Com un preludi d’esperança,
a les hores menudes del matí, quan la claror lluita per estripar el tel
d’ombres de la nit i jo escric perquè fa hores que no dormo, entra de sobte un corrent d’aire per la
finestra amb delicioses notes de frescor. Oh, meravella! Després de 30 dies
insofribles d’onada de calor, s’agraeix com un miracle llargament clamat al
cel.
Ha començat a
ploure en alguns indrets de Catalunya, i les tempestes sembla que viatgen cap al Penedès. La xafogor és encara ben intensa, però
aquests filets d’aire tenen ja una textura diferent. Per l’olor de terra molla
endevino que deu haver plogut una mica aquesta nit. Els taps a les orelles per
amortir el soroll dels aires condicionats dels veïns m’han impedit sentir-ho.
Quines ganes que en té el cervell, tot el cos en general, els ànims sobretot, de
submergir-se en una atmosfera respirable i sortir d’una vegada d’aquesta letargia
invalidant que gairebé com una malaltia limita la meva activitat, i fins i tot
la voluntat, fent-me sentir culpable d’una mandra davant de la qual no tinc
forces per lluitar...
Deu anar a
persones, la capacitat d’adaptar-se a tan altes temperatures, o potser depèn de
la constitució o la fortalesa mental de cadascú. La calor. Jo no puc amb ella
de cap de les maneres. I no crec pas que sigui l’única, observant la gent que m’envolta
i les seves reaccions. Ja no em refereixo a les dues persones grans amb qui
convisc, amb les quals cal fer gal·la d’una paciència considerable, sinó al
conjunt d’usuaris que cal atendre habitualment a la feina. Les patologies
mentals s’han agreujat, l’agressivitat explota per nicieses, i també l’actitud
d’alguns companys segueix la mateixa línia. Jo, encara que absolutament
esgotada i insomne, intento de no revertir en els altres el meu cansament, però
no sé si ho aconsegueixo...
Ja ho deia la
saviesa popular des dels temps ancestrals: al juliol ni dona ni cargol. Ni res
de res de res...
Ni una mica més
de claror, aquest matí, en aquest cel de plom. Potser no veurem el sol, avui.
Potser, finalment, es farà realitat el somni d’aigua...
Aquest text
volia publicar-lo ahir al matí. Un virus al sistema operatiu de l’ordinador m’ho
va impedir. Ara ja ha quedat desfasat, perquè efectivament, al cap d’una estona,
van començar les tempestes, i amb elles va marxar la xafogor. Amiga pluja, quin
plaer dels déus, retrobar-te!