“…La nostra felicitat depèn més de com
vivim les coses, que de les coses que vivim...”
(Antonio Bolinches)
...Sons de vespre, roig de vespre, cant...
Blau de l’aigua, precs de l’aigua, pau...
I estimar-se en una profunda bonior de
silenci
només envaïda pel lleu xiuxiueig dels
estels, cel enllà...
Després, ja no vaig gosar a continuar el
viatge.
Vaig haver de tornar. Ja era l’hora de
l’alba...
Des de llavors, els meus ulls contenen un
espurneig de lluna
que no ha sabut retornar al cel,
i que ell va regalar-me, a tall de
benvinguda...
