Nines russes

Va anar obrint les capes de dins seu, fins desplegar-se en totes les nines que duia a dintre, i es va anar fent petita, petita, petita... Tan insignificant que al final ja ni es veia, i un dia es va perdre... Ara no pot recompondre’s...

No tinc nom

A Novesflors, després d'una conversa sobre religiositat i espiritualitat.

No tinc nom;

sóc com l'aire fresc de les muntanyes.

No tinc asil;

sóc com les aigües sense dic.

No tinc santuaris qual els déus misteriosos,

ni estic a la cúpula dels temples solemnes.

No tinc sagrades escriptures,

ni estic fermat a la tradició.

No estic en l'encens

que puja als altars

ni a la pompa de les grans cerimònies.

Tampoc estic en l'orada imatge,

ni en les notes d'un òrgan sumptuós.

No estic limitat per teories,

ni corromput per creences.

No sóc esclau de les religions,

ni de la pia assistència dels seus sacerdots.

No sóc enganyat per filosofies;

ni el poder de les seves sectes em dóna nom.

No sóc humil ni conspicu

ni afable ni violent;

jo sóc l'Adorador i l’Adorat,

jo sóc Lliure.

La meva cançó és la cançó del riu

en el seu anhel per la mar és immens,

divagant, divagant, divagant ...

Jo sóc la Vida!

JIDDU KRISHNAMURTI  (Traducció al català de Catalina Cerdó) 

Per què...?

Matar, per què?

I a nom de qui?

Ni per Al·là

ni per cap crist;

car Déu vol dir

 només AMOR...

Ha tornat el novembre.

Contemplar la natura i gaudir-ne com si fos la primera vegada; gaudir-ne i contemplar-la com si fos el darrer cop... I enmig de tot això, pensaments i introspeccions de tota mena que, com el paisatge de tardor, combinen el groc de la caducitat amb el verd de la permanència, sota un cel tan blau que decanta la balança sense vacil·lacions cap a una sola paraula: VIDA. I davant d’ella només podem pronunciar un mot: GRÀCIES.

I és que, amics meus, ha tornat el NOVEMBRE!  

Novament, m’arriben efluvis de fum i de cendra,

de llenya que crema als focs de les llars.

Obro el cor i els sentits a la porta dels somnis

i evoco paisatges de boira i d’aram.

Voldria que hi fossis; tinc fred a les mans.

(Només un instant; durarà per sempre.)

Esbullo amb els passos catifes de coure

que el vent arrossega d’ací cap allà.

M’abrigo amb jaquetes de llana molt flonja

i els fulls d’un bon llibre m’abriven el pas...

Benvingut aquest temps de nostàlgia i de calma.

La tarda, a ponent, torna roig els blaus...

Recullo a la falda un ramell de promeses

que en les hores calmes t’aniré trenant.

Estimo el novembre!

Montse Galionar