dissabte, 30 d’abril del 2011

Werther


Pintura d'Àngel Planells

 “...Porquoi me réveiller, ô souffle de printemps? Porquoi me réveiller…?”  (Òpera Werther, de Massenet.)
Possiblement, l’ària més bonica que he escoltat mai. La meva passió musical rotunda. La partitura més grandiosa que m’ha acompanyat en l’amor. De les diverses versions que tinc d’aquesta òpera, em quedo amb la protagonitzada per Alfredo Kraus. Si algun dia la cinta de vídeo s’exhaureix, jo també m’exhauriré amb ella.
Us deixo amb un fragment de la meva narració Encenalls de Pleniluni, en què aquesta ària hi té un protagonisme cabdal. Parla la lluna, a la noia enamorada que cada nit s’endinsa imaginàriament a l’estudi d’un pintor, el seu estimat, a través de les fotografies d’un catàleg i de la música de Werther. Per a qui interessi la narració sencera, la podreu trobar a la columna de la dreta, a l’apartat Narracions, o a través de l'enllaç damunt del títol.


“…Tan sols jo puc comprendre aquesta angoixa, amiga meva; tan sols jo, sempre present a les teves nits: sé que des d’aleshores no hi ha hagut espai per a ningú més en el teu cor. Que l’enyoraves. Que necessitaves aquell desig sublim per sobreviure. Que cada vespre esguardaves la seva ombra projectada a la finestra per la llum de les espelmes i et preguntaves què hi deu fer, com és possible pintar amb una llum com aquesta, i somiaves ser-hi també tu, a dins d’aquell estudi… I com de vegades aconseguies entrar-hi, a través d’una porta de paper… Era tan senzill! Només et calien la complicitat de la música i de la meva presència en pleniluni, i tenir sobre la taula un catàleg del pintor, obert per les pàgines del retrat de l’estança…
Sí, malgrat que ara les parets s’esberlen, encara la nostàlgia t’hi acompanya i vols travessar un cop més la distància que us separa, aquest espai que t’apressa, aquest aire tan feixuc de respirar… Una remor de música, que es va fent nítida i concisa, et comença a embolcallar i et difumina el pensament: són les notes d’una òpera que et fa retrocedir molts anys, fins a Viena, quan en Carreras era el Werther magistral i tu encara formaves part de l’orquestra tocant la flauta travessera, quan tot just començaves i no et calien les sublimacions per viure… Ara, a través del compact, la mateixa música et torna a posseir. Quants i quants records…! Oh, estàs tan plena d’amor, i Werther et fa vibrar fins l’última corda de l’ànima; la música i tu us confabuleu i mentre et fa viatjar per l’aire no saps si la seva veu i la teva són una mateixa cosa: “Porquoi me réveiller, ô souffle de printemps? Porquoi me réveiller…?” –Per què em despertes, sospir de primavera…?
Obre els ulls sense cap por, amiga. No sents la intensa olor dels dissolvents, de la pintura fresca que t’envolta i que t’embriaga, i que impregna cada racó de l’estança? S’ha repetit el miracle: observaves la finestra, n’has travessat el pòrtic i ara et trobes novament a dins de l’estudi. Hi avances cautelosa, amb peus descalços, damunt l’entramat simètric de les rajoles gastades… Només una espelma encesa trenca la intensa penombra de l’habitació. Hi estàs sola i l’esperes… Les mans inicien un contacte íntim amb els cavallets de pintor, dolça carícia inanimada que es perllonga per la taula, en els pots de vidre curulls de pinzells, i que els ressegueix un a un… I entre les ombres perceps gairebé la calidesa dels seus dits, de les mans que els han posseït tantes vegades… I sents que les teves et cremen… Reconeixes una vella camisa seva en els draps amuntegats als prestatges, i voldries ser capaç d’absorvir-ne les restes de l’olor… Sents que el teu cos s’impregna d’ell…
Les seves models nues et contemplen amb ulls astorats i inexpressius de tots els angles de les parets; o potser és sempre el mateix rostre… Potser si t’hi haguessis assemblat… Un cos exuberant i una mirada fosca i torbadora, uns ulls negres com els seus… Però avui tot esdevindrà possible i ho saps; ara és l’hora de les bruixes, dels conjurs i dels miracles: tu t’has tornat bonica i ell sortirà de l’altra cambra; apareixerà i potser t’estimarà… I llavors la passió triomfarà sobre les normes i els preceptes, s’atiarà el caliu de la tendresa, de les besades profundes, i deixareu que parlin els cors, sense lligalls ni temors, arravatats l’un en l’altre…
El dolcíssim cant de Werther remunta una ària que et fa esborronar. I en cada una de les teles que t’envolten hi veus reflectida la imatge de l’Adrià. Com és possible no defallir d’amor, amb aquesta música que dringa i plora, i que de sobte s’enjogassa com una festa? Oh, el quadre de les vinyes, que et retorna a aquell setembre! Potser ell també el recorda, doncs si no, per què aquest cel tan vermell damunt els camps…?
Fotografies velles en marcs gastats. Mobles tronats, improvisats aparadors; records d’absències estimades, restes de llunyana infantesa; per què es perd tot això? Paraules llançades al vent amb tot l’afecte i la intenció d’una abraçada que no va poder ser, amb el dubte de saber si havien arribat a algun lloc… Per a qui es perd…?
Comencen a extingir-se, lentament, la música i l’espelma, en unísona cadència. Fa estona que l’esperes, i no acaba d’arribar. Potser no ho sap, que ets a dins i que l’aguardes. Potser aquesta nit no vindrà a pintar… Potser ja mai no hi tornarà… Potser ara, que comencen a esvair-se les imatges, percebràs amb claredat que no l’has tingut mai… Et vas rendir davant la seva aura de bohemi solitari, et vas deixar seduir per aquella mirada de carbó roent… Què has perseguit, durant tots aquests anys? En quina platja han naufragat els teus somnis? Què se n’ha fet de tantes hores buides, bastint paratges idíl•lics, paradisos on feies realitat les teves sublimacions…? Deixa que el teu amor s’esvaneixi, com la pols de l’enderroc. Deixa’l volar, i que es dispersi per la immensitat del cel. I veuràs com a Déu li serà grat i el farà seu, i el bastirà de colors, com el més gran dels seus quadres… Per què em despertes, sospir de primavera…?”
(Encenalls de Pleniluni - Galionar)

divendres, 22 d’abril del 2011

Conte de Sant Jordi

A tu que em llegeixes, a tu que m'estimes, a tu que em segueixes... A tu, bon amic, bona amiga, per a tu el meu conte i els millors desigs per Sant Jordi.

L'ALQUIMISTA DE PARAULES
Hi havia una vegada un full de paper, orfe de llibre, que s’havia extraviat en el temps i que vagava perdut, incapaç de retrobar, per si sol, el lloc on pertanyia. Empès per les ventades, clivellat pels raigs del sol, xopat per mil tempestes i amagant-se dins la fosca de les nits profundes… I viatjava errant, d’ací cap allà, intentant encabir-se infructuosament en qualsevol tom enquadernat, on tots els fulls eren al seu lloc, perfectament numerats, amb una coherència lògica dels uns amb els altres, amb una continuïtat exacta des del pròleg fins al punt final…
El full sense llibre aprofitava els remolins de l’aire per viatjar fins a les biblioteques, i les visitava totes, des de les més humils i petites fins a les prestigioses i més grans; penetrà delerós en tots els llibres arranats en els prestatges, en els que jeien damunt les taules, en els que restaven per terra esperant ser col·locats… S’intentà escolar a dins de cadascun, i de tots en fou rebutjat. No encaixava en cap d’ells, perquè el seu lloc només podia estar en el seu propi llibre, aquell del qual un dia es perdé sense saber com. Però això el full ho ignorava; no era capaç d’entendre que la seva creació sí que tenia sentit, que només estava fora de context, i que tan sols li calia trobar la seva autèntica història per tornar a ésser…
No, ell no ho comprenia, només era conscient que per si sol, no servia per a res. I desitjava, vanament, ser acceptat pels altres fulls, sense ni tan sols conèixer quin missatge duien els seus mots, ignorant el significat de les paraules que, mig esborrades pels anys, restaven encara visibles a la seva superfície…
I fent-se fonedís entre el color groguenc de les fulles dels arbres que cobrien els carrers a la tardor, s’infiltrava en els jardins senyorívols de la part noble de la ciutat, i entrava a les cases d’amagat, i en cercava tots els llibres provant sort; s’escolava per sota els porticons de les vitrines, on riquíssims toms a resguard de la pols dormien el son dels segles, inútils i oblidats; també n’era rebutjat. I furgava a dintre les bosses dels estudiants per veure si s’adeia amb algun llibre de text, i fins i tot provà sort en les revistes amagades dels adolescents que intentaven esbrinar la vida en pàgines de pornografia….
Es feia invisible per arribar a les cuines, on les mestresses de casa guardaven els secrets de les viandes en quaderns de tapes fortes i greixoses. S’enfilà fins a les golfes més rònegues i empolsinades, on vells baguls contenien algunes joies literàries perdudes en l’oblit, diaris íntims de generacions enrere, amb el paper esgrogueït, castigats per la humitat. Entrà i sortí de moltes, moltes cases, i els seus intents de retrobar el seu lloc eren sempre debades.
Pels volts de Nadal es feia passar per targeta amb missatge de pau, àvida de ser rebuda, i viatjava dins el ventrell de cuiro d’una bossa de carter. I així li fou fàcil recórrer la ciutat de cap a cap, visitant totes les llars, provant sort entre els llibres de contes que havia de cagar el tió. I s’arremolinava a prop les estufes per fer-se passar el fred, vigilant que no el veiessin i el posessin a cremar per atiar les flames, com havia vist que els succeïa a d’altres fulls com ell.
A l’estiu, es feia papallona. I guiant-se pels sospirs de les donzelles que festejaven a la llum de la lluna, entrava per les finestres i furgava entre els lligalls de les cartes d’amor apassionades i tendres, per si afortunadament hi pertanyia…
I un dia l’atzar el va conduir fins a la cambra d’un home que escrivia, i cautelós, discretament apartat de la taula on treballava, quedà corprès i admirat d’aquells ulls somniadors que expressaven tantes coses, d’aquell rostre que esguardava la finestra amb melangia, d’aquells dits que feien córrer la ploma tot omplint fulls i més fulls de versos. I d’aquells papers, talment com un miracle, en sorgia un fum d’esquitxos d’estrelletes que s’enlairaven cap al cel, que s’expandien en l’aire i que queien novament sobre la gent com una pluja fina de lletres, i aquells que en restaven tocats es convertien en éssers delerosos de ganes de llegir, de ganes d’estimar, de ganes d’oferir-se llibres i carícies… I desitjà àvidament ésser posseït per l’esperit del poeta, i volgué ser un full en blanc i pujar a aquella taula; no ser res i ser-ho tot sota les mans d’aquell que era savi en els secrets de la creació, sota les mans d’aquell que podia tornar-lo a una vida plena de sentit…
Era el mes d’abril, i les roses s’obrien, descarades i esplèndides, complaent-se en la seva pròpia seducció. I el poeta feia versos, enfollit, intentant apaivagar l’incendi que li cremava la sang, intentant explicar el perquè d’aquell neguit que el pertorbava…
Lliurat incondicionalment als seus anhels, el full de paper restà molt a prop de l’home, i s’esborronà de plaer quan aquest, veient-lo a terra, l’agafà entre les seves mans i l’acaronà, tot netejant-li la pols. I entre aquelles lletres malmeses pel temps i els avatars, pogué entreveure’n uns versos, uns versos esparsos, tan bells com no havia somniat mai. Conformaven retalls d’un poema que anà balbucejant en veu alta, i tots dos quedaren captivats de tal magnificència…


Ara el full comprengué quin era el seu origen. Havia estat creat del treball, la inspiració i el delit d’un alquimista de paraules, d’algun trobador d’antany; per això era un manuscrit i no s’assemblava a les pàgines dels altres llibres. Ell pertanyia a una altra estirp, a la dels poemes extraviats en el temps, després que potser el seu creador se n’hagués acomiadat per oferir-los al vent, o lliurar-los als déus del mar per tal que el seu missatge arribés a alguna banda…
El poeta l’estimà a l’instant; i en un acte d’amor suprem el posseí: ell i l’home romanien junts, mentre que en un full a part s’engendrava un nou poema a partir d’aquells versos, una nova història que perduraria en els anys, que perpetuaria la llavor del seu origen. I sentí que no li calia buscar més, que ja podia donar per tancat el seu cicle. Per això, acabat l’acte d’amor, el vell paper s’extingí sota les mans del poeta i es convertí en un fumerol de pols d’estrelles que s’enlairà cap al cel, que s’expandí en l’aire i que s’anà dipositant sobre els llavis dels amants com gotes de rosada…
Galionar 


dimarts, 19 d’abril del 2011

Que tots parlam es mateix

Des de l'espai amic de Novesflors , on l'he descobert, us deixo aquest regal. Seductor!

ARENAL Compañía Nacional de Danza (1/2)

Des de Mallorca a l'Alguer
els mocadors dels vaixells
van saludant-se a ponent,
les oliveres al vent,
antiga boira del cel,
fent papallones de verds.

Des de Mallorca a l'Alguer
la lluna diu cada nit:
"es mor la mar lentament".
El sol respon als matins:
"el foc avança roent,
per les muntanyes que veig".

Des de Mallorca a l'Alguer,
des de l'Alcúdia a l'Albuixer,
des de Maó a Cadaqués,
des de Montgó a es Vedrà,
des de Talltendre a Queixans,
de Porqueroles a Calp,
des de Mallorca a l'Alguer,
des de Dalt Vila a Sant Joan,
des de Tabarca a Forcall,
de Ciutadella a Llançà,
d'Espalmador a Alcanar,
de Torreblanca a Malgrat,
des de Mallorca a l'Alguer.

Vella remor de la mar:
les illes s'hi van gronxant,
i avui s'agafen les mans
des de Mallorca a l'Alguer.

Els mots que canta la gent:
vives paraules que entenc,
que tots parlam es mateix.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Passió

  Quan era petita, no entenia que la paraula passió es pogués aplicar a dos conceptes tan diferents com el relacionat amb la setmana santa (el Crist de les crostes, un malson esgarrifós), i el que fa referència a l’amor. Entre les diverses definicions del diccionari, que van des de: Oratori sobre el text evangèlic que narra la passió i la mort de Crist, passant per: Tendència o emoció sexual intensa, fortament arrelada, se’n pot trobar també una altra de ben succinta: Sofrir molt. Potser aquesta darrera seria una conseqüència relacionada amb els dos conceptes anteriors. O no. Perquè l’emoció sexual intensa no necessàriament ha de comportar un gran sofriment, ni seria gens recomanable que fos així. També, potser, el nexe d’unió entre aquests dos conceptes antagònics, el religiós i el sexual, passa per la tan necessària, gastada i de vegades oblidada paraula amor.
En fi, que cadascú faci seva la definició que més li convingui. Us deixo, una vegada més (els seguidors de l’antic blog ja el coneixereu), amb un cant d'amor dedicat a una passió particular d'ulls negres, possiblement el més suau i contingut dels poemes eròtics que he escrit en el decurs del temps.
Que gaudiu d’unes bones vacances!

SUBLIMACIÓ
Tan sols una espelma encesa
trenca la intensa penombra
de l’habitació. Ja és vespre.
Estem sols, i el temps ens crema…

Una mà tímida, fràgil,
s’apropa suaument i et cerca;
amb gran desig, tu l’apresses,
l’atreus al rostre, la beses…

Les pupil·les, dilatades,
ens travessen com sagetes.
Cap mot no esberla el silenci;
cada instant n’és foc i nexe…

Ens acostem l’un a l’altre
amb vehement insistència;
res no podrà deturar
l’abraçada més eterna…

Sento el teu cor tremolar
sota la pell que febreja.
Vull ser part del teu anhel
sense pudor ni inconsciència.

A glops de passió agomboles
les meves sines erectes;
els cossos, assedegats,
beuran les aigües més fresques…

Oh, sublimació d’amor…!
Amb infinita tendresa
unes llàgrimes traeixen
els teus bellíssims ulls negres.

Quan la veu retrobi els mots,
vençuts restaran ja els reptes;
junts hem traspassat llindars
d’amors platònics i sexe.
…..

Pels vidres, clareja l’alba…
…Ja s’ha consumit l’espelma.
Galionar

dissabte, 9 d’abril del 2011

Racó d'abril


“…Estimar algú i tenir-lo al costat per ser com ets, no té preu…”
(Michael Tresser)

"...Què deu amagar la boira, enllà de les flors i els arbres?
Protectora i amiga, que no pas traïdora,
potser oculta atàvics monstres
perquè no ens facin por...
Què vol amagar la boira, què ens vol prevenir de veure?
Potser, records d’altres boires que duem al cor,
d’un temps ja remot, de quan tu encara eres, i jo encara no...
Què amaga la boira, persistent i blanca, vel sense horitzó?
potser mil fal•làcies, ferides de guerra, passions massa inútils,
o el crit de la mort.
Amic, et desitjo el retorn, a dins teu, altra volta.
Potser, de no haver tancat la boira en una gàbia,
enllà de les flors i els arbres, ara hi lluiria el sol..."

dissabte, 2 d’abril del 2011

Platges (de Pere Rovira)


"...A l’abril, tornem a la platja. El matí neix blau, perfumat i fresc com una respiració jove, i el sol puja rodó i tebi, regalimant peresa. Sortim al jardí i veiem els rosers humits, el llimoner, els primers brots de la parra. Davant, la mar, muda, mansa, quasi blanca.
Tenim encara els ulls molt lluny, i ho mirem tot amb una punxada de remordiment, per la casa, pels arbres, per nosaltres. Cada any ens passa; tornem i sentim les coses més a prop, perquè ens crèiem que s’havien allunyat més. Però l’eucaliptus creix, fidel, i la morera farà ombra a l’estiu, i les nits tindran l’aroma blanca del gessamí. Som nosaltres els que ens allunyem, els que el temps ha perdut.
Aquí, ens retroba. Sembla que no passa; cada hora ens espera com si només pogués ser nostra, i si no la volem, s’atura, insistentment dòcil, fins que ens decidim a viure-la. No demana res: les hores d’aquí són aigua fresca; esperen que et vingui la set. No les perds mai.
La nostra platja té nom d’arbre, però hauria de tenir nom d’animal. Hauria de ser la Platja dels Gavians, o la Platja de les Llisses, lingots de carn de plata que, et banyes, i et salten a dos pams de la cara. I al capvespre, quan la mar es rovella, és la Platja dels Flamencs: els veiem passar arran d’aigua, exactes i elegants com les espases, amb el seu color de ferida tendra, més bell que els colors del crepuscle. També és la Platja dels Miratges, ampla, immensa, amb un horitzó de llacunes tremoloses i falses, que són arena fosca i crostes de sal de les pujades de la mar.
Algú va escriure que hi ha platges on es pot oblidar la vida. No sé quina vida. Potser la que paguem més cara. L’home que va dir això devia sofrir molt. El sofriment és vergonyós i busca les soledats. “Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo, y más la piedra dura, porque ésta ya no siente”, llegim en un vers de Rubén Darío. El dolor busca aquesta insensibilitat, que potser és el secret final de la bellesa de les coses. L’ona, l’arena, els ritmes de la brisa i la palmera ens consolen perquè no ens veuran patir. La indiferència submisa del seu món ens regala allò que cap persona no pot donar-nos: les coses es deixen mirar sense respondre, i, obeint-nos, ens permeten veure els nostres sentiments, la transformació dels sentiments en colors, en perfums; de vegades, en vida de pintura, de poema.
Dúiem clavada una tarda molt trista d’hivern. El vent va arrencar l’arbre més noble. La mar, rabiosa, vomitava escumes negres, i el capvespre xisclava com un senglar ferit. La fusta seca, torturada, del cep semblava morta... No era una platja per recordar la vida. Ara, el migdia d’abril jau a la sorra com un adolescent feliç, la mar és de seda, la fusta ressuscita i ens promet els raïms de l’estiu. Tot és com sempre, el nostre sempre. Hem tornat a la platja, la dels Bons Miratges. Abril no serà mai el mes més cruel..."
Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)

Et canto, oh, mar tranquil.
Mar que em busques,
i jo et tinc encorat
en ma baluerna fútil.
Trobo en tu serenitat,
enyor, consol, tristesa,
placidesa, calma, caliu...
Em dónes tot el que tens:
silenci i soroll,
cants i sons,
quietut i moviment...
Emmirallat et sento
amb esbafec de brisa,
llüissor de mirall,
tempesta de viure
el teu, el meu,
nostre instant.
.............Anton.


Sobre el llenç del mar,
el gesmil, la rosa blanca
i la flor de Bach.
Al jardins de Vivers,
versos secrets,
coples de poetes,
somnis de mariner
i blanques ombres al paper.
I entre la llum de l'albada
una papallona solitaria
jugant amb el sol
revolant pel mar en flor,
pinta amb noves il·lusions
la serenor ferma a la mirada
i el mantell de gessamí
d'aquest mes d'abril.
Joana Navarro