Més enllà de la finestra...

Més enllà dels vidres bufa el vent,

i una pluja persistent fa brillar els carrers amb llums de nacre.

Solitud. Els arbres de la plaça es desvesteixen;

sacsegen els seus braços, esgotats de repetir

la mateixa extremitud una, deu, cent mil vegades...

No resten més fulles per caure

en les branques que perviuen any rere any,

i que semblen, malgrat tot, tan i tan fràgils... 

Remolins de coure en el terra humit

i la dansa del fred escolant-s’hi, burlesca...

Més enllà dels vidres, sento el vent.

No, no em queden més fulles per caure.

L’huracà de la teva presència a prop meu

va acabar d’endur-se les darreres que quedaven,

i em resten les branques, nues, joguines a l’atzar.

Dansen records de somnis incerts –fal·làcia o certesa...?

Garbells de mots caducats, com les fulles a terra,

paraules llunyanes que van germinar a dins meu. 

Va renéixer i va morir, la vida, i ara què en resta?

Et sé lluny i acompanyat, en algun indret remot,

contemplant amb nous amants altres pluges, altres tardes,

des d’algun racó de món, del teu món ja lluny del meu.

Potser, immers en mil projectes, taciturn, inescrutable,

o potser exultant per uns èxits brillants, un cop més,

qui sap si contemplant jardins, palaus o runes gregues,

iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,

cercant un déu que tingui algun sentit, potser autoinculpant-te

de l’excés de vanitat que et visita de manera intermitent,

tot iniciant un acte de contrició tan fals

que no et creus ni tu mateix... 

Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull encabir-te en els meus somnis,

que molt lluny queda la mar i la llum de les estrelles...

mes... enllà dels vidres bufa el vent,

i la pluja em porta el cant del teu record amb sons de vespre. 

Montse Galionar