Panical de la muntanya,
panical del prat suau,
panical tot ple de punxes,
panical tenyit de blau.
Panical, flor de rondalla
d’aquell rei que té un fort mal
i per curar-li la cama
cerquen flor de panical.
Panical, flor virtuosa,
rara flor del panical,
guareix-nos, ai!, d’enyorança
quan l’amor fa estar malalt.
Celedoni Fonoll
Un dia, un dia
qualsevol sortiràs a cercar-la, la flor de panical. Tu possiblement encara no
ho sabràs, però no serà només ella, la flor, el que et seduirà, com la màgia
d’un reflex de lluna blava enmig dels prats; serà el riu que serpenteja al fons
de la vall, i el fràgil pont tibetà que et durà a l’altra riba tot
balancejant-se al vent, i el silenci en la tarda, i les petites casetes amb les
teulades cobertes d’herbei; seran les immenses extensions dels prats, com
jardins naturals on hi caben tots els colors del món, i les mil carenes
blavisses que basteixen l’horitzó fins a fer-se fonedisses en el llunyedar...
Serà la roca on asseure’t amb els peus
penjant mentre somrius i mires enlaire, seran els cants harmoniosos dels
ocells, seran les pedretes que tires a l’aigua i aquests núvols blancs que
viatgen lentíssims per un cel molt clar... I serà la llum, i serà el ventijol
que juga amb el fullam dels arbres amb xiuxiueigs íntims i secrets... Serà la
pau, la pau que desitges, la pau que vas perdre, la pau que et guarirà.
Un dia, un dia
qualsevol hi aniràs a l’encontre, de la flor de panical. Ascendiràs muntanya
amunt fins a trobar-la. I t’hi emmirallaràs, i veuràs en ella un reflex del teu
jo, punxant però incapaç de fer mal, únic, salvatge, bell i solitari. Llavors,
molt a prop seu, sentiràs com les teves ferides d’amor es van guarint, perquè
així són els seus poders, perquè t’ensenyaran a estimar de nou, i voldràs ser
com una flor més d’aquell paisatge i quedar-t’hi per sempre, arrelada a la
terra, impregnada de tots els perfums de les valls, i aprendràs el cant de
l’oblit, de la serenitat altra vegada, el cant de ser feliç. No, no creguis que
és un somni. És la màgia de la flor de panical.
