poc s’ha d’anar concretant. Però el cel, que desitjava blavíssim aquest matí, s’emmandreix a deixondir-se, i quan s’aclareix una mica, entreveig un estol de nuvolades que s’apropen fent remolins, que absorbeixen noves boires, que es carreguen d’energia... I jo cap allà, com anant al seu encontre, cap a aquell monstre grisenc, delerós de devorar-me...
 

De sobte, una ràfega de vent va portar-me les primeres gotellades. Se sentia la remor dels trons. Els llamps, alhora, ballaven una dansa macabra dalt del cel, amb extremituds bruixesques... I tot d’un plegat, la gran tromba d’aigua, imponent, majestuosa, de la qual en altres circumstàncies hauria gaudit de valent, si no fos que començava a espatllar-me el primer dia de vacances...

I el cotxe volant, avançant a tota pressa per tal de travessar-la en un no res i trobar-se lliure a l’altra banda...
 

Llavors vaig pensar en l’Alfred, el meu company, a qui tant exciten les tempestes... De fet, ja començava a enyorar-lo, tot just a les envistes de Lleida...

L’Alfred... Cor de poeta camuflat en un cos indomable; l’estrella del meu univers... La persona més sensible, meravellosa i tendra que he estimat mai... Els nostres camins van unir-se sobre les vies, gronxats per l’incessant moviment d’un tren de rodalies. Ell, professor de llengües romàniques, l’utilitzava cada matí per traslladar-se a la Central. I jo també l’agafava esporàdicament per anar als estudis de televisió on faig de guionista.
 

Era un home madur i atractiu, esvelt com un jonc, de cabells blanquinosos i retallada barba. Va cridar-me l’atenció el seu aire de persona distingida i culta; l’esguard intel·ligentíssim dels seus ulls... Tenia les mans delicades i llargues com les d’un artista. Vestia de forma impecable, amb una elegància discretament esportiva, talment un intel·lectual sorgit de la ploma de Lord Byron. Només un detall hi contrastava: anava sempre calçat amb unes sandàlies de pell fosca, tancades del darrere i obertes dels costats, i mai, fos hivern o primavera, no duia mitjons. I a mi m’entendria tant aquell trosset de peu que s’entreveia, que el vaig nomenar el meu cavaller: el Cavaller dels Peus Ensenyant...
 

Jo, tan prudent de mena pel que fa als sentiments, em vaig trobar cercant-lo pels vagons amb un desfici gairebé malaltís, i quan per fi el localitzava, no li treia els ulls de sobre en tot el trajecte. I el dia que el vaig sorprendre abstret llegint Màrius Torres, el meu llibre de capçalera, vaig atansar-m’hi i vam parlar...
 

Sota una incessant cortina d’aigua deixo enrere Lleida, una ciutat on els semàfors no funcionen i que comença a convertir-se en un caos. A la carretera, tractors carregats de fruita circulen lentament, la mercaderia coberta amb veles i plàstics. Alguns s’arreceren per deixar-me passar i els ho agraeixo amb una espurna de clàxon i un somriure que tampoc no deuen veure, amb els vidres tan mullats... La terra humida desprèn unes emanacions nauseabundes... han escampat bassa pels camps...

Si res m’havien ensenyat els anys, era a malfiar-me de les relacions massa idíl·liques. No obstant, la nostra ho va ser des del primer moment. De vegades m’he preguntat si no coincidíem en massa coses perquè tot plegat no es tractés d’una quimera. Ens satisfeia un idèntic estil de vida, ens emocionava la mateixa música; tots dos escrivíem poesia i traduíem clàssics. Teníem coneixements d’art, i ens agradava pintar... Les seves aptituds en aquest camp eren singularment brillants, però una excessiva modèstia no li permetia admetre-ho, i generalment hi dedicava poquíssimes estones. Jo, d’altra banda, més mediocre, dibuixava assíduament.

També a la vall m’encanta practicar aquesta activitat. Allà tot m’atreu i m’inspira: els arbres de les vores del riu amb els colors canviants segons la posició del sol, els prats verdíssims orejats pel vent; els boscos de pi roig i els llacs d’aigües transparents...i tants i tan diferents miracles que cada any hi descobreixo... I de vegades, els vellets que s’allotgen a l’hostal em comenten que m’han vist dibuixant a l’aire lliure i em demanen que els mostri els treballs. Llavors m’envaneixo i em sento feliç interpretant el paper d’artista. Òbviament, sempre coincideixen a dir que ho faig molt bé; fins i tot, ocasionalment, me’n volen comprar algun, que els regalo amb molta cortesia... Aquesta és una de les coses que més diverteixen l’Alfred quan li ho explico...

Amunt, sempre amunt, i començo a ser conscient de cometre una imprudència. La pluja no cessa i gairebé no circula cap vehicle. Quan m’he aturat a esmorzar en un bar a peu de carretera, m’han recomanat que regressés a ciutat, que per aquelles contrades ja havia finalitzat l’estiu; que els camps estaven plens a vessar de granotes assenyalant mal temps... Si es tractés d’un any qualsevol, potser ja hauria tirat enrere, però aquest, no puc fer-ho. He d’arribar com sigui al meu destí. Pot ser l’últim cop que faig el viatge... No m’agraden aquestes alteracions quasi imperceptibles del meu cos, el cansament inusual, els repetits marejos... No, la meva vida és ara equilibrada i estable, no hi pot haver lloc per als canvis..

No vull saber-ho fins a la tornada. M’he fet unes proves. N’hi havia prou amb una de senzilla, però em van aconsellar una analítica completa. No n’he volgut conèixer els resultats abans de marxar. No desitjo que res m’espatlli les vacances... L’Alfred, que tornarà a casa abans que jo, serà l’encarregat de recollir-les. De fet, hi estem força involucrats tots dos...

Una cosa que va sorprendre el meu company a l’inici de la nostra relació, va ser, precisament, que jo estiuegés a la vall. I a mi no va deixar de sorprendre’m que no volgués acompanyar-m’hi mai. Hi va haver una transmutació important en el seu rostre quan en vam parlar, una ombra de pànic immediatament controlada que no em va passar per alt. Poc temps després va plantejar la conveniència de seguir fent les vacances per separat. No volia sostreure’m d’allò que per a mi era com un ritus, va dir. Altrament, ell viatjaria a les Illes per visitar la família, que no veia durant l’any. Així podria oferir als fills de les seves germanes tot l’amor que no podia donar als fills que ni ell ni jo havíem tingut. “De moment”, afegia, amb una espurna d’irònica picardia als ulls...

I vaig trobar estrany que aquell home íntegre i transparent, en la vida del qual no hi havia lloc per a la mentida, ara se sentís temorós de remoure alguna part obscura del passat... Però, quan amb una veu molt dolça, carregada d’humilitat, em va demanar si podria respectar el seu silenci, em vaig adonar que l’estimava tant que ho vaig acceptar sense recança...

Continuava plovent amb intensitat. Ara, la carretera s’enfilava serpentejant entre les primeres muntanyes pirinenques, que ja eren a tocar. Aviat arribaria als petits túnels excavats a la roca, vora la presa d’Escales. Era un tram que m’agradava molt... I just en un tombant, vaig veure amb horror com s’esllavissava la paret de contenció de la muntanya. Un allau de terra fangosa, pedres i gran quantitat d’aigua es precipitaven al mig de la calçada, deixant-la gairebé impracticable...

No ho hauria d’haver fet. Juro que sabia que no ho havia de fer; però la meva impaciència va superar tota lògica; si mai els perills de la vida no m’havien fet retrocedir, tampoc no ho aconseguirien ara...

Vaig pitjar l’accelerador a fons i m’hi vaig endinsar, creient que hi passaria...

La força de la riuada em va empènyer inexorablement cap al cingle. Era endebades qualsevol intent per dominar el vehicle... I vaig tenir un pols amb la mort, cara a cara... Els instants van tornar-se agònics, alentits amb patètica cruesa. Vaig experimentar l’angoixa de saber el destí malbaratat absurdament, la impotència davant una lluita que s’esdevenia inútil...

Però a l’últim moment, ja abocat al precipici, el vehicle es va travar amb una roca que ens va fer de miraculosa falca... Va transcórrer un espai de temps en blanc abans no pogués obrir els ulls, i quan ho vaig fer, em van dominar uns sanglots descontrolats i nerviosos. Amb una maniobra brusca, a la desesperada, vaig poder desempallegar-me de la pedra i sortir d’allí a tota velocitat. Només amb una obsessió: seguir endavant; sense aturar-me ni a verificar els desperfectes del cotxe que, abonyegat, corria, sí; però que perdia líquid...

I per fi, la vall. Després de creuar l’últim nucli urbà superant amb escreix la velocitat permesa, vaig veure obertes les portes del paradís. La pluja queia aleshores fina i tranquil·la com un plovisqueig d’hivern. A banda i banda de la carretera, els prats verdíssims s’estenien, bucòlics, espurnejats per flors multicolors... Era com reviure un vell somni: el paisatge net i lluent, difuminat per un finíssim tel de boirina blanca; els poblets de pessebre i la seva presència entranyable i familiar; els atàvics campanars quasi enrunats; aquell recobrar la calma després de la tempesta; la sereníssima pau que cada any hi cerco fins a assadollar-me’n... Vaig alentir la marxa, inspirant profundament, assaborint aquell aire... Les muntanyes, tan altes que quasi impedien veure el cel, tenien un núvol dens en els cimals que s’anava desfent...

En l’últim revolt, el cotxe va dir prou. S’havia quedat sense oli. I analitzant la situació de manera objectiva, vaig adonar-me que era el mínim que m’havia pogut passar, en aquell horrible matí...

La meva arribada a l’hostal va crear una forta expectació entre els seus estadants; no succeïa sovint que els clients fossin remolcats per un pastor i el seu potent 4x4...

Els dies següents, mentre m’enllestien la reparació del vehicle, vaig dedicar-los a visitar els indrets dels voltants i a perdre’m pels carrerons costeruts del poble. Hi vaig descobrir una tenda d’artesania, ubicada en una antiga quadra reformada. El reclam d’una música suau em va convidar a entrar-hi. Escampades pels prestatges hi abundaven les bruixetes, algunes a cavall de l’escombra, d’altres amb una calavera a les mans; totes lletges i amb barrets punxeguts... Hi havia també mussols i altres andròmines, alguna joguina de fusta, monuments en miniatura, collarets i mocadors... En un racó i sense emmarcar, unes teles amb paisatges i esglésies romàniques, per les quals vaig mostrar de seguida el meu interès. Regentava el local una parella de francesos que parlaven català, i amb qui vaig fer bona amistat. Ell era l’autor dels quadres, ella la ceramista. Van ensenyar-me el taller on treballaven i que alhora els servia de magatzem; tot era petit i ben aprofitat. M’agradava, aquella gent.

Entre les diverses pintures que omplien l’estança, una, de sobte, em va subjugar. Era un retrat de dona, i destacava de la resta per la seva perfecció. Estava magistralment executat per una mà experta i mestrívola; no duia signatura ni hi constava data, però no devia tenir més de 10 o 15 anys d’antiguitat. L’estil del seu traç no es corresponia amb el del francès... Davant el meu embadaliment, la parella es va mirar de cua d’ull, com si la meva reacció els hagués estat previsible...

El quadre era impressionant. Què hi havia en aquell rostre de dona que em fascinava tant? Desprenia un magnetisme difícil d’explicar. Un ulls verds profunds, grans i enigmàtics semblaven sotjar-me escrutadorament com si volguessin travessar-me. Tenien una expressió sublim, una confabulació d’amor, enyorança i tristesa que dominava sobre la resta de les faccions, empetitint-les...

No me’n sabia avenir: com havia estat capaç un artista de reproduir aquell esguard amb tant de realisme; com podia ningú resistir aquella mirada damunt seu sense enfollir de sentiment...? Una imperiosa necessitat de conèixer-ne més detalls es va apoderar de mi. Qui era aquella dona? Aparentava tenir uns 25 anys i era bonica i prima, com si estigués convalescent. El seu rostre era molt clar, emmarcat per una cabellera fosca que n’accentuava la pal·lidesa. Sota un filtre de llum que n’assuavia els colors, suggeria una vaga irrealitat, una llunyana presència... Només la fermesa de l’òval podia insinuar una certa fredor, però no; aquells ulls... Els ulls contenien una guspira de foc que la traïen... I hi havia un somriure breu i delicat als llavis que la feien semblar molt vulnerable...

Llavors me’n van explicar la història, tal com la coneixien ells: un relat del qual no se’n sabia on començava la realitat i on acabava la llegenda...

 “ Va aparèixer un estiu, sembla que per recomanació dels metges, que veien amb bons ulls un canvi d’aires per a aquella pacient amb problemes depressius. Però contràriament, el mal de muntanya no va fer més que agreujar-li els símptomes d’una malaltia ja prou arrelada.

Sembla que als migdies, quan el sol queia en picat sobre la vall, hom la veia asseguda al pedrís que vorejava el petit cementiri de l’església. Les tombes soterrades, sobre les quals hi naixien flors, l’atreien de forma obsessiva. Hi quedava absorta, perduda la noció del temps. Ningú no sabia per quins indrets vagarejaven els seus pensaments... No obstant, algú s’havia adonat de la presència d’aquella dona jove al jardí dels morts; algú que també estava sol, i que en sabia, de fantasmes interns... Algú receptiu a la bellesa i al silenci, creador de sentiments... Algú que s’hi va apropar i que prenent-li les mans, va fer-la retornar al món dels vius a poc a poc...

A poc a poc es van conèixer, i els seus encontres es feren quotidians. Hom els podia veure passejant pels camins de muntanya o asseguts en franca confidència; quan ella reposava o llegia algun llibre, ell pintava o escrivia no gaire més enllà...

Va alliçonar-la en els misteris del romànic, en els secrets de les seves pedres... Ella va aprendre a ser feliç assaborint els instants vermells de les postes de sol, percebent la rosada dels matins sobre la prada, escoltant el xiuxiueig dels ocells tornant al niu... I una tarda que el vent va canviar, van gaudir d’una sobtada tempesta aixoplugats sota el mateix paraigua... Visqueren moments intimíssims, bastits de mirades, de desig i de volgudes trobades sota la llum de la lluna...

Es van enamorar profundament. Però mentre que ella estava resolta a dur el seu amor fins al final, ell se sentia atemorit d’aquell sentiment que a penes controlava...

I una nit, sota un mantell d’estels que planava en un cel magnífic, ella se li va donar... Dissortada sort la seva, aliena a la lluita que turmentava l’esperit d’aquell home: l’estimava, sí, la necessitava i era conscient dels sentiments d’ella... No obstant, la naturalesa l’empenyia per altres viaranys... Havia tingut relacions amb dones, podia desitjar-les; però per damunt de tot, sabia que la seva inclinació no canviaria mai. I enamorat, intentant no fer-li mal, amb tota la delicadesa possible, la va rebutjar...

Ell no va saber preveure que l’equilibri emocional de la companya se sostenia en uns límits tan precaris; que el lligam que l’unia a la vida fos tan feble i trencadís... No va pensar en cap moment que si li hagués explicat la veritat, potser ella l’hauria entesa...I la va deixar partir... Va veure com s’allunyava camí enllà, sense pronunciar ni una paraula, esquinçada l’ànima per sempre, cap a un viatge que ja no duria enlloc...

Al matí, uns treballadors van trobar-la inanimada enmig dels camps...

Llavors, ell també va creure morir. El dolor que va sentir era impossible de narrar. Ja el sentiment de culpa no l’abandonaria mai més... Va vetllar el seu cos amb una tendresa que fins i tot va commoure les ànimes més endurides de la contrada...

Va fer que l’enterressin al peu de l’església; sabia que sempre hi havia volgut reposar... I en l’últim comiat, es va penjar al coll la cadena de plata amb el Crist de la Vall que ella duia, amb la ferma promesa de no desprendre-se’n mai...

I als migdies, quan el sol queia en picat sobre les flors del cementiri, ell s’asseia al pedrís i la somniava. I d’allí va anar sorgint el retrat. El va pintar amb una passió impregnada de records, d’enyorança i sofriment... I la va fer tal com era, perquè la portava a dintre... Així que, sense poder jutjar-ne la semblança, ningú no va dubtar que era el retrat més perfecte que un home havia fet mai...

I sembla que un dia va desaparèixer de la vall. Vam trobar el quadre al jardí dels morts, recolzat a la làpida, com si hagués decidit que ja era el temps de deixar enrere el passat i retornar al món dels vius...

No n’hem sabut res més. Mai ningú no ha reclamat l’obra, que hem conservat des d’aleshores. És segur que no ha tornat a la vall. Coneixem prou bé el dolor per comprendre que no hauria pogut fer-ho...”

Amb una a penes dissimulada emoció, vaig ullar el quadre per última vegada. No, no sabia on començava la realitat i on acabava la faula, però aquella història m’alterava força més del que hauria desitjat...

Durant la resta de vacances, van anar succeint coses i en vaig comprendre moltes. Vaig patir una forta descomposició, per les aigües, em van dir. També vaig refredar-me i em sentia feble... Un fred intens va irrompre a la vall, i a l’hostal van encendre la llar de foc de la sala de lectura. Se m’escolaven els dies al caliu de les flames. Vaig intentar corregir algun poema, escriure una mica, però no ho vaig aconseguir. El meu pensament sempre retornava a la noia del quadre, i sí, a la cadena amb el Crist que duia penjada sobre el pit, idèntica a la que sempre li havia vist a l’Alfred i de la qual mai no s’havia desprès...

I vaig haver de concloure, a contracor, que en aquell estiu a muntanya se m’havien revelat uns quants rostres, entre ells el de l’únic secret del meu company...

De retorn ja cap a casa, no vaig voler girar el cap per dir adéu a la vall, com havia fet sempre. Temia que una veu gutural i terrible, sorgida de les arrels més profundes de la terra, em convidés a estalviar-me un llarg i penós trajecte que m’acabaria conduint al mateix lloc...

A la claror dels últims raigs de sol vaig entrar a la vila. Els carrers estaven engalanats amb senyeres penjades als balcons. Era l’11 de setembre i això volia dir que, com cada any, ell seria a Barcelona amb els vells companys de facultat, assistint a la manifestació... També significava que m’hauria d’esperar fins a la nit per poder vinclar el cap en el seu pit i fer-li una abraçada llarguíssima...

Tot restava net i en ordre a dins del pis. Al terradet, la gata, feliç, llepava l’aigua de pluja... I damunt la taula m’hi esperava el sobre de l’hospital amb el resultat de les anàlisis. Hi deia el meu nom: Jean Marc Winihart. Al seu costat, una nota: “Poso a la teva disposició les meves armes i la meva vida. T’estimo.” Signat: “El Cavaller dels Peus Ensenyant”.

No vaig tocar el sobre. Senzillament, vaig saber que cap més estiu no tornaria a la vall...

Senzillament, vaig agafar el llaç vermell que havia arraconat a la partida i me’l vaig tornar a col·locar, aquest cop, però, sense punxar-me...

I vaig començar a desfer l’equipatge, procurant retenir el màxim temps possible aquella emoció que estava a punt de desbordar-se’m... Esperaria que la nit fos tancada; si alguna veïna m’havia sentit arribar, encara podria pujar per informar-me dels últims esdeveniments ocorreguts a l’escala, i provar de consolar-me amb allò que els homes no ploren.

 Galionar

Aquesta nit...

“...He fet volar els meus somnis entre els llençols com el vent fa volar les fulles dels arbres; el reflex dels teus ulls verds es confonia en els meus ulls amb esclats d’aiguamarina; un murmuri de mots a cau d’orella s’anaven estenent sobre el meu cos fins a conquerir-lo amb carícies deleroses, acaronant l’aventura de la nit... I nua, he fet l’amor amb la teva tendresa...”

Novembre

 

Recupero aquest poema, que ja va veure la llum fa 3 anys en aquest espai, per donar la benvinguda novament al mes dels colors més bells que mai cap artista hagi pogut imaginar. És que, amics, torna a ser

NOVEMBRE
 

Novament, m’arriben efluvis de fum i de cendra,

de llenya que crema als focs de les llars.

Obro el cor i els sentits a la porta dels somnis

i evoco paisatges de boira i d’aram.

Voldria que hi fossis; tinc fred a les mans.

(Només un instant; durarà per sempre.)

Esbullo amb els passos catifes de coure

que el vent arrossega d’ací cap allà.

M’abrigo amb jaquetes de llana molt flonja

i els fulls d’un bon llibre m’abriven el pas...

Benvingut aquest temps de nostàlgia i de calma.

La tarda, a ponent, torna roig els blaus...

Recullo a la falda un ramell de promeses

que en les hores calmes t’aniré trenant.

Estimo el novembre. 
 

Galionar

 

La barqueta (poemes amics)

 

Cançons de bressol només per a infants? I per què no cançons de bressol que ens serveixin per a tota la vida? Una dolça cançó que ens acompanyi en el son, mentre viatgem més enllà de la consciència amb placidesa, mentre les paraules tendres ens abracen, delicades com carícies, com si ens adormíssim amb la gronxadissa de les ones del mar i un guardià dels somnis ens fes companyia i ens preservés de tot mal fins a l’albada...

Cançó de bressol com la que ens canta el poeta de Navata Quim Ponsa amb els seus versos. Per a tu, per a mi, per a tots els qui em feu companyia; paraules per a infants que ja ens hem fet grans.  

LA BARQUETA

Agafaré la barca de la nit

i entraré a la llera del riu amb suavitat.

Faré lliscar els rems arran d’aigua

intentant no pertorbar el silenci del teu son.

Remaré pausadament enmig dels somnis,

esquivant-ne uns, entrant en d’altres,

vigilant atentament els teus batecs,

les teves constants  respiracions,

Faré de fidel guardià del teu descans,

i posaré a bon recer la fràgil barca,

tot just pocs instants abans que surti el sol.
  

Quim Ponsa

 

Racó d'octubre (2013)

“...Viure de les aparences ens fa esclaus dels altres..."  (desconegut) 

 

Els eficientíssims escombriaires de la brigada municipal t’han furtat el plaer d’enfonsar els peus en els corriols de fulles mortes, tot i l’equinocci de l’octubre...
 

T’has despullat de tot ritual amb el propòsit de ser lliure, i et sents més esclau que mai...
 

Els teus sentiments han penjat el rètol de “Tancat per inventari”... 
 

Tràfec de nit,

temps adormit,

fressa dels últims

ocells dels nuclis.

Fosca llampant

que agrada tant;

negra enganyifa

d’un cor que es rifa.

Blanc despertar,

molt tendre i clar,

aus desimboltes,

màgic moment.

Albes callades,

roses tallades,

refrecs dels cors.

Amors..?

Res ningú en sap

d’on van quedar...

 

Galionar

 

ILLA PARABÒLICA (Seamus Heaney)

El poeta Seamus Heaney, (Castledawson, Irlanda del Nord, 1939 – Dublín, 2013) va morir el passat 30 d’agost, diada de Sant Fèlix, festa major de Vilafranca. Poeta, escriptor i professor d’universitat a Irlanda, i autor d’una extensa obra literària, va guanyar el Premi Nobel de literatura l’any 1995.  Del seu poemari La llanterna de l’arç n’he extret aquest poema, que per alguna estranya associació d'idees d’aquestes que els catalans tenim el  costum de fer, m’ha semblat força adient per al dia d’avui.  

 

ILLA PARABÒLICA

Tot i que són una nació ocupada

i que llur única frontera és dintre la mateixa illa,

mai ningú no els farà canviar

la seva creença que el país és una illa.

 

En algun lloc distant, al nord, en una regió

que per a tots els natius és “la costa”,

es troba la muntanya dels noms canviants.

 

Els ocupants l’anomenen Cap Basalt.

Els pagesos de l’est en diuen la Làpida del Sol.

Els borratxos de ponent l’anomenen el Mugró de l’Orfe.

 

Per tal de saber on es troba, el viatger

ha de parar orella –perquè cap mapa no indica

la ratlla que és conscient d’haver creuat.

 

Mentrestant, els natius bífids no paren de repetir

profecies que fan veure que no creuen

a propòsit d’un lloc on tots els noms convergirien

sota la muntanya i d’on (algun dia)

començaran a extreure’n el mineral de la veritat 

 

Seamus Heaney (Traducció de Francesc Parcerisses) 

 

 

PARABLE ISLAND

Although they are an occupied nation

and their only border is an inland one

they yield to nobody in their belief

that the country is an island.

 

Somewhere in the far north, in a region

every native thinks of as “the coast”,

there lies the mountain of the shifting names.

 

The occupiers call it Cape Basalt.

The Sun’s  Headstone, say farmers in the east.

Drunken westerners call it The Orphan’s Tit.

 

To find out where he stands the traveler

has to keep listening –since there is no map

which draws the line he knows he must have crossed.

 

Meanwhile, the forked-tongued natives keep repeating

prophecies they pretend not to believe

about a point where all the names converge

underneath the mountain and where (some day)

they are going to start to mine the ore of truth. 

 

Seamus Heaney

Racó de setembre (2013)

“...Mai consideris l’estudi com una obligació, sinó com una oportunitat per penetrar en el meravellós món del saber...” 

 (Albert Einstein)  

 

 

Heus aquí l’eterna indecisió: lliurar-se al corrent que tan seductorament ens tempta, o aferrar-se a la roca, defugint el risc que l’aigua ens engoleixi...

Heus aquí l’eterna indecisió: viure o no viure. I heus aquí el nostre millor mestre: el temps que no vam saber viure...