dimecres, 31 de desembre del 2014

Propòsits per a l'Any Nou?


(Em permeto la llicència de repetir aquest post del 2010, que molts de vosaltres no coneixeu, per saludar el 2015)

Qui de vosaltres no estrenarà el Nou Any amb una bona llista de propòsits, carregats de bona voluntat, però que, ai!, feble que és la carn, mai no acabareu de complir?
Em solidaritzo amb tots vosaltres, doncs, amb aquest petit relat de Slawomir Mrozek, autor descobert per a mi gràcies a recents llaços familiars amb la cultura polonesa.
I amb ell us desitjo un magnífic 2015.  

UNA NOVA VIDA (Slawomir Mrozek)

Vaig decidir començar una nova vida. Categòricament i inapel·lable. Només restava decidir una qüestió: a partir que quan?
La resposta no deixava lloc a dubtes: “a partir de demà”.
En despertar-me l’endemà al matí, vaig constatar que una vegada més era “avui”, igual que “ahir”. Atès que havia de començar una nova vida a partir de demà, no podia començar-la avui.
“No importa –vaig pensar- . Demà també serà demà.”
I vaig passar tranquil·lament el dia a l’antiga. No tan sols sense remordiments de consciència, sinó ple de bons sentiments i reconfortants esperances.
Però per desgràcia, el dia següent era novament avui, igual que ahir i que abans d’ahir.
“No és culpa meva –vaig pensar- si algun dimoni no para de canviar el demà per l’avui. La meva decisió és irrebutjable i irrevocable. Intentem-ho una vegada més, no sigui que el dimoni es cansi i demà sigui per fi demà.”
Desgraciadament, no va ser així. Continuava essent avui i cap altra cosa que avui. Vaig acabar perdent les esperances. “Tot sembla indicar que mai arribarà aquest demà – vaig pensar- . ¿I si començo la nova vida no a partir de demà, sinó a partir d’avui mateix?”
No obstant això, de seguida vaig comprendre de com era d’absurd aquest plantejament. Perquè si l’avui es repeteix invariablement des de fa tant de temps, ha de ser ja molt vell, i per tant, qualsevol vida avui també ha de ser molt vella. Una nova vida és una nova vida, i tan sols és possible si comença de nou, o sigui a partir de demà, si és que de debò ha de ser nova.
I vaig anar-me’n a dormir amb la ferma decisió que a partir de demà començaria una nova vida. Perquè malgrat tot, sempre hi ha d’haver un demà.
(Traducció de Galionar)


dissabte, 27 de desembre del 2014

Venus, la Lluna...

Només tu i ella,
sobre el foc del crepuscle.
Desig efímer...
Galionar 


Desig efímer
entre la nit i l'alba,
Només un somni.
Carme Rosanas



 Un somni de deeses
perseguint-se sens treva dins la fosca:
Selene i Venus.
Baba_44BB



diumenge, 21 de desembre del 2014

Pau a la gent de bona voluntat!


La fotografia és de l'amiga Amparo Alonso; el poema, de l'amic David Jou. Gràcies a tots dos!

Diuen que fa 2000 anys, un àngel ja ho anuncià als pastors de Betlem.
També jo us ho desitjo aquest Nadal:

PAU ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT.
(I als qui no, que Déu els confongui.)

Molt bones festes, estimada gent amiga!



diumenge, 30 de novembre del 2014

Serenament


M’hauria agradat formar part dels teus versos algun dia,
trobar-me entre les lletres d’algun mot;
saber que els meus somnis anaven més enllà de la quimera,
pensar que tu em pensaves, que de la teva foguera jo encenia el foc...

M’hauria agradat, però com agraeixo
haver rescabalat el meu error...!

Perquè, saps?,
ara sóc jo qui escriu serenament nous versos cada dia,
i els meus somnis ja no es perden per quimèrics horitzons.
Quan tinc fred, encenc fogueres amb paraules ja prescrites
i a poc a poc la vida em ve a l’encontre  amb noves il·lusions.

Montse Galionar  (dins Itineràncies 2014)

diumenge, 23 de novembre del 2014

Branques, braços, mans...

Imatge trobada aquí: 

Branques esteses al cel
en prec d’almoina.
Desig d’abastar els estels,
centelleig còsmic...

Braços enyorant la llum
dins la nit fosca,
tot encimbellant l’oblit
per camins d’ombra...

Mans que cerquen nous confins
i els peus no et porten...
Que lluny queden els desigs
si ets fusta eixorca...

Montse Galionar


dilluns, 17 de novembre del 2014

Trencadís de versos


Avui he dormit malament,
somiant que escrivia versos estranyíssims.
Potser, sense saber-ho, recordava tot allò
que cal oblidar en la nit, simplement per sobreviure...
Avui he imaginat rius de paraules
que brollaven insurgents dels llavis erts
i que deien tot allò que mai t’he dit
després que rubriquessis, en els nostres sentiments,
els crèdits del The End...
O potser no, potser havia retornat a indrets perduts,
quan encara era feliç, i no ho sabia
que vivia de les engrunes del teu temps,
i les llàgrimes, furtives, no em traïen cada nit
com qui fa el dol, plorant el desencís sota els llençols...
Avui he somiat en mots trencats, com bocins d’un mirall,
i en fragments dels nostres dies que, grotescament,
ballaven una dansa esbojarrada, reflectint-s’hi,
amb imatges monstruoses, irreals.
No podia destriar-ne qui era jo, ni qui eres tu,
o si era realitat allò que vam compartir algun dia...
Quan per fi m’he despertat, ho he vist molt clar:
el subconscient, tenaç, s’entesta tothora a recordar-me
que el nostre temps i l’amor ja han caducat...

Montse Galionar  (dins les Itineràncies 2014)

diumenge, 9 de novembre del 2014

9-N


“…Quan arribem a l’essència, és la poesia la que ens il·lumina…”   (Extret del programa El Suplement, de Catalunya Ràdio, el 9 de novembre de 2014) 



Sento  el meu país com canta,
i càntics diversos sento.
Els dels mecànics, tots canten com pertoca,
feliços i forts.
El fuster canta mentre mesura taulons i bigues.
El paleta canta mentre es prepara per treballar,
o quan s’acaba la feina.
El barquer canta al seu bot.
L’estibador canta a la coberta del vaixell de vapor.
El sabater canta mentre s’asseu al seu banc.
El barretaire canta quan s’alça.
El cant del llenyataire,
 el del llaurador de camí a la matinada
o al temps de la becaina,
o a la caiguda del sol.
El deliciós cantar de la mare,
o el de la jove muller a la feina,
o el de la noia que cus o neteja...
Tots canten el que els pertany a ells i a ningú més.
El dia canta el que pertany al dia,
i a la nit, la celebració dels joves,
amics, robustos, amistosos,
canten amb les boques obertes
els seus poderosos cants melodiosos.

Walt Whitman

divendres, 7 de novembre del 2014

Relaxem-nos..., llestos..., ja! (que prou falta ens fa!)

Magnífica mostra d'habilitat i prova fefaent que, sempre hi ha mitjans, recursos i complicitats que ajuden a aconseguir mantindre ocultes aquelles realitats que no ens interessa mostrar.

 

dissabte, 1 de novembre del 2014

Shhhh...!


Shhhh, no diguis res,
juguem a estimar-nos
sols aquesta nit;
que torna a ser octubre,
i la lluna ha sortit;
esfullem la rosa
amb la punta dels dits.
Somniem tu i jo alhora,
somniem que ens tenim.

Shhhh, no diguis res,
lliscarà el pijama
de color blau nit;
trencarem cuirasses,
s’encendrà el desig;
que res no enfosqueixi
els somnis d’ahir...

Shhhh, no diguis res,
que jo faré veure
que no sóc aquí...


dissabte, 25 d’octubre del 2014

Cementiris (de Pere Rovira)

 
“...El cementiri del meu poble és petit i blanc. De vegades, hi ha tórtores que juguen volant entre els xiprers, aturant-se un instant sobre el camí de grava, posant-se en les rames altes d’un pi per cantar la seva lletania sensual. Quan les primeres boires de la tardor esborren els matins, als rosers del cementiri s’obren encara grans roses blanques, grogues, vermelles; roses que semblen més lentes que les primaverals, com si ja tinguessin por d’unir la seva bellesa a la malenconia del jardí dels morts. Però la bellesa trista de les roses, entre les tombes de terra i les creus rovellades, conserva una mica de llum de somriure, una frescor de llavis en els pètals més roigs, una gota d’olor que no és de novembre.
Els diumenges al migdia, les dones van al cementiri. Les velles, petites, seques, vestides de dol, porten rams de flors de l’hort i tenen ràpides converses resignades i saben riure amb els ulls humits de pena. Després, cadascuna va a la tomba dels seus, la neteja, renta els gerros, hi posa les flors noves. Ho fan tot amb una familiaritat quasi domèstica, com si arreglessin la cuina de casa, i, només quan acaben, es queden una estona quietes, contemplant la tomba, amb la boca tancada i tremolosa. Alguna potser resa, però sembla que parlin amb la vida que tenen allí enterrada, l’única que sap comprendre com és la seva soledat.
Els cementiris són els llocs on més s’ha plorat, els que fan més por, els que ensenyen més sobre l’oblit. El lloc on un dia ens deixaran els que més ens estimin.
Un espai de tanta veritat per força ha d’engendrar mentides. Mirem els epitafis, les fotografies, els marbres sumptuosos, la senzillesa deliberada, i també aquí descobrim la necessitat humana de mentir, com si fos l’últim recurs de l’existència perduda. L’engany és inevitable, perquè no sabem com acceptar la veritat dels morts; abans d’abandonar-los, els disfressem de vius, i no trobem ofensa ni en el maquillatge de la cara ni en les sabates verticals. La quietud del cementiri no menteix, ni l’amor dels que hi van, com les velletes, per estar més a prop dels ossos de l’absència. Les persones que diuen que en la tomba no hi ha res de l’ésser estimat, ¿no temen perdre’s del tot en una tomba oblidada?
“Quan et deturis en el meu nom et crida, vulgues que dormi somniant mars en calma”, llegim en el darrer poema de Cementiri de Sinera. Dormir, somiar, la mar... El poeta no ignora que aquestes belles paraules no són les més necessàries. Les fa servir perquè molts segles de poesia de la mort ens han acostumat a esperar-les, però les escriu després d’unes altres paraules més humilment humanes: “Quan et deturis...” És el que ens demana el nom estimat inscrit en la pedra: “Vine, atura’t, recorda el que vam ser, tingues pietat de nosaltres, perquè amb els meus pobres ossos vas enterrar un tros de vida teva”. Les velles del meu poble saben que el seu home no dorm i que morir no és entrar a la mar per sempre; és quedar-se en un lloc molt petit que s’ha hagut de pagar, sota una làpida neta i les flors del diumenge, a prop de casa, sol, fins que ells tornin...”  

Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003) 


diumenge, 19 d’octubre del 2014

Dia mundial contra el càncer de pit.

"Caldria inventar un espill on poder veure qui som, perquè aquells que sols reflecteixen el nostre cos, menteixen" (Alejandro Jodorowsky)



Dedicat a totes les dones que, quan es miren al mirall, pensen que els falta alguna cosa. 

I també a totes aquelles dones que quan es miren al mirall, no pensen que els falti res, perquè s'han esforçat per oblidar-ho...


CONTRA ELS ESPILLS...

Contra els espills enganyosos,
l’antídot de l’autoestima;
l’orgullosa certesa de la vida,
un brindis cada trenc d’alba.
La força i la fe, i el goig de ser-hi;
el paisatge amb camins nítids,
i un cel blau a l’horitzó.
I les conviccions ben fermes:
no és de menester ni ens val
tenir fàtua companyia
de cap ésser que ens menystingui.
I un bravo a l’espill més gran:
ells ulls de qui sap amar-nos
transcendint pell i matèria,
capaços d'arribar al cor,
i que ens fan sentir amb diferència
les més boniques del món!

 Montse Galionar 


diumenge, 12 d’octubre del 2014

12 d'octubre (jo als Pallars, "ells" a Madrid)



Cau una pluja torrencial de fulles grogues de faig
dins el silenci calmós del bosc que mor sense pressa,
una pluja cromàtica que esquitxa pau i dolces sensacions...

Pels carrers de ciutat, tancs engalanats de festa
malmeten l’asfalt per on caminen nens i nenes
entre visques histèrics i voleiar de banderes...

Vola al meu voltant l´espiadimonis despitat
confós per una estació que no acaba d’entrar
per unes pluges enyorades que es fan esperar...

Volen els avions de guerra pel cel de ciutat
fent piruetes macabres, demostracions de poder
vols rasants amb el fum de colors que es difuminen...

M’assec i escolto el xipolleig cadenciós d’una font
que sense pressa xarbota l’aigua i omple l’espai de pau,
mentre el sobreeixidor em refresca els peus com batejant-los...

Desfilen pels carrers de ciutat, homes armats amb uniforme,
interpretant una dansa de cossos marcials, sense cervell,
seguint amb orgull i amb una masculinitat agressiva, 
UNA PUTA CABRA!!! 


Autor: Quim Ponsa 



diumenge, 5 d’octubre del 2014

Placidesa



(Aquest text el vaig escriure el passat mes d’agost, tot i que no l’hagi publicat fins ara)

Em queden uns dies de vacances abans de reincorporar-me a la feina. S’ha acabat l’estada a les muntanyes i ara cal passar aquest temps el millor possible enmig de l’asfalt de Vilafranca. És divendres, i segons han anunciat, tenim a les portes una onada de calor per al cap de setmana. Però de moment aquest matí l’aire és encara fresc i la temperatura confortable. Decideixo començar la jornada amb una bona caminada cap als afores de la vila, vorejant la zona esportiva i passejant pel costat de les vinyes. M’agrada caminar; és un dels pocs esports que practico. A les 8 del matí el sol encara no és fort i projecta zones generoses d’ombra pels carrers. Més tard no m’hi veuria en cor; la calor em deixa inservible.
Abans de marxar li pregunto a la mare, que ja feineja pel menjador amb els draps de la pols i l’escombra, si vol que fem plegades la neteja aprofitant que sóc a casa, si vol que l’ajudi. La seva resposta irritada ja me l’esperava: ferida en el seu amor propi em respon que el dia que no pugui fer dissabte tota sola s’estimarà més morir-se. Té 84 anys, i com es pot percebre, una fortalesa i un geni endimoniats. Com faig habitualment, obvio la resposta recordant-li els 30 anys que m’he ocupat personalment de casa meva, abans que ella enviudés i vingués a viure  amb nosaltres. Una discussió debades que no ens duu enlloc i que no val la pena iniciar novament. Penso en la part positiva: al marge de la feina que m’estalvio, la seva salut mental estarà gairebé assegurada mentre tingui unes obligacions autoimposades que compleix escrupolosament. Cal dir que casa nostra està neta, netíssima, exageradament asèptica, i que la meva exclusió imposada en els temes domèstics em fa sentir força malament. Però això ja seria una altra història...
Així doncs, sense cap obligació durant el matí, em penjo la petita motxilla a l’esquena amb una ampolleta d’aigua i surto a caminar.

Que ben rebut, aquest aire fresc que m’acaricia el rostre i em desvetlla. Quin plaer sentir-lo entre els cabells, tirant-me’ls enrere i despentinant-me. I quin luxe, sentir el cos lleuger, les cames que es mouen i caminen sense cap esforç! Vaig trencant carrers fins arribar a l’àmplia avinguda dels arbres, allà on el verd ja guanya terreny al totxo, amb els camps al costat. Hi ha poca gent per allà en aquestes hores. Dones com jo que han sortit a caminar, algun home gran amb bastó i un brot de menta als llavis, joves que corren amb pantalons curts, un cronòmetre al canell i auriculars a les orelles, algú que passeja el gos... No ens molestem els uns als altres. Compartim aquell espai de terreny i de lleure com en un pacte tàcit,  harmoniós i pacífic.
Les ombres ocupen el passeig de la zona esportiva; de tant en tant una mica de sol es filtra a través del fullam dels arbres i projecta dibuixos irregulars davant els peus. El vent mou les fulles, les ombres són canviants en el terra. A prop de les piscines augmenta el flux de gent que hi va a nedar a primera hora, i hi sovintegen els cotxes. Em sorprenc de la quantitat de persones que saben gaudir d’aquestes hores agraïdes del matí.
Quan el camí s’acaba, giro cap a la dreta, en direcció a la muntanya de Sant Pau, tot passant pel davant d’unes grans vidrieres que em permeten veure l’interior d’un gimnàs atapeït d’artilugis de tota mena. Aparells estàtics per córrer, peses, bicicletes, màquines per estirar, per muscular, munions d’aparells que desconec completament i que mai no utilitzaria. Trobo força divertit observar de passada el rostre desencaixat dels qui estan suant la cansalada en alguna d’aquelles màquines, en la cara de desgraciats que fan. No he entès mai aquesta disciplina de voler modelar el cos a voluntat, fins a l’extenuació, apartant-lo dels models en què la naturalesa l’ha dotat. No crec que això sigui la manera més òptima de tenir cura de la salut. Respiro a fons, conscient del benefici de l’aire pur en el meu interior, del benestar del passeig, dels 6 km. que hauré fet en total sense cansar-me, en la desintoxicació mental que això em suposarà ja per a tot el dia. No em canviaria per res, per res del món amb aquestes persones d’allà dins, condemnades voluntàriament a treballs forçats. Del meu cos, que ja passa dels 50, en tinc cura d’una altra manera força més natural. Tot ell té la textura, les característiques, les particularitats de l’edat que li pertoca, amb harmonia, sense res que desafini. Ben mirat, espero que no s’hagin adonat, que tot fitant-los esbossava un somriure enfoteta mal dissimulat...

Feta ja la volta per tot el complex esportiu, enfilo el tram de tornada pel camí que voreja les vinyes. Encara no ha començat la verema en aquesta zona. És llavors quan per costum m’assec una estona en un banc, a sota un arbre, i bec lentament l’aigua que duc a la motxilla. Un altre petit plaer. S’hi està bé aquí asseguda; el cos agraeix la parada. M’agrada contemplar l’entorn, sentir la remor de les fulles dels arbres a sobre el meu cap, observar el moviment de les persones que van i venen. Hauria hagut de pensar a dur un llibre; l’indret i la temperatura són molt agradables i hauria pogut allargar una mica més l’estada en aquest banc. Aprofito per enviar un SMS a una bona amiga que ha estat mare recentment desitjant-li bon dia, i la seva resposta em fa somriure: “Ja fa 9 mesos que no dormo i no m’he mort; és increïble!” Penso que només l’aprenentatge, el fet de  passar per tot això, li servirà per comprendre què significa la maternitat i tot el que se’n deriva, i que la vida està formada per un munt d’experiències nuades les unes amb les altres, i que és absurd pensar a assolir una etapa de felicitat sense problemes, ja que mentre esperes que arribi et deixes perdre totes les altres coses bones que et passen pel davant i que possiblement no veuràs mai si mires cap a una altra direcció...
El meu cap dóna voltes a una frase que vaig llegir a La Vanguardia recentment, en una columna de l’Antoni Puigverd. Parla d’Helena de Troia, de Paris, de la poma, i la frase m’ha quedat marcada al cervell: “La pau és l’absència del desig”. Ni més ni menys. Pot interpretar-se des de tants punts de vista, té tants matisos, pot agafar tantes connotacions, que no puc deixar de pensar-hi. No sé si l’entenc, no sé si m’agrada, no sé com interpretar-la ni si hi estic d’acord. Molt superficialment, i aplicant-me el contingut de les paraules, i sense esprémer-me massa el magí, arribo a la conclusió que conec l’absència de desig, però que l’estat que comporta mai l’hauria catalogat de pau, sinó de conceptes força més anguniosos com avorriment i fracàs,  tedi, vacuitat, frustració, desesperació... ¿Podria donar-li la volta al meu plantejament i concloure que aquesta absència de desig podria aportar-me pau? L’absència de desig, està clar, en uns termes força amplis, dels quals la vessant sexual només en seria una petita part, tot i que per algunes persones sembla ser l’única manera possible d’entendre’l. És ben cert que alliberant-te del desig de les possessions materials supèrflues, prescindibles, pots sentir-te en pau, per exemple. I d’altra mena de desigs també. És quan obres la teva ment a d’altres estímuls força més enriquidors, que et dones l’opció de gaudir més dels moments de la vida com aquest, que sense preocupació de cap mena, sense límit de temps i sense cap desig per complir, em disposo a penjar-me novament la motxilla a l’esquena i a fer el mateix recorregut de fa una hora en direcció inversa.

A l’avinguda on ja proliferen els bars em trobo amb una bona colla d’homes fent el cafè o la cervesa. És curiós que totes les terrasses estiguin només ocupades per homes, en època de vacances i a les 9 del matí. Reconec que la meva innata timidesa encara em fa sentir una mica incòmoda quan passo per davant d’ells i noto tants parells d’ulls al damunt. No hi ha res a fer; he nascut tímida i moriré tímida, però almenys crec que he sabut gestionar-la d’una manera bastant acceptable...
Quan deixo els espais oberts per endinsar-me ja a la vila, el contrast me la fa veure lletja i bruta. El paviment dels carrers i voreres, relativament nous, mostren unes taques de tota mena de líquids vessats, impossibles de netejar. És una constant dels carrers de Vilafranca. I l’olor dels arbres, dels camps, de l’herba, és reemplaçat per l’olor de pixum. Sí, Vilafranca, i més en èpoques de calor, fa pudor de pixum, com moltes vegades ha expressat l’escriptor penedesenc Jordi Llavina. Potser és el cansament que acumulo després dels 6 km, que em fa veure les coses pitjor. Compro el diari en un dels pocs quioscs que no fan vacances, miro aparadors d’algunes botigues que ja han obert. D’altres encara no ho han fet, i les joves dependentes, primes i molt modernes, s’esperen a fora desmenjades, amb cara de son i de fàstic, tot manipulant frenèticament els mòbils. Comença a haver-hi gent pel carrer, i la calor es fa notar també una mica més. 
Arribo a casa a les 10 tocades. Un cafè amb la llet freda i una magdalena per recuperar forces. A la terrassa, ombrívola fins a la tarda, m’apoltrono a la butaca de vímet per llegir el setmanari El 3 de vuit. L’aire una mica fresc eixuga la suor del meu cos i el refresca, i sento una agradable sensació de benestar, de comoditat i de consciència de vacances, i m’agrada tenir la capacitat de poder gaudir d’aquests instants. Quan acabo de llegir el diari, i després de dutxar-me, engego l’ordinador i escric aquestes lletres. Simplement, per placidesa. 

diumenge, 28 de setembre del 2014

Estrenant el verb “ACATXONDAR”

(Aquests versots van veure la llum l’any passat, tot jugant a inventar noves paraules amb uns amics poetes. El protagonista seria en Met, que en un dia molt calorós es disposa a fer una truita de patates, però s’adona que no té cebes i surt a demanar-ne a la veïna sense pensar a posar-se els pantalons.)


ESTRENANT EL VERB “ACATXONDAR” (O DEMANANT CEBES A CA LA VEÏNA) 

--Salut, oh bona veïna!
--Hola Met, jo què et puc dar?
--Voldria dues cebetes
per anar fent el sopar.
--Però fillet, que no ho saps?,
de Figueres o Alcanar
totes les cebes boniques
en pelar-les fan plorar!
--No patiu, bona veïna,
les llàgrimes em sé eixugar.
--Però amb què, tan poc vestit,
si el que dus a sobre et tapa
ben justet un pam de carn?
--No us agrada el tanga, iaia?
si és modern i refrescant!,
i porta les quatre barres
dels Països Catalans!
--Ai, ves, Met, que m’acatxondes
amb aquest paquet tan gran!,
i jo ja sóc massa vella
per patir de la moral!
Mira, té les dues cebes
i tres patates també;
d’ous no cal que te’n doni,
que ja en vas servit i bé!
--Gràcies, oh bona veïna,
no sap qui honor em fa!,
saber que jo l’acatxondo
em fa sentir un Don Joan.
--Estigues bonet, Met, i torna,
que aquí t’estaré esperant!
--Estigui boneta, veïna,
i ja em pot anar esperant...

(Redéu, la mosqueta morta,
com em mirava el timbal!
si hi torno algun altre dia
em posaré un davantal...)

 Montse Galionar 

diumenge, 21 de setembre del 2014

La invasió del ramat d'ovelles


Aquest estiu que ja se’ns acomiada he pogut gaudir d’una setmana llarga de vacances a Andorra. Unes vacances tranquil·les, com ha de ser, sense massa història, potser fins i tot una mica avorrides a causa de la persistència de la pluja, però gaudint de la bellesa d’uns indrets paradisíacs, aquest any exuberants de verd i de flors.
I vaig ser privilegiada espectadora d’un fet insòlit i divertidíssim que mai hauria imaginat: una invasió d’ovelles.
Érem a dalt el port de Cabús, cap a les pistes d’esquí de Pal però agafant la carretera de la dreta. Vam fer la parada de rigor a l’esplanada on hi ha l’escultura de la tassa, per fer-hi la foto de cada any. Hi havia 2 o 3 cotxes aturats i una caravana vella de grans dimensions. Uns quants turistes com nosaltres també feien fotografies i contemplaven les vistes impressionants de l’indret...  En un bosquet molt proper, dalt d’un turó, vam veure el que ens va semblar un petit ramat d’ovelles que hi treien el cap. I campant per allà on érem, dues ovelles més s’esperaven, tranquil·lotes, com si també admiressin el paisatge... 
I nosaltres, com la canalla, cap al bosc a retratar el ramat! Però ai redéu, només veure’ns la intenció, tres gossos-pastor apareguts de sobte ens van convertir en el centre d’un triangle equilàter, on cadascun d’ells n’era un vèrtex amenaçador, bordant de mala manera... Quiets allà al mig, acollonits, vam aconseguir adreçar-nos a un home gran i malcarat que entrava i sortia de la caravana: Que són de vostè, aquests gossos? En dir-nos que sí, els animalots ja van deixar d’amenaçar-nos. Amb molta precaució, vam preguntar-li si ens podíem acostar a les ovelles, i ens va respondre que no calia perquè estaven a punt de baixar i prou que les veuríem...  
El pastor va fer una sèrie de xiulets llargs i sincopats, i en cosa d’un instant, com una riuada imparable, una munió de bèsties atapeïdes i esbojarrades comencen a baixar pel turonet; les dues sentinelles les esperen i es fiquen al davant del ramat, tot fent de guies.
 I sense tallar-se ni un pèl, venen cap a nosaltres, ens passen pel davant, pels costats, pel darrere, topen amb els nostres cossos, ens envaeixen talment una plaga bíblica... 

Era divertit, sí, però també feia una certa por, perquè algunes tenien unes banyes considerables... La gent que ens ho miràvem no sabíem ben bé com reaccionar.
I vinga sortir ovelles i més ovelles... Algunes ens miraven de reüll amb ulls mandrosos i aixecant una mica el morro deixaven anar allò tan conegut de:
-Beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!
Els gossos anaven fent la seva feina, amunt i avall, perfectament sincronitzats, sense que se’ls n’esgarriés ni una...  Van anar pujant cap a l’escultura de la tassa, en un recorregut que ja devien haver fet mil vegades, i poc a poc es van anar perdent muntanya endins, cap a un altre prat... De tant en tant, sentíem algun altre xiulet i la veu del pastor que les animava: “La puta mare que us va parir...!” 
Fins que altra volta vam quedar només envoltats d’humans, com si haguéssim despertat d’un somni, amb una ferum d’ovella enganxada a la pell i el terra tan farcit d’olives negres que no es podia fer ni un pas sense empastifar-se... 
Quan ho vam comentar a l’hostal, un xicot de la zona ens va explicar que es tractava d’un dels ramats del poble de Tor, al qual s’accedeix des d’allà per una pista força coneguda pels contrabandistes, i que impunement els porten a pasturar a la banda d’Andorra, sense que res ni ningú ho pugui aturar... Jo vaig recordar una antiga visita a aquest poble, i també la lectura del llibre de Carles Porta, “Tretze cases i tres morts”, i no sé perquè, se’m va posar la pell de gallina recordant el vell malcarat que menava les ovelles... 
Hores més tard, mentre contemplava l’espectacle de la nit des de la finestra, vaig concloure  que, aquest any, quan em preguntessin com m’havien anat les vacances, només em caldria emprar una sola paraula i respondre:

-Béééééééééééééééééééééééééééé!


diumenge, 14 de setembre del 2014

Amistat


L'amistat és lliurar confiadament a algú l'arma amb la qual pot ferir-nos sabent que no la utilitzarà mai contra nosaltres.  

dimecres, 10 de setembre del 2014

CATALUNYA

No m’has demanat orgull, sinó coratge,
no conquestes, sinó treball,
no sang, sinó paraules,
i m’has donat, a canvi, tant:
paisatge, llengua, història,
el gust per la convivència,
la lluita per la memòria,
per la presència al món, per un tast de glòria,
la il·lusió per un futur de llibertat.

¿Què més universal que haver sabut el sofriment i la derrota
i haver perseverat, amb ràbia però en pau,
en el desig de seguir sent, malgrat l’allau
de violència, d’asfíxia, de desdeny i de riota?

Això ens uneix al cor adolorit del món,
a la ment rebel del món,
a l’impuls creatiu del món,
això ens hauria d’ensenyar a escoltar
més, molt més encara
que quan, cofois, ens tanquem en autocomplaença avara
i caiem en un miratge que ens confon.

No, no!: a seguir, a imaginar,
a enriquir la realitat sense abdicar de la utopia i la quimera!
Voldria ser de glaç i no tenir bandera
però m’encén el foc d’un desig perseverant,
i et sento, Catalunya, com una primavera:
fer país, servir! I el món és gran.

David Jou i Mirabent 

dilluns, 1 de setembre del 2014

Reflexions estiuenques

Imatge de Maria Rosa Ferré

BENVOLGUT SETEMBRE
De vegades m’agradaria poder afirmar, com Buster Keaton, que no sóc de naturalesa sentimental, que no tinc temps de viure en el passat. Però no seria veritat. I precisament perquè no és veritat, aquest estiu m’ha deixat una mena de pòsit agredolç, com si la inestabilitat meteorològica i política d’aquests mesos estranys s’hagués expandit també cap endins, provocant que l’equilibri emocional no en quedés indemne... Jo he estat sempre una persona enyoradissa; inconscientment em deixo endur per records de dates concretes, aniversaris d’esdeveniments que han estat importants a la meva vida, hi dono voltes obsessivament com si m’entestés a reviure’ls, en un patiment gratuït i inútil...  Ho sé i reconec l’absurditat d’aquesta feblesa, lluito constantment per superar la situació, acostumo a sortir-me’n a còpia de temps i determinació, però cada guerra deixa una nova cicatriu en algun lloc molt fondo...
Aquest any no n’ha estat l’excepció. I una situació de desgast que ja arrossegava m’ha deixat exhausta, tant físicament com anímica. Els versos se m’han congelat als llavis, i un dels desigs més fervents era poder dir-li adéu a l’agost i als seus records, fer taula rasa i rebre amb els braços oberts el terapèutic i benefactor setembre, ara sí, amb l’equilibri altra vegada al seu lloc i disposada a reescriure amb bona lletra la vida que em queda al davant.
Us deixo a tall d’il·lustració uns petits esquitxos personals d’aquest estiu. I en el proper post, un tast d’imatges dels dies de vacances a Andorra.


VÍCTOR O VICTÒRIA?
Moments d’una conya impressionant a la feina; en una empresa de 400 treballadors repartits en diversos edificis, és una pràctica habitual comunicar-nos per email amb companys d’altres departaments a qui potser no hem vist mai. Un matí de finals de juliol rebo un correu signat per Estel F.H. El tràmit sol·licitat no s’ajustava al procés establert, ha calgut parlar amb Intervenció, s’han detectat errors importants, s’ha muntat una mica de “bollo”. Una companya exasperada es queixa que “aquesta noia ens ha ficat en un bon merder”. Finalment, l’Estel en persona acaba desplaçant-se a la nostra oficina per solucionar el problema. Ai, però quan obre la porta, ens trobem davant un tros d’home ben plantat, els cabells rapats i una barbeta ben perfilada, amb una mirada fosca i seductora. Senyors i senyores, vet-ho aquí l’Estel, un mascle de cap a peus! Davant la sorpresa, com una colla d’adolescents mal educades, la meva companya i jo patim un atac de riure impossible de dissimular. Sort que aquell Adonis (una excel·lent persona, tot s’ha de dir) no era la primera vegada que es trobava en un cas semblant i ja anava preparat per a l’ocasió. Ens ha explicat la seva particular teoria: Estel és a Estela el mateix que Joan a Joana, o que Víctor a Victòria però sense ambigüitats sexuals, i per tant no hi ha d’haver cap dubte sobre el gènere masculí del seu nom ni de la seva persona. Una vegada solucionat el problema comptable i després de xerrar distesament una estona, ens hem acomiadat amicalment, això sí, sense poder evitar el somriure durant la resta de la jornada cada vegada que ho recordàvem... Però jo m’he quedat pensant i no veig gens clar que Estel i Estela vinguin a ser el mateix... Estela és un nom castellà que s’acostuma a aplicar malament i que hauria de traduir-se per “deixant”, i que es refereix a un rastre de llum, de fum, de pols deixat per alguna cosa en moviment. Estel és cadascun dels fars que des de dalt del cel em piquen l’ullet quan els explico les penes... D'un estel me n'arriba conhort i llum, mentre que una estela em va deixar orfe de la llum que va il·luminar el meu món no fa pas tant... No, no és el mateix. Benvingut sigui el company Estel, i benvinguda la bona estona que ens ha propiciat!

UN NOU MEDICAMENT
A finals de juliol m’assabento d’una notícia esperançadora sobre un nou medicament per a l’hepatitis C, que sembla tenir uns índex força elevats d’efectivitat. I rebo la notícia amb expectació i alegria. Perquè jo sóc una persona a qui fa anys van contagiar l’hepatitis B en un hospital; en vaig entrar per a una intervenció quirúrgica que m’havia de salvar la vida i en vaig sortir amb aquest temible virus que probablement me la prendrà; una història personal massa dura,  trista i desgraciada de la qual prefereixo no parlar. Bé, doncs, en assabentar-me de la notícia d’aquest nou fàrmac vaig donar per suposat que encara que es parlés específicament de l’hepatitis C, també serviria per a la B, ja que les dues malalties comparteixen molts punts en comú... Però no van trigar a desmuntar-me l’esperança: no és vàlid per a la meva, només és aplicable per a la C. I a part d’això, el tema es complica fins a límits insospitats amb les polítiques per afrontar-ne l’alt cost, en la distribució, en els laboratoris... Tot plegat, una quimera. I novament, el terra que s’enfonsa sota els peus...

UNA NIT D’ESTIU...
 Ho llegeixo en una entrevista d’un conegut cantant publicada a un diari: l’èxit no consisteix en què et contractin una vegada; l’èxit és que ho vulguin tornar a fer per segon cop. Tinc aquestes paraules gravades a sang i foc a l’ànima, en una nit de divendres tan trista, tan difícil de digerir. El meu ànim enfebrosit va oscil·lant entre el “jo em donaria a qui em volgués” de Josep Palau i Fabre, i el “digues que m’estimes encara que sigui mentida”, de la Montserrat Roig, passant per altres poemes nonats que podria escriure, si en tingués esma, sobre com m’agradaria emborratxar-me aquesta nit, ni que fos la primera i única vegada de la meva vida. Esperances sense aval esmicolades una vegada més, castells a l’aire bastits sense fonament, certeses que només existien dintre meu...  Ni forces per a res, ni forces per a res més... Sí, sóc una persona gelosa, una persona decebuda, possiblement una persona ressentida. I què? En tinc prou motius, encara que només siguin els meus motius i no els comparteixi ningú mes. Massa malentesos, massa sentiments barrejats, massa promeses a què aferrar-me, massa, massa de tot. La nit es fa eterna, es torna un calvari, i allà, molt lluny, els poetes canten... Tot plegat, però, ja l’endemà, la llum de l’alba em dóna la mida justa de la meva autèntica realitat, em recrimina haver fet volar coloms, em posa al lloc que em pertoca, és a dir, enlloc, o almenys, lluny d’on em pensava. I la vida continua...

CANVI DE LOOK A LA FORÇA
M’he quedat sense la meva cabellera per culpa de la incompetència d’una perruquera enemistada amb el món o que simplement no tenia un bon dia. N’estava satisfeta, de com em quedaven els cabells darrerament, amb ondulacions naturals i reflexos clars, fins i tot capaços de suavitzar un rostre quadrat de faccions severes i mitigar així els efectes d’una timidesa crònica que es confon sovint amb antipatia... Vaig anar a la perruqueria només per a un petit retoc a les puntes... D’acord, la vaig deixar fer, aquella noia, convençuda que m’havia entès, que sabia el que volia. I tal com em va pentinar, vaig sortir convençuda que m’ho havia fet bé, sense protestar. La tragèdia es va posar de manifest quan em vaig rentar el cap a casa i vaig intentar pentinar-me; allò no es podia salvar per enlloc. Desolació total davant l’evidència que només una altra bona tallada podia solucionar aquell esguerro. Aquesta vegada m’atén la mestressa, tota ella desfeta en excuses i lamentacions, demanant perdó, i deixant a parir la seva empleada. Me l’arregla, me’l deixa ben tallat però força més curt, exactament de la manera que no el volia dur. I quan m’observo al mirall em sento molt, molt desgraciada davant aquesta nova pèrdua d’una cosa que era important per a mi... No em cobren res per la nova esquilada, continua el rosari de disculpes... Sí, és clar, no n’hi ha per tant, els cabells tornaran a créixer... Però almenys hauran de passar 6 mesos fins que això de sobre el cap torni a semblar una melena curta amb reflexos daurats que m’afavoreixi una mica... Amb aquests cabells em veig més vella, les ulleres destaquen enmig del rostre com una pròtesi matussera, els pantalons juvenils amples i virolats semblen posats en la persona equivocada... En sento desgraciada, sí; quan aprendré a aplicar-me, d’una vegada per totes, que l’aspecte extern no és el més important? O potser sí que ho és...? 

I mentrestant, l’estiu va completant inexorablement el seu cicle...  (Continuarà)