dissabte, 25 de setembre del 2010

Ja tinc l'edat... (Isabel Ortega)

Doncs sí, amics, avui em ve de gust oferir-vos aquest magnífic poema d’Isabel Ortega, tot un decàleg d’intencions que potser hauríem de tenir penjat a la porta de la nevera més d'una de nosaltres. Aquesta autora la vaig poder escoltar en el cicle Veus paral•leles 2010, que amb el títol De l’Ebre al Roine, vuit poetes, va tenir com a protagonistes la poesia occitana i la catalana. La Isabel va ser una de les diverses persones que van contribuir a que aquella vetllada, per a mi, fos una vivència inesborrable.
ISABEL ORTEGA (Tarragona, 1955) Va publicar la novel•la Viatge d’anada (1994). Ha traduït Escrits sobre la guerra (1997) de Simone Weil i ha escrit articles en monogràfics sobre la filòsofa francesa. En poesia, ha publicat Enfilall (2002), XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona, Runa plena (2004) i Nòmada (2009). Ha participat en diferents recitals poètics.
 JA TINC L'EDAT (IÒ HO L'ETÀ)

Ja tinc l’edat de començar a pensar
sense bolquers; de deixar anar
tot de males idees,
sense barreres:
La deserció, l’excés, la fellonia;
la llibertat,
que torna boges les dones bones.
I jo sóc una bona dona:
tan bona, tan mona, tan bleda, tan blana, tan burra també!

Ja tinc l’edat de fer el que em cal:
beure a galet,
prémer el gallet:
disparar un tret de vida
contra els prestatges
de tots els tedis
arrenglerats;
desplanxar les camises,
ballar sobre cassoles,
convocar Dionís
amb rituals perversos,
viure al caire dels versos:
desfer-me de la prosa, la nosa;

ser una altra cosa,
la bruixa, l’harpia, la meuca, l’estranya.

Qui esperi més de mi, que desesperi,
perquè ja tinc l’edat

de dir prou,
de dir que més,
de dir que mai,
de dir que sempre,
de proclamar el que em rota.

I de remordiment, ni gens ni gota.

Isabel Ortega

diumenge, 19 de setembre del 2010

Sentir una veu molt endins...


Sentir una veu molt endins que crida, que clama,
que crema, que cerca paraules per sortir a la llum;
que difícil, quin dilema decidir
si cedir al seu prec de llibertat per obrir-se camí
o si fer-la romandre a l’abim del meu ésser, incendiant,
rosegant, ofegant el desig de resposta als perquès ancestrals...
Aquesta nit, més que mai el dubte és intens.
És tot tan incert... I els mots, si poguessin, què voldrien dir?
Quelcom s’ha esberlat. Quan per fi convergiren
el sí terrenal amb el món dels desigs,
quan l’ésser de carn va enfrontar-se als mil laberints,
quan tot va ser res i una forma humana furgava silencis
cercant mots adients, el somni es desféu,
i jo, poc a poc, també amb ell... Havia estat bell
l’instant de comprendre que en versos anònims
allò que escoltava era l’eco de la pròpia veu.
Em parlaven d’estadis plaents als sentits i creences,
de dies i platges, d’estius i d’estels,
de conquestes, de reptes, d’eufòries, de música...
I jo hi habitava, en la llar d’aquells versos dolcíssims,
i ells eren amb mi, florint dintre meu...
Plena d’ells, sense por, em vaig lliurar a l’aventura
d’encerclar universos, d’abraçar paraules,
descodificant missatges en fulls de paper...
Quan per fi una nit, desafiant l'òrbita dels astres,
vam trobar-nos tots dos pels camins de la vall,
frec a frec, cos a cos, fit a fit, pam a pam,
érem dos estranys, divergents, antagònics,
viatgers d’altres móns. Va mostrar-se fred, reservat i distant,
dissimulant potser, una emoció massa intensa.
Davant nostre, un gran mur de perjudicis que no vam travessar
(o potser eren temors, o neguits, o bloqueigs, o certeses incertes...)
Em vaig equivocar.
Un comiat implícit d’adéu, molt de gust i fins mai, una curta abraçada
enmig del camí, sota el cel, amb la pluja
i els arbres, i un poble allà al fons, com a muts testimonis...
Que trist el retorn, dins la nit, fins al pou del meu jo,
que intens aquell fred que em cremava; quin buit tan profund,
tot i res, llegenda d’amor ara ja condemnada
a una fi d’implacables fracassos bastits de punyents realitats,
lluny del somni daurat d’aquell temps d’estiu...

Després d’un gran temps de silenci, n’he rebut notícies:
un nou recull de versos, dedicat, i una carta extensa.
És vell i malalt i em confessa que se li ha fet tard,
que he viscut en ell com a amor impossible, que va ser covard...

I entre el bosc infecund de tants mots inútils, he agafat el llibre,
li he acaronat les pàgines, n’he besat els versos.
Rierols de llàgrimes escampen la tinta del meu nom escrit
a la primera pàgina... I el premo ben fort al pit, sobre la brusa blanca.
I vull cridar-li a la nit, al no-res, als estels, a la mort i a la vida,
però els mots, ja callen...
Galionar

divendres, 10 de setembre del 2010

Diada Nacional de Catalunya

La data de l'11 de setembre de 1714 va tacar amb sang les pàgines de la nostra història.
Avui, en el meu espai, he volgut fer emmudir els polítics perquè sigui la veu de l'art l'única que parli. Utopia?, potser sí. Però potser és l'única cosa que ens queda...

Discurs de Pau Casals a la seu de les Nacions Unides el 24 d'octubre de 1971

"Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, SÓC CATALÀ. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya."
Pau Casals, Seu de les Nacions Unides    
                                




"Éste es el mayor honor que he recibido en mi vida.
La paz ha sido siempre mi mayor preocupación. Ya en mi infancia aprendí a amarla. Mi madre —una mujer excepcional, genial—, cuando yo era chico, ya me hablaba de la paz, porque en aquellos tiempos también había muchas guerras. Además, soy catalán. Cataluña tuvo el primer Parlamento democrático mucho antes que Inglaterra. Y fue en mi país donde hubo las primeras naciones unidas. En aquel tiempo —siglo XI— se reunieron en Tolouges —hoy Francia— para hablar de la paz, porque los catalanes de aquel tiempo ya estaban en contra de, EN CONTRA DE la guerra. Por ello, las Naciones Unidas, que trabajan únicamente por el ideal de la paz, están en mi corazón, porque todo lo referente a la paz le llega directamente.
Hace muchos años que no toco el violonchelo en público, pero creo que debo hacerlo en esta ocasión. Tocaré una melodía del folclore catalán: El Cant dels Ocells (El canto de los pájaros) . Los pájaros, cuando están en el cielo, van cantando:"Peace, peace, peace" (paz, paz, paz) y es una melodía que Bach, Beethoven y todos los grandes habrían admirado y querido. Y, además, nace del alma de mi pueblo, Cataluña."
Pau Casals, Seu de les Nacions Unides


"This is the greatest honour of my life. Peace has always been my greatest concern. I learnt to love it when I was but a child. When I was a boy, my mother - an exceptional, marvellous woman -, would talk to me about peace, because at that time there were also many wars. What is more, I am Catalan. Catalonia had the first democratic parliament, well before England did. And the first United Nations were in my country. At that time - the Eleventh Century - there was a meeting in Toluges - now France - to talk about peace, because in that epoch Catalans were already against, AGAINST war. That is why the United Nations, which works solely towards the peace ideal, is in my heart, because anything to do with peace goes straight to my heart.
I have not played the cello in public for many years, but I feel that the time has come to play again. I am going to play a melody from Catalan folklore: El cant dels ocells - The Song of the Birds. Birds sing when they are in the sky, they sing: "Peace, Peace, Peace", and it is a melody that Bach, Beethoven and all the greats would have admired and loved. What is more, it is born in the soul of my people, Catalonia."
Words of Pau Casals at the United Nations - 24 october 1971

dissabte, 4 de setembre del 2010

Vicent Andrés Estellés


M'ha semblat una bona manera d’inaugurar aquest nou bloc afegint-me a l’homenatge que avui es dedica a Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1920 – València, 27 de març de 1993), un dels poetes GRANS de les lletres valencianes.
Motivacions no me'n falten: a part de la profunda admiració que sento per l’obra del poeta, m'uneixen importants  llaços d'amistat amb algunes persones de Burjassot. 
El poema Els amants és dels que posen la pell de gallina, i més en la veu d’Ovidi Montllor com a rapsode. 

ELS AMANTS
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs

Vicent Andrés Estellés