19ª Nit de la Poesia de Navata – 8 de maig de 2015

El temps comprés entre un escenari buit i un escenari ple, pot ser que sigui només, a primera vista, d’unes poques hores ermes, a l’espera dels poetes. Però res de tan erroni. Com follets invisibles que són a tot arreu, milions d’instants bastits d’il·lusions, d’escriptura, d’expectatives i projectes, de preparació, de somnis, d’alegria i de nervis, d’assajos, poblen cadascun dels espais del teatre i l’amaren, en tot moment, d’aquesta màgia que tan sols és capaç de crear la poesia.

Gràcies Quim Ponsa i Albert Cuevas per aquesta nit fantàstica, gràcies també a totes les persones que hi van manllevar el seu temps i l’esforç, el bon fer i la seva dedicació desinteressada!

Brindant amb l’admirat mestre Albert Cuevas, al costat de la seva obra “Figures emergents”, amb la satisfacció d'haver pogut compartir amb ell espai, festival, conversa i abraçada. Potser per la similitud de colors entre la meva brusa i el seu cel, em vaig sentir per uns instants com una de les seves figures emergents.

L’única fotografia decent de la meva intervenció, enviada gentilment des de Navata. Gràcies!

Els músics que van amenitzar brillantment la vetllada: l’Albert Cuevas, el Gerard Martí de Juana i el Felip (...)

L’ànima de la festa, el Quim.

L’il·lustre rapsode “Signorino Transparenti” va gargarestrossar la sublim Suit Blanche del Bicòmic.

Els camps de Navata amb el Canigó al fons. Les portes del Paradís.

Les delicioses figuretes del Pati de Primavera de Mar Gorriz (jo hauria jurat que eren made in German de Juana per la seva similitud, però amb tants i bons artistes en pocs metres quadrats ja m’hi perdo).

Detall del Pati de Primavera d Roser Raluy i Aleks Boldyrev, una encantadora parella d'artistes artesans, com no podia ser d'altra manera. Insuperables en rellotges de sol de tota mena.

La bellesa d’un carrer de Navata.

Un altre racó d’aquest poble d’artistes.

Les flors no es conformen a restar anònimes a l’interior dels murs, sinó que surten a fora  perquè tothom pugui gaudir-ne. Hi ha qui diu que amb la poesia succeeix el mateix.

 A reveure, Navata! Si ens hi volen, un altre any tornarem! 

Olga, per molts anys!

Algú que amb el mestratge de l’Olga Xirinacs ens deixa penetrar en la intimitat de la seva cambra i ens permet gaudir de la música dolcíssima dels seus mots, mereix més que ningú el reconeixement unànime del seu país i el màxim guardó que aquest pugui atorgar-li.

Avui, dia del seu aniversari, és un bon moment perquè sigui escoltada la nostra reivindicació. 

  PER MOLTS ANYS, OLGA. A TRAVÉS DELS TEUS LLIBRES HEM APRÉS A ESTIMAR-TE.

“...Les tulipes que vam portar de Lausana floreixen, rotundes i flamejants, i en aquesta hora del matí, sota el mullim de la rosada, es fan més dolces. Són grogues i vermelles, un tast dels immensos jardins on el silenci i el passeig podrien fornir converses infinites, com les del poeta Llacuna, que ens espera a les avingudes celestials per reprendre aquell tema encetat un dia de juny, vora unes altres aigües.

En la contemplació de les tulipes intervenen diferents factors que modifiquen les impressions: llum, sorolls, qualitat de l’aire, el color de la terra i la verdor dels arbres i arbusts circumdants. Si és llum de matí a primera hora l’estampa és lleugera, àcida, neta, precisa i prometedora. A la tarda, la llum s’ha endolcit per la bonior de les abelles, l’avinguda de les boires i els pensaments que reposen al fenàs, gastats.

Els sorolls del matí són els dels ocells feinejant: pardals, caderneres i mallerengues. Els lladrucs no s’han fet encara empegueïdors. I, el gran perill, la gran lacra dels silencis, l’agressió de les motos de cross, no ha fet acte de presència; és solament una amenaça.

La qualitat de l’aire és transparent, d’ala, d’espiadimonis, d’ull de nàiade, de bassiol tranquil, de pensament no encetat, d’ametlló tendral. A la tarda l’aire ha madurat com un albercoc de galta goluda, baixa de la muntanya per al repòs nocturn i arrossega tot el fast de les sedes a peu de llit. És un desig satisfet.

El pes de la terra és dens, però al matí reposa assuaujat, abeurat, amarat, entatxonat de filets bavosos, marqueteria subtil, teranyines perlades. No s’ha alçat encara la memòria dels templers, que corrien fins al cim, des d’on es contempla Mallorca, diuen. Grises creus de pedra per aventures arriscades, glorioses, mortes. Però la terra de tarda porta la mansuetud dels ermitans del Glorieta, que beneïen el pa de la humilitat i ensenyaven de lletra als noiets i noietes de la rodalia, els temps amagats del 36-39.

Creixen corones de vidalbes, xuclamels, estepa, brucs rosa i blancs, argelagues, falgueres i coscolls. Per aquí ja no es fan margallons, que venten l’aire amb els ditets afuats.

La contemplació de les tulipes passa de la tendresa de Laausana fins a l’aspror de Mont-ral, on en aquest moment es pon el sol per darrera els Motllats.

Al recinte universitari de Lausana hi ha una torre amb un rellotge de sol que porta escrit: “Jo sols assenyalo les hores clares”. Vaig escriure “Contra temps” sota el guiatge de les sentències escrites als rellotges de sol. La inquietud del pas del temps, la vaig trobar expressada implacable i serena en el poema de Ronsard: “Je vous envoie un bouquet que ma main...” i em va quedar gravada als meus sediments calcaris. Proust és un altre lúcid observador del temps que se’n va, i dels qui marxem amb el temps. I les fites al camí són les sentències als rellotges de sol, a les eres, als llindars d’algunes

portalades.

Al capvespre, a la llum de tulipes elèctriques, les mans de porcellana feinegen apaivagant la febre, tallant verdura en piques i ribells, disposant plats i gots per al sopar, persignant-se per al rosari que comença, penjant l’americana al rebedor o iniciant la classe nocturna. Pot haver-hi algú que, efectivament, mediti a la claror d’una tulipa.

Però les tulipes de Lausana són saba d’una pau i una civilitat que hem perdut cada vegada més. L’”aurea dicta” des de les clares torres arriba aquí com una glopada llorda, sorollosa i rústega...”

Olga Xirinacs, Música de cambra (Totes les primaveres) - Ed. Destino, abril de 1982

Maig, festes, flors i poesia.

“...Digues, amic, i tu em preguntes què és poesia...? La poesia és la distància més curta entre el teu cor i els meus mots...”

Arriba aquest mes de maig amb una colla de projectes engrescadors i atractius, sempre (o quasi sempre) relacionats amb el món de les lletres en el seu nucli principal.

El proper divendres dia 8 de maig, novament cap a Navata, a prop de Figueres, per participar a la 19ª Nit de la Poesia. I també per gaudir de la 30ª edició de les Festes de Primavera d’aquest poble d’intel·lectuals, artistes i artesans de tota mena. Amb molta il·lusió i agraïment per haver-hi estat convidada!

El dia 11 voldrem recordar plegats una de les grans poetes i escriptores del nostre país, l’estimada i admirada Olga Xirinacs, i dintre de les modestes possibilitats blocaires li oferirem el nostre petit homenatge. Perquè el país de vegades fa mostra d’una proverbial manca de sensibilitat i memòria, i allà on no arribin les institucions hi arribarem nosaltres.

El dia 15, l’amic i company de feina Miquel Cartró presentarà a Vilafranca el seu primer llibre de poemes, Amb la Marina als ulls, publicat per l’editorial Neopàtria, a càrrec d’uns convidats de luxe. I amb una secreta il·lusió per conèixer l’Antony McBonet, qui té una engrescadora proposta per a mi...

L’endemà, el dissabte dia 16, trobada blocaire a Barcelona. Gràcies a la iniciativa, la il·lusió i el poder de convocatòria d’alguns estimats blocaires encapçalats per la nostra Carme Rosanas, serà el moment de la gran desvirtualització.

I el diumenge dia 24, les eleccions municipals. Aquí es fa difícil de trobar-hi poesia, però no em negareu que, comptat i debatut, és tot plegat una mena de romanço...

Fotografia: Amparo Alonso

I un record, per acabar, a la gran dama del ballet, Maya Plisetskaya, que ens acaba de dir adéu.  No us estranyi si veieu les flors més ufanoses que mai, aquests dies; també elles volen retre-li el seu darrer homenatge...