(Del Butlletí del Santuari, 1930) No us el perdeu!
Quan era petita, a primers-mitjans dels 60, era
costum als estius passar uns quants dies a Montserrat amb els pares, els oncles
i la cosineta. Guardo memòria d’inesborrables instants viscuts, d’imatges que
potser no comprenia però que normalitzava perquè formaven part de la
nostra vida quotidiana. Una d’elles era el ritual dels mocadors virolats. Quan
anàvem a la basílica per veure la Moreneta, en entrar, hi havia unes persones
que donaven uns mocadors grans a les dones que duien vestits sense mànigues o
que anaven escotades. Els pares em van dir que aquells visitants eren turistes
que venien de molt lluny i tenien uns altres costums, i sí, els recordo alts i
rossos, amb la pell molt blanca, i amb vestits moltes vegades encara més
virolats que els mocadors que els feien posar a sobre. No se’ls permetia l’entrada
a l’església ni encara menys pujar a adorar la Verge si no es cobrien els
braços. No sé com s’ho devien fer per convèncer-los, però el cert és que tots
acabaven entrant amb el mocador sobre les espatlles. A mi em fascinava aquella
escena; hauria fet qualsevol cosa perquè m’haguessin deixat posar un mocador d’aquells...
Sentia comentaris que era una falta de respecte anar a l’església sense una
jaqueta al damunt, però els meus pares es passaven llarga estona contemplant
aquella escena i divertint-s’hi d’allò més.
Els qui van establir aquelles normes, abans de la
guerra civil, no sé si volien protegir de la concupiscència a la Mare de Déu o
a la congregació de Montserrat, o al bon nom de l’Església en general... Mentre
tot això passava, alguns d’aquells monjos tenien les mans molt llargues i els
pensaments exaltats, i no pas per aprofitar-se de les elegants estrangeres,
sinó d’uns infants que formaven part d’una de les corals infantils més
importants del món, i amb total impunitat...
Mig segle enllà d’aquests records, els estrangers
que ara visiten la basílica ja no venen tant d’Europa ni són alts ni rossos, ni acostumen a
portar bonics vestits estampats, ni tenen la pell molt blanca. Ara els gruix de
visitants són asiàtics o sud-americans, molts d’ells entren a l’església amb pantalons
molt curts i tops encara més minúsculs, i ja ningú els fa posar res a sobre per
tapar-se. Ara, el que molesta són les contínues fotografies que aquests
visitants fan de la basílica enmig la litúrgia o el cant dels escolans, l’allau
de flaixos i xerrics que produeixen constantment. Tant, que han hagut d’establir
una altra mena de restricció: prohibit fer fotografies. De manera dissuasòria,
a l’oració de les Vespres (que és la que mai em perdo), un parell de goril·les
molt ben vestits fan guàrdia al costat dels bancs, i només veure algú amb el
mòbil a les mans s’hi acosten no sempre amb bones maneres per advertir de la
prohibició. Et sents tota l’estona observat, incòmode, violent, gairebé tant com
per la visió dels llatins de torn que t’ha tocat al banc del davant i que no
paren de xerrar, riure i fer soroll, d’entrar i sortir, de canviar-se de lloc, tot ensenyant mig pam
de calçotets (ells) per la part posterior de l’esquena i la roba interior (elles) pel
balcó de sota el braç...
I és que això de la imposició de normes i límits
va a estones, segons els interessos i les modes. Aquest document del 1930, n’és
una bona mostra de les que s’imposaven i que regien la conducta dels feligresos
o visitants. Ara no crec que cap abillament més o menys correcte sigui motiu
per negar una cel·la a ningú, ben al contrari: es fan la barba d’or amb els
preus en ascens constant, gairebé
dissuasoris per a les butxaques normaletes com les meves. I fins i tot
promocionen estades de cap de setmana romàntics per a les parelles...
Amb tot, Montserrat és Montserrat, i com que la seva
màgia, quan t’atrapa, te’n fa esclau per sempre, m’hi tornaré a perdre un any
més, d’aquí a tres setmanes. Ah, i ni aniré escotada ni sense mànigues, ni faré
fotos als monjos durant les Vespres! Seré molt bona nena. Si us animeu, us hi
espero!
