divendres, 31 de maig del 2013

Temps de pausa i narració

M’agafo un temps de vacances blocaires, possiblement amb limitades possibilitats de connectar-me a  la xarxa. Us deixo, mentrestant, amb aquesta narració, que ben pocs de vosaltres coneixeu, i que està inclosa al llibre “Qualsevol diumenge, esports d’aventura i altres narracions” (2004), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Feu bondat i a reveure!
 
 

PÀTXULI PER A LA DIFUNTA 

“...S’està començant a despertar d’un son profund a poc a poc, amb una gran placidesa. Pensa que es troba al seu llit, com cada matí, i que s’acosta l’hora de llevar-se, però el son és tan pesat que se l’emporta un altre cop als braços de Morfeu. Intenta deixondir-se novament, i així una vegada i una altra, però és víctima d’una feixuguesa inusual que li impedeix incorporar-se. I la seva ment, atordida, es nega a donar les ordres adequades. Els ulls li pesen com una llosa. Quan aconsegueix entrellucar-los una mica per tornar-los a tancar de seguida, el que veu li referma una sospita que ha començat a témer fa just un moment, en sentir les veus estranyes dels éssers que l’envolten. Es troba en un lloc desconegut i porta un llençol a sobre. Llums fluorescents brillen damunt seu, i una olor penetrant d’essència de pàtxuli li col·lapsa els narius quan intenta agafar aire, per la qual cosa conclou que un bon nombre d’espelmes aromàtiques cremen disperses als seus peus. La deducció és contundent: “Ai que estic assistint al meu propi velatori!”

 Se sent tan desorientada, tan confusa, tan aterrida, que no encerta a comprendre res del que li està succeint ni perquè es troba en aquest lloc. “Si una cosa clama al cel és que encara no sóc una difunta, de cap de les maneres!, perquè si no, em tindrien en un taüt sota una campana de vidre, mig congelada per tal de conservar-me, que és el que s’acostuma a fer amb qui traspassa al segle XXI.” Però aquí on jau ara té tota la pinta de ser un llit, i de fred no és que en tingui gaire. Torna a entreobrir els ulls i, efectivament, distingeix la silueta de figures humanes que xiuxiuegen a prop seu. “M’he de quedar immòbil, quieta com un mort de debò, perquè si tota aquesta gent m’està vetllant i s’adonen que bellugo, seran ells qui es moriran, de l’ensurt que els donaré...”  (Continua)  

dissabte, 18 de maig del 2013

Racó de maig (2013)



Gràcies, Anton!
“... No hem de pretendre ser homes d’èxit, sinó que hem d’ésser homes de valor...”
  (Albert Einstein) 

“…A la claror dels últims raigs de sol vaig entrar a la vila. Els carrers estaven engalanats amb senyeres penjades als balcons. Era l’11 de setembre i això volia dir que, com cada any, ell seria a Barcelona amb els vells companys de facultat, assistint a la manifestació... També significava que m’hauria d’esperar fins a la nit per poder vinclar el cap en el seu pit i fer-li una abraçada llarguíssima...
Tot restava net i en ordre a dins del pis. Al terradet, la gata, feliç, llepava l’aigua de pluja... I damunt la taula m’hi esperava el sobre de l’hospital amb el resultat de les anàlisis. Hi deia el meu nom: Jean Marc Winihart. Al seu costat, una nota: “Poso a la teva disposició les meves armes i la meva vida. T’estimo.” Signat: “El Cavaller dels Peus Ensenyant”.
No vaig tocar el sobre. Senzillament, vaig saber que cap més estiu no tornaria a la vall...
Senzillament, vaig agafar el llaç vermell que havia arraconat a la partida i me’l vaig tornar a col·locar, aquest cop, però, sense punxar-me...
I vaig començar a desfer l’equipatge, procurant retenir el màxim temps possible aquella emoció que estava a punt de desbordar-se’m... Esperaria que la nit fos tancada; si alguna veïna m’havia sentit arribar, encara podria pujar per informar-me dels últims esdeveniments ocorreguts a l’escala, i provar de consolar-me amb allò que els homes no ploren…” 
 
Galionar  (Fragment del relat “roig sobre fons blanc”) 


Si fossis un instrument...


La setmana passada, la Carme Rosanas de Col·lecció de moments ens va engrescar a participar al joc del “Si fossis...” Uns blocaires n’havien de descriure uns altres, i calia endevinar de qui es tractava en cada cas, i veure si ens reconeixíem.
Em va agradar tant el text que em va dedicar la Carme, a part que m’hi vaig identificar a la primera lectura, que avui el comparteixo amb tots vosaltres. He de dir, però, que molt poca gent em va saber veure en les seves paraules; des d’aquí una abraçada a aquelles persones que ho van tenir clar de seguida, perquè han demostrat conèixer-me molt bé.
 


 Si fossis un instrument de música series un violí, amb al nostàlgia amarada a cada nota... 
Un violí que tocaria poesia per compartir amb els amics o tocaria la música dels amics per compartir-la amb tothom, que no és el mateix, però igualment emociona.
Un violí que sabria tocar malenconies que ens arriben a l'ànima i amb algun toc d'humor de  tant en tant que ens sorprèn i fa somriure ben endins.
Si fossis un violí, la teva música ens explicaria històries, ens dibuixaria sentiments, i sempre al final, ens regalaria una plàcida esperança en la vida.
Si fossin un violí, les melodies ens  arrecerarien, com racons acollidors  en el temps.
Si fossis un violí i et trobés, també, als llocs  més  inesperats, la teva música ompliria muntanyes  i valls.
 
Signat:  Carme
 

dissabte, 11 de maig del 2013

Riell de lluna

 
Gràcies, amiga Penombra, per les imatges.
 
De poc serveix nedar en la llum de la lluna:
l’aigua és negra i la claror s’esmuny;
una braçada, i el riell s’engruna;
de poc serveix nedar fins a tan lluny. 
 
i veure ben distant el món de cada dia,
la platja il·luminada i el passeig sota els fanals:
la llum no serà nostra: ens repta, ens desafia,
se’ns dóna, però ens crema, en la glòria del migdia,
i al vespre ens ofereix, en el riell, un camí fals. 
 
Però el desig fa bé de seguir la seva crida
i fer-nos penetrar, de nit, en el riell,
on tot és insegur –la llum, el fons, la vida.
Oh bany en la incertesa, claror mig debolida
i, en la fragilitat, aquest instant tan bell! 
 
De poc serveix, potser, nedar en la llum de lluna;
és cert que l’aigua és negra, que la claror s’esmuny,
però d’aquest instant farem nostra fortuna
en el record, demà, qui sap si lluny, molt lluny. 
 
David Jou