dissabte, 26 de maig del 2018

Ens ha deixat Màrius Sampere


A reveure, poeta, i gràcies per haver-nos regalat la teva poesia. Descansa en pau.
Continua escrivint, no paris, lliga verbs
amb substantius, això és bo, continua, lliga
substantius amb d'altres elements subordinats
al seny, no paris, lliga'ls mitjançant l'ordenació,
la severitat, la bellesa i molts d'altres cordills,
que no puguin desfer-se, lliga'ls
a la columna de la màxima verticalitat, del màxim
diàmetre, entre comes i punts
i punts suspensius, lliga'ls ben fort
a l'antiga columna del poema.

Però no n'hi ha prou, continua escrivint, no paris,
i, sobretot, no vulguis
assolir l'última paraula, l'última paraula
no és enlloc, l'última paraula és aquesta: mai. Saps?
El Verb exhaurí Déu i tu no ets Déu,
doncs no pots exhaurir-te. vés més enllà,
més enllà del verb i el substantiu i el seny
i la columna, no paris, fes
embogir el poema,
embogiu tots dos.

Màrius Sampere Passarell

diumenge, 13 de maig del 2018

Jardins de la vall de Boí



No n’he trobat pas cap, amiga, de rosa a la vall,
però et duc, amatent, un verger de primavera;
un jardí de prats immensos on el vent
amanyaga amb delit l’herba, i on les flors,
milers de flors groguenques, ho acoloreixen tot,
i el llampurneig del riu, tenyit de cel,
gronxa els cims de les muntanyes dintre seu
i canta, mansament, amb el so de l’aigua cristal·lina.
Els arbres s’han deixondit més tard;
just les branques ressusciten, i són com un esbós
sobre el paisatge verd, com un núvol
de gargots fugaç i fràgil, només insinuat.
Cap presència humana. Mallerengues i pit-roigs
escampen refilets delicadíssims,
i el sol abraça el camp, i el cel té un blau puríssim.
En la tarda, els raucs de les granotes s’esllangueix
i els grills li retornen l’harmonia.
Camins de serenor, de placidesa,
de bells records d’antany, i de sobte,
el so llunyà de les campanes...
També la nova saba recorrerà el meu cos,
renaixerà a la vida, em plantarà en aquest paisatge
i no en voldré marxar mai més.
No, no hi ha lloc per a les roses, als jardins de la vall
perquè les flors hi són lliures i salvatges, perquè allí,
la tastes i la sents, i l’entens, la primavera.

Montse Galionar    (Dins 4 Estacions)


dimarts, 1 de maig del 2018

Com velles fulles marcides...

Com velles fulles marcides
llenço poemes al vent,
amb la vana fe que arribin
vers a vers, allà on és ell.
Desigs d’amor, de tendresa,
bocins de plor i tristesa...
Solcant l’aire, giravolten
sota la blavor del cel. 

Vanament, llenço poemes
que mai seran recollits;
s’han perdut enmig la fosca
d’una impenetrable nit.
Mentrestant, giren els astres,
passen els anys i els destins,
i encara treno poemes
amb la punta dels seus dits...

Montse Galionar