dimecres, 28 de setembre del 2011

Josep M. de Sagarra - Balades de Fra Rupert

Potser els poemes satírics de Josep M. de Sagarra han quedat una mica en l'oblit. Crec que a tall d'homenatge val la pena recordar-los...

BALADES DE FRA RUPERT
Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d’aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l’impúdic fra menor:
 –Gustós, senyores, m’avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se’ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.
Ni plens d’innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l’Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m’hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.
Ni peluts, ni escadussers
com els d’altres missioners.

Ni amb el gàl·lic i els veneris
d’altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.
Se’m poden contrapuntar
amb tots els sants de l’altar.

No se’m poden tornar enrere
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Sant Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat. 
No m’arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m’escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.
La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d’indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l’Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l’Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloriam Dei.
Josep M. de Sagarra, Versos satírics


diumenge, 25 de setembre del 2011

A l'home gran



Dedicat amb molt d’afecte a l’Anton, entranyable amic blocaire, i també a tots aquells amics que s’apleguen en aquest meu espai per enriquir-lo i que en algun moment hagin pogut sentir la feixuguesa dels anys. Us estimo, homes grans, estimats grans homes!
A L'HOME GRAN
En el teu rostre, company,
s’hi albira un gest de tristesa,
com si el temps et fes feresa,
com si et pesessin els anys.
Ben poc sé dels teus afanys
mes, deixa’m glossar la imatge
que el teu llarg pelegrinatge
m’ha anat, poc a poc, creant:

Tu ets com una vella alzina
sorgida enmig l’horitzó;
(qui sap si just a trenc d’alba
o un capvespre torbador.)
Alta, frondosa i arcaica,
tan ferma com tot un bosc;
dura escorça amb mil clivelles
fruit de tragèdia i records…

Als tardorencs brufols d’aire
els agrada voleiar
les grogues fulles caigudes,
que dansen al seu voltant.

Estols d’aus hi fan estada,
car saben que molts n’hi hauran
d’arbres més bells i més joves,
però cap sopluja tant…

Oasi de pau, ombra fresca,
a qui puc cantar els meus planys,
a qui llenço el meu poema,
a qui admiro tant i tant…!

Per què t’angoixes, company?
Si et vull així, com l’alzina,
doll de valors i experiència,
molt més enllà de la ciència,
del mot en va i la mentida.

I… no em doldria ser arbre
enmig del bosc de la vida
que hagués nascut a prop teu;
i que tes branques tan belles,
tot inclinant-se més,
entrellacessin les meves
i no em deixessis mai més.
Galionar

dijous, 22 de setembre del 2011

Quatre notes informals sobre la meva estada al paradís - (3)


Hi ha alguns indrets en aquest petit país que em tenen robat el cor. Un d’ells és el Coll d’Ordino. S’hi accedeix per una carretera serpentejant i amb un fort desnivell que va de Canillo a Ordino, o d’Ordino a Canillo, pujant un port de muntanya que ens ofereix paratges idíl•lics, amb unes vistes espectaculars sobre la vall. A dalt del Coll hi trobem una gran explanada i un bosc d’aquells que tothom ha somiat alguna vegada quan s’imagina la felicitat. Hi pujo sovint de bon matí, amb algun llibre que mai no llegeixo, perquè la bellesa i la pau d’allà dalt no em permet fixar l’atenció en res més...
Aquest any m’hi esperava una sorpresa molt, molt agradable. Creieu en supersticions, en el destí escrit a les cartes dels vidents, en senyals divins o esotèrics, o en qualsevol cosa semblant? Jo no, rotundament, tot i que confesso llegir sempre els horòscops que em cauen a les mans (qui pot resistir-se a la temptació?). Però sí que crec en la casualitat, en l’atzar i sobretot en l’amistat...


I així és que, de forma sorprenent, l’atzar m’ha regalat dos anys seguits una trobada imprevista i molt agradable amb la mateixa persona, sempre ben amunt, a tocar del cel, a dalt dels indrets més bells de les muntanyes. L’estiu passat jo no tenia bloc per a poder narrar-ho, en plena transició entre el que va tancar de windows live i l’obertura de l’actual, però sí que va fer-ho l’altra protagonista, la Carme de Col•lecció de moments. (Cliqueu aquí.)
I aquest estiu, una altra vegada, la Carme ha pogut tornar a parlar-nos d’una nova trobada en un altre post: (Cliqueu també aquí.)
Era dissabte. Devien ser poc més de les 9 del matí quan arribàrem a dalt del Coll d’Ordino. Hi havia ja molts cotxes, però encara s’hi cabia.
Alguna premonició misteriosa em devia empènyer cap a l’indret on hi havia una renglera de vehicles aparcats, amb unes deu persones que es disposaven a iniciar una excursió. Alguna cosa més forta que jo m’hi va atreure. D’algun lloc van sorgir paraules optimistes per desitjar bon dia a aquella gent tan maca. I ja un moment després, havent rebut amable resposta, algun estrany resort va fer-me girar novament cap a ells. Un cos inclinat endavant en posició gairebé de quatre potes, amb el cap amagat a dins una motxilla, va girar-se lentament fins que ens vam poder mirar a la cara, i llavors els nostres somriures van eixamplar-se fins a la seva màxima expressió. Sí, ens havíem trobat una altra vegada! És que no podia ser d’altra manera; a dalt del paradís, sempre la presència màgica de la Carme per col•leccionar moments! Quina alegria més gran, sincera i autèntica! Vam poder fer-nos una forta abraçada i parlar una estona. Potser no va ser la conversa el més transcendental, sinó el fet de coincidir una vegada més en un indret tan i tan bell, de saber que compartim el mateix amor per les muntanyes, que potser en el fons no som tan diferents l’una de l’altra... Recordo que de cop vaig adonar-me que les ulleres de sol m’ocultaven els ulls i que això podia semblar-li una falta de respecte, i que me les vaig treure de seguida, en un gest precipitat que a ella li devia sobtar...
Crec que poques vegades el món virtual ha transcendit al món real d’una manera més bella. Per als qui encara no la conegueu: si voleu posar-li un nom a una dona de rostre afable, senzilla, oberta i generosa, que traspua optimisme en tots els seus gestos i en les seves paraules, aquest nom només pot ser-ne un. Si voleu posar-li un nom a una dona que tota ella és alegria, posseïdora d’uns ulls plens d’estrelletes que et miren directament, i que quan somriu se li converteixen en dues ratlletes horitzontals plenes de tendresa i simpatia; si voleu conèixer el nom d’una persona maca, maca..., aquesta persona és la Carme.
Ella ja n’ha parlat abans i molt millor que jo, de tot plegat. No hi va haver temps per a res més, aquell dissabte, perquè altra gent ens esperava. Però jo, que no crec en supersticions ni en sortilegis estranys, n’estic convençuda que aquestes dues trobades a dalt les muntanyes tenen un significat molt, molt especial. Sé que algun dia tindrem una xerrada força més llarga; sembla que el Déu de les muntanyes així ho té previst, i es sortirà amb la seva...

Amb el cor a vessar d’una joia molt gran, una vegada ja el grup s’havia perdut camí enllà, vaig abraçar-me a un arbre. Qui no ha provat mai l’agradable sensació de romandre una estona llarga ben abraçada a la soca protectora i energètica d’un arbre, sentint tota la força de la natura en el propi cos, la saba del tronc recorrent les nostres venes? Era tan real la sensació que alguna cosa recorria de debò el meu cos, que no vaig tenir més remei que fixar-m’hi atentament: I tant que era real! A l’arbre hi havia un niu de formigues molt grosses que recorrien les branques en llarguíssimes fileres, i que em van confondre amb una part de la fusta. Els meus crits no van ser pas d’alegria, si és que algú els va sentir; sort que mentre em treia tota la roba per espolsar-me-la em va agafa un atac de riure d’aquells meus i que em va fer acabar cargolada per terra...!
Va ser un dels dies més feliços de la meva estada al paradís.
 
No m’agrada gens ni mica passejar per la zona comercial, entre un riu de badocs com jo que intenten trobar alguna ganga inexistent en alguna de les nombroses botigues... Però sí, de tant en tant cal fer-ho. Volia comprar-me un rellotge de recanvi. Els meus rellotges han de complir un requisit imprescindible: marcar l’hora clarament, no insinuar-la ni suggerir-la. Per tant, el rellotge que cerco ha de tenir 12 xifres molt nítides i uns busques a prova d’ulls cansats. Tot això sense estar renyit amb un bon disseny i una certa elegància, que tampoc es tracta de dur un despertador dels anys 50 subjectat amb una corretja al canell. Sí, sóc de les que encara porten rellotge; crec que en els temps actuals, i amb les múltiples obligacions que hem d’afrontar, és imprescindible. Conec no poca gent que presumeix de no portar-ne mai, però que a cada moment estan amb el mòbil a la mà per veure quina hora és. I en conec d’altres que tampoc no en porten i que no fan més que molestar a tothom perquè els indiqui en quin moment del dia viuen... No us enganyo si us dic que va costar-me dues hores ben bones de trobar un rellotge “normal” entre tants aparadors de requincalla. Al final, però, vaig aconseguir-lo.
L’altra compra inexcusable era un mòbil dels anomenats sèniors, és a dir per a persones grans, destinat a la meva mare de 81 anys. Atès que cada vegada s’embolicava més amb el que tenia, amb massa prestacions inútils per a ella, li volia facilitar al màxim la feina d’utilitzar aquest aparell. Tecles grosses, simplicitat per trucar i enviar missatges, un botó amb alarma perquè em tingui sempre a l’abast, fins i tot quan sóc fora de casa... N’estava convençuda que li agradaria. Però contra tot pronòstic, en lloc de donar-me’n les gràcies, em clava una bronca monumental: “On vas amb això, un telèfon per a la vieja, que és clar, com que és idiota!” Que què t’has cregut, que si gràcies a Déu encara no he perdut el senderi, que ja veurem quan tu arribis a la meva edat si t’agradarà gaire que et prenguin per un vejestorio... Després d’un absurd estira i arronsa, de proposar-li que es quedés novament amb el vell, d’estar a punt d’engegar-la a pastar fang, va acabar acceptant-lo i aprenent-lo a fer anar. Sé que li va molt millor que l’altre, que en presumeix davant les seves cunyades, però no està disposada a reconèixer-ho. I cada vegada que en fa referència, encara parla “d’aquell trasto que em vas dur de qui sap on...”
En definitiva: un dels molts motius per voler-me perdre en aquest tan bell país? Descansar de la mare uns poquets dies i carregar-me de paciència per a una llarga temporada!
   
Aquest any he descobert la Ruta del Ferro, que parteix d’una mina abandonada a Llorts i que va descendint fins a la Farga d’en Rossell. Vaig poder visitar-ho tot; així com el muntatge per mostrar-nos l’interior de la mina em va semblar una mica teatral, la visita a la Farga, amb uns excel·lents audiovisuals i una posada en escena espectacular em va deixar molt bon gust de boca. Però el que em va agradar de debò va ser el camí, ombrívol, de bon passejar, al costat del riu, on s’alcen unes curioses escultures de ferro.

 En una explanada una mica més enlairada, a l’esquerra del camí, vaig poder admirar el grup de figures que, talment els mohers de l’illa de Pasqua, restaven allà agrupades de cara a la vall. Són els Homes de Ferro, que representen set germans i cosins, i que procedeixen de diverses ciutats: Jeanne de Sant Petersburg, Aeyko de Tokio, Felip de Mèxic, Richard de Londres, Izis del Caire, Jean-Baptiste de Mònaco i Titi de París. Totes elles estan realitzades a partir del sòl urbà del seu lloc d’origen i portades a Ordino perquè celebrin una reunió familiar.

Una altra de les escultures és Endless, la d’aquests dos senyors que pretenen transportar una gran roca a través d’un pont de pedra. Vaig demanar-los permís per retratar-me amb ells. No defalliu, amics, que diuen que la fe mou muntanyes...
I no us perdeu aquesta estranya forma escultòrica amb un nom d’allò més sorprenent: ni més ni menys que “L’home-de-ferro-talp-que-camina”. La realitat de vegades supera la ficció...


I en aquell plàcid i deliciós passeig, en un matí que va començar amb jaqueta, obaga i fred i va acabar fent-me suar la cansalada sota un sol estavellador, amb la sempre present companyia del rierol d’aigües cristal·lines i la transparència de l’aire, vaig besllumar davant meu la promesa d’un altre camí planer i agradable, la sensació i la certesa d’anar avançant, poc a poc, vers a un futur ple d’esperança.

divendres, 16 de setembre del 2011

Racó de setembre

“…L’únic símbol de superioritat que conec és la bondat…”  (Beethoven)

...Llumenetes de cristall
perdudes en la nit fosca,
no heu sentit un cant molt dolç?
No en són pas nereides d’or
ni el brogit de les onades;
és la veu d’un pescador
que a voltes, d’amor s’esberla
enmig la fosca del mar.

 Llumenetes de cristall
espitllerades, precioses;
feu llum a la seva barca
per si li fan por les tenebres
que l’envolten...

Llumenetes de cristall;
el vell mariner us atrapa
i se li escoleu de la xarxa.
Beseu amb cura el seu rostre
perquè es pugui despertar
quan vingui l’alba més blanca.

Llumenetes de cristall...
estels en la nit més calma...
Galionar

Esdevenim flama de vida...
Llumenetes de cristall
per entre la boira
i a temps de sol
les bressola l’onatge.

Potser no trobarem la mar...
però sempre tindrem
les llumenetes de cristall
com llàgrimes de felicitat
i de soledat en el
desert personal...

Llumenetes de cristall
encenen mots i paraules
i poema a poema
esdevenim flama de vida.
Onatge

Els camins de nit
llumenetes de cristall
i cuques de llum...
Pere


Llumenetes de cristall
aneu a fer-li companyia
que el pescador enamorat
de tristesa moriria.

Llumenetes de cristall
m'espurnegeu a les mans
paraules com un mirall
enmig la fosca del mar.
Carme


No el deixeu sol en la nit,
llumenetes de cristall.
No el deixeu en son neguit
porteu-li ja son mirall.
 Anton



Esquitxos de lluna omplen la nit
com una barca plena de llum,
llumenetes de cristall.

Jordi Dorca


Llumenetes de l'amor
en el jardí de la mar
floreixen dins la nit fosca.
Novesflors

diumenge, 11 de setembre del 2011

Assaig de càntic en el temple


Dibuix de Carme Rosanas
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu 

divendres, 9 de setembre del 2011

Quatre notes informals sobre la meva estada al paradís - (2)


Un cotxe amb megafonia trenca el silenci de la vall. Recorre els carrers de les parròquies anunciant un enterrament. I novament, com en anys anteriors, em sobta la curiosa manera d’expressar el decés. En aquest petit país utilitzen una fórmula que em crida poderosament l’atenció:
“..La família Martí Gil (nom fictici) comunica la defunció de qui fou Joan Martí (nom fictici), que ens deixà el 20 d’agost… etc...” (La resta no difereix substancialment de Catalunya).
Mai abans de sentir-ho no m’havia parat a pensar-ho d’aquesta manera: en el mateix instant de morir, deixem de ser la persona que érem fins a aquell moment. Aquelles restes que s’enterraran ja no són en Joan Martí o na Maria Garcia o en Fulano de Tal. El difunt ha perdut ja la seva identitat com a persona, ja no és. Com classificar, doncs, aquell cos que no fa ni 24 hores que ha expirat?
La meva pregunta a un mossèn i la posterior resposta, em van fer sentir, fa dos anys, ben ridícula:
-I doncs, si ja no és, qui és aquest ésser que enterrem?
-És mot senzill: enterrem qui fou en Joan Martí.
Tan clar com l’aigua, suposo. I bonic de meditar. I també, sens dubte, una bona cura d’humilitat…
A continuació seria lògic preguntar-se: què som quan ja no som però encara hi som de cos present? Però aquest tema és tan complex que prefereixo deixar-lo per a algú més il•lustrat que jo per a respondre’l... Mentrestant, em lliuro a la contemplació del cementiri, l’herba com a catifa protectora dels difunts reposant sota terra, les creus de pedra, de dins cap al cel, com a muts testimonis de presència inanimada, els xiprers imprescindibles en un lloc on els arbres més habituals són el pi roig i el negre, la pau sempre envoltant l’indret i fent assossegada companyia... En aquest cementiri, i en tots els cementiris com aquest, els morts no fa por. Hi és tan agradable l’estada que fins i tot em comença a saber greu haver demanat que m’incinerin...

A dins la capella de Sant Jaume dels Cortals (camí de pujada als Cortals d’Encamp, una altra meravella d’aquest petit país), trobo aquesta talla de fusta que representa un sant. Un sant armat amb un garrot considerable. Suposo que deu ser el mateix sant Jaume, però no ho sé. Si l’han esculpit amb aquesta voluminosa verga, deu ser per algun motiu justificat: matava conills a cops de bastó? Perseguia pederastes? Volia fer cagar el tió? Anava una mica coix i no va trobar una crossa més lleugera? Tenia deliris d’assemblar-se al rei de bastos? O potser va participar a la Guerra dels Segadors? Però coi, com devia fer córrer els feligresos, empaitant-los a cops de garrot! En vista de la imatge, i amb aquests precedents, penso que riu-te’n dels enfrontaments actuals en el si de l’Església...
I posats a parlar de sants, no us perdeu aquest altre de l’església de Canillo, el de la dreta de l’altar, amb vestit de color verd, que s’aixeca les faldilles per ensenyar-nos provocativament la cuixa...
Hi ha una bona colla de gent gran a l’hotel on m’hostatjo. Clients habituals de cada any que, com jo, en valoren les tres “b”: bo, bonic i barat. I que valoren, sobretot, el buffet lliure a l’hora dels àpats. Una parella d’avis que ocupen una taula propera a la meva, em passen pel costat amb dos plats cadascun, un a cada mà; però quins plats, valga’m Déu! Plens, pleníssims, replets a vessar, l’un amb fideuà i l’altra amb una barreja indefinida de tot el que hi havia a les safates. Una vegada arribats a la taula, es justifiquen amb els altres dos avis que seuen amb ells: “És que de segon volem fideuada, i si anem més tard a buscar-la ja s’haurà acabat”. Les copes, plenes de vi amb gasosa, es buiden i es reomplen una vegada i una altra. No entenc com un cos humà de més de setanta anys pot encabir tot aquell tiberi...
Al cap d’una estona, me’ls veig amb capsetes platejades a les mans, explicant-se els uns als altres totes les pastilles que han de prendre: aquesta per a la pressió, aquesta altra per al colesterol, aquella és el protector, l’altra per anar de ventre, l’altra per a...
Que fantàstica pot arribar ser, la raça humana!

A la cambra del costat hi ha una parella de francesos educats, solitaris, misteriosos. Ens hem saludat unes quantes vegades en entrar o sortir de l’habitació. Si he estat involuntària espectadora de la seva intimitat no ha estat per la seva manca de discreció sinó per la primor extrema dels envans que ens separen. Ell ja és gran, té una veu trista i tendra, profunda i bonica; parla poc. Tot sovint intueixo la seva presència a la terrassa contigua a la meva (ens separa un vidre groguenc), i també com jo, en silenci, mira el cel i les muntanyes. Ella és més jove, potser de la meva edat o més, i també li parla amb una veu molt, molt dolça, gairebé a cau d’orella. Els sento, de vegades, com fan l’amor amb moltíssima tendresa, sense fer gaire soroll, sense gens de violència, amb algun murmuri d’ell i la veu d’ella més suavíssima que mai. L’estona de la remor del llit dura molt poc. No m’és difícil imaginar-me’ls; diria que són amants i que ella el tracta amb una delicadesa extrema, essent la part activa en les seves relacions per no fatigar-lo, i el fet de ser involuntària i privilegiada espectadora d’una relació tan bella, aconsegueix cada vegada emocionar-me. Penso que ell ha de ser una persona molt culta i sensible, un escriptor o un artista, i que ella el deu admirar profundament i que també l’estima. Són discretíssims, gairebé no es mouen de l’hotel, i a les tardes ella passa llargues hores a la terrassa prenent el sol amb un banyador negre, mentre ell escriu amb l’ordinador portàtil o llegeix. També, quasi sempre, a la nit, ell recita en veu alta alguns poemes, i de vegades és ella qui ho fa; tot i sentir la remor de les paraules, no me n’arriba el contingut. Però la veu d’ell em recorda moltíssim el cantautor Georges Moustaki, la mateixa cadència, la mateixa tonalitat, la mateixa seducció...
També jo aquest any m’estic fent un tip d’escriure. El meu company de viatge respecta generosament la meva privacitat, i quan em truca a les 8 del matí per baixar a esmorzar, gairebé cada dia porto ja un parell d’hores escrivint. Ho faig a l’antiga usança, amb una gran llibreta com quan feia dietaris, parlant de tot allò que em ve al cap, tingui o no tingui relació amb els esdeveniments del dia, i m’adono que les idees flueixen molt més en el paper que quan clavo els ulls a la pantalla de l’ordinador. Reflexiono, analitzo punts de vista, ordeno idees amb força claredat, els meus pensaments segueixen una lògica i un ordre que havien perdut fa temps, immersos en el caos absurd en què s’havia convertit la meva vida, i els núvols es dispersen del meu cor com el gel en l’aigua tèbia, i per fi puc entreveure el cel brillant.

L’amor és bonic. Gràcies als meus veïns francesos, aquest any, per primer cop en molt temps, he arribat a una certesa, aparentment banal però totalment alliberadora: la de no necessitar ningú al meu llit. Contradictori?, no, en absolut. Crec més en l'amor que mai. Però és clar, només jo puc entendre-ho... (continuarà)

dilluns, 5 de setembre del 2011

L'escola catalana

La immersió lingüística és l'única esperança per a la supervivència del català i l'única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara callem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!

(crida feta a través de facebook per publicar-ho als murs particulars)

Aquesta crida és un instrument més, una iniciativa més de les moltes que han aparegut des de que hem conegut la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. És un nou atac a la nostra llengua i a la immersió lingüística al que hem de donar resposta unànimement.

Afegeix-te a la crida!

diumenge, 4 de setembre del 2011

Quatre notes informals sobre la meva estada al paradís - (1)


“... Dues altíssimes muntanyes imponents, una a cada banda, que davallen suaument fins a trobar-se al mig, davant meu, al fons de la vall, i més enrere, gairebé invisible en l’horitzó, una altra carena que hi treu el nas. Als cimals hi comença a tocar el sol, que no pas encara al poble, i una lluna blanca llueix a dalt del cel, una lluna de dia, acompanyada d’alguns núvols trencats també blancs i de color de nacre, per fer bonic sota un cel molt blau. Se sent algun ocell solitari que ja crida, mentre que d’altres inicien el seu vol d’una banda a l’altra, en aquella dansa de cada matí que no em cansaria mai de contemplar. No se sent cap remor de veus humanes; només el cant de l’aigua del rierol que corre una mica més avall i la sonoritat del vent entre el fullam dels arbres. L’aire fresc de l’alba embolcalla el meu cos en una abraçada sensual de benvinguda, iniciant així el reset del disc dur interior, de la que ha de ser la meva renovació física i mental en aquest bell país que m’acull entre cims magnífics, llacs insospitats i un silenci fet a la meva mida...”

Aquestes són les primeres paraules que vaig escriure, en llevar-me, el matí del meu primer dia al paradís. Aquell era el paisatge que emmarcava la finestra de la meva habitació. Em plau ara compartir amb vosaltres algunes de les meves impressions, dels moments que allí he viscut, explicar algunes anècdotes, mostrar algunes fotografies, i reprendre així novament, informalment l’espai, avui que fa precisament un any que aquest bloc va veure la llum. Un any ja, mare meva! Avui l’aniversari del bloc, ahir vaig ser jo qui va haver de bufar una bona colla d’espelmes... Quantes coses que han arribat a passar, en aquest any... El sostre de la resistència humana sembla no tenir fi, però crec que he estat ben a punt de sobrepassar-lo amb escreix...
Per això, perquè he arribat tan justa de forces a l’estiu, perquè necessitava tant i tant aquestes vacances humils si voleu però escrupolosament escollides, i per la ferma voluntat d’aprofitar cada minut d’aquests dies, he pogut assaborir cada instant amb la màxima plenitud, amb la mirada embadalida d’un infant que descobreix el món per primera vegada.
Feia un dia esplèndid al matí, en sortir de Vilafranca. Net i assolellat, la temperatura benigna. Les vinyes, ufanoses, a punt per a la verema. La carretera, deserta. Gràcies a aquesta carretera que ha millorat després d’unes obres eternes, el viatge ha estat un passeig molt agradable que m’ha dut a lloc sense gairebé ni adonar-me’n.

Respiro a fons i tanco els ulls. Immediatament sento que em fusiono amb el paisatge, com si també en formés part. Quina sensació de plenitud que comença a envair-me, que bé em sento amb mi mateixa, amb la meva pròpia pell. Sense condicionants de cap mena, sense haver de donar cap imatge políticament correcta, tal com sóc, tal com raja. Roba senzilla i còmoda, sense cap concessió a la coqueteria, la petita motxilla a l’esquena, el bastó inseparable; un tall de cabell d’allò més pràctic i fresquet, sense complicacions; fora la tortura de l’assecador i les llargues sessions de pinta, que per això la natura ens ha proveït de 5 dits a cada mà. Les ulleres de sol, imprescindibles per prescripció facultativa, tot i que em sap greu no poder mostrar la mirada als altres. L’únic toc de maquillatge que em permetré serà només el to daurat amb què el sol obsequiarà la meva pell blanca. Ben aviat els meus ulls apareixeran més grans, més verds, més brillants i plens de vida. Unes gotes d’olor, d’aquella aigua de colònia de flor de cirerer que em van dur des d’Occitània i que no he trobat enlloc més... És clar que com que sóc guapíssima de mena, qualsevol new look encara em fa més atractiva... Bé, més val que no us enganyi: com que faci el que faci ja no tinc remei, com que una ja no té restauració possible, doncs no em preocuparé ni un minut pel meu aspecte. Cadenes mentals fora, llibertat total. Això sí, hauria de mirar d’engreixar-me un parell de quilets, aquests dies, o tindré bronca de la grossa quan el Dr. Ferrer em torni a veure...

M’atreuen irremeiablement els camps segats a l’agost, amb les bales de palla disseminades en diverses i estudiades formes. Em semblen escultures naturals d’una bellesa incomparable. No em cansaria d’encabir-les en la petita màquina fotogràfica: amb diverses llums, amb diferents fons de paisatge, escampades aquí i allà... Des de la finestra del cotxe contemplo com em passen pel costat, i m’imagino que és una seqüència d’alguna pel•lícula meravellosa que estic filmant. M’agradaria saber compondre una música que fos capaç d’expressar exactament el que estan veient els meus ulls, que maridés a la perfecció amb els camps camps pentinats per la sega. En gaudeixo amb tots els sentits possibles...

L’aire mou les fulles dels arbres i en treu sonoritats suaus i benignes. Es barregen amb el so persistent d’alguns sistemes de reg dels camps de tabac que tinc al davant. Em van explicar que el govern d’aquest país els subvenciona el conreu del tabac perquè no se’n perdi el cultiu, però amb la condició que una vegada collit el destrueixin. És una mena de cosa rara que potser no he acabat d’entendre, però cada país té les seves motivacions per fer el que fa, i que sovint se’ns escapen. No seré jo qui vingui a discutir-los-ho... Prou agraïda que els estic, que em permetin gaudir d’uns dies en aquest meravellós petit país on parlen una llengua que és també la meva...

Una de les coses que em fa sentir més idiota quan he d’anar a un lavabo d’algun bar (cosa que es repeteix sovint durant les vacances) és ser incapaç de descobrir, sovint, per on s’estira la cadena. Bé, qui diu estirar la cadena vol dir buidar la cisterna del WC, perquè de cadenes ben poques en queden, almenys a l’antiga usança. Mires on hauria de ser i res. Cerques algun botó a la paret, alguna palanqueta que per l’amor de Déu vulgui fer acte de presència, però res de res. Seria molt demanar una petita ajuda per part dels propietaris, una fletxeta que indiqués cap a on tirar, una veu en “off” que ens anés guiant: “fred, fred, calent, una mica calent; que et cremes!” Gairebé sempre, quan estic a punt d’abandonar, llavors em topo amb l’enginy. I sí, llavors, davant l’evidència de com era de fàcil, me’n sento força més, d’idiota. Un altre punt a tenir en compte és aprendre’m de memòria, abans de passar a l’acció que m’ha dut fins allí, el lloc on és l’interruptor de la llum; no sigui cas, com ja m’ha passat de vegades, que sigui d’aquells que s’apaguen sols al cap de molt poca estona deixant-me en la més negra desolació, cercant per les parets com una desesperada... Aquesta vegada, en un poblet perdut allà on sant Joan va perdre les espardenyes, he trobat la maleïda cadena penjant un pam per sobre de l’aixeta de rentar-se les mans... Encara hi ha hagut sort!
Solució: sempre que sigui possible, cercar l’alternativa d’un bon arbre protector, d’unes bardisses frondoses, d’una roca generosa, i disculpar la pròpia consciència si en algun moment em venen al cap les pobres formigues que hi transiten, pensant que per aquí dalt tot sovint hi plou i ja hi estan acostumades...

S’ha post aviat el sol darrere una muntanya molt alta. Prèviament, els núvols que han crescut ja me l’havien tapat. No ha estat espectacular; hi ha encara molta claror, a les 8 del vespre. Quan sigui fosc, avui que hi ha lluna, sí que serà com un somni. Esperaré llevada fins a mitjanit. Mentrestant, penso en aquell cotxe que, per megafonia, anunciava un enterrament aquesta tarda...   (continuarà)