dilluns, 28 de maig del 2012

Pedro Miguel Obligado

Pedro Miguel Obligado, el poeta de la melancolia, és un dels millors i poc coneguts poetes argentins de la primera meitat del segle XX. Els seus versos m'han servit per posar paraules, de vegades, als meus sentiments. Per a més informació, us remeto a l’article de qui fou un bon amic d’aquesta casa, en Joan Carles Planells.


ÍNTIMA 
¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
He derrochado en vano mi bondad y cariño,
como quien echa flores a un arroyo que pasa;
he puesto el corazón ante todas mis cosas,
como escudo, y lo han roto con violencia los golpes;
he querido tener una casa en las nubes,
donde abrir una puerta, fuese ver una estrella;
y el viento se ha llevado las nubes y los astros…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma.


¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
No encuentro quien me quiera; ¿no es cierto que parece
una frase tan sólo para la poesía?
Y es la verdad: no encuentro…Yo he visto la mirada
celeste del cariño; pero la he visto siempre
como se ve una estrella caer sobre la tierra
y que nunca desciende donde estamos nosotros…
He observado caricias que extenuaban dos manos;
y he oído palabras que eran besos con nombre,
como unos pajaritos que iban para otra selva…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma.


¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
Y la vida se vuela, y la paso diciendo
lo que dicen: – ¡qué hueco!- En silencio me marcho.
La maldad y el desprecio, las vilezas y el odio,
no han sido mis torturas; tú, sólo, Indiferencia,
cual hija de la nada, me cerraste la vida
con tu puerta de mármol, a donde tantas veces
como una aldaba inquieta golpeó mi corazón…


Tú, sorda, no sabías lo que yo te decía,
y te pusiste el dedo en los labios: – Silencio -…
Te pedí: – Deja que entre a la vida. Yo busco
quien me quiera…- No oías y cerraste la puerta…
Y me he quedado solo, así como esos perros
que vagan por las calles, rogando con sus ojos
humanos, que los lleven al calor de un hogar…
Y me he quedado solo, como una hoja mustia
barrido por el viento, en una primavera…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma…
 
Pedro Miguel Obligado 

diumenge, 20 de maig del 2012

Liebster Blog

“...Amb quantes persones, quan hi parles, sents que el món s’ha detingut al seu voltant perquè escolten realment fascinades el que dius?...”  (Robin S. Sharma)
Tinc una grata sorpresa en assabentar-me que en el bloc CARPE DIEM m’espera un premi per al meu espai.  Liebster blog. Què dimonis deu voler dir això de liebster? (jo, d’alemany, ufff...). Ha de tenir un significat positiu, sens dubte. Gràcies a Internet puc saber de seguida que sí, que tant pot significar amor com estimat, com en aquest cas un bloc que t’agrada.
I me’n sento honorada, naturalment. Sempre és gratificant saber que allò que escrius i que has decidit compartir públicament ha agradat a algú i que t’ho fan saber amb aquest tipus de reconeixement. Moltíssimes gràcies, Dafne!
Ara sóc jo qui n’hauria de nominar cinc més, de blocs. Tasca difícil, perquè sobrepassen amb escreix aquest nombre els que per a mi són estimats. Han de tenir menys de 200 seguidors. això ja n’exclou uns quants. No sé si els que jo pugui escollir estaran d’acord amb la filosofia de rebre un premi virtual, i no voldria fer-los sentir incòmodes. Així doncs, sense cap compromís per part de ningú, i amb total llibertat d’afegir-se al joc o no, esmentaré 5 blocs que per a mi són importants, conscient que me’n deixo molts més que igualment podrien formar part de la llista.
Fa 4 anys que vaig iniciar la meva aventura blocaire. Al principi, des d’una altra plataforma que va tancar deixant-nos amb el cul a l’aire i des de fa aproximadament un any i mig a Blogger. En aquells primers inicis, una persona em va recomanar un bloc. Un bloc de poesia i creació literària, deliciós com un jardí de somnis on la sensibilitat, l’elegància i la bellesa omplen cada racó de l’espai. Va ser la meva primera gran troballa, el meu referent, i no he deixat mai de passejar-m’hi; es tracta de l’espai de NOVESFLORS.
Un altre bloc deliciós, descobert més recentment, és el d’una dona entranyable, menuda, senzilla i sàvia; una mestra vocacional d'afinada sensibilitat que amb el seu espai sap transmetre considerables dosis d’optimisme i de lluminositat. De totes les seves entrades, m’agraden especialment les que rememoren temps passats, de la infantesa, on la seva capacitat narrativa aconsegueix fer-te sentir, olorar, i fins i tot tocar els paisatges, els costums, la gent d’antany. Es tracta de l’espai PETITESES, de la M. Roser.

I com no mencionar un bloc, també relativament nou per a mi, d’un home que possiblement no coneixeré mai però amb qui sento que m’uneix una còmplice sensibilitat. En Pere, el seu autor és un gran seductor; des de l'Empordà sedueix amb les paraules, amb els versos, amb els seus teatres, amb la música, i sobretot amb la bellesa i profunditat dels comentaris que regala als nostres espais. Es tracta de l’espai CALLE ARQUÍMEDES.  
Un altre jove seductor de 80 anys, amb un bloc excepcional, és l’Anton Fortuño, amb el seu espai REBAIXES. Una riquesa de poemes, creacions artístiques, contes, bocins de vida blasmada per ser compartida amb tots nosaltres. Amb ell, a estones compartim somriures, a estones l'acompanyem en el plor, i sempre ens fa emocionar.  L’Anton, un supervivent de mil batalles, amb qui la paraula amistat es converteix en un luxe impreuable.
I finalment no vull deixar d’esmentar un bloc, potser no tan conegut com es mereixeria, d’un excel·lent col·leccionista de punts de llibres. En ell s'hi poden trobar veritables obres d'art, seleccionades amb bon gust i molta cura  Tota una riquesa de la qual és un goig poder gaudir. Es tracta de l’espai SENYAL DE PLANA, del vilanoví Jaume Sendra.
Bé, ja n’he esmentat cinc,  i encara hauria volgut parlar del teu, del teu, del teu i de tants d’altres... Ara només em resta recordar que si algun dels nominats s'apunta a continuar difonent el premi, haurà de copiar la imatge de l'encapçalament, enllaçar 5 espais que li agradin i fer-ho saber als seus propietaris.
Avui m’acomiado amb Luigi Boccherini i el seu Fandango. Aquesta peça, com a música de fons, va inaugurar aquell meu primer bloc ara fa 4 anys. És una música que em recorda els llaços d'amistat que a voltes s'estableixen entre els amics i amigues blocaires; el seu inci no crida especialment l'atenció, però a mesura que evoluciona es fa cada vegada més intensa, fins al punt que la seva melodia queda gravada al nostre cor i ja no deixem d'estimar-la.


dissabte, 12 de maig del 2012

Altres temps...

 
Dibuix de Carme Rosanas

Un post de la Carme Rosanas, ALTRES TEMPS, m’ha fet recordar aquest poema que vaig escriure entre els 12 i els 13 anys. En ell em planyia de la pèrdua de la infantesa, i curiosament també el toll d’aigua hi tenia un certa rellevància. En fi, amb aquesta mostra “d’optimisme nat” en una edat tan tendra, no es podia esperar que la meva actitud posterior davant la vida fos del tipus “alegria de la huerta”...
Ei, llegiu-lo tenint en compte que el va escriure una Montse-nena, perquè no és precisament un candidat al Nobel de literatura.

AQUELL TEMPS TAN ESTIMAT
Cerco enmig de les tenebres
aquell temps tan estimat.
S’ha perdut i ja no el trobo;
qui sap on s’haurà amagat.

Sense ni jo adonar-me’n
se’m va escapar de les mans.
On carai és que no el trobo,
aquell temps tan estimat?

Era feliç; no ho sabia,
mai no me’n vaig adonar;
i ara per fi ho descobreixo,
ara que ja se n’ha anat.
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?

Podia jugar amb les nines,
o fer l’enze pel carrer;
ara, renoi, les coses
que em diria qui em veiés!
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?

Jo confiava en les persones:
un petó?, te’n dono tres.
Ara en desconfio massa
i això és dolorós i lleig.
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?

Abans, il·lusions tenia,
somnis bells per quan fos gran;
ara arriba el temps de ser-ho
i ja han fugit, ja han volat.
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?

He fet clots, he furgat soques,
i no el veig en cap racó.
És que l’he perdut per sempre?
No, això sí que no!
abans, partiré un capvespre,
amb el sol, dins l’horitzó.
Vine, infància meva, vine,
no em deixis soleta, no!


Aquell temps que jo cercava
resta ja molt lluny del cor.
Un mal dia de tempesta
es va fondre a dins d’un toll.
Pobra Montse, i ella plora
pel que ja és sols un record!
Galionar (13 anys)


dissabte, 5 de maig del 2012

Després de la tempesta (Marcel Riera)


Després de la tempesta, la lluna sobre el mar,
rodanxona i rogenca, els grills dintre la nit
i la nit que s’aquieta sobre els boscos i els pobles,
que encara regalimen i que aigualits s’adormen.
Els llums ran de carrer, encesos i en filera,
i els arbres encalmats que es toquen l’un amb l’altre
I es fonen amb la fosca. La calma sota els llums,
amb el brunzit somort de mosquits i falenes,
les ombres del brancam que branda i es contempla
als tolls fent pampallugues, i el degoteig de l’aigua
aciençat i múltiple que tamborina a terra
des de l’extrem brillant de cada fulla neta.
La lluna que s’ha inflat, rodona com un cove,
més groga que vermella, i un retruny molt llunyà
que ens diu que la tempesta se’n va, se’n va, se’n va.  

Marcel Riera – Llum d’Irlanda (Premi Carles Riba 2011)


Els intensos vincles que m’uneixen amb Irlanda van ser els responsables que m’aboqués a la lectura d’aquest poemari amb la curiositat i amb la fruïció de retrobar el rastre de tants records i de tantes sensacions viscudes en aquell país. Una terra, en paraules del poeta, de “pluja, sol estantís, nuvolam, clariana, tempesta, plugim i arc iris en deu minuts”, però també de dòlmens, ramats blanquinosos, boscos, fades i fonts, penya-segats i pedres, moltes pedres, enmig de camps verdíssims amb els quals la boira juga a cuit i a amagar.
És un dels millors llibres de poemes que he llegit en molt temps. De l’autor, i per vergonya meva, no en sabia res, però ara, després d’haver conegut els seus versos, no em serà mai més indiferent. De fet, ja l’estimo una mica, perquè estimo la seva Llum d’Irlanda, que ha estat també la meva.