Les roges vesprades

Que en saben de mals d’amor,

les roges vesprades;

blaus penombra, cels roents,

precs dins les aigües calmes.

Quants sospirs fills de l’enyor,

llàgrimes mai vessades;

quants crits ofegats al cor,

planys d’il·lusions truncades…

 

Quantes albades vindran

netes, fresques, perfumades,

però mai elles podran

tenir hores tan galanes.

Perquè les vesprades són

com més roges, més encara,

porta oberta als sentiments,

al devessall de l’ànima,

que allibera el nostre jo

quan al cap, l’esperit mana.

 

Perquè sang, passió i nostàlgia

tenen el mateix color

d’aquestes roges vesprades

en què enyoro el teu amor.

Galionar

 

(Entre parèntesis)

Sabeu per què els homes tenen les cames arquejades...?
...........................................?
...........................................?
...........................................?
........................................No?
Doncs..., perquè...
TOT EL QUE ÉS INSIGNIFICANT ES POSA ENTRE PARÈNTESI! (...)

Vinga, alegrem aquest dia malgrat totes les maltempsades, vinguin d'on vinguin! perquè…

 

TOT EL QUE ÉS INSIGNIFICANT ES POSA ENTRE PARÈNTESIS! 

(…) 

 

Au, alegrem aquest dia malgrat totes les maltempsades, vinguin d’on vinguin!

(...)

 

(ENTRE PARÈNTESIS)  

Entre parèntesis, hi posaré el teu nom,

l’estrafolària història, els mals records,

l’esgarrifança d’una pell que creia en l’altra,

les promeses esquinçades, les mentides i el rancor.

N’allargaré els extrems fins que s’uneixin,

encerclant-ne tots els mots,

i amb ferro ben roent en faré gran soldadura.

Després ja, aïllats per sempre del meu món,

els llançaré des d’una barca a dins del mar,

com qui enfonsa un cadàver putrefacte.

I que no surin mai més.

Llavors, potser només llavors,

la dona que vaig ser retornarà de nou,

i reprendrà, a poc a poc, el joc de viure.

Galionar

Racó de gener (2013)

“…Viu com s’ t’haguessis de morir demà. Aprèn com si haguessis de viure per sempre…”  (Gandhi)  

“El temps no existeix, però la vida sí, i aquesta té un començament, un nus i un desenllaç. Tant de bo que el que depèn de nosaltres, el nus, estigui ben escrit”. M’ho recordava una amiga, no fa gaire, al seu espai. Gràcies, Pilar.

Nou any. Nova vida davant meu, que serà en bona mesura allò que jo faré que sigui. Sempre amb el permís de la temuda "força major", que tantes vegades decideix el camí per nosaltres...

Nova vida davant meu, seductora com un llibre en blanc, i la il·lusió d’emplenar els seus fulls el millor possible. Hi ha persones que també aquest any han decidit acompanyar-me en el trajecte; d’altres han decidit que ja n’hi ha prou i han deixat de fer-ho. A uns i als altres el meu agraïment: quanta companyia em fan els primers, com han alleugerit el meu equipatge els segons...!

Nova vida davant meu, nous reptes per seguir endavant, els dies verges del calendari temptant-me a clavar-los mossegada... És el temps de viure amb dolça paradoxa, feliçment i tocant de peus a terra, sense excedir-se en aquells somnis que de tan intensos fan perdre de vista la realitat...
Nova vida davant meu, i davant de cadascú de vosaltres. El 2013 ja ha començat. I els Racons que tornen.