Sota el cel de Boí (fragment)

En calma, la vall reposa

sota un cel fosc, blavejant;

reposa la vall. No gosa

dins el silenci, alenar.

Hores ha que s’encengueren

d’un sol roig quan ja no era alt,

tres campanars, tots en rengla

que s’enlairen, arrogants.

Marquen alguna drecera,

qui sap a on. Allí estan;

enmig de negres pissarres,

de rònecs poblets penjant;

Erill al fons, llarg, perfecte;

Sant Climent, rei de la vall.

I al mig Boí, trist, atàvic...

Oh terra, t’estimo tant!

Cada nit la calma hi regna,

tranquil·la s’adorm la vall...

I és llavors,

sota aquest cel de Boí,

que, a voltes, el vent em porta

el remoreig d’un plany;

a peu de muntanya sento

un crit llarg, molt, molt antic;

com si l’ànima dels segles,

sorgida de l’imprecís,

parlés per la veu glaçada

de totes les seves pedres;

escampant per les contrades

el seu cant, viu, incessant:

--Deu segles ja, terra aimada,

entre odissees i enganys;

forjant homes, fets i glòries,

trista, vella, pobra vall!

Que et cantin tots els poetes,

que al cor de tots neixi un clam

capaç d’ensorrar fronteres:

Catalunya, tens mil anys!

Montse Galionar

A reveure, amics; ens veiem a la tornada! 

Racó de Sant Jordi (Abril 2016)

“...Quan el poder de l’amor superi l’amor al poder, el món coneixerà la pau...”  (Jim Hendrix)

SANT JORDI

De vegades l’aire s’omple de dragons fins a fer-se irrespirable,

fan els nius en el paper i en les antenes, són petits, no treuen foc,

però xisclen, esgarrapen, empudeguen l’atmosfera a poc a poc

i sembren en els cors una sobtada hostilitat inexplicable.

Cada any, i sempre audaç, el drac presenta una batalla diferent:

avui, paraules tèrboles que es filtren, sinuoses com el vent,

per totes les escletxes de la por, la malfiança i la sospita

-ara llengua contra llengua, ara raça contra raça, ara mite contra mite,

ara déu contra déu, i sempre orgull contra retrobament.

Com ho farem, Sant Jordi,

perquè tot aquest brogit d’hostilitat i malvolença no ens eixordi?

Esbaldiu aquesta boira on cada estrany que se’ns atansa sembla hostil,

escanyeu aquesta veu que ens vol fer veure mil perills en lloc d’un rostre,

amansiu aquest desdeny que ens vol fer sords a tota parla menys la nostra,

i doneu-nos, oh Sant Jordi, un aire net com la bonança d’abril.

David Jou 

Un parell de regals inesperats

Sí, ja sé que només sembla una pinya, però és molt més. És la primera fotografia que he fet amb la meva nova càmera, un regal avançat al sant. Però és molt més encara. És el preludi de les dues enllepolidores setmanes que a partir del dia 25 d’abril i fins el 7 de maig  podré gaudir al balneari de Caldes de Boí, al cor de la meva estimada vall. Un parell de grans sorpreses inesperades: l’estada al balneari i una càmera amb un zoom increïble. 

La vall, en plena primavera, és com un jardí immens de somnis de colors i de flaires sumptuoses, amb el cel blavíssim i amb força neu als cims de les muntanyes. És fred d’hivern a trenc d’alba i carícia del sol amb promeses d’estiu al migdia. És calfred d’emocions a l’hora del crepuscle, és sensualitat  calenta de saber-se un tot amb l’Univers quan de nit els estels són l’únic sostre... I és sempre un lloc de pau, d’assossec i de relax, un indret on retrobar-se, i on escriure és una necessitat vital d’allò més gratificant. Un racó per desintoxicar el cervell, per conciliar-se amb els dimonis interns, per retornar als orígens, per entendre el significat de ser feliç, que de vegades se’ns escola per un forat de la memòria...

Fa 40 anys que hi vaig viatjar per primera vegada i me’n vaig enamorar per sempre. No he deixat mai de tornar-hi. I no vull deixar mai de fer-ho mentre les forces ho permetin.

No sé si m’agradarà el termalisme, no ho he provat mai. Ens ocuparà unes hores, però la resta del dia seran de llibertat. I hi ha tants racons, tants caminets, tants indrets coneguts on serà de bon grat tornar a passejar...

Ha estat, com deia, una inesperada sorpresa. Vam fer la sol·licitud del programa de termalisme a l’Imserso, gràcies a què la meva parella és ja una persona jubilada, però amb molt poques esperances que ens toqués. A més, havíem demanat els mesos de juny o juliol. Fa molts pocs dies, una carta certificada ens va comunicar que hi havia aquestes dates a la nostra disposició. Desconcert al principi per passar a l’eufòria de seguida, i a la feina no em van posar cap impediment per concedir-me un parell de setmanes de vacances amb tan poc marge de temps.

A la vall em coneixen de molts anys i saben que escric, i han tingut la deferència de reservar-nos una habitació familiar composta per dos dormitoris independents que es comuniquen per una porta, perquè cadascú pugui viure la nit al seu aire sense molestar l’altre... Tot un detallàs d’aquests que s’agraeixen de debò.

La càmera que ha retratat la pinya havia de ser el regal del meu sant, però s’ha avançat per raons òbvies. M’hauré d’espavilar a aprendre els secrets d’aquesta nova màquina, bastant més complicada de la que he estat utilitzant fins ara, perquè treballarà de valent durant aquesta nova estada al Paradís. Qui sap, potser ara sí que a part de retratar pinyes també podré retratar decentment la lluna, a manca de poder-la pescar amb un cove...

Així que, amics meus, ens veurem a la tornada!  

El cavaller de la rosa formosa (Joc de lletres de Sant Jordi)

Veig atansar-se un adonis mentre prenc el sol a la piscina. Anava conill. Li dic:

-Bell cavaller, em regaleu aquesta rosa formosa que a tall d’espasa mostreu?

Tot vermell, em respon:

-No senyora, que avui no és Sant Jordi; estava llegint “Els Quaderns d’en Marc” i m’ha explotat el banyador...

Montse Galionar  (Concurs microrelats Joc de Lletres de Sant Jordi)