Em sento com un vell far,
en un port desert de vida,
lluitant per mantenir encesa
la llum que ningú no albira,
el raig que ningú no veu;
el llamp que es perd en el cel,
i que en l’horitzó agonitza…
Em sento com un vell far,
en terra erma i podrida,
amb la salabror del mar,
i amb els crits de les gavines…
Montse Galionar
He mirat cap el bell far.
Una llum que sempre albiro
un raig que de lluny es veu
un llamp que il·lumina el cel.
Llum de pianos i cordes
en terra verda i fecunda.
Xavier
Em sento com un vell far
que un altre far albira.
Si la claror se'm fa lleu
amb la teva creixeria.
Xuclarem llum de la lluna,
volem la terra daurada.
Del desert, d'aquesta duna,
en farem terra llaurada.
Carme
Jo també em sento així, sempre només així, i gràcies a la poesia.
ResponEliminaUn poema preciós!
Gràcies, Helena. Una vegada més, importants coincidències entre tu i jo.
EliminaUna forta abraçada!
He mirat cap el bell far.
ResponEliminaUna llum que sempre albiro
un raig que de lluny es veu
un llap que il·lumina el cel.
Llum de pianos i cordes
en terra verda i fecunda.
*un llamp que il·lumina el cel
EliminaUna bella versió, molt més optimista que la meva, Xavier. Me l'enduc amunt.
EliminaUna forta abraçada!
Però un far, per vell que sigui, sempre guia els altres. No sé si això t'ajuda, o t'entristeix més.
ResponEliminaTens raó, Xexu, un far sempre serà un far, i la seva missió és guiar els altres...
EliminaUna forta abraçada!
Em sento com un vell far
ResponEliminaque un altre far albira.
Si la claror se'm fa lleu
amb la teva creixeria.
Xuclarem llum de la lluna,
volem la terra daurada.
Del desert, d'aquesta duna,
en farem terra llaurada.
Una abraçada, Montse!
Quin poema tan bonic, Carme! Té una musicalitat preciosa, i del seu contingut, què podria dir-te'n...? El contrapunt perfecte per a la meva mirada pessimista. Me l'emporto també a dalt, i així em fareu companyia!
EliminaUna forta abraçada!
Caram Montse, un poema molt bonic però també molt pessimista...Segur que la seva claror, encara que mig somorta, ajudarà a algú a arribar a bon port...I potser algun dia sencendrà una llumeta i serà com un far nou de trinca que il·luminarà més navegants perduts!
ResponEliminaPetonets.
Petonets Montse.
Segur que sí, M. Roser. T'agraeixo les teves paraules. De fet, el poema és com una mena de cançó que vaig escriure fa molts anys. Qui havia de posar la música al final es va fer enrere...
EliminaUna forta abraçada!
Un far sempre és solitari, propi d'anacoretes, pocs, perquè molts fars ara són elèctrics.
ResponEliminaPerò són romàntics: un petit vaixell abrigat entre boires i gavines.
Una abraçada.
Són molt seductors els fars per somniar, Olga, per imaginar espais màgics que s'assemblin a la tristesa, per emprar-los com a metàfora de la nostra solitud...
EliminaUna forta abraçada!