Hi ha les que
ens prenen com una mar, i les músiques callades, gotes lentes d’aigua nocturna.
Hi ha músiques blanques i cruels com una neu de primavera, i músiques que tenen
gust de vi, càlides, adormidores. Les músiques matinals poden ser més vermelles
que blaves i buscar més la sang que la mirada neta; escollim les que ens
prometen un dia que voldrem recordar, i ens banyem un moment en la seva
alegria, abans d’entrar en les hores oblidables.
La música vol
que tinguem temps, ens el guarda i ens el torna sense fer cas de les nostres
maneres de matar-lo. Un solo de Lester Young, una sonata de Brahms, la veu de
Johnny Hartman, un tango de Manzi... Baixen a les coves de les nostres vides i
troben els desapareguts que hi hem anat enterrant: l’amor de quan ens crèiem l’amor,
la mà forta del pare, una alba de gener, el xampany d’una rialla, l’aroma
nocturna d’un jardí que vam malvendre... I la música ens perdona amb la seva
manera d’acusar-nos. De vegades, quasi ens regala la tendresa d’una dona, o un
mirall generós, o la calma de no pensar.
Recordo la carta
de Baudelaire a Richard Wagner: “...em semblava que la seva música era la meva, i la reconeixia com tot home
reconeix les coses que està destinat a estimar”. Sí, potser la música busca la
llavor de l’enamorament, la necessitat de sentir
el món com si no l’haguéssim perdut. Baudelaire acaba agraint a Wagner que l’hagi
ajudat a combatre unes hores molt dolentes. ¿Vol dir que va allunyar-lo d’ell
mateix? No, aquest consol hauria valgut poc per a un home que no volia separar
l’orgull i l’elegància: al contrari, la música el va fer recordar qui era, algú
que, per cap misèria, per cap sofriment, no perdria mai el gust de la bellesa.
El poeta modern
ha triat el color i el perfum, i sobretot, la música. Lamentant aquesta
inclinació, s’ha parlat de frivolitat, de vici, d’evasió irresponsable... No sé
si hi ha cap viciós que consideri frívolament el seu vici, ¿i qui no vol fugir
d’alguna cosa? La qüestió és si el refinament dels sentits significa una fugida
o un retorn. Quan l’encontre d’un perfum i una música ens recordi uns ulls, la
nuesa d’un braç, una ombra verda, ¿haurem fugit o haurem tornat? És inútil
mesclar amb aquestes coses les supersticions morals: el temps només obeeix la
llei de passar, però se’n va ple de colors i olors i sons, de sabors i cops i
carícies. És una bona venjança: que marxi convertit en vida nostra. Deu ser la
propietat més estranya, tenir allò que ja no tindrem mai. Quan Paul Verlaine va
escriure que el poeta ha de preferir la música, anava més enllà dels ritmes;
parlava potser d’una pèrdua musical,
de com tot el que sabem convertir en sensualitat serà per sempre nostre, com
nostres són les músiques que ens sedueixen.
Igual que l’amor,
la música ens fa tancar els ulls. ¿És perquè són germans la foscor i el
silenci? ¿Perquè sentim més si no hi
veiem? Quan parlem, en canvi, volem que ens mirin. ¿Com veu el poeta les coses
que escriu? Sobre el paper va deixant les paraules, fràgils, negres, sordes,
cegues... I dibuixa les ones dels sentiments, una nit molt freda, el cant blau
d’una merla, unes mans molt petites sobre el marfil de les tecles. Ho veu tot
sense els ulls, amb la mateixa mirada que demana la música.
Pere Rovira (Diari sense dies, 1998-2003)
