(Aquest text el vaig escriure el passat mes d’agost, tot i que no l’hagi publicat fins ara)
Em queden uns
dies de vacances abans de reincorporar-me a la feina. S’ha acabat l’estada a les
muntanyes i ara cal passar aquest temps el millor possible enmig de l’asfalt de
Vilafranca. És divendres, i segons han anunciat, tenim a les portes una onada
de calor per al cap de setmana. Però de moment aquest matí l’aire és encara
fresc i la temperatura confortable. Decideixo començar la jornada amb una bona
caminada cap als afores de la vila, vorejant la zona esportiva i passejant pel
costat de les vinyes. M’agrada caminar; és un dels pocs esports que practico. A
les 8 del matí el sol encara no és fort i projecta zones generoses d’ombra pels
carrers. Més tard no m’hi veuria en cor; la calor em deixa inservible.
Abans de marxar
li pregunto a la mare, que ja feineja pel menjador amb els draps de la pols i
l’escombra, si vol que fem plegades la neteja aprofitant que sóc a casa, si vol
que l’ajudi. La seva resposta irritada ja me l’esperava: ferida en el seu amor
propi em respon que el dia que no pugui fer dissabte tota sola s’estimarà més morir-se.
Té 84 anys, i com es pot percebre, una fortalesa i un geni endimoniats. Com
faig habitualment, obvio la resposta recordant-li els 30 anys que m’he ocupat
personalment de casa meva, abans que ella enviudés i vingués a viure amb nosaltres. Una discussió debades que no
ens duu enlloc i que no val la pena iniciar novament. Penso en la part
positiva: al marge de la feina que m’estalvio, la seva salut mental estarà
gairebé assegurada mentre tingui unes obligacions autoimposades que compleix
escrupolosament. Cal dir que casa nostra està neta, netíssima, exageradament
asèptica, i que la meva exclusió imposada en els temes domèstics em fa sentir
força malament. Però això ja seria una altra història...
Així doncs,
sense cap obligació durant el matí, em penjo la petita motxilla a l’esquena amb
una ampolleta d’aigua i surto a caminar.
Que ben rebut,
aquest aire fresc que m’acaricia el rostre i em desvetlla. Quin plaer sentir-lo
entre els cabells, tirant-me’ls enrere i despentinant-me. I quin luxe, sentir
el cos lleuger, les cames que es mouen i caminen sense cap esforç! Vaig
trencant carrers fins arribar a l’àmplia avinguda dels arbres, allà on el verd
ja guanya terreny al totxo, amb els camps al costat. Hi ha poca gent per allà
en aquestes hores. Dones com jo que han sortit a caminar, algun home gran amb
bastó i un brot de menta als llavis, joves que corren amb pantalons curts, un
cronòmetre al canell i auriculars a les orelles, algú que passeja el gos... No
ens molestem els uns als altres. Compartim aquell espai de terreny i de lleure
com en un pacte tàcit, harmoniós i
pacífic.
Les ombres
ocupen el passeig de la zona esportiva; de tant en tant una mica de sol es
filtra a través del fullam dels arbres i projecta dibuixos irregulars davant els
peus. El vent mou les fulles, les ombres són canviants en el terra. A prop de
les piscines augmenta el flux de gent que hi va a nedar a primera hora, i hi
sovintegen els cotxes. Em sorprenc de la quantitat de persones que saben gaudir
d’aquestes hores agraïdes del matí.
Quan el camí
s’acaba, giro cap a la dreta, en direcció a la muntanya de Sant Pau, tot
passant pel davant d’unes grans vidrieres que em permeten veure l’interior d’un
gimnàs atapeït d’artilugis de tota mena. Aparells estàtics per córrer, peses, bicicletes,
màquines per estirar, per muscular, munions d’aparells que desconec
completament i que mai no utilitzaria. Trobo força divertit observar de passada
el rostre desencaixat dels qui estan suant la cansalada en alguna d’aquelles
màquines, en la cara de desgraciats que fan. No he entès mai aquesta disciplina
de voler modelar el cos a voluntat, fins a l’extenuació, apartant-lo dels
models en què la naturalesa l’ha dotat. No crec que això sigui la manera més
òptima de tenir cura de la salut. Respiro a fons, conscient del benefici de
l’aire pur en el meu interior, del benestar del passeig, dels 6 km. que hauré
fet en total sense cansar-me, en la desintoxicació mental que això em suposarà
ja per a tot el dia. No em canviaria per res, per res del món amb aquestes
persones d’allà dins, condemnades voluntàriament a treballs forçats. Del meu
cos, que ja passa dels 50, en tinc cura d’una altra manera força més natural.
Tot ell té la textura, les característiques, les particularitats de l’edat que
li pertoca, amb harmonia, sense res que desafini. Ben mirat, espero que no
s’hagin adonat, que tot fitant-los esbossava un somriure enfoteta mal
dissimulat...
Feta ja la volta
per tot el complex esportiu, enfilo el tram de tornada pel camí que voreja les
vinyes. Encara no ha començat la verema en aquesta zona. És llavors quan per
costum m’assec una estona en un banc, a sota un arbre, i bec lentament l’aigua
que duc a la motxilla. Un altre petit plaer. S’hi està bé aquí asseguda; el cos
agraeix la parada. M’agrada contemplar l’entorn, sentir la remor de les fulles
dels arbres a sobre el meu cap, observar el moviment de les persones que van i
venen. Hauria hagut de pensar a dur un llibre; l’indret i la temperatura són
molt agradables i hauria pogut allargar una mica més l’estada en aquest banc.
Aprofito per enviar un SMS a una bona amiga que ha estat mare recentment
desitjant-li bon dia, i la seva resposta em fa somriure: “Ja fa 9 mesos que no
dormo i no m’he mort; és increïble!” Penso que només l’aprenentatge, el fet
de passar per tot això, li servirà per comprendre
què significa la maternitat i tot el que se’n deriva, i que la vida està
formada per un munt d’experiències nuades les unes amb les altres, i que és
absurd pensar a assolir una etapa de felicitat sense problemes, ja que mentre
esperes que arribi et deixes perdre totes les altres coses bones que et passen
pel davant i que possiblement no veuràs mai si mires cap a una altra
direcció...
El meu cap dóna
voltes a una frase que vaig llegir a La Vanguardia recentment, en una columna
de l’Antoni Puigverd. Parla d’Helena de Troia, de Paris, de la poma, i la frase
m’ha quedat marcada al cervell: “La pau és l’absència del desig”. Ni més ni
menys. Pot interpretar-se des de tants punts de vista, té tants matisos, pot
agafar tantes connotacions, que no puc deixar de pensar-hi. No sé si l’entenc,
no sé si m’agrada, no sé com interpretar-la ni si hi estic d’acord. Molt
superficialment, i aplicant-me el contingut de les paraules, i sense
esprémer-me massa el magí, arribo a la conclusió que conec l’absència de desig,
però que l’estat que comporta mai l’hauria catalogat de pau, sinó de conceptes
força més anguniosos com avorriment i fracàs, tedi, vacuitat, frustració, desesperació... ¿Podria
donar-li la volta al meu plantejament i concloure que aquesta absència de desig
podria aportar-me pau? L’absència de desig, està clar, en uns termes força
amplis, dels quals la vessant sexual només en seria una petita part, tot i que
per algunes persones sembla ser l’única manera possible d’entendre’l. És ben
cert que alliberant-te del desig de les possessions materials supèrflues,
prescindibles, pots sentir-te en pau, per exemple. I d’altra mena de desigs
també. És quan obres la teva ment a d’altres estímuls força més enriquidors,
que et dones l’opció de gaudir més dels moments de la vida com aquest, que
sense preocupació de cap mena, sense límit de temps i sense cap desig per
complir, em disposo a penjar-me novament la motxilla a l’esquena i a fer el
mateix recorregut de fa una hora en direcció inversa.
A l’avinguda on
ja proliferen els bars em trobo amb una bona colla d’homes fent el cafè o la
cervesa. És curiós que totes les terrasses estiguin només ocupades per homes,
en època de vacances i a les 9 del matí. Reconec que la meva innata timidesa
encara em fa sentir una mica incòmoda quan passo per davant d’ells i noto tants
parells d’ulls al damunt. No hi ha res a fer; he nascut tímida i moriré tímida,
però almenys crec que he sabut gestionar-la d’una manera bastant acceptable...
Quan deixo els
espais oberts per endinsar-me ja a la vila, el contrast me la fa veure lletja i
bruta. El paviment dels carrers i voreres, relativament nous, mostren unes
taques de tota mena de líquids vessats, impossibles de netejar. És una constant
dels carrers de Vilafranca. I l’olor dels arbres, dels camps, de l’herba, és
reemplaçat per l’olor de pixum. Sí, Vilafranca, i més en èpoques de calor, fa
pudor de pixum, com moltes vegades ha expressat l’escriptor penedesenc Jordi
Llavina. Potser és el cansament que acumulo després dels 6 km, que em fa veure
les coses pitjor. Compro el diari en un dels pocs quioscs que no fan vacances,
miro aparadors d’algunes botigues que ja han obert. D’altres encara no ho han
fet, i les joves dependentes, primes i molt modernes, s’esperen a fora
desmenjades, amb cara de son i de fàstic, tot manipulant frenèticament els
mòbils. Comença a haver-hi gent pel carrer, i la calor es fa notar també una
mica més.
Arribo a casa a
les 10 tocades. Un cafè amb la llet freda i una magdalena per recuperar forces.
A la terrassa, ombrívola fins a la tarda, m’apoltrono a la butaca de vímet per
llegir el setmanari El 3 de vuit. L’aire una mica fresc eixuga la suor del meu
cos i el refresca, i sento una agradable sensació de benestar, de comoditat i
de consciència de vacances, i m’agrada tenir la capacitat de poder gaudir
d’aquests instants. Quan acabo de llegir el diari, i després de dutxar-me, engego
l’ordinador i escric aquestes lletres. Simplement, per placidesa.
