Durant el
temps d’estiu tendeixo a patir la calor d’una forma angoixant i desmesurada,
gairebé com si es tractés d’una malaltia. El sistema termoregulador del cos no
em funciona correctament, a causa dels danys col·laterals d’una intervenció
quirúrgica de fa molts anys. Així que temo aquests mesos com un pagès a una
pedregada... Amb tot, vaig iniciar el juliol amb la il·lusió novella del temps
encara impol·lut que se’t regala, com una pàgina en blanc encara susceptible de
poder ser emplenada amb bona lletra, amb hipotètics capítols vitals i
engrescadors, d’aquells que valen la pena...
Com que em toca
treballar tot aquest mes i la meitat de l’altre, vaig fer un repàs de la roba
que necessitaria per anar a la feina. Durant quatre hores diàries estic de cara
al públic i això demana vestir amb una certa correcció. És fàcil: amb pantalons
llargs de colors clars i les corresponents samarretes o bruses estampades a joc, amb algunes peces ben escollides de bijuteria, en tinc prou per donar
una bona imatge. El bon tracte ja fa la resta...
Però els tan apreciats pantalons blancs de
cotó, de línia texana, frescos i sempre versàtils, ja començaven a mostrar el
pas inexorable del temps i vaig decidir comprar-me’n uns altres de nous. No
havia de ser complicat, en principi: uns texans ben fets de línia recta,
bàsica, de la talla 40 o 42, disponibles en qualsevol botiga de roba a
Vilafranca...
Doncs sí,
amics meus, sí que era complicat. Tant, que vaig haver de voltar per tots els
establiments de la vila sota el sol de justícia de mitja tarda com aquell qui
va pel món demanant una almoina...
A la primera
botiga se’ls havia acabat la meva talla perquè era la més habitual, em van dir,
i només en quedaven de grans. N’hi havia d’altres colors, que a tota costa em
volien encolomar, i la feina va ser meva
per fer-los entendre que els necessitava de color blanc. A la segona me’n van
fer emprovar uns que semblaven confeccionats amb paper de fumar de tan prims i transparents que eren... No, no, jo necessito
que m’ajustin bé del darrere i que com a bons texans posin una mica a lloc allò
que la natura i el pas del temps s’entesten a arriar... I sobretot, sobretot,
que no se’m transparentin les calces! “Això rai, que vostè està prima”, em responien
les dependentes, jovenetes i amb més poca psicologia que un sabatot. Sí noies,
però les que estem primes patim els mateixos despenjaments que les grasses, i
amb 60 anys ens hi hem de mirar una mica si no volem fer fàstic... Res. No ho
van entendre.
Els que em van
mostrar en una altra botiga tenien els camals tots plens d’estrips. “Oh, és que
anirà més fresqueta”! Davant la cara que
devia fer, els van amagar de seguida i me’n van treure uns altres, aquesta
vegada plens de sargits decoratius. “És que així no es veuen els estrips...”
En el següent
establiment encara els en quedava un de la meva talla, per sort, van dir. Eren molt
amples, els faltava mig pam per arribar als turmells i a la part inferior hi
havia tot de randes blanques i negres
estarrufades a tall de farbalà. Si el sentit del ridícul no m’hagués aturat,
hauria sortit de l’emprovador tot interpretant el Porompompero del Manolo
Escobar davant les desmenjades dependentes, a veure si així se’ls animava una
mica el gest...
En les dues següents
botigues, els pantalons que em van treure s’assemblaven bastant als que
demanava, però eren tan estrets de cama que em quedaven arrapats com unes
malles. No, no em serveixen; és que sap?, em rebenta, cada vegada que m’he
d’aixecar de la cadira, haver-me d’acotar per estirar els camals avall perquè
els duc arronsats fins a mitja pantorrilla...
I al capdavall
jo només em volia comprar uns pantalons texans de color blanc, fresquets i de
línia clàssica...!
Finalment,
quan anava a deixar-ho córrer, en una botiga que ni sabia que existia va
aparèixer el que buscava! Com una aparició, com un miracle: perfectes,
comodíssims, m’anaven com un guant, i a més, ja en plenes rebaixes, amb un 20%
de descompte. Fins i tot em semblava que no podia ser. La dependenta era la
mestressa, una dona de la meva edat, que em va explicar que treballaven amb una empresa que confeccionava
amb un patronatge perfecte per a les dones com nosaltres... Ens vam fer amigues
i tot! A partir d’ara ja sé on he d’anar directament cada vegada que em vulgui
comprar uns pantalons “normals”.
Ja a casa me’ls
vaig escurçar cinc centímetres, vaig planxar-ne la vora i els tinc a punt d’estrena
penjats a l’armari, però resulta que ha començat a fer una calor tan intensa
que no he tingut més remei que deixar-me de romanços i agafar les bermudes,
tant si queden bé o no per a la feina, i anar cada matí a l’oficina de Gent
Gran i Dependència amb les cames a l’aire... Ja procuraré, amb el bon tracte
envers els meus estimats usuaris, que s’oblidin de la correcció o no de la meva
vestimenta i que surtin una mica més feliços que abans d’entrar per l’atenció
rebuda.
Per cert, tant
si us agrada com no la calor, MOLT BON ESTIU A TOTHOM!
