Panical de la muntanya,
panical del prat suau,
panical tot ple de punxes,
panical tenyit de blau.
Panical, flor de rondalla
d’aquell rei que té un fort mal
i per curar-li la cama
cerquen flor de panical.
Panical, flor virtuosa,
rara flor del panical,
guareix-nos, ai!, d’enyorança
quan l’amor fa estar malalt.
Celedoni Fonoll
Un dia, un dia
qualsevol sortiràs a cercar-la, la flor de panical. Tu possiblement encara no
ho sabràs, però no serà només ella, la flor, el que et seduirà, com la màgia
d’un reflex de lluna blava enmig dels prats; serà el riu que serpenteja al fons
de la vall, i el fràgil pont tibetà que et durà a l’altra riba tot
balancejant-se al vent, i el silenci en la tarda, i les petites casetes amb les
teulades cobertes d’herbei; seran les immenses extensions dels prats, com
jardins naturals on hi caben tots els colors del món, i les mil carenes
blavisses que basteixen l’horitzó fins a fer-se fonedisses en el llunyedar...
Serà la roca on asseure’t amb els peus
penjant mentre somrius i mires enlaire, seran els cants harmoniosos dels
ocells, seran les pedretes que tires a l’aigua i aquests núvols blancs que
viatgen lentíssims per un cel molt clar... I serà la llum, i serà el ventijol
que juga amb el fullam dels arbres amb xiuxiueigs íntims i secrets... Serà la
pau, la pau que desitges, la pau que vas perdre, la pau que et guarirà.
Un dia, un dia
qualsevol hi aniràs a l’encontre, de la flor de panical. Ascendiràs muntanya
amunt fins a trobar-la. I t’hi emmirallaràs, i veuràs en ella un reflex del teu
jo, punxant però incapaç de fer mal, únic, salvatge, bell i solitari. Llavors,
molt a prop seu, sentiràs com les teves ferides d’amor es van guarint, perquè
així són els seus poders, perquè t’ensenyaran a estimar de nou, i voldràs ser
com una flor més d’aquell paisatge i quedar-t’hi per sempre, arrelada a la
terra, impregnada de tots els perfums de les valls, i aprendràs el cant de
l’oblit, de la serenitat altra vegada, el cant de ser feliç. No, no creguis que
és un somni. És la màgia de la flor de panical.
Montse, en la teva prosa no s'hi amaga gens la teva poesia.
ResponEliminaBuscarem la flor del panical, segur que la necessitarem.
Vull dir que no s'hi amaga perquè és a la vista.
EliminaGràcies, Xavier. M'agrada molt la prosa poètica, cercar la musicalitat del text sense el rigor del vers. Tot i que cada vegada és més difícil trobar espais mentals per practicar-la...
EliminaUna forta abraçada!
No sabia que era màgica, però allò amb que ens sentim identificats sempre és molt personal i intransferible. A mi m'agraden els eriçons per alguna cosa.
ResponEliminaXexu, si en dubtes de la seva màgia només has d'escoltar els versos de'en Celedoni Fonoll, i segur que et convencen... A mi em va enamorar aquesta planta una tarda especial, en un indret concret d'alta muntanya. Podríem dir que va ser com aquelles persones que coneixes de fa molts anys sense que et diguin res i que de sobte, un bon dia, te n'enamores de cop...
EliminaUna forta abraçada!
És una flor que sempre m'ha seduït. Té un color que m'enamora. A vegades més blau o d'un blau més intens que altres, però blau. Per allò de les punxes, no m'hi acostava gaire, però un bon dia, ja era gran, quan va passar, vaig descobrir això que ens explica en Celdoni a la cançó, que aquesta era la flor del panical dels contes, la que tenia poders màgics, l'única que podia curar el rei malalt. La vaig estimar més encara. Conèixer el nom de els coses o de les flors és un pas més en el coneixement mutu. Reconèixer la màgia dels contes en una flor, és un plaer tinguis els anys que tinguis. Segur que a mi m'ha curat moltes vegades, ja que me l'he mirat i remirat, amb molt d'amor.
ResponEliminaCarme, una vegada més coincidim en la fascinació d'aquesta flor. Jo també la vaig descobrir ja de gran. Aquesta de la foto és d'Andorra, de dalt de tot dels Cortals. N'hi havia moltes, i la llum de la tarda els donava una tonalitat de somni. A més, hi havia una família de marmotes al seu voltant que jugaven amunt i avall, però les tinc en una altra foto. Sí, és una flor màgica!
EliminaUna forta abraçada!
Jo recordo les punxades als dits quan en feiem rams, és una flor que es conserva molt de temps quan s'asseca...El color és molt bonic.
ResponEliminaPetonets.
Jo no l'he tocada mai, M. Roser; les punxes em fan molt de respecte. De fet, tampoc toco mai les altres flors dels prats; estan millors en el seu àmbit natural que no pas collides...
EliminaUna forta abraçada!