dimecres, 29 de juny del 2011

Veus paral·leles, a Vilafranca



POESIA ROMANESA I CATALANA AQUEST DIUMENGE AL CLAUSTRE DE SANT FRANCESC

El Servei de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca i la Llibreria l’Odissea conjuntament amb la Institució de les Lletres Catalanes organitza, amb la col•laboració de l’Institut Ramon Llull i l’Instituto Cultural Rumano, una nova edició de l’espectacle anual de poesia “Veus paral•leles” Aquest diumenge 3 de juliol, a les 8 del vespre, al Claustre de Sant Francesc tindrà lloc la 9a edició del programa “Veus paral•leles”, un projecte concebut, coordinat i dirigit per Albert Mestres i Sofia Fonseca i acollit per la Institució de les Lletres Catalanes amb la col•laboració de l’Institut Ramon Llull, on quatre poetes de parla catalana i quatre d’una altra cultura reciten conjuntament la seva poesia. Enguany, els poetes convidats són de llengua romanesa i són Ion Cristofor, Letiţia Ilea, Oana Cătălina Ninu i Aurel Pantea. Compartiran la seva poesia amb els catalans Miquel Desclot, Christelle Enguix, Maria Antònia Massanet i Marc Romera. La gira els portarà a les ciutats de Tarragona, Vilafranca del Penedès, València, Búger, Palma de Mallorca, Badalona i Barcelona. L’espectacle consisteix, a partir de d’una selecció de textos que fan els mateixos poetes, en un recital basat en un petit guió i una mínima posada en escena. Els poetes reciten la seva poesia i l’actriu Mireia Chalamanch recita la traducció de la que no és en llengua catalana. “Veus paral•leles” pretén descobrir móns poètics i cultures que no ens arriben i alhora posar en contacte la nostra poesia amb la dels poetes de diferents cultures. Per aquest motiu es prioritzen o bé les llengües minoritàries o “invisibles” o bé aquelles veus per a les quals és més difícil fer-se sentir com les de les dones poetes. L’activitat també té la vocació de donar a conèixer obres literàries d’autors catalans i de poetes d’altres tradicions. Però l’activitat també té un vessant de dignificació de l’ofici de poeta i estableix contactes humans entre els participants que a la llarga poden desembocar en nous projectes o col•laboracions. Des dels seus inicis Vilafranca ha acollit aquest interessant recital poètic i enguany serà la tercera edició que l’espectacle tindrà lloc al Claustre de Sant Francesc dins el cicle Paraules al Claustre.
Us hi espero, amics!


diumenge, 26 de juny del 2011

No conec la pau


-Avui la música primer?
-Sí, avui la música primer.
-No t’has equivocat en l’ordre?
-No, no m’he equivocat en l’ordre; avui cal engegar la música abans de llegir el poema.
-A veure... Ostres, que fort; Barry Lyndon!
-No, no és Barry Lyndon. Bé, en certa manera sí, però no. Es tracta de Shubert. Franz Schubert i el seu trio núm. 2 van existir molt anys abans que Barry Lyndon. Declaro públicament el meu amor per la música d’aquest compositor i especialment per aquesta obra, tan coneguda gràcies al film de Kubrik.
Si algunes persones demanen als seus/les seves amants, previ a la relació, que aquestes estimin el seu gat, els seus bonsais o les seves criatures, jo els demanaré que estimin la música de Schubert. Curiosos, abstingueu-vos.


NO CONEC LA PAU
No, no conec la pau,
d’ençà que el teu cor m’és hoste,
senyor dels meus somnis,
del meu bategar.

No, no sé que és la pau,
d’ençà que els meus ulls cegares
cercant, en la boira,
un astre més clar.

No, ja no em resta pau,
d’ençà que el teu rostre ocultes
per no quedar pres
en el meu esguard.

No, ja no en sé, de pau;
la força s’esberla
quan veig que t’allunyes
i et desitjo tant…

No, ja no em queda pau,
somiant que els teus llavis
s’apropen al rostre
i em volen besar.

No, no he tingut més pau,
d’ençà que aquell dia
de sobte quedàrem
quiets, davant, plegats.

No, ja no em cal, la pau,
car sé que la vida
et pren i et retira
del meu alenar.

No, ja no vull més pau,
perquè no tinc ànims
de seguir lluitant;
perquè l’esperança
m’ha anat oblidant,
perquè no tinc llàgrimes
per seguir plorant.
Galionar

dissabte, 18 de juny del 2011

L'home que no volia ser estimat


“No m’esguardis, donzella:
porto la mort als ulls.
No m’esguardis, donzella,
que et prendré el somni pur.
No m’esguardis, donzella:
vull estimar i no puc.”
Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista.

Un home amb una rosa blanca a les mans ha travessat de bon matí la tanca del cementiri. Ningú no l’ha vist entrar, potser només les orenetes que en aquella hora es despertaven s’ho han xiuxiuejat les unes a les altres. Ningú no ha vist on s’acostava, les seves llàgrimes furtives, el seu “fins aviat” i el seu adéu…

És un home estrany. Molts el tenen per un ximple. Es nega a si mateix el dret a ser feliç. No vol sentir a parlar de sentiments ni d’afectes. Evita les mostres d’amistat, i no vol tractes amb la gent. La seva professió el reclou encara més en la soledat: és escriptor.
És difícil, de vegades, treure-li una paraula amable de la boca. Va contra tot i contra tothom, perquè està convençut que tothom va en contra seva. Un i cent mil cops es queixa de les coses que li surten malament, però és incapaç de posar cap mitjà per remeiar-les. Es complau en la seva mala sort, en la seva vida trista i miserable. Es fa llàstima ell mateix i es considera l’ésser més dissortat de l’Univers.
Diuen els qui el coneixen que mai li han sentit a dir una sola cosa positiva de les dones. Quan en parla, ho fa barroerament, referint-se sobretot a la seva anatomia, fent incís en els seus defectes, com si fossin éssers sense ànima ni escrúpols que només haguessin vingut al món per confabular-se contra ell. Les posa totes al mateix sac.
No vol tractes amb l’amor. No vol sentir a parlar d’amor. Per a ell, aquesta paraula constitueix la pitjor de les desgràcies… És un home que no vol estimar.
I fidel als seus principis, quan algú se li apropa amicalment amb un somriure, ell el rebutja, respon amb desdeny, o simplement no respon. Sembla que faci l’impossible per evitar, caigui qui caigui, que ningú li travessi la fràgil barrera de la pell i se li endinsi a dins del cor… Esquiva les preguntes més directes, els temes compromesos. Sembla complagut a llepar-se les ferides. Diríeu que la seva única obsessió és recuperar allò que ja només perviu en el passat, en el record…
Però en realitat, algú sap que no és així: quan, distret, baixa la guàrdia, se li escapa una tendresa que posa al descobert un rerefons ben diferent, que ell s’entesta a mantenir en secret… Malgrat el seu pessimisme misantrop, es transforma en un altre ésser quan escriu. És capaç de compondre relats meravellosos, històries d’una sensibilitat corprenedora; sap commoure, fer riure o fer pensar, és capaç d’atiar flames vives de passió entreteixint magistralment els mots… Els seus llibres van signats sempre amb pseudònim; s’ha creat una identitat falsa que no dóna cap pista de qui és en realitat…, perquè no en vol saber res, de reconeixements ni d’afectes, ni dels sentiments que pot encendre en l’esperit dels qui el llegeixen. Perquè no vol que l’estimin. Però de vegades el joc se li escapa de les mans. Perquè és ben sabut que ni els mateixos escriptors, en ocasions, són conscients de l’efecte auto-retrat de les paraules, ni de la quantitat d’ells mateixos que aquestes poden reflectir… I llavors, inútilment, intenta prevenir la catàstrofe quan aquesta ja s’ha esdevingut…
Se sent greument malalt. La seva història és dura. Perquè ha viscut tant de temps en el dolor, ara té por de fer mal, ara vol protegir la gent que aprecia d’ell mateix. No vol que ningú el recordi el dia que no hi sigui, que ningú n’hagi de vessar cap llàgrima…
Per això es fa l’esquerp i el circumspecte. Fins i tot l’àngel de la guarda que el vigila constantment, ha d’anar molt en compte perquè no s’adoni de la seva presència: no dubtarà a fer-lo fora si descobreix que és ell qui, amb la seva ombra, el protegeix dels raigs del sol quan escalfen més del compte…
Lentament, enfila el camí del cementiri de tornada cap al poble, i ningú no el veu passar, en una hora en què els homes encara no s’han posat a la feina… Potser només l’aire del matí, en un remoreig suavíssim, portarà el seu secret a alguna banda…

Avui en recorda l’aniversari. Fa molts anys, en un dia com aquest, la va conèixer. Massa poc temps després, ella va morir.

Des de llavors, l’home que no vol estimar, està greument malalt. Està malalt de mort, està malalt d’amor…
Galionar

diumenge, 12 de juny del 2011

Racó de juny

"…El savi no s’asseu per lamentar-se sinó que, alegrement, es posa a reparar els danys fets…"
(Shakespeare)
Oh sapientíssim mestre de les lletres, el més gran entre tots els grans, no seré jo qui qüestioni l’encert de les vostres ensenyances sobre tan important afer. És més, fins i tot estic disposada a dur-les a la pràctica, a experimentar les excelses bondats d’aixecar-se de la cadira i posar-se a treballar per apedaçar amb Loctite els trencaments de l’ànima... Però ai, sapientíssim mestre, això de pretendre que, a sobre, ho faci alegrement..., homeeeee...!
Deixeu-me reivindicar almenys, amb tot el meu sentit respecte, el dret a estar trista mentre duri l’intent de reparació. Encara que mai em sigui atorgat, per immerescut, l’estadi de saviesa al qual vós feu esment.

Farewell, thou art too dear for my possessing,
And like enough thou know’st shy estimate.
The charter of thy worth gives thee releasing;
My bonds in thee are all determinate.

For how do I hold the but by thy granting,
And for that riches where is my deserving?
The cause of this fair gift in me is wanting,
And so my patent back again is swerving.

Thyself thou gav’st, thy own worth then not knowing,
Or me to whom thou gav’st it else mistaking;
So thy great gift, upon misprision growing,
Comes home again, on better judgement making.

Thus have I had thee as a dream doth flatter:
In sleep a king, but waking no such matter.
William Shakespeare, Sonets

Adéu, ets massa car perquè puguis ser meu,
i és probable que tu ja sàpigues què vals.
Carta de llibertat et dóna el valor teu;
i han caducat els meus lligams i els meus avals.

Com et puc retenir si no te’m vols lliurar?
I per aquest tresor, ¿on és el mèrit meu?
La causa d’aquest do ja no la sé trobar,
i ara el meu privilegi no és meu, sinó que és teu.

Te’m vas donar sense conèixer el teu valor
o bé, respecte a mi, vas caure en un engany,
així el teu gran regal, creixent d’aquest error,
torna altre cop a tu, sense un judici estrany.

Per tant, t’he posseït com en un somni rosa:
dormint, un rei: però, despert, una altra cosa.
William Shakespeare, Sonets (Traducció de Salvador Oliva)

dimarts, 7 de juny del 2011

Pablo Neruda (Em sento capaç...)

Dia 7. Altra volta, pluja de records. Fa molt temps, en un dia 7 del primer mes de l’any, vaig creure que s’obrien per a mi les portes a la Vida. Lluïa el sol a dins i a fora, i el cel de gener era blau com en un mes de maig.
Fa molt temps, després d’haver travessat aquella porta, no em va caldre escriure cap poema; la mort de dins m’esperava sigil•losa a l’altra banda, i Pablo Neruda havia ja compost els versos més tristos que jo podia fer aleshores. Només em va caldre traduir-los. Des de llavors, el cel no s’ha desvestit de la seva tonalitat grisenca. Fa molt temps...


Em sento capaç, aquesta nit, de fer els versos més tristos.
Escriure així com ara: la nit és estelada
i tremolen els astres més enllà del llunyedar.

Dins la nit, el vent giravolta en el cel i canta.
Em sento capaç, aquesta nit, de fer els versos més tristos.
Jo vaig estimar-la i ella, a voltes, m’estimà…

En d’altres nits així vaig tenir-la entre els meus braços;
l’he besada mil vegades sota l’infinit del cel.
Ella m’estimà; jo a voltes l’he estimada.
Captiu del seu esguard, com no anhelar-la…!

Em sento capaç, aquesta nit, de fer els versos més tristos.
Entendre que no hi és, que l’he perdut per sempre.

Copsar la pregonesa de la nit, més gran sense ella.
I el meu cor s’aferra al vers com a l’herba la rosada.

Tant hi fa que el meu amor no sabés retenir-la.
És un devessall d’estels la nit, i no és amb mi…

Lluny, molt lluny, una veu canta. I això és tot.
L’ànima encara es nega a haver perdut.

Delerosos d’ella, els ulls la cerquen;
la cerca el cor; però…, ja no és amb mi.

Les ombres de la nit, borrissol d’estels, tot tal com sempre.
Mes tu i jo, els d’aquells temps, ja no som els mateixos.

Pot ser que ja no l’estimi, però, Déu, com l’estimava!
El meu clam cercava el vent per apropar-se a ella…

D’un altre; deu ser d’un altre, com abans de fer-la meva.
Aquell cos blanc, la seva veu, els ulls tan bells…

Ja no la vull estimar, mes, qui ho sap si no l’estimo.
Tant de temps per a l’oblit; l’amor, tan breu…

Perquè en d’altres nits així es fonia entre els meus braços
ara l’ànima no accepta haver perdut.

Per això, que sigui l’últim cop que em causa pena
i aquests, els darrers versos que li escric.
Pablo Neruda (Traducció de Galionar)

diumenge, 5 de juny del 2011

No et fiïs de les tempestes


Cavallers i nobles dames, duc un conte per narrar
al sarró de les rondalles, que bé us podria agradar.
És la història ben certera d’uns que volien lligar:
en Ricardet dels paletes i la bella Hildegard.

 
Ell era arquitecte tècnic d’unes obres al davant
d’on vivia una senyora que s’avorria bastant.
Tot sovint se la mirava, no sabent dissimular,
i ella prompte va adonar-se que el podria conquistar.

Haurien volgut entendre’s, però tímids ho eren tant,
que no sabien com fer-ho, per tirar allò endavant.
Posaven música forta per a fer-se l’interessant;
"La del manojo de rosas", i cançons sentimentals.

El temps corria de pressa, parc en oportunitats,
i s’acabaven les obres sense haver-se ni tocat…

Mes… la llum de l’esperança se’ls va encendre en un moment,
veient com prest s’acostava una tempesta imminent,
que duia camí de caure molt o poc, o més o menys,
a l’hora que de l’escola els hi plegaven els nens.

Ell pensà: si surt de casa amb la pluja i tan mal temps
jo podria acompanyar-la amb el meu cotxe imponent…
Va ploure primer amb fretura, després a bots i barrals;
el carrer n’era ple d’aigua i el cel ple de trons i llamps.

Contemplant la gran tempesta també ella va pensar:
"Vet aquí que Déu m’envia un diluvi celestial”.
Contenta com uns pasqües tota se’n va empolainar
amb la roba més eròtica que a l’armari va trobar.

Des del balcó, a baix es veia el modern cotxe aparcat
davant mateix de sa casa, i en Ricardet que esperava
més enllà tot ben plantat, amb les mans a la butxaca,
fent veure que allí hi estava ben bé per casualitat.

Quan per fi ella es dignava a sortir amb solemnitat
i ell ben prest ja l’aguaitava, ¿no sabeu què va passar?
Doncs que al cel s’acabà l’aigua, els cúmuls es van trencar,
i un sol amb cara de mofa més net que mai va brillar.

La parelleta es mirava amb desolada tristesa
i el ridícul que ambdós feren els va quedar tan palès,
que l’un a peu, l’altre en cotxe, cap a l’escola es juraren
que tant amb sol com amb pluja, no ho provarien mai més.
Galionar