Vers el 2014

Avancem
serenament,
amb el pas ferm,
cap als cims de l'esperança,
per camins de llibertat.

Amunt i crits i bon any 2014!

 

Racó de Nadal (2013)

 

“...L’amor és l’única cosa que creix quan es reparteix...”

  (Antoine de Saint-Exupéry)

 

Darrer dissabte abans de Nadal, els carrers atapeïts de gent; se celebra la Fira del Gall a la vila, que ha atret molts visitants; un trenet urbà toca escandalosament la campana i fa sonar per megafonia nadales enllaunades: “El 25 de desembre fum, fum fuuum...” És el primer dia de l’hivern, el fred és viu; voleien mandrosament per l’aire les  fulles més tardanes que es van desprenent dels arbres... A cada quatre passes, venedors de rams de vesc, “de la buena suerte, nena, de la buena suerte...”  Però avui, el cor plora...

 

Les campanes toquen a morts. A la basílica de Santa Maria acomiadem l’Enric, l’entranyable company de feina, l’amic de tothom. Un càncer fulminant se l’ha endut en tres setmanes, així, absurdament i incomprensible... L’església és plena a vessar, el silenci corprèn, les llàgrimes dibuixen corriols en els rostres... El seu fill de només 10 anys, que prefereix recordar el seu pare en vida “perquè si no, a la nit somiaré i tindré por”, ocupa el primer banc amb la mare, les àvies, els tiets i la desolació absoluta...

 

Aquest Nadal serà dificilíssim per a tots ells. Com ho serà, també, per a molta altra gent que ho passa malament, sigui per estrictes problemes materials o per profunds dolors de molt endins... Potser per tots ells, el missatge de l’Infant que va néixer enmig de la misèria i que només comptà amb l’ajut dels més humils, comença a omplir-se de sentit, a fer-se una mica entenedor... Potser el significat de la paraula Amor obre el seu infinit ventall de ressonàncies  dins els universos individuals i comença a brillar com l’estrella de Betlem...  

 

A l’església, el fred transcendeix les pedres centenàries. De tant en tant, algú esclata en un plor incontrolable i immediatament unes mans, uns braços propers l’envolten i el conhorten. L’escena es va repetint ara aquí, ara allà.  Tothom amatent amb tothom. M’emociona constatar aquestes mostres d’empatia, enmig l’individualisme creixent...  

 

Avui no era un bon dia per acudir al funeral, però els companys de l’ajuntament hi som gairebé tots, per una necessitat vital de mostrar-li el nostre afecte i perquè l’estimàvem; l’amic ens ha deixat aquest buit tan gran perquè durant el temps compartit no va parar de regalar-nos amor, i aquest s’ha multiplicat dins nostre. Continuarem sentint la seva presència a la Casa Gran, sempre amb la seva bonhomia, el seu mig somriure sorneguer, les seves paraules animoses, i el record serà dolçament nostàlgic, carregat de tendresa...

 

Però avui comença l’hivern, el fred penetra al moll de l’os i també a l’ànima, el Nadal ens espera al tombant del carrer... I potser més que mai, entenc que l’única cosa que ens fa humans, que ens fa rics, que dóna sentit a l’impossible i per la qual val la pena viure, és l’Amor.

 

I des de l’Amor, estimada gent amiga, us embolcallo en una abraçada gegantina en què hi càpiga tothom, amb la voluntat de transmetre-us els millors desigs per a aquestes festes i per a la vostra vida!  

 

 

Digueren a l'amic:
- On vas?
- Venc de mon amat.
- On véns?
- Vaig a mon amat.
- Quan tornaràs?
- Estaré ab mon amat.
- Quant estaràs ab ton amat?
- Aitant de temps con seran en ell los meus pensaments.

 

Llibre de l’Amic e Amat  (Ramon Llull)

Vicent Andrés Estellés - Poesia eròtica

 

Res millor per distreure’s una mica d’aquesta mena de neguit prenadalenc que passar una bona estona amb la companyia de Vicent Andrés Estellés i la seva poesia eròtica, potser la faceta menys coneguda del poeta de Burjassot.

He trobat força divertit aquest poema que us deixo a continuació, que pertany al llibre Poesia eròtica Vicent Andrés Estellés, de l’editorial Laia/Barcelona, de la col·lecció El Mirall i el Temps en edició de l’any 1985.

 

 

El teu car fill, un mamonet encara,

s’ha despertat al llit on tu i jo ho fèiem.

Hem acabat la nostra febril feina,

i en jeure, nus, escampats sobre el llit,

per aquell son suavíssim que ens pren,

el tendre fill de les teues entranyes,

que tinc motius per dir-li fill de puta,

ha començat a cridar i jugar,

pujant al teu amorosíssim cos,

caient feroç, des de la doble alçària

dels pits al dolç entrecuix, llençant crits.

Encara més: se m’ha pujat a mi

i ha descobert la meua artilleria.

Li he deixat fer tot allò que ha volgut,

no amb sentiments, precisament, de pare,

sinó, més bé, de Tiberi, segons

ha repetit Suetoni, el cabró.

L’has agafat l’has deixat a terra

i has ocupat, furiosa, el seu lloc,

t’has assegut –no sé com ho hauràs fet-

damunt mateix l’entrecuix meu, absorta

i amb el cos dret, i com transfigurada,

has practicat un coit del que hom recorda.

M’has dessucat, i has restat molt cofoia.  

Vicent Andrés Estellés – L’estimada

Tapís

Possiblement, tots guardem algun poema a la memòria que ha representat un abans i un després a la nostra vida, per circumstàncies que només nosaltres sabem...

I sovint necessitem tornar a aquell punt de partida, a aquells versos, per recordar que hem de seguir avançant….

El poemari TAPÍS, de David Jou, ha estat, és i serà el meu port de referència, i molt concretament aquest poema d'avui. Potser la primera impressió en llegir-lo sigui de tristesa, de desolació. Però tot i així, hi voldria remarcar dos aspectes contraposats: d’una banda el reconeixement del fracàs, que podem interioritzar en l’àmbit en què cadascú el vulgui aplicar, i de l’altra, la possibilitat de retornar al punt de partida novament, quan per fi hem despertat i hem pres consciència d'allò que hem fet malament. I és a partir d’aquest moment que podrem reconstruir de nou el nostre tapís.  
 

 

 DESTRUCCIÓ DEL TAPÍS – I 
 

He teixit figures d’ombra i ara l’alba les desfà;

els tapissos amagaven un fracàs i una mentida,

una fe sense esperança i una pàtria malferida,

un futur sense memòria i un avui sense demà.

 

He teixit figures d’ombra, he brodat un món en va;

ja tot és pastura d’arnes, vacuïtat reconquerida

pel no res altra vegada, sense forma, sense vida,

ni paisatges per recórrer ni vaixells per navegar.

 

Van desfent-se les imatges, van cedint ordit i trama,

els filats es desintegren, desentesos d’aquest drama,

i les arnes només cerquen l’individual profit

 

d’uns quants fils amb què sustenten la petita mesquinesa

d’una vida avara i grisa sense fites ni grandesa

mentre el món, al seu voltant, cerca angoixat un nou sentit. 

David Jou (Tapís, 1982)