divendres, 31 de desembre del 2010

Any Nou

Nota: Qui de vosaltres no estrenarà el Nou Any amb una bona llista de propòsits, carregats de bona voluntat, però que, ai!, feble que és la carn, mai no acabareu de complir?
Em solidaritzo amb tots vosaltres, doncs, amb aquest petit relat de Slawomir Mrozek, autor descobert per a mi gràcies a recents llaços familiars amb la cultura polonesa.
I amb ell us desitjo un magnífic 2011.
UNA NOVA VIDA (Slawomir Mrozek)
Vaig decidir començar una nova vida. Categòricament i inapel·lable. Només restava decidir una qüestió: a partir que quan?
La resposta no deixava lloc a dubtes: “a partir de demà”.
En despertar-me l’endemà al matí, vaig constatar que una vegada més era “avui”, igual que “ahir”. Atès que havia de començar una nova vida a partir de demà, no podia començar-la avui.
“No importa –vaig pensar- . Demà també serà demà.”
I vaig passar tranquil·lament el dia a l’antiga. No tan sols sense remordiments de consciència, sinó ple de bons sentiments i reconfortants esperances.
Però per desgràcia, el dia següent era novament avui, igual que ahir i que abans d’ahir.
“No és culpa meva –vaig pensar- si algun dimoni no para de canviar el demà per l’avui. La meva decisió és irrebutjable i irrevocable. Intentem-ho una vegada més, no sigui que el dimoni es cansi i demà sigui per fi demà.”
Desgraciadament, no va ser així. Continuava essent avui i cap altra cosa que avui. Vaig acabar perdent les esperances. “Tot sembla indicar que mai arribarà aquest demà – vaig pensar- . ¿I si començo la nova vida no a partir de demà, sinó a partir d’avui mateix?”
No obstant això, de seguida vaig comprendre de com era d’absurd aquest plantejament. Perquè si l’avui es repeteix invariablement des de fa tant de temps, ha de ser ja molt vell, i per tant, qualsevol vida avui també ha de ser molt vella. Una nova vida és una nova vida, i tan sols és possible si comença de nou, o sigui a partir de demà, si és que de debò ha de ser nova.
I vaig anar-me’n a dormir amb la ferma decisió que a partir de demà començaria una nova vida. Perquè malgrat tot, sempre hi ha d’haver un demà.
(Traducció de Galionar)

dijous, 23 de desembre del 2010

Conte de Nadal

Em plau oferir-vos aquest conte de Nadal, que tot i tenir ja uns anys, pocs de vosaltres coneixeu, per felicitar les festes a tota aquella gent amiga que m’acompanya habitualment i que fa gran aquest espai, i també als lectors ocasionals que tinguin a bé de passar per aquesta casa.
El relat disposa d’una magnífica traducció al castellà a cura de l’amic Joan Josep Tamburini, tot i que avui no la incloc per no excedir-me en la llargada, però que és a disposició de tothom qui hi estigui interessat.
Que la PAU i l'AMOR siguin els símbols de la vostra vida.

CONTE DE NADAL
Havien vist aquella parella d’indigents voltar pel poble amb una certa freqüència, en els últims temps. Acostumaven a estar-se arrecerats en alguna portalada de les cases del passeig dels arbres o bé asseguts en els bancs de la vorera, no pas en franca actitud de demanar almoina, sinó com abandonats en sí mateixos, indiferents, amb una mirada buida que no tenia ni pretensions de moure a compassió. Semblaven originaris d’algun país de l’Est; els seus cabells eren llisos i llargs, d’un ros molt clar, i els rostres demacrats mostraven una pell fina recremada del sol i de l’aire, en els quals hi destacaven els ulls blavíssims, sense cap mena d’expressió. Ell duia una barba de molts mesos. No devien tenir més de trenta anys, i la gent que els havia sentit intercanviar alguns mots, deien que parlaven una llengua estrangera que no podien entendre. Ningú no sabia d’on havien vingut. Feien la impressió d’estar permanentment sota els efectes de les drogues o de l’alcohol. De vegades, increpaven els vianants, amb signes notoris d’embriaguesa, i la gent del poble evitava d’acostar-s’hi tement alguna imprevisible reacció violenta.

Aquell poble tranquil, de gent senzilla, no estava avesat a que gaires novetats li pertorbessin la quotidiana rutina, com no ho estava, tampoc, a la mala gent. Per això els captaires incomodaven, sorprenien, feien por, i ningú no entenia per què la guàrdia civil no s’havia ocupat de fer-los fora o de dur-los a un alberg. Comptaven amb ben poques pertinences: tan sols una vella bossa d’esports i una manta de quadres esfilagarsada que acostumaven a traginar penjada a l’esquena. I un tetrabrik de vi barat a les mans com a inseparable companyia. Per tota roba d’abric, l’home portava una caçadora de cuiro de molts anys enrere i uns pantalons de xandall, mentre que ella es cobria el cos amb un enorme ponxo de coloraines de llana, sota del qual hi sobresortia una faldilla llarga. Tots dos anaven calçats amb unes vambes, sense cordons ni mitjons, que deixaven entreveure una pell moradenca pel fred i la brutícia. Era el dia de Nadal ja entrada la tarda, càlida i alegre dins les cases, trista als carrers deserts, que lluïen il·luminats per anèmiques tires de bombetes de colors que els creuaven de banda a banda. No es veia ningú a l’exterior i gairebé fosquejava. El passeig dels arbres era, de fet, una antiga carretera ubicada en un extrem del poble. No es tractava d’una zona gaire comercial ni tenia cinemes o sales de festa, i a l’hivern, quan fosquejava, eren comptades les persones que s’hi veien. Tenia les voreres amples, amb arbres plataners, i s’estenia en línia recta cap a ponent, per on el sol s’amagava cada vespre entre un paisatge magnífic de camps i de vinyes. Els arbres encara no havien perdut les fulles del tot, aquest any de freds tardans, com si esperessin una última ventada que els fes estremir i els deixés amb la seva nuesa retallant el cel; a la nit, sota la llum esgrogueïda dels fanals, semblaven desventurats espectres amb mal de solitud. I les lluminàries de festa, amb poca voluntat engrescadora, feien encara més paleses el desemparament i la tristor. I ells, els dos vagabunds, s’hi estaven.
I en aquest jorn de Nadal, un home camina lentament per la vorera dels arbres. Avança en direcció a ponent, cau la tarda i allà, al fons del passeig, encara es poden veure les últimes resplendors d’incendi en un cel ennuvolat, un horitzó vermell sota un mantell de fosca profunda. Han anunciat pluges per aquesta nit, i el vent ha començat a bufar amb ràfegues fortes i gèlides. Arriba a glopades l’olor de fum de llenya d’algunes llars de foc, i sí, comencen a caure les últimes fulles tardanes.
L’home que camina sota els arbres porta un farcell de pena a dins del cor. És tan gran la seva aflicció que, si hagués de fer-ho, amb prou feines trobaria la manera d’expressar-la. Tot es podria resumir, però, amb ben poques paraules: el primer Nadal sense ella.
Si almenys haguessin tingut un fill... Aquesta idea se li fa obsessiva, l’acompanya vagi on vagi, i més en aquests dies tan difícils anímicament de suportar, en què angoixes i fracassos semblen resplendir amb més intensitat, com si fossin estrelles de Betlem. Ha deixat el dinar familiar tan aviat com ha pogut. Ha estat fent el cor fort durant tota l’estona, més pels altres que no pas per ell, perquè sap que pateixen en veure que no acaba d’aixecar cap. Hi eren tots: els pares, les germanes i els cunyats, les dues nebodetes bessones amb els ulls tan innocents encara... Han fet cagar el tió abans de dinar, i la il·lusió encomanadissa dels infants sens dubte li ha fet més lleugera l’estona, però els rituals de cada any, els àpats sense fi, l’embafament, l’allargament interminable de la sobretaula, l’han dut al límit de la resistència. I ha sortit i se n’ha anat a caminar carrers enllà, per l’avinguda dels arbres, amb la visió de la posta de sol sempre fixa a l’horitzó. Li agrada fer el trajecte a poc a poc quan la tarda declina, li ha agradat sempre; els millors colors del cel crepuscular els ha vistos sempre des d’aquest indret. N’ha contemplades de magnífiques, i amb estats anímics ben diferents; amb el cor ple de joia a vegades, al costat d’ella, o amb la pena de l’amor que cremava per dintre, o amb el neguit de projectes immediats, o amb pensaments tan negres i emboirats com els d’ara mateix; voldria confondre’s en aquest paisatge, perdre’s camí enllà, on només alguna pinzellada púrpura al voltant dels núvols li fes companyia, i ser pols, o cendra, o res... Es veu claror a través de les finestres, regna un silenci absolut, trencat només pel vent. Les veus resten a dintre, amb l’escalfor de les cases...
Sent la cremor del glaç en el seu cor. Com unes tenalles que li traven els sentits, que no el deixen respirar. El primer Nadal sense ella. Des que l’havia coneguda, la seva vida havia estat planificada per ser viscuda plegats; ara no tenia cap sentit. No en sabia, de viure. No havia intentat cap bogeria gràcies a la perseverant vigilància dels seus amics, dels seus pares, pobres, tan vells ja, que patien tant com ell i més i tot, i no el deixaven sol en cap instant. Si haguessin tingut un fill... Ara, almenys, tindria una obligació, una motivació per tirar endavant i ser valent; ara potser coneixeria aquella altra mena d’amor que diuen que existeix, sense egoisme, tot ell fet de tendresa, que et neix de tan endins que ja res no te’l pot prendre... L’Anna no ho havia volgut mai; posava sempre pel davant la seva llibertat, la seva joventut, la seva carrera... O potser és que des del primer moment ja tenia planejat deixar-lo, un cop l’hagués utilitzat per assolir els seus objectius... No ho sap ni hi vol pensar; potser la resposta seria encara més dolorosa...
Hi ha una boira humida pel carrer que enfosqueix les parets de les cases, que amorteix les llums de les bombetes de colors, i sap que girant els ulls cap al seu interior, hi trobarà un idèntic paisatge de desolació. Tot és obscur, sense la mirada de l’amor. I en mig de tot plegat, aquestes angoixoses festes de Nadal, de pau i de concòrdia, d’alegria sense ganes, de paraules ben intencionades de tothom i gests compungits de cortesia... Com podrà ara, afrontar una altra nit així i sobretot demà, Sant Esteve, un altre dia de festa quan tot està ja celebrat, quan no sabrà què més fer per fugir d’ell mateix i de tot plegat, i la solitud se li tornarà a encastar a l’ànima com un flagell? No, no es veu en cor de suportar-ho; els amics l’han convidat a un concert de Sant Esteve, però no hi anirà. D’ençà que l’ha perduda és incapaç d’escoltar cap mena de música...
S’ha parlat del naixement de Jesús, a casa. Des de fa dies que se’n parla. Al voltant d’un pessebre infantil, amb moltes figures de plàstic i atapeït d’animals i de molsa, l’àvia ha explicat a les nétes que la nit de Nadal naixeria el fill de Déu, l’infant més bell que s’havia vist mai. Les seves nebodetes només tenen cinc anys, però són eixerides i espavilades com unes musteles. Quan els conten històries fan cara de badoquetes; els llavis entreoberts, els ulls com unes taronges, les galtes ben vermelles... Però han tingut un disgust molt gran. Quan aquest matí han preguntat per l’Infant i l’àvia els ha dit que sí, que ja havia nascut i els mostrava el naixement del pessebre, s’han posat a plorar totes dues d’una manera inconsolable, decebudes i enfadades. Elles esperaven trobar un infant de debò, un Jesús de carn i ossos! Algú que es quedaria a viure allà, a ca la iaia, i amb qui podrien jugar i tenir a la falda i agafar amb els seus bracets! I s’han emmurriat totes dues dient que allò era trampa, que el nen havia nascut de mentida, i que les havien enganyat. L’àvia, els pares, ell mateix, han intentat convèncer-les de la millor manera possible, però no han arribat a aconseguir-ho. I encara bo que quan han fet cagar el tió ja se n’han distret i ha semblat que s’oblidaven una mica del tema...
 L’horitzó s’ha enfosquit quasi del tot, i uns cúmuls gruixuts que han crescut sobtadament avancen de pressa, de pressa... Somorta encara, se sent la remor dels trons, i uns flaixos de llum a dins les nuvolades fan adonar-lo que efectivament l’home del temps no s’ha equivocat, que aquesta nit hi haurà una gran tempesta. Les ràfegues de vent duen les primeres gotes de pluja. I segueix caminant. Té l’aspecte d’un home encara jove tot i els seus 40 anys. Afable i senzill, ningú diria que és un personatge important, un historiador reconegut. Professor universitari, ha dedicat mitja vida a la recerca en el camp de la història medieval. Ha publicat llibres sobre el tema, ha obtingut premis, cosa que li ha atorgat un cert prestigi. Quan va conèixer l’Anna, ella era una estudiant més de segon cicle a la facultat, una mica desorientada encara sobre el seu futur, però engrescadora i entusiasta. La va tenir d’alumna, i més endavant la va ajudar amb la tesi. Va tenir ocasió de tractar-la llargament. I novençà, tot i els seus anys, en les arts amatòries, de sobte va sentir tota la força del desig a la seva sang, com un adolescent que descobreix el món, com si s’hagués tornat llec, i cec i ximple. Els seus ulls grans i negres, desbordants de passió i de promeses amagades, eren una invitació constant a l’amor, Se li va donar sense reserves. Ella li va respondre de seguida amb la mateixa força. Van haver de transcórrer temps i circumstàncies fins que no va començar a albirar que potser aquella elecció no havia estat del tot afortunada. Perquè la seva brillantor intel·lectual es va anar apagant, com si ella la hi absorbís de mica en mica; es va deixar anul·lar per dedicar-se només a fer-la créixer a ella. Ja tan sols va ser capaç de viure per a ella. L’Anna va saber utilitzar les oportunitats, va ascendir fins a estaments considerables. Beques, màsters, estudis a l’estranger, doctorat cum laudem, mentre que ell en romania a l’ombra. La mare, resignada i patidora, prou que ho veia: “Fill, aquesta noia, no sé, no sé...; vols dir que et convé gaire?” No se l’havia volguda escoltar, és clar, no podia admetre cap mena de crítica ni comentari desfavorable a ella, ni en tolerava cap paraula dissonant. Se’n van anar a viure junts de seguida. Ella ho decidia tot, com també que no podien plantejar-se tenir cap fill de moment, que era un tema secundari per tractar més endavant, i ell va accedir-hi. Va sorgir-li l’oportunitat d’estar-se dos anys en una universitat francesa, i l’hi va acompanyar. I si alguna vegada dubtava de si realment era aquesta la mena de vida que a ell li convenia, el sol fet de tornar a posseir-la li esborrava aquests pensaments i el feia embogir una vegada més d’amor...  
 El passeig dels arbres es va cobrint lentament amb un mantell de fulles de color de coure, que l’aigua va amarant. Ell hi passa per sobre sense veure-les. Rep la pluja a la cara, el cap enlaire, i no sap si és ella qui li amara el rostre o si són llàgrimes que brollen insurrectes...
Però l’Anna havia volgut estar-se sola a França, l’últim any, i ell va tornar. Havia canviat molt des que es van conèixer. La seva vida emprenia unes altres direccions que l’espantaven una mica. Cada vegada es feia amb gent més important, semblava que ell, com a company, se li anava quedant petit i ja ni tan sols s’amoïnava a dissimular-ho. Viatjava molt. Amb el seu flamant doctorat, era reclamada per les universitats més prestigioses, cada vegada disposaven de menys dies per passar-los junts. Van arribar-li rumors sobre la relació de l’Anna amb un escriptor nord-americà. Veus amigues fidels, que no li haurien volgut fer mal perquè sí. S’hi va rebel·lar, però l’evidència va acabar donant pas a la raó. Passaven els mesos, eren evasives les seves respostes. Finalment, un dia van tallar. Per telèfon. Ella no va gosar donar la cara, va preferir la distància per fer-ho. No va voler confirmar-li en cap moment els rumors que circulaven.
Es va convertir en una ombra d’ell mateix. Va continuar treballant d’esma, com si fos un autòmat, sense cap mena d’il·lusió. La família li feia costat en tot moment, de forma callada, abnegada; ningú no s’atrevia a parlar-li d’ella. Ell a estones mantenia alguna esperança, que el seu nou suposat amant no fos en realitat més que una faula, que qui sap si amb el temps, potser, encara... En alguns instants, però, entenia que li feia un favor, apartant-se de la seva vida. Li havia fet mal, li havia fet perdre oportunitats i prestigi... Potser era millor que no tornés més, aprendre fins i tot, per què no?, a no estimar-la...
I de sobte, l’accident. Se’n va parlar força, de l’avió que es va estavellar aquell estiu. A través d’Internet, va poder llegir clarament el nom de l’Anna i el del seu amant entre les víctimes. Tornaven de vacances. Va quedar trasbalsat. Tant per la mort de la persona a qui havia volgut més del món com per l’evidència de l’engany a què havia estat sotmès. Li va costar de copsar com a real aquella tragèdia, d’entendre que, ara sí, s’havia acabat tot. Què en quedava, de tots aquells anys compartits? I mentrestant, la mare, desolada, anava repetint: “Sort que no vau tenir criatures!”
Els veu arrecerats en un portal. No tenen on refugiar-se, pensa, en una nit com aquesta? De ben poc els serveix el recer, amb aquest vent que fa caure la pluja de manera anàrquica. El rostre d’ella, avui, però, té algun signe de vivacitat, més enllà de l’apatia acostumada. Sembla angoixada. Seuen damunt la manta. Ell beu del tetrabric. La noia s’abraça els genolls amb els dos braços, es replega sobre ella mateixa amb gest d’espant. I se’l mira quan passa, se’l mira amb una profunda expressió de súplica. Ell s’atura al seu davant. Tan proper com la remor del gruix de la tempesta que s’atansa, un aparell de música deixa sentir des d’algun lloc una cançó de Nadal amb veus estridents. El vent xiula, la pluja a batzegades els va ben amarant. Ell s’ajup al davant d’ella, li aparta el manyoc de cabells del rostre, li agafa les mans glaçades. Llavors s’adona que sota el ponxo vell de coloraines s’hi amaga un ventre de prenyada en tota la seva plenitud. I ho entén, entén de sobte el que passa, potser fins i tot amb més claredat que no pas ella. Es dirigeix a l’home indigent que, ebri, és incapaç de bellugar-se, l’esquena recolzada a la paret, les cames estirades, el cap inclinat sobre una espatlla... Ella continua amb aquella expressió inquietant en els seus ulls, es deixa escalfar les mans. És evident que està sofrint. S’obre una finestra i una veu de dona gran, li crida: “Deixi’ls estar, jove; marxi que encara li faran mal; miri que van drogats i són perillosos!”. Ell se li adreça: “Truqui a una ambulància, si us plau; que vinguin de seguida!”. La dona s’esvera: “Ui, no, que encara em ficaria en un compromís i no vull maldecaps, jo. Més val que se’n vagi, jove, cregui’m!”. I tanca la finestra tot fent-se fonedissa. La tempesta guanya força. Estan molls del tot. La noia no diu res, se’l mira i no diu res. L’indigent, ara, dorm embriac sota la pluja. I ell es posa dret, i sense deixar anar les mans de la noia, la fa aixecar. Quasi no pot caminar; l’ha d’ajudar recolzant-se-la al seu cos. No pot dur-la a l’hospital, així a peu, queda molt lluny. Ella té contraccions continuades, diria, però no n’està segur. Sap que no cal confiar en ningú, cap d’aquelles cases no els obrirà les portes. I així, caminant penosament, refan el camí que ell havia fet anteriorment i arriben al vell magatzem d’espart, l’antiga botiga de l’avi, d’on encara té les claus, on s’havien estimat d’incògnit ell i l’Anna en els seus començaments. Quant de temps que no hi entrava! Ella es deixa portar, dòcilment, sense dir res, i només algun gemec ofegat surt dels seus llavis de tant en tant. La fa entrar, la duu fins a l’únic llit que hi ha, al rerefons de la botiga. Quan l’ajuda a estirar-se i la veu disposta a parir, sense roba interior i amb les cames obertes, un fàstic i un mareig càlid i gelat alhora recorre el seu cos i l’obliga a sortir d’allí precipitadament. Amb prou feines pot entrar a l’altra habitació abans de caure a terra. Se li adormen els sentits, amb aquell desmai imprevisible, i queda al marge de tot; de l’espectacle de la més colossal tempesta que aquella nit es desferma, de l’esclat de campanes a l’església; del miracle de la vida que s’està produint tan a prop seu... Sembla com si tota la tensió viscuda últimament es conjugués en aquest mareig que l’ha deixat adormit, i ha de passar molta estona fins que no el fan deixondir uns gemecs que semblen grinyols d’animaló. Triga uns segons a recordar-ho tot. Sota la llum indecisa del dia que ja apunta, es precipita corrents a la cambra del costat. La noia ja no hi és. Però en un racó del llit, un nadó embolicat amb un ponxo de llana molt vell reclama aliments amb gestos enèrgics. L’agafa amb les mans balbes i se l’apropa lentament, i una glopada d’una tendresa fins aleshores desconeguda, el fa plorar d’emoció com no havia plorat en tota la vida. Comprèn que la mare no tornarà, que no la veurà mai més, que li ha volgut donar el seu fill perquè en tingui cura, perquè tot i la seva ment dispersa ha intuït que era un home bo. No cal perdre temps; el nadó està bé però té gana: el portarà a casa d’immediat; segur que la seva mare sabrà què li convé; hi té la mà trencada, amb els infants. Se’l quedarà. Serà un pare solter. Dintre seu un sentiment diferent, nou, arrela profundament a la seva sang, pren força, omple de sentit novament la seva vida. Sí, novament, hi haurà algú que el necessiti, tindrà algú per a qui lluitar, per ser fort i per a qui viure. Algú per estimar. Mira directament al cel, a través de la finestra, com si els seus ulls hi poguessin veure més enllà dels núvols ja trencats, i dóna gràcies a algun déu, ell que no hi creu en cap, per haver-li fet conèixer l’essència més profunda de l’amor en una nit de Nadal i sentir-se, així, salvat per sempre...

Les seves nebodetes han saltat d’alegria quan l’han tingut a la falda. Ara sí que les històries de l’àvia s’han omplert de sentit; el nen de la cova ha nascut de debò. També elles, ara sí, han entès el Nadal... Tothom ha estat d’acord que el nadó es quedarà a casa. L’àvia ha proposat que es digui Jesús, com Nostre Senyor, però ell ho té ben clar: el seu nom ha de ser Pau, com el símbol veritable de l’esperit de les festes.

Galionar

diumenge, 19 de desembre del 2010

Petit poema - Nostàlgies


Sota la pluja fina
mon cor t'enyora.
Amoretes perdudes,
que en sou, de dolces...

Sota la pluja fina
que suau t'envolta
hi ha el record d'una carta
que obrí una porta...
Galionar

diumenge, 12 de desembre del 2010

Tot dormia

L’amor, el desamor, la nostàlgia i l’espera, la desesperança, la conformitat... Quantes vegades paraules com aquestes ens surten a l’aguait en qualsevol cruïlla al llarg del nostre recorregut per la vida...! Quan en un poema d’altri hi trobem les nostres pròpies vivències reflectides en l’espill dels seus versos, el poema es converteix en alguna cosa més que una lectura, es transforma en una mica de nosaltres mateixos, el fem propi i l’estimem. És el que em va passar en rebre aquest poema, regal d’una excel•lent persona i millor amiga, de qui en preservo la identitat a petició pròpia.
El poema ens transmet un sentiment de nua solitud des del seu inici, ens explica el procés intern per enganyar el dolor i fer la realitat més suportable. La vida que s’omple i es buida de preguntes i respostes, la metàfora dels desigs penjats a l’armari, la renúncia, la conformitat que no pas l’acceptació d’un dia a dia que no pot canviar-se... fins que s’esdevé el miracle, i el poema s’omple de llum i esclata de plaer, i ho fa introduint a dins dels seus versos un fragment d’un altre poema de Marc Granell (que trobareu en cursiva i entre cometes), com si la pròpia veu no tingués prou paraules per expressar la joia i necessités manllevar-les d’una altra veu...
Només un gran poeta pot ser capaç de transmetre tantes emocions en uns versos. Una gran poeta, en aquest cas. Per a mi és un orgull comptar amb la seva presència, avui, en aquest espai. Que en tingueu un bon gaudi!

TOT DORMIA
Tot dormia.
La distància del temps
havia aconseguit dur pau
i asserenar la tempesta.
El dolor de la pèrdua s'havia calmat
i el desig fou devorat
per vesprades eternes
de solitud i tristesa
Anàrem aixecant un mur
construït amb pedres de silenci...
La conformitat s'instal•là
i aconseguí fer més benigne
el pas dels dies, dels mesos, dels anys,...

I passaren els anys,
tal vegada massa anys.

I la vida s'anà omplint
i buidant...
de preguntes i respostes,
de dies i nits,
de mel i fel.

Vaig anar penjant desitjos a l'armari
vaig aprendre a maquillar-ho tot
i, a la puta mentida, l'anomenava vida.
Caminava de pressa,
sempre anant,
em vaig omplir de sorolls innecessaris
per evitar escoltar del silenci
allò que em volia dir.

I, quan tot dormia,
quan havia aprés a viure
arrecerada al meu refugi...

"... s'omplí de llum i flors tota la casa
s'omplí d'ocells el meu cor
que t'esperava
fet desig i record
caliu i ànsia
del teu cel, del teu sol..."

dissabte, 27 de novembre del 2010

Els dies a les mans, de Santi Borrell

Confesso que vaig estar a punt de perdre-me-la, la presentació d’aquest llibre. La cita era a les 8 del vespre del passat 20 de novembre, amb un fred que pelava i una mandra que m’engorronia, i el que menys em venia de gust era sortir de casa a aquelles hores. Per sort, però, finalment va poder més la voluntat d’assistir-hi, i no me’n penedeixo gens ni mica: la presentació del primer llibre d’en Santi Borrell (Vilafranca, 1972), Els dies a les mans (Edicions de Pedra), s’ho valia.
El Santi és prou conegut a la comarca penedesenca tant com a poeta com per promoure diversos festivals de poesia i per estar present en múltiples activitats culturals. Els dies a les mans és un llibre d’amor. Un llibre d’històries d’amor que amb el temps es barregen i es confonen entre elles. Històries que acaben sent la mateixa història d’amor, perquè l’amor només té una història: l’amor.
Jo anava amb els deures fets; havia llegit atentament el llibre unes setmanes abans. Però per copsar tota la força, el significat, la tendresa i convicció dels versos vaig haver d’esperar a escoltar-los recitats per ell mateix. Llavors van créixer, es van il•luminar, van mostrar-me tota la seva contundència i em van agradar molt més. Ell en el gest, amb la mirada, amb la paraula, ens els anava explicant mentre sorgien dels seus llavis. Ha nascut en mi una gran admiració per aquest jove poeta, a qui ja no deixaré de seguir.
La presentació del llibre va anar a càrrec de la Sílvia Amigó, poeta i rapsode també reconeguda dins i fora de la comarca, que va saber emprar una sensibilitat exquisida en el seu afer. També ella va recitar-ne alguns poemes. I entre el públic que omplia la sala, d’altres amics també hi van col•laborar. A fora feia fred i l’hora no acompanyava gaire, però a l’interior dels Trinitaris es va instaurar una atmosfera agradable, d’una gran intimitat i calidesa. Tot, una vegada més, gràcies a la poesia i als poetes.
POSTAL DE PRAGA
(Que romàntic és posar el nom de Praga
en un poema. Queda modern i acadèmic.
Seria com posar el teu nom en un arbre.)

Havies de deixar-me, havies d’anar a sopar.
Sempre hi havia un sopar o un altre.
I Praga no existia. Vaig anar a Praga
per oblidar-te i escriure’t aquesta postal
que finalment no et vaig enviar.

Aquella nit, després de deixar-me,
em despertava i et veia com canviaves
els minuts i les hores. Tot ho canviaves.

Sempre canviaves les paraules de lloc.
De fet, vas comparar el meu cor amb una barca
i jo, sense tenir barca, vaig ofegar-me.

Recordes la teva rialla? Les teves dents?
Vas veure els vaixells, sortint dels teus ulls,
els vaixells que van naufragar dins dels teus ulls?

Què buscaves? Què esperaves de mi?
El teu amor és aquest record,
aquest poema que m’arrenco... del meu cor.

*  *  *

PRIMER POEMA  (FRAGMENT)
Podrem? ho farem?
obrirem els ulls? ens ho creurem?

m’estimaràs? vindràs? serà veritat?
veurem la llum damunt l’herba?

ho entendrem? ens estimarem?
ho farem? escoltarem el vent?

veuràs el somni? tindràs temps?
saltarem a l’espai? podrem? ho farem?
serà veritat l’amor? serà amor?
seràs tu? t’ho creuràs? m’estimaràs?

podrem! ho farem!
obrirem els ulls! ens ho creurem!

m’estimaràs! vindràs! serà veritat!
veurem la llum damunt l’herba!

ho entendrem! ens estimarem!
ho farem! escoltarem el vent!

veuràs el somni! tindràs temps!
saltarem a l’espai! podrem! ho farem!
serà veritat l’amor! serà amor!
seràs tu! t’ho creuràs! m’estimaràs!

Santi Borrell, Els dies a les mans

diumenge, 21 de novembre del 2010

Potser només un somni...


Hem saludat, amic, el mar de matinada.
Tu i jo, entre besllums dins la foscor absoluta.
(Fins la lluna, s’amagà per fer lloc a d’altres somnis.)
Les ones, lentament, s’esvanien a prop nostre
en sensual transmutació d’escuma blanca;
cantaven dins la nit, ens cantaven a nosaltres,
mentre tu i jo romaníem allà quiets,
celebrant aquell instant de goig de viure.
Tot el cel era un mantell d’estels bellíssims,
claríssim borrissol de llum dels astres,
estesos damunt nostre, reflectint-se a dins de l’aigua,
llunyans i tan propers a la vegada...
Tu els anaves senyalant, dient-me’n noms:
“Aquí tenim Orion, aquella pot ser Sírius,
Venus ja no es veu, mira les Pléiades...
Aquesta matinada és nostre, el món...”
No feia gens de fred. La brisa acariciava,
I el bres de les onades atiava els nostres cors...
Ens hem abraçat molt tendrament, sense dir res,
així, sense pensar, amb l’impuls d’haver de fer-ho;
el desig, oscil•lant, talment un pèndol,
entre el seny de les persones amb judici
i la tendra gosadia dels núbils indefensos...
He recolzat el cap damunt la teva espatlla,
els rostres frec a frec, cabells que dansen...
Podia passar tot, no passar res,
assaborir aquell instant sense paraules
o gaudir-ne amb els llenguatges més íntims i secrets...

I el món sencer érem tu i jo, i aquell cel, i el mar i aquell silenci.
Oh nit, que ens agomboles amb miratges de passions!

En cap moment els nostres llavis van pronunciar l’amor,
però allà, entre els estels, el que brillava més que els altres,
ens va regalar un poema on s’hi intuïa el nom.
Galionar
 

diumenge, 14 de novembre del 2010

Matemàtiques i altres sensibilitats

Avui us deixo amb la grata companyia d'un vídeo amic, on es palesa el maridatge entre lletres i números com una realitat autèntica. Diversos i molt bons poetes ens ho avalen. Matemàtiques i poesia, la mateixa sensibilitat expressada de maneres diferents però en perfecta harmonia. La música exquisida, les fotografies de l'autor en són una mostra  clara que no tan sols amb les lletres es pot escriure versos.
Per a tots els interessats en el tema, us recomano una visita a la web del seu autor, Gabriel Ivorra,  Matemàtiques i altres sensibilitats  . Em sembla que us hi quedareu una llarga estona.
(Gabriel, amb el teu permís.)

Vídeo de Gabriel Ivorra

dimarts, 9 de novembre del 2010

I m'està molt ben emprat...!


N’era una nit bella i clara
quan se’m va acudir mirar
cap al cel, esperant veure
qui sap què, per allà dalt.
Llavors, dos estels molt pàl·lids
s’hi van encendre, sobtats,
i somnis vells que hivernaven
traïdors, van despertar.
Van tornar-me a donar guerra
sense treva ni pietat;
com si els astres no giressin,
com si el temps no hagués passat.
M’he sentit morir per dintre
i m’està molt ben emprat:
qui em feia ser tafanera?,
qui em manava alçar el cap?
Amb els anys he après que l’aire
no s’enduu sospirs llunyans,
que el mar no guareix les penes,
que la lluna no ens veu pas.
I que els qui neixen tarats,
per més bona fe que hi posin
no ho podran arreglar pas.
Per això, una altra vegada
si tinc ganes d’alçar el cap,
vàlium, prozac o til·la
i a dormir, que és massa tard.
Galionar

diumenge, 7 de novembre del 2010

Adéu, Tit Petit

Ha estat trist, molt trist. Després de gairebé dues setmanes d'agonia, la nostra estimada cadernera se n'ha anat per sempre. Ha estat aquest dissabte, cap a les 8 del vespre. No per esperat ha estat menys dramàtic el moment; ens havia regalat molts anys de companyia i molt d'afecte...
Avui l'enterrarem a la muntanya, a prop d'un arbre, perquè els ocells que hi facin niu l'acompanyin per sempre amb els seus cants.
A tall de comiat, he volgut reproduir aquest vell article que li vaig dedicar ja fa molt temps. Adéu, Tit Petit!

*  *  *

"...Atesa la curiositat d’una amiga sobre perquè tinc una cadernera engabiada com a animal de companyia, passo a relatar-vos-en la història, la història del Tit Petit. En aquesta fotografia podeu veure'l en tot el seu esplendor.
Vam trobar-lo fa set anys, una tarda de diumenge del mes de maig, perdut pel carrer de casa, davant la nostra porta. El seu estat era lamentable: estava famolenc, desorientat, i gairebé no tenia forces per volar. Vam salvar-lo d’un gos que intentava clavar-li queixalada i el vam pujar ràpidament al pis. Vam instal·lar-lo en una gàbia buida amb aigua i menjar de periquito, l’únic que teníem a l'abast en aquelles hores d’un dia festiu, i es va passar 20 minuts cronometrats devorant sense parar. Qui sap el temps que feia, pobret, que anava perdut per aquests móns de Déu...
Després de comprovar que a part del cansament i la gana no presentava més problemes, vam decidir tenir-lo a casa aquella nit per tal que es recuperés, i deixar-lo novament en llibertat l’endemà al matí.
Van transcórrer dues hores. El Tit va començar a fer veuetes i a refilar una mica. La parella de periquitos de casa se'l miraven encuriosits amb el cap inclinat, i també li deien coses amicalment. Ell no mostrava cap mena d’estranyesa de la gàbia, ni de nosaltres, ni de res del seu entorn. És més: quan ens hi apropàvem, també se’ns acostava fins a arran dels barrots i començava a refilar. Volia companyia. Acceptava menjar de les mans sense cap recel. S’enfilava als dits com si ho hagués fet tota la vida. Davant de tot això, vam arribar a una conclusió ben clara: aquella bestieta mansa s’havia escapat d’alguna gàbia i estava domesticada. Per això no es va saber buscar la vida en trobar-se enmig del carrer. En aquest cas, deixar-la novament en llibertat hauria estat condemnar-la a una mort segura. Hi va haver reunió familiar per dissertar sobre el tema: els fills, l'àvia i la parella de pericos ja l’havien acceptat. Consens unànime, doncs: el Tit es quedaria a viure amb nosaltres.
L’endemà ja disposava d’una gàbia nova ben gran, dels aliments adequats i de joguines. I ell, encantat de la vida. Es va convertir en el centre d’atenció familiar. I carrinclons que som de mena, ens el vam estimar de seguida. El meu fill s'asseia a estudiar a prop seu per fer-li companyia; es va aprendre la taula periòdica al compàs de les seves refilades. A la meva mare se li va acabar escoltar els culebrots en silenci: l’orquestra simfònica pericos-cadernera li ho ha impedit per sempre més, però ella tan contenta... I jo, vinga llegir llibres de fringíl·lids per saber tenir-ne cura decentment...
Ben aviat es va fer entendre amb els seus dos crits més característics: el tiiiiiit i el tiaaaaa. El tiiiiit és el crit que ens dedica quan li passem pel davant seu sense dir-li res, o quan creu que hem de continuar parlant-li més estona. També és el crit de quan veu que mengem alguna cosa i no el convidem. Perquè ens té ben tiranitzats. Reclama dolços amb trossets de sucre, fruita diversa, fins i tot fica el bec en els polos d’orxata que ens mengem a l’estiu.
El tiaaaaa, en canvi, té un significat molt diferent: és la seva manera de engegar un mecasondéu quan algun fet el contraria: quan ensopega accidentalment, o quan li cau el bocí de tronquet que transporta d’una banda a l’altra, o quan vol anar a dormir perquè considera que ja és massa tard... Quan està especialment emprenyat, el renec és doble: tiaaaa, tiaaaa!
I també es fa l’ofès, de tant en tant. Aleshores ens ignora, se'ns gira d’esquena i amaga el cap sota les plomes. Al cap d’una estona ens observa dissimuladament per veure si encara hi som. Si no ens veu, torna a fer vida normal; si ens veu, continua fent-se l’ofès. Rivalitza amb els periquitos a l’hora de rebre la fulla d’enciam diària, o l’espiga de panís dels migdies. Si no és ell el primer, també acabarà ofès fent morros al racó.
Però els seus cants deliciosos omplen la casa d’alegria i se senten del carrer, fan la delícia de petits i grans. Escoltar-lo és com una eterna primavera, una invitació constant a l’optimisme. Ara, després de la pausa estiuenca causada per la muda, torna a cantar amb renovada energia.
No sabem quants anys deu tenir. Quan el vam adoptar ja era adult, però ignorem el temps que acostumen a viure.
En resum: és un petit i deliciós dimoniet amb rostre de bruixeta emprenyada, un moixonet carinyós i malparit alhora, que ens ha robat el cor amb la seva senzillesa. És una boleta de plomes menuda, eixerida i simpàtica, un membre més de la família que fa molta, molta companyia i que té molta personalitat. Un dia de fa set anys li vam salvar la vida, i ara més d’una vegada penso que ens la està salvant a nosaltres...
I ara, en acabar d’escriure aquestes ratlles al seu costat, li he preguntat: “Què, Tit, vols que els digui alguna cosa de part teva, als meus amics virtuals?” I ell m’ha respost, tota eixerit:
-Tiiiiiiiiiiiiiiiit!
Així, que ja ho sabeu: una abraçadeta de part del Tit Petit..."

dissabte, 6 de novembre del 2010

Novembre

Novament, m’arriben efluvis de fum i de cendra,
de llenya que crema als focs de les llars.
Obro el cor i els sentits a la porta dels somnis
i evoco paisatges de boira i d’aram.
Voldria que hi fossis; tinc fred a les mans.
(Només un instant; durarà per sempre.)
Esbullo amb els passos catifes de coure
que el vent arrossega d’ací cap allà.
M’abrigo amb jaquetes de llana molt flonja
i els fulls d’un bon llibre m’abriven el pas...
Benvingut aquest temps de nostàlgia i de calma.
La tarda, a ponent, torna roig els blaus...
Recullo a la falda un ramell de promeses
que en les hores calmes t’aniré trenant.
Estimo el novembre.
Galionar

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Apunts de tardor

Protagonisme de la mort arreu: històries de por i de monstres, de gemecs espectrals i de tombes; record als difunts perquè toca honorar-los; cementiris engalanats de festa; parades de flors, naturals o de plàstic; disfresses d'esquelet, barrets de bruixa o de monstre, dents i ulls terrorífics per rendir honors al déu Halloween… Tots Sants. Tots...? Fotografies ràncies flanquejades amb espelmes enceses; panellets i castanyes, moniatos, mistela… Infants que surten d’escola amb barretina i les galtes pintades, arrossegant les bates per terra... Respondre a tothom la pregunta: on celebrareu la castanyada? Caps de carbassa ben buits, i d’altres amb un llum a dintre; no sé quins em fan més por...
La mort a totes les llengües, sí. La mort del lingüista i la mort de la llengua...
Presències, absències, fred al carrer i glaç al pit; solituds buscades i temudes, nostàlgies de mans enyorades, el cor que vol i que dol i que no sap decidir-se...
Persones properes que estrenen l’atur; decepcions tremendes al nucli central que creixen i es claven; un ocell que agonitza, amb més ganes de viure que mai... Canvi d’hora, trasbals inevitable, foscor a mitja tarda... L'agorafòbia que mostra senyals de tornar a habitar-me. Records, records, records...
La tardor va endavant; parlar d’ella aquest any em produeix una nostàlgia infinita...

La tardor és una època especialment idònia per compartir vetllades íntimes amb els poetes. Fa dos anys va ser en Pere Rovira qui ens va visitar a Vilafranca, que ens va fer una lectura entranyable les seves obres i traduccions. En fa uns quants més va ser Josep Palau i Fabre qui em va llegir el seu Cant Espiritual arran de llàgrimes. David Jou, un altre còmplice en les meves hores baixes, també ens va regalar els seus versos una tardor, acompanyat d’altres poetes com la Cèlia Sànchez Mústich, a qui fa pocs dies vaig dedicar una entrada..., i que acaba de guanyar el Vicent Andrés Estellés de poesia dins els Premis Octubre 2010, amb l'obra "On no sabem"! Moltíssimes felicitats, Cèlia!  I la llista es podria allargar molt més. Sempre han estat jornades irrepetibles, preciosos pòsits per a l’ànima d’un valor infinit...
Aquesta propera setmana ens visita un altre gran poeta: serà en Joan Margarit qui dijous vindrà a Vilafranca. Una estona abans s’haurà post el sol entre les vinyes, ja en una hora accessible pels caminants de mitja tarda. En la meva solitud hi seré present, i en el moment en què el cel es converteixi en un immens ciclorama de blaus i de vermells, quan el sol incendiï les vinyes, potser llegiré en veu alta, per a mi sola i per als ocells que em vulguin escoltar, unes paraules molt estimades sobre aquesta estació d’or vell. Es tracta de l’article Tardors, de Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947), guanyador dels premis Carles Riba 2002 i Ciutat de Barcelona 2007 entre d'altres. L'article pertany al seu llibre "Diari sense dies", que avui m'és grat recuperar. Cada mot, cada frase, cada paràgraf expressen íntegrament allò que també m'hauria agradat dir. 
Per a gourmets de la bona literatura, sense presses si us plau; dediqueu-li tot el temps del món i gaudiu-ne com n’he gaudit jo.
TARDORS
"És un dia immòbil i daurat, però hi ha com un tel en la seva transparència matinal, una levíssima declinació de la llum. És la primera peresa del sol, madur com un préssec tardà, amb un tremolor de pell espessa que aviat ha de badar-se. Els ulls esperaven encara la blancor calenta del cel de l’estiu, i es donen de seguida a la mirada nova, que ja pressent grocs desmaiats i ocres sangonosos, fulles que s’encartonaran submisament, com les mans enterrades.
La primera tardor pot durar només uns instants, unes hores. Després, tornaran la calor i la llum cega i la set vegetal, la temorosa sequedat de les fulles verdes, el pes mineral de les tardes, la suor de l’insomni... Uns quants dies més, fins que una pluja jove i furiosa serà la humitat que necessiten les coses per néixer. Perquè la tardor neix també, com neix la malenconiosa alegria de no necessitar més esperances. La tardor entra en la sang que vol descans, dóna raó al cor escèptic, pau al cor crèdul, i ajau sobre la terra la pacífica bèstia de l’oblit. El seu nom diu que ja és tard, però encara rima amb la por generosa.
La tardor no fa olor de final. Un vespre l’aire ens porta un fil de fum i sabem endevinar l’olor del foc pacífic, que és quasi la més antiga que tenim en el record, perfum de llenya pobra que només cremava per fer viure. Un dia de vent gris, retrobem en el jersei de llana una altra vella olor, maternal i obscura, i algú que va estimar-nos molt respira al costat nostre. Un vi negre i poderós, de terres altes, ens torna l’olor d’animal que feien els raïms trepitjats. Una tarda feliç, els remolins de fulles mortes fan olor de cançó de postguerra. A la tardor, els records són més antics i més lents, sembla que vénen a perdonar-nos, i dins del seu temps, sentim que és possible tornar a començar.
Hi un estat tardorenc de l’ànima, potser més atent als matisos, més subtil que l’exaltació primaveral. A la primavera, els perfils s’ofeguen de colors i s’esborren, no es veu l’esquelet de la vida. La tardor descarna el món, però li dóna una altra bellesa, més íntima, més quieta, no sé si més trista, perquè no vol enganyar-nos: els cels grisos, les fulles roges, les branques nues no venen promeses. A la tardor, entres a casa més sol, i hi trobes una hospitalitat sense avarícia; les teves persones i les teves coses et retenen, i t’agrada que es quedin fora, molt lluny, les exageracions de la naturalesa.
La tardor pinta els interiors de tonalitats càlides, carnals; els prepara per a la conversa amable, la confidència, l’amor. “Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma”, diu un protagonista de Gabriel Ferrater, i ens commou més que la bellesa dels crepuscles aquesta llum que agonitza en una cambra, i fa olor, i no pot ser indiferent”.
Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)

(Vídeo trobat al bloc de l'amic Joan Josep)

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Sexe amb amor o sense amor...?

Cèlia Sànchez-Mústich
Vet-ho aquí que com a apèndix de l’article de la setmana passada, un posterior comentari referit a les diferències entre l'amistat i l'amor va propiciar un debat força interessat entre una colla d'amics sobre si sexe i amor havien d’anar sempre lligats. Hi va haver opinions força interessants, de tota mena, i avui  us proposo que també hi digueu la vostra des d'aquest espai.
I per acabar d'arrodonir el tema, res millor que aquest poema de la Célia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954), PREGUNTAVEN, que sembla fet expressament per a l'ocasió.
Què us sembla, amics i amigues: sexe amb amor o sense amor?  (I no m'he begut l'enteniment avui, no; senzillament aprofito que blogger no ens té oprimits amb la censura escandalosa a què windows live em tenia acostumada!)
L'obra d'aquesta magnífica escriptora, la Cèlia, que  aplega poesia, novel·la, narrativa breu i narrativa de no ficció, ha estat qualificada d'"univers ben personal i d'allò més suggestiu, una feliç convivència de gèneres diversos que l'autora ha aconseguit convertir en fructífers vasos comunicants."
En poesia ha publicat:
  • La cendra i el miracle. Barcelona: Columna, 1989.
  • El lleu respir. Barcelona: Columna, 1991.
  • Temperatura humana. Barcelona: Columna, 1994.
  • Taques. Barcelona: Edicions 62, 1997.
  • Llum de claraboia. Lleida: Pagès, 2004.
  • A la taula del mig. Palma: Moll, 2009  
En novel·la:
  • Les cambres del desig. Barcelona: Columna, 1999.
  • Tercer acte d'amor. Barcelona: Proa, 2002.
En narrativa:
  • Diagnòstic: lluna nova [dietari novel·lat]. Barcelona: ICD, 1993.
  • Pati de butaques [recull de contes i narracions]. Barcelona: Columna, 1996.
  • El tacte de l'ametlla [recull de contes]. Barcelona: Proa, 2000.
  • Peret, l'ànima d'un poble [narrativa de no ficció]. Barcelona: Edicions 62, 2005.
  • Il·lusionistes del futbol. Valls: Cossetània, 2007.
  • No. I sí. Lleida: Pagès, 2009. 
PREGUNTAVEN...

Sexe amb amor o sense amor?
I es perpetuava el tòpic, que no se sabia la resposta
perquè tampoc no se’n sortia amb la pregunta:
Quantes llengües parlava el sexe?
Quins colors desprenia l’amor?
Quin abisme emmotllava l’adverbi “sense”?
On era el pont que tensava l’adverbi “amb”?
I per què entre tots dos hi apareixia,
grinyolant, bocabadada, la conjunció “o”?

Cèlia Sànchez-Mústich
 

diumenge, 17 d’octubre del 2010

No queden més fulles per caure

En un 17 d'octubre com avui, ja fa 7 anys, Emma va tornar a néixer. O potser no, potser això s’esdevingué una mica abans, quan va decidir sotmetre’s a aquella intervenció quirúrgica que li va salvar la vida. O més concretament, va ser gràcies a un poema, que segurament està viva. La seva història és sens dubte el millor cant a l’amistat de què ha estat protagonista...
Quan després de molt temps d’incertesa i de proves li van descobrir el monstre que s’amagava a dins del cos, que ja li oprimia tants nervis que amb prou feines podia caminar i van plantejar-li la necessitat de passar immediatament pel quiròfan, va sorprendre a tothom negant-se a donar el seu consentiment: necessitava temps per pensar. O potser no, potser només volia tenir clar si optava per continuar endavant o si renunciava a viure...
Emma va casar-se massa jove, per sortir d’una convivència difícil a casa els pares, i als nou mesos va néixer el primer fill. El marit, bona persona en el fons, hauria estat feliç amb una dona simple, amb poqueta vida interior (benaventurats els pobres d'esperit..., diuen les benaurances). El fracàs era més que cantat. No vol entrar en detalls del que va haver de patir, sense l'ajut de ningú en un poble estrany, ja que era filla única i els seus progenitors s'haurien deixat tallar el coll per salvar les aparences. Les paraules de sa mare, terribles i duríssimes, li ressonaran per sempre més en els timpans: patir, callar i aguantar. Així doncs, el matrimoni fictici, les habitacions separades i l’absència total d’afecte i de col·laboració la van enfonsar en una tristesa demolidora però suau, sense aparents estridències. Ella no treballava, i el millor que podia fer per als seus fills era procurar-los una vida el més segura possible, tot empassant-se les frustracions. Eren altres temps. I no se’n penedeix: pensa que gràcies a això han arribat a adults amb una preparació prou sòlida. Quan els fills van ser més grans, va creure arribat el moment de pensar en ella mateixa: va reprendre els estudis, va fer noves amistats, es va moure per aconseguir una bona feina, i es va començar a trobar malament. Massa malament per materialitzar cap dels seus projectes...
Finalment, quan ja quasi era massa tard, els metges van descobrir allò que s'amagava a dins del seu cos. I Emma va deixar-los bocabadats demanant temps. Temps per pensar, per decidir. Tant de temps m’heu fet passar, que ja no em ve d’unes setmanes...
Tenia el cap fred i seré. No era que patís una gran depressió, ni que tingués pensaments suïcides. No. Ella mai no hauria atemptat contra la seva vida. Però allò era diferent. Li havia arribat l’hora, i a les seves mans estava decidir si ho acceptava o si volia demanar una pròrroga...
Però pròrroga per a què? Estava cansada de lluitar, de cercar, de perdre... Els seus fills havien crescut i ja es podien espavilar sense ella. El marit... Aquella persona amb qui feia tant de temps que no convivia, però que encara era a casa, només mereixia el seu menyspreu. L’amor... Tan necessitada que n’estava, i tampoc no havia tingut sort. Era selectiva, ho reconeix, i els homes a qui havia estimat, un a un s’havien fet enrere en saber la seva complexa situació. No, lògicament els homes no en volen, de problemes...
Ja s’hi havia estat prou temps, en aquest món. ¿Com es pot quantificar el trajecte d’una vida si no és per la seva intensitat? No són res la mesura dels anys, ni tan sols un gra de sorra en el desert. La vida comença i acaba, la seva durada és relativa, intranscendent. Amb una mica de sort, les persones perviuen en els altres gràcies a l’amor, o per les seves obres; aquestes en seran l’únic testimoni que en realitat perdura... Ella no importava a ningú. I n’estava tan fastiguejada de veure tots els projectes fets fum, de veure passar la felicitat des de la finestra...
Va demanar temps als metges per a prendre decisions...
Emma feia temps que escrivia. I aquesta activitat l’havia dut a relacionar-se amb altres persones de l’àmbit de les lletres. Allí havia fet els seus millors amics. Mantenia correspondència amb alguns d’ells. De forma esporàdica en alguns casos, més intensament en d’altres... Aquesta activitat va ser l’únic lligam que la mantenia unida a un món paral·lel i diferent, al món de l’intel·lecte...

Sí, i un poema li va salvar la vida. Més ben dit, el seu autor, un gran poeta amic seu i potser l’única persona que l’havia coneguda realment. Quan en una de les habituals missives li va confessar els seus dubtes, ell no va semblar fer-ne gaire cas, però tot parlant d’altres temes, com de passada va deixar caure que havia escrit un poema per a ella, arran d’una conversa mantinguda sobre un film que els agradava molt. Però, li va dir, aquesta vegada no l’hi enviaria, sinó que només podria llegir-lo quan sortís publicat en el nou llibre que estava preparant, i que encara trigaria ben bé un any a estar enllestit. Ell era prou intel·ligent com per preveure la seva reacció: Emma va il·lusionar-se tant que l'únic pensament va ser aquest: he de ser-hi, d'aquí a un any he de ser-hi i he de veure-ho! Va recuperar de sobte l'optimisme, es va oblidar dels dubtes, li va ressorgir la força, i les ganes de viure, i sense cap temença es va afrontar a la delicada intervenció, amb tant d'èxit que ni li va caldre cap tractament addicional. Només n’hi va quedar una cicatriu al baix ventre, molt ben dissimulada. Es van acabar els pinçaments que no la deixaven caminar, els dolors insofribles, les anèmies, i sobretot, van renéixer unes ganes infinites de recuperar el temps perdut i d'estimar, d'estimar la vida en tota la seva magnitud... Va poder, novament, reincorporar-se al treball...

Un any més tard, una dona pletòrica de vida organitzava la presentació de l’antologia poètica del seu amic. Ell va voler, expressament, que el nou llibre de poemes es presentés a la seva població. Va ser un èxit total. Ningú no va saber la mena de complicitat tan especial que hi havia entre aquells dos éssers que parlaven animadament durant la festa, i que feien tan bona parella... De fet, no eren dos amants, com algú es va pensar en veure’ls la brillantor als ulls; mai no van ser-ne, ni el seu amor va anar mai en aquesta direcció: era només una dona recuperada de la mort que bromejava, feliç, al costat del seu àngel de la guarda...
Ara Emma treballa com a administrativa en un edifici gòtic de la vila.
Hi va entrar un mes de maig, just després de recuperar-se, i encara amb la sensibilitat a flor de pell pels esdeveniments que havia viscut, va aprendre a observar amb una mirada diferent tot allò que l’envoltava: entre d’altres coses, el miracle del nou dia.
Al principi treballava a l’últim pis, en un despatx que donava a un petit terrat, llarg i estret, de parets altes, envoltat de teulades, amb el deix personalíssim que donen els anys a les edificacions més velles. Era un maig tan resplendent que hauria servit d’inspiració a totes les històries romàntiques sobre la primavera. Cada matí, abans de les 8, Emma obria la porta i hi sortia. Al seu costat, a tocar, hi tenia el campanar de Santa Maria, alt, corpulent, majestuós, que semblava un gegant amical a punt de caure-li al damunt, amb les seves rajoletes de ceràmica a la punta que brillaven sota el sol i desprenien unes tonalitats encegadores. El cel era blavíssim, d'un blau acabat de néixer, sense ni un rastre de núvols, i un sol que ja havia matinat més que ella ho il·luminava tot amb una llum blanca i puríssima. Centenars d'orenetes celebraven el nou dia, sadollant de música l’espai amb els seus xiscles, i no paraven; amunt i avall, amunt i avall, entrant al campanar, volant a prop d’ella, pujant a les teulades... Se sentia un perfum de primavera que no sabria dir d’on provenia, si del mateix aire o dels arbres que florien, però que era tangible, embriagador. Dels testos del terrat també n’havien florit les roses. Començaven a tocar les campanes de les 8 en dos campanars alhora, i l’espai era música, que s'unia als xiscles dels ocells. L'aire, fresc encara i deliciós, li acaronava els cabells com un amant delerós de posseir-la. Emma aixecava a poc a poc el rostre i quedava embadalida, no pensava en res, només sentia, sentia, sentia... I amb els ulls mirant al cel, de vegades plens de llàgrimes, ella que no creu en res, el seu pensament era el més semblant a una pregària d'acció de gràcies per la Vida. Amb l'anima plena d'una alegria íntima, secreta, afrontava la jornada amb un optimisme envejable i renovat. Va ser molt, molt feliç.
Un temps després ja no treballava a l’últim pis, sinó en una altra planta, però cada matí sortia de casa amb aquella gratitud vers el nou dia, i li agradava mirar el cel, i el campanar, carrer enllà, i se sentia plena d'energia, i saludava la vida.

Ara, però, Emma torna a besllumar nuvolades negres que s’apropen lentament per l’horitzó. Novament la incertesa forma part del seu futur, i es pregunta què faria ara, si una altra vegada hagués de decidir. De sobte, tot l’idealisme de l’amistat i l’esperança li trontolla a sota els peus. Els vells temps queden llunyans, la situació és una altra, ja no hi ha més versos per a ella. Torna a plantejar-se què vol fer. Sí, ha bastit milers de somnis, ha intentat cercar-ne fins i tot sota les pedres. Però se sent molt, molt cansada. I s’adona que el seu entorn ha anat desfent, voluntàriament o involuntària, les il·lusions que ella ha teixit. O potser no, potser ha estat ella mateixa, qui les ha destruïdes...
Mira al cel cada matí, amb els ulls perplexos, amb una mica de por, intentant cercar-hi una resposta, però el cel, de moment calla. Al passeig, els arbres van perdent les fulles l’una rere l’altre, amb la promesa d’una nova renaixença. A ella, no li queden més fulles per caure. Comença el temps dels freds: per a ella serà també un temps de transició, de reflexió i d’espera...
Galionar

(El violinista a la teulada)

dimarts, 12 d’octubre del 2010

A un "mosquit tigre"

Tita, titona, titeta,
carona de cigaleta.
Cosa llarga, prima i fràgil,
oh, ninet de ta mareta!
Si no fossis tan altívol
t’hagués volgut fer l’aleta;
mes... no puc enamorar-me
ni per fer-te la punyeta.
Ho he provat, però no em crida,
ni m’atrau, ni em dóna vida.
I hauria estat un bon pla;
tu amb les meves pomes tendres
i jo per sempre amb la teva
tita, titona, titeta.
Tu ets un cínic insensible,
ruc i calculador;
si et digués els meus, de vicis,
et moriries de por.
Però sóc hipocriteta
i no m’agrada poc ni molt
semblar dona reputeta;
així que serà millor
que tu et quedis amb les ganes
d’arrambar-me la bragueta
i jo sense veure com és
ta glamorosa titeta.
Galionar

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Per molts anys!



Avui, des d'aquest bloc vull celebrar l’aniversari d’una persona entranyable, l'amic que em va incitar a l’aventura blocaire fa gairebé tres anys.
Potser ni ell s’ho acaba de creure, però avui...
 l’escriptor Joan Carles Planells en compleix 60!
(No ha estat fàcil arribar-hi, eh, amigo?)
Aquells a qui us agrada la ciència ficció, el cinema, la novel•la negra, la música i l’art en general, possiblement ja coneixereu el seu completíssim i ben documentat espai, planells fact and fiction.  I si no és així, us recomano que no us el perdeu a partir d’ara.
Des d’aquí, Joan Carles, et volem desitjar llarga vida i felicitat.
I com a regal, et deixo amb la companyia d’aquesta esplèndida dona que avui ballarà només per a tu.
Una molt forta abraçada i...
 PER MOLTS ANYS!



"...Felicitats Joan Carles! No et conec personalment, però gràcies a les recomanacions de la nostra amiga comuna m'he acostat al teu blog. Un primer cop d'ull als aforismes m'ha deixat amb ganes de continuar. Avui no, que és molt tard i vol ploure (i de fet plou!), però demà esti convençut que continuaré amb el plaer que acabo d'encetar. (Incís: Quin regal més particular, el de la dansaire aquella!) Per molts anys puguis continuar omplint papers d'històries que emocionen, enganxen i acompanyen els lectors encuriosits en els seus moments íntims, entre la pàgina que passa i els seus ulls. I també moltíssimes coses més, és clar. Una molt forta abraçada sitgetana!..."  (Florenci Salesas)

*  *  *
"...Hola bonica, m'afegeixo a la teva felicitació pel Joan Carles, jo també el segueixo i de fet vaig conèixer les seves lletres a traves del teu espai i del link que hi tenies a MSN. Em compartit comentaris sobretot moltes alegries del nostra Barça. Es cert, es important arribar als 60 i sobretot amb l'inmensa capacitat d' aquest gran home de lletres. Felicitats Joan Carles i que siguin molts mes.."  (Martona) 

*  *  *
"...Felicitats a en Joan carles. A més a més és una data màgica. El dia 10 del mes 10 del any 10 d'aquest segle i fa 60, un múltiple de 10...Es pot demanar mes? Una abraçada a tots dos..."  (Joan Josep)

*  *  *
"...Moltes felicitats, Joan Carles. Conec el teu espai, a través de Montse. I, encara que no et conec a tu, sé segur que si ets amic de Montse és perquè tindràs alguna que altra cosa comuna amb ella: coratge, intel•ligència, sensibilitat, valor i, sobretot, molta força i fe en un mateix i en els valors humans de què algunes persones en són portadores. Si, a més de tot això, ja tens el privilegi d’haver viscut 60 anys, cal que rebes una gran felicitació: la saviesa acumulada per la pròpia vida tallada a colp de cisell va fent-nos més persones i capaços d’anar distingint allò que realment paga la pena del que en mereix menys atenció. Desitge que visques com un triomf aquest canvi de dècada i t’enfrontes a la pròxima amb la il•lusió pròpia d’un xiquet, amb la clarividència que va aportant la maduresa i amb la capacitat de sorprendre’s que tenen els que ja ens sobrepassen en edat i vivències perquè ells són realment els que ens permeten emocionar-nos davant açò, de vegades, tan dificil i, alhora tan senzill com és la VIDA. Per molts anys més i perquè la vida et proveïsca d’amigues com la Montse que tan propera, generosa i bona gent és. També és un privilegi comptar amb la seua companyia mentre anem complint anys i somnis. Una molt forta abraçada..."  (Amparo)

*  *  * 
"...Per molts anys Joan Carles!!!
He visitar el teu espai i d'ara endavant, m'hi passejaré sovint. El que allí s'amaga és tot un gran univers per descobrir.
Et deixe un poema d'un gran poeta i amic, que vaig traduir ja fa un temps, que Montse, de segur que recorda molt bé, doncs va ser al seu espai on va nàixer la nostra amistat. Espere que t'agrade i que la seua llum t'il·lumine per uns instants.
Aquest poema suposa una exaltació i celebració de la vida. La llum com a camí etern, grandesa, gratitud i goig.
Que el disfrutes, i tu també Montse:


L'EXALTACIÓ DE LA LLUM (Francisco Cejudo)
Sense esmentar la bellesa del seu rostre
com cosa nostra que és
diàfan i eteri d'entrada:
per la terra és camí de llum.


Bendicció de llum que endereça un futur caduc.
A penes pròpia o aliena al fil dels dies
amb sagrada ofrena més que misteri
a la deïtat alça l'esguard.


La seua dansa s'eixampla solemne,
indemne cau als ulls
i forja l'amplitud de la vida
a despit d'allò inconclús.


El seu batec és en despuntar el dia
ferma eternitat
com la nit neguit de sa grandesa.
Alçar els ulls a la troballa
com a cosa que no coneix fermesa
i esperar de la clemència infinita gratitud,
és goig i revelació de la creació.


Agradeix a cada instant la mirada,
l'admirable arquitectura de la màgia
i frueix amb pietat l'efecte de l'encís..."
(Joana)

*  *  *
"...Trenta anys a cada cama ja és un bon equilibri. Per molts anys BONS! Des del far, bona nit..."  (onatge)

*  *  * 
"...Hola, sóc el Joan Carles. Ja he sortit de sota el llit (on em vaig amagar espantat el día 10), i vull agrair tos els vostres comentaris, i, no cal dir-ho, a la Montse el que hagi posat aquesta entrada, si bé crec que hauria estat millor que l´aprofités per als seus textes, que són més interesants que no pas jo.
En fi, molt agraït a tots (i molt espantat...)"  (Joan Carles Planells)



*  *  *