Imatge: Amparo Alonso |
Aquest poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre;
un cant d’enyor al meu poble,
als vells mariners de sempre.
I em torna molt, molt enrere,
a la màgia d’aquells anys
quan el sol se m’ajaçava
dins de les aigües del mar…
…….
Altre cop, carrers segueixo
dins d’un barri mariner;
rellentós, d’olors intenses
de velles barques i peix.
Les portalades, immenses,
són fosques, velles també;
i els homes, enmig la tarda
van sargint xarxes i precs.
El carreró estret i negre
sent la salabror del temps.
I els mariners somnien…
Han d’apaivagar el record
dels companys que allà restaren…
Ai reu punyent, llevant fort…!
Restarà l’esguard en l’aire
fitant sempre l’horitzó.
Ulls de mar, saviesa rància;
fermesa, ràbia, temor…
Vell carreró, m’enamores
quan mor la tarda en ta pau!
Una pau que a dolls m’emplena
quan camino, barri avall.
…….
El meu poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre;
un cant d’enyor al meu poble,
als vells mariners de sempre.
…….
Déu vos guard, vell mariner;
vull demanar-te que em prenguis
algun vespre cap el mar.
Fes-me lloc a dins la barca
entre xarxes i cistells;
que ens gronxin, gentils, les ones
quan les aigües són ja fosques
i la sorra ja fa estona
que reposa…
Vés endins, hissa la vela,
que es faci petit el port;
que es perdin la gent i els barris,
que calli tothom.
Pren-me la mà, mariner;
que aquesta nit sigui eterna,
que algú em senti tremolar.
De nou, vull saber-me viva
quan, a cops de vent, la barca
es confongui en l’horitzó.
A cops de vent, la teva ànima
que prega, renega i canta,
et fa noble, pescador;
perquè no et calen més rostres
del que cada nit li mostres
a aquell per qui vius i mors,
mariner…
…….
El meu poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre;
un cant d’enyor al meu poble,
als vells mariners de sempre.
…….
Llumenetes de cristall
perdudes en la nit fosca,
no heu sentit un cant molt dolç?
No en són pas nereides d’or
ni el brogit de les onades;
és la veu d’un pescador
que a voltes, d’amor s’esberla
enmig la fosca del mar.
Llumenetes de cristall
espitllerades, precioses;
feu llum a la seva barca
per si li fan por les tenebres
que l’envolten…
Llumenetes de cristall;
el vell mariner us atrapa
i se li escoleu de la xarxa.
Beseu amb cura el seu rostre
perquè es pugui despertar
quan vingui l’alba més blanca.
Llumenetes de cristall…
estels en la nit més calma…
…….
Aquest poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre…
el cant d’enyor al meu poble.
i als meus mariners de sempre...
Galionar