Recupero aquest
conte per desitjar una magnífica diada de Sant Jordi
a tota la gent amiga i als lectors que s’acostin a aquesta pàgina.
L’ALQUIMISTA DE PARAULES
Hi havia una
vegada un full de paper, orfe de llibre, que s’havia extraviat en el temps i que
vagava perdut, incapaç de retrobar, per si sol, el lloc on pertanyia. Empès per
les ventades, clivellat pels raigs del sol, xopat per mil tempestes i amagant-se
dins la fosca de les nits profundes... I viatjava errant, d’ací cap allà,
intentant encabir-se infructuosament en qualsevol tom enquadernat, on tots els
fulls eren al seu lloc, perfectament numerats, amb una coherència lògica dels
uns amb els altres, amb una continuïtat exacta des del pròleg fins al punt
final.
El full sense llibre aprofitava els remolins de l’aire per viatjar fins a les biblioteques, i les visitava totes, des de les més humils i petites fins a les prestigioses i més grans; penetrà delerós en tots els llibres arranats en els prestatges, en els que jeien damunt les taules, en els que restaven per terra esperant ser col·locats... S’intentà escolar a dins de cadascun, i de tots en fou rebutjat. No encaixava en cap d’ells, perquè el seu lloc només podia estar en el seu propi llibre, aquell del qual un dia es perdé sense saber com. Però això el full ho ignorava; no era capaç d’entendre que la seva creació sí que tenia sentit, que només estava fora de context, i que tan sols li calia trobar la seva autèntica història per tornar a ésser.
El full sense llibre aprofitava els remolins de l’aire per viatjar fins a les biblioteques, i les visitava totes, des de les més humils i petites fins a les prestigioses i més grans; penetrà delerós en tots els llibres arranats en els prestatges, en els que jeien damunt les taules, en els que restaven per terra esperant ser col·locats... S’intentà escolar a dins de cadascun, i de tots en fou rebutjat. No encaixava en cap d’ells, perquè el seu lloc només podia estar en el seu propi llibre, aquell del qual un dia es perdé sense saber com. Però això el full ho ignorava; no era capaç d’entendre que la seva creació sí que tenia sentit, que només estava fora de context, i que tan sols li calia trobar la seva autèntica història per tornar a ésser.
No, ell no ho
comprenia, només era conscient que per si sol, no servia per a res. I desitjava,
vanament, ser acceptat pels altres fulls, sense ni tan sols conèixer quin
missatge duien els seus mots, ignorant el significat de les paraules que, mig
esborrades pels anys, restaven encara visibles a la seva superfície...
I fent-se fonedís
entre el color groguenc de les fulles dels arbres que cobrien els carrers a la
tardor, s’infiltrava en els jardins senyorívols de la part noble de la ciutat,
i entrava a les cases d’amagat, i en cercava tots els llibres provant sort; s’escolava
per sota els porticons de les vitrines, on riquíssims toms a resguard de la
pols dormien el son dels segles, inútils i oblidats; també n’era rebutjat. I
furgava a dintre les bosses dels estudiants per veure si s’adeia amb algun
llibre de text, i fins i tot provà sort en les revistes amagades dels
adolescents que intentaven esbrinar la vida en pàgines de pornografia.
Es feia fonedís
per arribar a les cuines, on les mestresses de casa guardaven els secrets de
les viandes en quaderns de tapes fortes i greixoses. S’enfilà fins a les golfes
més rònegues i empolsinades, on vells baguls contenien algunes joies literàries
perdudes en l’oblit, diaris íntims de generacions passades, amb el paper esgrogueït,
castigats per la humitat. Entrà i sortí de moltes, moltes cases, i els seus
intents de retrobar el seu lloc eren sempre debades.
Pels volts de
Nadal es feia passar per targeta amb missatges de pau, àvida de ser rebuda, i
viatjava dins el ventrell de cuiro d’una bossa de carter. I així li fou fàcil
recórrer la ciutat de cap a cap, visitant totes les llars, provant sort entre
els llibres de contes que havia de cagar el tió. I s’arremolinava a prop les
estufes per fer-se passar el fred, vigilant que no el veiessin i el posessin a
cremar per atiar les flames, com havia vist que els succeïa a d’altres fulls com ell.
A l’estiu, es feia
papallona. I guiant-se pels sospirs de les donzelles que festejaven a la llum
de la lluna, entrava per les finestres i furgava entre els lligalls de les
cartes d’amor apassionades i tendres, per si afortunadament hi pertanyia...
I un dia l’atzar
el va conduir fins a la cambra d’un home que escrivia, i cautelós, prudentment
allunyat de la taula on treballava, quedà corprès i admirat d’aquells ulls
somniadors que expressaven tantes coses, d’aquell rostre que esguardava la
finestra amb enyorança, d’aquells dits que feien córrer la ploma tot escrivint
versos, omplint fulls i més fulls. I d’aquells papers, talment un miracle, en
sorgia com un fum d’esquitxos d’estrelletes que s’enlairaven cap al cel, que
s’expandien en l’aire i que queien novament sobre la gent com una pluja fina de
lletres, i aquells que en restaven tocats es convertien en éssers delerosos de
ganes de llegir, de ganes d’estimar, de ganes d’oferir-se llibres i carícies...
I desitjà àvidament ésser posseït per l’esperit del poeta, i volgué ser un full
en blanc i pujar a aquella taula; no ser res i ser-ho tot sota les mans
d’aquell que era savi en els secrets de la creació, sota les mans d’aquell que
podia tornar-lo a una vida plena de sentit...
Era el mes
d’abril, i les roses s’obrien, descarades i esplèndides, complaent-se en la
seva pròpia seducció. I el poeta feia versos, enfollit, intentant apaivagar l’incendi
que li cremava la sang, intentant explicar el perquè d’aquell neguit que el
pertorbava...
Lliurat
incondicionalment als seus anhels, el full de paper restà molt a prop de l’home,
i s’esborronà de plaer quan aquest, veient-lo a terra, l’agafà entre les seves
mans i l’acaronà, tot netejant-li la pols. I entre aquelles lletres malmeses
pel temps i els avatars, pogué entreveure’n uns versos, uns versos esparsos, tan
bonics com no havia imaginat mai. Conformaven retalls d’un poema que anà
balbucejant en veu alta, i tots dos quedaren captivats de tal magnificència...
Ara el full
comprengué quin era el seu origen. Havia estat creat del treball, la inspiració
i el delit d’un alquimista de paraules, d’algun trobador d’antany; per això era
un manuscrit i no s’assemblava a les pàgines dels altres llibres. Ell pertanyia
a una altra estirp, a la dels poemes extraviats en el temps, a conseqüència,
potser, que el seu creador se n’hagués desprès per oferir-los al vent, o lliurar-los
als déus del mar, per tal que el seu missatge arribés a alguna banda...
El poeta l’estimà
a l’instant; i en un acte d’amor suprem el posseí: ell i l’home romanien junts,
mentre que en un full a part s’engendrava un nou poema a partir d’aquells
versos, una nova història que perduraria en els anys, que perpetuaria la llavor
del seu origen. I sentí que no li calia buscar més, que ja podia donar per tancat
el seu cicle. Per això, acabat l’acte d’amor, el vell paper s’extingí sota les
mans del poeta i es convertí en un fumerol de pols d’estrelles que s’enlairà
cap al cel, que s’expandí en l’aire i que s’anà dipositant sobre els llavis
dels amants com gotes de rosada...
Montse Galionar