diumenge, 23 de febrer del 2014

Autoretrat

Sota la llum de la lluna,
reflectint-te en el no-res,
prop de les ones, retuda,
llences poemes al vent:
digues, poeta, qui ets?
Els teus somnis naufragaren
per un versos mal lliurats,
atrapats entre les roques
de qualsevol port llunyà.  

Què hi cerques al mar, poeta?
Què n’esperes del seu cant?
si mai les teves paraules
a destí no arribaran...
Oh, soledat...!
Hi lliurares cos i ànima,
vida, seny, tots els afanys,
l’últim alè dels teus dies
perdut en un sol instant.  

I restes erm, mort en vida,
sense força i sense embat,
amb el cor pregant carícies
prop del mar, vas esperant.
Mes, ni les roges vesprades
ni les albes més brillants
no et duran ja cap resposta,
car la veu restà en la fosca
i el missatge és oblidat.  

I tu, poeta, ara plores,
ara et mors tot enfilant
poemes d’allò més tristos
prop de les aigües del mar...  

Negres són, negres les hores,
com fosques naus navegant;
negres com la nit oculta
del teu pobre seny malalt...  

Que poc que són les paraules
quan sols amb elles es compta!
Inútils monstres que ens vexen,
que ens captiven i ens devoren.
Que poc que són les paraules
quan no saben ni obrir portes...  

Ai, poeta que morires
cercant resposta en el mar...
ai, poeta, aquella sorra
està més freda que mai...

Montse Galionar

diumenge, 9 de febrer del 2014

Núvols a l'alba



Quan el cel de l'alba és com aquest, m'envaeixen sentiments contradictoris: d’una banda, la joia davant la consciència del privilegi de la VIDA, i d’altra banda la sensació d’enyor punyent, davant l’evidència que els teus ulls no veuen el mateix que jo, i que no sé què fer-ne, de la vida... 
(Avui el post és fill d'una senzilla entrada del facebook que gràcies a les persones amigues s'ha anat fent més gran) 

Sota el barret del mateix cel
respirem brises diferents...,
sempre hi ha el fred de l'enyorança,
la penyora del viatge enrere,
la guitarra que ens canta
en silenci, la solitud que
no madura mai...
Ni àngels ni dimonis no
ens governen els sentiments.
Enlairem estels, a la fornal
de la lluna forgem somnis,
amb la sang del raïm nascut
de cep bategem l'esperit,
i amb almívar de mar fem
viatjar el vaixell de paper...

onatge


Gràcies, Anton!

En la llar del horitzó els troncs encesos són atiats pels molls de ferro, la cendra cau com records que esperen retornar, i les guspires enceten coloraines... Aparta els ulls, no et ceguin... Apropa’t, però, al caliu que porten... Cada una d'elles és lletra que formarà paraula entenedora i et dirà que segueixis el camí, com elles esclaten per donar-te vida... Ai, foc d'estima que tot ho ressuscites...!
Antoni Fortuño

Al mas recòndit,
núvols de gebre empenyen
les hores ermes.
Vora la llar, aties
mots, foc, misteris d'alba.
Jordi Dorca 



diumenge, 2 de febrer del 2014

Els mots que no són



Com flames roents
em cremen els mots
ocults dins del cor.
Com flames roents,
ho incendien tot;
i volen sortir
urgents, cap a tu
i abraçar-te fort
per cremar-te amb mi.
Arriben als llavis
convertits en gel...

No puc escriure versos.

Galionar