dissabte, 29 de setembre del 2012

Udazken Koloretan

Un bell cant per acompanyar aquesta tarda de pluja, de nostàlgia i de calma.
 

 
En els colors tardorencs,
viatjant a través dels perfums dels camps,
t’evoco i sóc en tu. 
 
A l’ombra de l’arbre nu,
amb colors groguencs i roigs
hi jau la fullaraca; tot reposa.
 
En plego una fulla, és tan simple i tan bella!
Tan senzilla en la seva mort,
sembla encara posseir la vitalitat de l’arbre.
La seva dignitat en caure
m’esperona a cantar-te.
 
Novament, contemplo l’arbre;
quins pensaments, potser, el preocupen...?
Talment sembla que dibuixi el somriure de l’eternitat,
en la benevolència del seu lliure esdevenir. 
 
I sembla que se’n rigui
dels somnis conreats
en el cor del temps que m’esclavitza. 
 
En els colors tardorencs,
viatjant a trevés dels perfums dels camps,
t’evoco i sóc en tu:
tan senzill en l’hora de la mort,
tan simple partint sense un adéu.
 
Benito Lertxundi  (Traducció lliure)

diumenge, 23 de setembre del 2012

Màgica nit a Can Cabeça Nou

Les 8 del vespre. A tocar de Can Cabeça Nou.

Bella, serena, la nit incipient,
desplega el mantell del tot serà possible
i generosa ens acull, a nosaltres,
viatgers d’altres contrades. 
La lluna ha estat la primera d’arribar-hi.
Els estels, però, potser triguin una estona;
just el temps que necessitin els poetes
per encendre’ls amb la seva flama. 
Tardor, benvinguda!  

(No publico les fotografies de les persones que van intervenir en la lectura de versos i textos, ja que no els he demanat permís per a fer-ho, però sí que de manera simbòlica hi són totes presents.)

 
 
Ous d’agraïment: 

Primer ou: per al nostre primer recitaire, en Jordi Dorca. Va ser una mica més que un plaer desvirtualitzar un amic blocaire de qui gairebé no en coneixia la seva vessant de poeta. No em vas decebre, Jordi!

Segon ou: per al nostre segon recitaire, el Joan Avellaneda. Desconegut per a mi, vaig descobrir un poeta seriós amb una obra sòlida, selecta i treballada.

Tercer ou: per a la nostra tercera recitaire: la Montse Aloy, Cantireta. Una dona encantadora i  senzillota, d’una personalitat desbordant, amb uns poemes capaços de fer esborronar les pedres.

Quart ou: per a la resta de persones que també van recitar textos, poemes propis o aliens, i que van contribuir a encendre més estels al cel de la nostra nit: Glòria, Sílvia, Enric, Helena, Joana Navarro des de lluny, i els altres que em deixo. I també per als qui es van descuidar els papers al cotxe (M. Roser, no miro a ningú), o no van pensar a portar-los, o els va fer vergonya intervenir...

Cinquè ou: per a tot el grup de gent que es va aplegar a Can Cabeça Nou per saludar la tardor, i amb qui vaig compartir la vetllada. Una colla extraordinària. I també per al Josep, que va brindar-se a fer-me de xofer, tot i no compartir els meus interessos poètics.

Sisè ou: per a la meteorologia, que va estar en tot moment a favor nostre. Ni una gota de pluja, ni cap ràfega de vent, una temperatura a la carta...

I la caixa sencera, amb tots els ous a dintre: per als impulsors d’aquesta trobada, els increïbles, simpatiquíssims, generosos Cinto Borràs i Núria Pujolàs, que van fer possible una vetllada com aquella i que gràcies a la seva iniciativa i treball desinteressat em van regalar la possibilitat de viure una de les nits més boniques de la meva vida.
A tots ells,
GRÀCIES!

dimarts, 18 de setembre del 2012

Tardoral poètica a Can Cabeça Nou

Us imagineu una manera més bella de celebrar l'inici de la tardor? M'agradaria poder compartir-la amb tots vosaltres. Animeu-vos!


Tardoral poètica a Can Cabeça Nou
a Corró d'Amunt, Vallès Oriental,
el dia 21 de setembre a les 21h
 
Donaran la benvinguda a la tardor, per ordre d'actuació:
 
Jordi Dorca  (blog Adverbia)
 
Montserrat Aloy  (blog Cantireta)
 
Joan Abellaneda  (blog 2012 Esquitxos) 
 
Tot seguit s'obrirà el torn de síl·labes, mots i paraules a totes les persones que vulguin compartir poemes o microrelats.

Qui vulgui quedar-se a sopar (entrepà i beguda) pot fer-ho per 5 euros i enviant la confirmació prèvia d'assistència a l'adreça nuriapujolas@gmail.com, des de la qual rebreu les instruccions necessàries per poder arribar al lloc de la trobada.



TARDORS
"...És un dia immòbil i daurat, però hi ha com un tel en la seva transparència matinal, una levíssima declinació de la llum. És la primera peresa del sol, madur com un préssec tardà, amb un tremolor de pell espessa que aviat ha de badar-se. Els ulls esperaven encara la blancor calenta del cel de l’estiu, i es donen de seguida a la mirada nova, que ja pressent grocs desmaiats i ocres sangonosos, fulles que s’encartonaran submisament, com les mans enterrades.
La primera tardor pot durar només uns instants, unes hores. Després, tornaran la calor i la llum cega i la set vegetal, la temorosa sequedat de les fulles verdes, el pes mineral de les tardes, la suor de l’insomni... Uns quants dies més, fins que una pluja jove i furiosa serà la humitat que necessiten les coses per néixer. Perquè la tardor neix també, com neix la malenconiosa alegria de no necessitar més esperances. La tardor entra en la sang que vol descans, dóna raó al cor escèptic, pau al cor crèdul, i ajau sobre la terra la pacífica bèstia de l’oblit. El seu nom diu que ja és tard, però encara rima amb la por generosa.
La tardor no fa olor de final. Un vespre l’aire ens porta un fil de fum i sabem endevinar l’olor del foc pacífic, que és quasi la més antiga que tenim en el record, perfum de llenya pobra que només cremava per fer viure. Un dia de vent gris, retrobem en el jersei de llana una altra vella olor, maternal i obscura, i algú que va estimar-nos molt respira al costat nostre. Un vi negre i poderós, de terres altes, ens torna l’olor d’animal que feien els raïms trepitjats. Una tarda feliç, els remolins de fulles mortes fan olor de cançó de postguerra. A la tardor, els records són més antics i més lents, sembla que vénen a perdonar-nos, i dins del seu temps, sentim que és possible tornar a començar.
Hi un estat tardorenc de l’ànima, potser més atent als matisos, més subtil que l’exaltació primaveral. A la primavera, els perfils s’ofeguen de colors i s’esborren, no es veu l’esquelet de la vida. La tardor descarna el món, però li dóna una altra bellesa, més íntima, més quieta, no sé si més trista, perquè no vol enganyar-nos: els cels grisos, les fulles roges, les branques nues no venen promeses. A la tardor, entres a casa més sol, i hi trobes una hospitalitat sense avarícia; les teves persones i les teves coses et retenen, i t’agrada que es quedin fora, molt lluny, les exageracions de la naturalesa.
La tardor pinta els interiors de tonalitats càlides, carnals; els prepara per a la conversa amable, la confidència, l’amor. “Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma”, diu un protagonista de Gabriel Ferrater, i ens commou més que la bellesa dels crepuscles aquesta llum que agonitza en una cambra, i fa olor, i no pot ser indiferent...”
Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)

dissabte, 15 de setembre del 2012

Sempre hi ha un primer dia...

Participació al Joc literari 252 de Jesús M. Tibau
(Caaalma, sobretot, que no s’adoni de la meva preocupació. Però… uf, quin fart de patir! Com li anirà aquest primer dia a l’escola? Em trobarà a faltar? Tindrà ganes de plorar? Gosarà demanar permís per anar a fer pipí? Es menjarà l’entrepà a l’hora del pati? Es relacionarà amb els altres alumnes...?)
-Vinga, que el matí passarà de seguida i jo estaré aquí esperant-te quan surtis! Ja saps que t’estimo molt. I tot això és pel teu bé! Ànims, mama, ànims, que mai no és tard per aprendre i a l’escola de cuina t’ho passaràs pipa! I serem tan feliços, a casa, quan hagis aprovat la primera assignatura...!

dimarts, 11 de setembre del 2012

Oda a Espanya (Joan Maragall)

 
Escolta, Espanya,
la veu d’un fill
que et parla en llengua
no castellana;
parlo en la llengua
que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua
pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa
dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries
i els teus records,
records i glòries
només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te
molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes
vida és la sang,
vida pels d’ara
i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves
en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies
a mort els fills,
te satisfeies
d’honres mortals,
i eren tes festes
els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos
marxar replens
dels fills que duies
a que morissin:
somrients marxaven
cap a l’atzar;
i tu cantaves
vora del mar
com una folla.

On són els barcos?
On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes,
no tens ningú.
Espanya, Espanya,
retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t
de tant de mal;
que el plô et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya?
No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua
que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Joan Maragall

 

dimecres, 5 de setembre del 2012

Tornar a sentir aquella veu...


Quan fa dos anys, a primers de setembre vaig obrir el meu espai, Sentir una veu molt endins va ser el primer poema de collita pròpia que vaig penjar. Com ja sabeu, la majoria dels poemes que escric serveixen per explicar històries, més que per endinsar-se en una introspecció farcida de metàfores. Ho faig així perquè no en sé més. Crec que Sentir una veu...  n’és una mostra.
Aquest estiu, en un indret privilegiat, vaig tenir la sorpresa, l’honor i el plaer d’escoltar aquest mateix poema recitat per un estimat amic poeta, en un cercle íntim de persones entranyables. Va ser talment un somni, una experiència irrepetible, com sentir una veu molt endins en la nit, enmig dels boscos de la vall de Ribes. Per això he volgut reprendre novament el curs blocaire tornant a publicar, amb el vostre permís, els mateixos versos que alguns de vosaltres ja coneixereu.
Amics, benvinguts al temps daurat del setembre!  
 
(Primer la música, si us plau, i us farà més transitable el poema.) 
 
SENTIR UNA VEU MOLT ENDINS...  
Sentir una veu molt endins que crida, que clama,
que crema, que cerca paraules per sortir a la llum;
que difícil, quin dilema decidir
si cedir al seu prec de llibertat per obrir-se camí
o si fer-la romandre a l’abim del meu ésser, incendiant,
rosegant, ofegant el desig de resposta als perquès ancestrals...
Aquesta nit, més que mai el dubte és intens.
És tot tan incert... I els mots, si poguessin, què voldrien dir?
Quelcom s’ha esberlat. Quan per fi convergiren
el sí terrenal amb el món dels desigs,
quan l’ésser de carn va enfrontar-se als mil laberints,
quan tot va ser res i una forma humana furgava silencis
cercant mots adients, el somni es desféu,
i jo, poc a poc, també amb ell... Havia estat bell
l’instant de comprendre que en versos anònims
allò que escoltava era l’eco de la pròpia veu.
Em parlaven d’estadis plaents als sentits i creences,
de dies i platges, d’estius i d’estels,
de conquestes, de reptes, d’eufòries, de música...
I jo hi habitava, en la llar d’aquells versos dolcíssims,
i ells eren amb mi, florint dintre meu...
Plena d’ells, sense por, em vaig lliurar a l’aventura
d’encerclar universos, d’abraçar paraules,
descodificant missatges en fulls de paper...
Quan per fi una nit, desafiant l'òrbita dels astres,
vam trobar-nos tots dos pels camins de la vall,
frec a frec, cos a cos, fit a fit, pam a pam,
érem dos estranys, divergents, antagònics,
viatgers d’altres móns. Va mostrar-se fred, reservat i distant,
dissimulant potser, una emoció massa intensa.
Davant nostre, un gran mur de perjudicis que no vam travessar
(o potser eren temors, o neguits, o bloqueigs, o certeses incertes...)
Em vaig equivocar.
Un comiat implícit d’adéu, molt de gust i fins mai, una curta abraçada
enmig del camí, sota el cel, amb la pluja
i els arbres, i un poble allà al fons, com a muts testimonis...
Que trist el retorn, dins la nit, fins al pou del meu jo,
que intens aquell fred que em cremava; quin buit tan profund,
tot i res, llegenda d’amor ara ja condemnada
a una fi d’implacables fracassos bastits de punyents realitats,
lluny del somni daurat d’aquell temps d’estiu... 

Després d’un gran temps de silenci, n’he rebut notícies:
un nou recull de versos, dedicat, i una carta extensa.
És vell i malalt i em confessa que se li ha fet tard,
que he viscut en ell com a amor impossible, que va ser covard... 
 
I entre el bosc infecund de tants mots inútils, he agafat el llibre,
li he acaronat les pàgines, n’he besat els versos.
Rierols de llàgrimes escampen la tinta del meu nom escrit
a la primera pàgina... I el premo ben fort al pit, sobre la brusa blanca.
I vull cridar-li a la nit, al no-res, als estels, a la mort i a la vida,
però els mots, ja callen...
Galionar