A Sheila (in memoriam)

 Les nits estrellades

desvetllen els clams d’amor.

És l’enyor qui canta...
Galionar

Diada de Sant Jordi

Un any més, quan la primavera esclata en tot el seu esplendor, quan el cel s’engalana amb els  millors colors de blau i en l’aire ens arriben efluvis deliciosos que encara cap perfumista ha aconseguit reproduir, quan el verd dels camps, la xiscladissa dels ocells, l’esquitx de sang de les roselles fa revoltar la nostra pròpia sang, quan les fulles novíssimes dels arbres semblen escates de plata quan brillen sota el sol…  Quan tota la natura és plenitud i es passeja davant nostre fent ostentació de les seves millors gales, és llavors que els catalans celebrem la DIADA DE SANT JORDI.

Són moltes les referències existents sobre aquesta festivitat tan especial per a Catalunya, diverses les seves connotacions i les seves llegendes, però sobretot se la coneix com el dia dels llibres i les roses. Amor i cultura en conjunció perfecta. Arreu del territori, poblacions grans i petites s’engalanen amb senyeres, treuen les parades de llibres i roses al carrer, i la gent en corrua omple l’espai, com en un dia de festa gran que tothom sent com a seva, malgrat escaure’s en dia laborable. Gent que fulleja i compra llibres, que tria una rosa per a algú molt especial, sigui parella, família, amics o amigues…, com una tradició periòdica que tothom espera i que és grata de complir.

Una diada que encomana alegria, que se’t fica a l’ànima encara que no vulguis i que et fa sentir feliç, ni que sigui per uns instants.

Tot i que no sempre per a tothom aquesta alegria és tan real. Quan tota la bellesa de l’entorn es confabula per parlar-nos d’amor, hi ha persones que senten amb una força abrusadora la fiblada de la soledat. D’una soledat vital, principalment, al marge de si estan o no acompanyats d’altra gent. A diferència de les festes de Nadal, en què  trobem a faltar aquelles persones que no hi són –potser familiars a qui s’ha acabat el cicle de la vida o éssers estimats incorporats lliurement al nostre costat i que també han marxat–, la tristesa de Sant Jordi és una mica diferent: ens parla de la manca d’algú que ens estimi com voldríem, o de l’absència d’algú a qui poder estimar. Quan en mig de l’esclat de la primavera també la festa resplendeix, és quan hi ha qui sent la fiblada de la malenconia, de la tristesa  per no poder compartir el sentiment d’aquelles parelles que passegen abraçades, que es regalen una rosa, que escullen el millor llibre per a l’altre. Més que enyorar el que vam tenir, o el que no hem tingut, o el que vam perdre, enyorem el que desitjaríem tenir en aquell moment. Sí, de vegades, si Sant Jordi ens agafa a traïció, en un moment anímic una mica fràgil, el plaer de perdre’ns entre la riuada de gent que omple els carrers es pot convertir en un desassossec insuportable, en una tristesa que ens empeny a córrer cap a casa per si de cas se’ns escapa alguna llàgrima…

Però afortunadament, les persones solitàries en amor acostumen a tenir assumida la seva situació i només se senten així en ocasions molt comptades, i també es deixen portar, com un més, per la voràgine de la festa.  

Una festa que és també la dels escriptors, no ho oblidem. De vegades pot semblar-nos que la presència dels llibres al carrer només es deu a l’adquisició del regal que volem fer-nos, o que volem fer a les altres persones en senyal d’estima. Però aquest dia, per a mi, és també el de rendir homenatge a tota aquella gent a qui agrada escriure. A tota aquella gent anònima que, sense necessitat de signar llibres enmig de la rambla, ni d’estar en el rànquing de les vendes, escriuen com a opció personal, com a filosofia de vida, per necessitat o convicció, o perquè volen contribuir, a través de les lletres, a oferir una mica de bellesa, potser aquella que porten a dintre i que un físic poc agradable o tímid, o curt en paraules, no els permet expressar. Seria una mica allò a què es va referir Quim Monzó en un article ja fa temps: la diferència entre voler ser escriptor i voler escriure.

Alguns dels qui pertanyem al segon grup, els qui hem pres l’opció de voler escriure, creem blogs a Internet i hi compartim les nostres obres amb els altres. De mica en mica entreteixim una xarxa d’amics, de persones de diferent procedència, totes amb la inquietud comuna de la creació literària. Aquestes persones s’acaben convertint en una altra mena de família, una família escollida lliurement, amb qui compartim, en moments determinats, angoixes i alegries. Gràcies a aquesta gent, alguns dels quals potser avui llegiran aquest article, algú com jo, amb la necessitat vital d’escriure, en un dia com aquest se sentirà estimada, se sentirà acompanyada, se sentirà integrada en un grup d’altres amics que actuen i pensen de forma similar. Gràcies a gent com vosaltres, amics meus, que de tant en tant visiteu la meva pàgina i m’hi deixeu la vostra empremta en forma de salutació, els meus ànims es renoven, i puc sortir al carrer a gaudir dels llibres i les roses, puc somriure de tendresa davant el fervor de les parelles novelles, em puc integrar en la festa sense sentir recança pel guió que les circumstàncies m’han marcat. Sí, i puc  sentir-me feliç perquè sé que no estic sola. Que us tinc a tots vosaltres.

Totes les persones que donem a conèixer les nostres obres en un blog, ens mereixem avui celebrar la nostra festa, i sentir-nos-en protagonistes. És també gràcies a nosaltres, potser, i a d’altra gent com nosaltres, que la literatura es manté una mica més viva, una mica més autèntica, sense la lacra dels interessos i de la indústria que tot ho corromp.

Voldria que en un dia com avui, tota la gent que escriu, és igual en la llengua en què ho faci, que sigui de l’Aragó, del País Basc o d’Andalusia, poguéssim participar de la nostra celebració conjuntament, en un gest simbòlic, com qui s’agafa les mans, en una entesa en què no calen les paraules i que ens sentíssim tots units en una mateixa causa.

És llavors quan us voldria donar les gràcies per la vostra amistat, i  desitjar-vos que no perdeu mai, mai, el vostre desig d’escriure, de contribuir a que el món sigui una mica més bonic.

I ara sí; en aquest context que us acabo d’exposar, lluny de la frivolitat inicial en què es diu aquesta frase, vagi per a tots vosaltres el meu fervent desig:

 

Si un sol alumne ho demana...

Poden arribar a passar coses com aquesta:

(Tot seguint la proposta de Xexu)

Racó d'abril (2013)

“…La troballa afortunada d’un bon llibre pot canviar el teu destí…”  (Marcel Prévost)

“...Benvolgut autor desconegut,

Qui t’adreça aquestes ratlles és algú que et deu la vida. Algú que et restarà eternament agraïda per haver-li deixat els teus mots quan els va necessitar. Algú que, gràcies a ells, s’ha sentit renéixer. Jo era un esperit retut amb l’únic desig de ficar-me a dins del llit, ben a les fosques, i no moure-me’n mai més…, però no va ser possible, perquè al damunt hi vaig trobar un llibre blanc, que silenciosament m’hi esperava. Com si fos el meu amant. Va envoltar-me amb els seus braços invisibles i, a cau d’orella, em va xiuxiuejar uns versos: “He teixit figures d’ombra i ara l’alba les desfà; els tapissos amagaven un fracàs i una mentida…”

Per intentar descriure les emocions que es van apoderar de mi quan, a través de les pàgines, descobria els teus poemes, m’ha calgut manllevar, altra volta, paraules: les va dirigir Baudelaire a Richard Wagner en una ocasió similar: “Em semblava que la seva música era la meva, i la reconeixia com tot home reconeix les coses que està destinat a estimar”.

Sí, autor desconegut, la teva veu és la meva. I gràcies a ella he pogut posar nom a tots els fantasmes que em sotjaven. “He teixit figures d’ombra, he brodat un món en fals….” Tota la meva història en els teus mots. Sabent del tot impossible que els haguessis pogut escriure per a mi, només puc donar gràcies a Déu per haver-los interposat en el meu camí en un moment tan oportuníssim i precís.

Qui ets, amic meu, que amb veu ferma i clara em parles de paisatges que de sobte s’extingeixen, de fal·làcies que encobreixen evidències poc brillants? Qui ets tu, que m’incites a girar el tapís i a descobrir-hi la misèria que s’amaga a l’altra banda? Qui ets, des d’on m’aguaites, que m’aferres les mans amb passió per evitar que m’enfonsi, i que m’empenys a caminar de nou…? Qui ets, que em fas sempre companyia?

Mai no havia conegut l’impacte tan rotund de les paraules. Vaig estimar el teu llibre, vaig estimar-lo molt. Senzill en aparença, contenia una dosi de perfecció inesgotable. Era la música que hauria volgut compondre: una melodia que s’iniciava amb extrema suavitat, sense gosar, i que a poc a poc es feia valenta i creixia, i incorporava instruments, i s’enfilava als cims més alts i t’atrapava en un èxtasi meravellós, i quan ja no podies més, perquè havies vist el cel, començava a replegar-se lentament, altra vegada, i s’anava esvaint, humil i menuda, com les notes d’una flauta espargides al vent… Però la seva veu no s’extingia, i quedava viva a dins del cor, com un record de carícia inesborrable… Com no estimar els teus versos, com no estimar-los! Em parlaves d’enderrocs i realitats, però també, implícitament, de coratge i valentia, de força per tirar endavant i afrontar la lluita, malgrat els desencisos. Vas mostrar-me amb decisió ferma i delicada, tot l’engany que s’amagava en els meus amor impossibles. Però també que sobre les runes encara hi podia edificar de nou, amb fonaments compactes i sòlida estructura, i que més enllà del meu cercle de cendres encara hi havia tot un món real per descobrir. Sense sublimacions, però sense defallences…

Els teus versos, de vegades, em fan aixecar els ulls al cel, però no cercant la lluna per plorar-li els meus desànims, sinó amb una mirada esperançada i neta. I quan descobreixo un estel que brilla més que els altres, un estel sense rostre, penso en tu, autor desconegut, a qui mai no arribaré a trobar, però que ets present dins meu fent-me claror; i llavors converso amb tu, o m’invento algun poema, i sento que la vida es renova a cada instant. I que val la pena ser-hi…

Per tot el que t’he dit, i per tot el que et diria, estic en deute amb tu. Qui sap, potser algun dia trobaré una manera de pagar-t’ho. Que sigui l’atzar, una vegada més, qui decideixi per nosaltres. Fins aleshores, gràcies, poeta. Una abraçada ben forta...”.

Galionar  (Fragment de “Encenalls de Pleniluni”