I avui, amics,
amigues, toca narració llarga. No, no fugiu, que no us vull torturar: l’he deixada mig amagada i podeu passar d’ella
si no cliqueu l’enllaç. Sé que els relats no són gaire idonis per als blocs,
però avui tinc un motiu ben especial per voler publicar aquest:
Quan el vaig
escriure, deu fer cosa d’uns quinze d’anys, vaig inspirar-me en un imaginari
reencontre amb una amiga d’infantesa. Hi vaig incloure alguna anècdota real que
possiblement ella recordarà.
I com ve
succeint-me en aquests darrers temps, novament he tingut la grata sorpresa de
retrobar aquesta amiga, després de moltíssims anys de no saber-ne res. Una
altra vegada, dos camins que van separar-se fins a fer-se invisibles, ara han
tornat a convergir en el moment oportú. Sempre és el moment oportú per celebrar
l’amistat i per celebrar la Vida.
Ah, i m’ha fet
arribar aquesta entranyable fotografia d’aquells temps!
No us vull dir
pas qui sóc, ni tampoc qui és ella. De fet, poc importa. Però sí que reconeixereu
la "madre Cinta", la que surt fugaçment a la narració. És la monja de la cresta.
Quins temps tan estimats, valga’m Déu!
Per a la meva
amiga, doncs, vagi avui aquesta narració, ja que algun follet entremaliat van voler que també en fos protagonista.
Reina
santíssima, quina manera de ploure!, potser més val que no entri; tal com porto
les sabates embrutaré aquesta moqueta tan polida... No hi fa res, diu? Bé,
doncs, si es així ja ho crec que passo!, a veure si mentrestant s’aclareix una
mica. I que s’hi ha posat amb ganes, eh?, sort n’hem tingut de trobar aquesta
sala d’exposicions oberta; vaja, el mèrit és seu que l’ha vista abans que jo,
que si no m’arriba a fer senyals des de la porta, hauria passat de llarg. Que
xopes hem quedat!, agafarem una calipàndria... Vol un caramelet d’eucaliptus?
Tingui, prenguin un parell, que van molt bé per a la tos i em temo que falta
ens faran...
Disculpi’m
si l’observo amb tanta insistència, però la seva cara em resulta familiar.
Segur que no ens coneixem d’alguna cosa? Júlia, es diu?, ai, no ho sé... Ara
que hi penso, calli: no deu ser pas la Júlia Murgades, la que venia a les
monges? Oh, com hi ha món, quina alegria, si sembla impossible! Julieta, nena,
carinyo, que potser ja no et recordes de la mossa més xerrameca de la classe?
De la teva amiga més amiga, sempre juntes amunt i avall fent enrabiar la
“madre” Cinta! Sí dona, que ens castigava sense pati i la perseguíem
agenollades fent veure que ploràvem, amb la cantarella de: “Madre, perdónenos,
que no sabemos lo que nos hacemos!”, i al final acabàvem rodolant totes dues
per terra de tant aguantar-nos el riure! És clar que sóc la Carmeta, i doncs?,
qui podria ser, si no? Valga’m Déu, tan petit com és el món i sense haver-nos
tornat a veure mai més; estic molt emocionada... Noia, no has canviat gens;
t’has engreixat una mica, però fas tant de goig com sempre. Es nota que t’han
provat, tots aquests anys. Ens hem d’explicar tantes coses... (continua)
