“...Mai dubtis d’oferir la teva mà; mai
titubegis d’acceptar la mà que un altre t’atansa...”
(Joan XXII)
Vall de X, estiu de 19..
Benvolgut amic,
T’adreço aquestes ratlles amb el desig de
fer-te arribar un record molt profund des del cor d’aquesta vall on passo uns
dies de vacances. És gairebé de matinada i t’escric en tornar d’una passejada
sota un cel impressionant, amarat d’estels en una nit molt fosca, sense rastre
visible de lluna. Tot i el propòsit de no importunar-te més que em faig cada
vegada, era tanta la màgia que desprenien l’indret i el bell moment, que m’ha
estat impossible no tenir present un record per a tu, el poeta que amb els seus
versos ha posat paraules, tantes vegades, als meus sentiments. De fet, els mots
que t’adreço han començat a prendre forma pels camins de la vall, a la vora del
riu, entre els arbres altíssims que es belluguen dins la fosca tot donant al
vent diminutes sonoritats de murmuri, i han volgut sorgir en unes hores de la
nit en què saben que el mecanisme d’autocensura no els reclourà en el silenci.
Mes… de què podria parlar-te, si tantes vegades
deus haver experimentat el mateix que jo voldria dir-te? Perdre’s en un paratge
com aquest, meravellós i en absoluta solitud; sentir-se exultant i alhora
minúscul i insignificant, en comunió amb tots aquells que alguna vegada han
assolit un estadi de plenitud semblant, i un no saber si és que s’ha arribat a
les portes del paradís o si és el mateix paradís que s’ha fet viu en nosaltres…
La pau és total. Tothom descansa ja, en aquesta
vall tan plena de visitants durant el dia. No se sent ni un gos
bordar, ni remors de crits ni de cotxes, ni cap senyal de civilització. La nit és
serena, i després d’una sobtada pluja, aquest aire fresc, com t’ho diria?, és
allò que tu has definit en un poema com “una flaire que conté tots els noms que
la gent ha donat a ser feliç”, potser la nota més sensual i embriagadora de la
nit.
El lloc on em trobo és privilegiat:
prats, boscos, riu i muntanya en un espai reduït, i em sento com l’únic
habitant del món quan m’hi endinso lentament. Ningú no sap que hi sóc,
llibertat total: poder fer el gest que vulgui, mirar enlaire, somriure, tancar
els ulls o emocionar-me, sentir l’herba arran la pell… Saber que Déu hi és, que
m’escolta i que m’esguarda, notar la seva presència i poder agrair-li el regal
que per aquests mateixos indrets li havia demanat tantes vegades, tants estius:
que em permetés conèixer, viu dintre meu, l’alè d’un esperit com el que aquesta
nit m’ha acompanyat implícitament pels camins, proper, còmplice, amic. Potser,
sense saber-ho, Ell em va complaure quan va posar-me a les mans, oportuníssim,
aquell teu primer llibre de poemes. Sí, aquesta nit no hi anava sola, pels
camins de la vall; l’esperit sorgit d’aquell llibre era amb mi, i prenia la
forma del poeta, i anàvem junts, frec a frec, caminant, agafant-nos les mans. I
la nit s’ha omplert de calidesa.
I saps?, hem anat plegats a passejar pel cel.
Tot ell era una munió de llumenetes titil·lant en un immens ciclorama; semblava
com si Déu volgués celebrar un altre solstici d’estiu i hagués fet encendre
centenars de milers de fogueres per tot l’Univers. Sí, tot el cel ple de focs
de festa, i tan sols tu i jo convidats a ser-ne partícips. (Com és possible,
poeta, veure tants estels?, perquè després d’observar-los durant un temps
indefinit, sembla que tot d’un plegat s’acostin, i el cel deixa de ser una
extensió nítida i llisa i es torna tridimensional; llavors n’apareix un segon
estol, de més xics, de més llunyans, que també s’apropen fins a deixar-ne
entreveure darrere seu molts més, o potser érem nosaltres que volàvem i que
cada vegada hi érem més a prop…)
I plegats, en la mesura que els esperits poden
fer-ho, hem anat voltejant els focs: tres voltes a cada foguera, com a les nits
de Sant Joan, i el cant dels grills i el murmuri del bosc i del riu hi posaven
la música de festa, marcant el ritme i el batec màgic de la nit. Hem fet
infinitat de voltes, exultants, i cada una era com un vers acabat de compondre
al qual en seguia un altre, i un altre, fins a configurar bellíssims poemes que
tu anaves recitant i que jo, profundament, vivia…
Quedaven llunyans els boscos, el riu, els
prats, les llums del petit poble, l’església il·luminada com un espectre blanc
en la foscor… I també, que distants tots els problemes, les angoixes, la rutina
quotidiana, tants i tants afers…! Ja no es podia abastar més cel, ni ser més
feliç, ni desitjar res més; no quedava res per descobrir… Era, com t’ho diria?,
un instant que contenia tots els noms que la gent s’ha dit per estimar… Ah,
però, al final, inexorablement la realitat s’imposa, els somnis més bells
s’esmicolen i acaben soterrats en una cuirassa de persona assenyada, i cal
tocar de peus a terra novament…
Sí, s’ha esvanit el somni. I com que d’aquí a
unes hores, amb la claror de l’alba, tot restarà tan lluny, he volgut
atrapar-ne un bocí en els mots que t’adreço, i fer-te així partícip d’aquesta
íntima experiència que potser no es repetirà mai més. Per això t’escric, des
d’aquesta petita habitació, quan tothom dorm i encara puc sentir els ressons
d’una joia molt dolça dintre meu.
Una vegada més, t’he de donar les gràcies per
haver-me ajudat, sense saber-ho, a recuperar molts dels espais interiors que
creia perduts per sempre. Aquests dies, a la vall, ho he pogut constatar a
bastament. El descobriment dels teus versos ho ha fet possible. I ara que
m’esperona el desig de viure, em pregunto: és aquesta la màgia dels poetes, la
força dels poetes, l’essència dels poetes, que pot il·luminar-nos amb la
resplendor de les paraules fins i tot en la foscor més negra de la nit i
transformar-nos en volcà, en agosarats i intrèpids, acompanyar-nos en la
solitud, fer-nos aixecar els ulls al cel i donar gràcies al Creador per viure?
Si és així, que Déu et beneeixi, poeta; que beneeixi els qui són com tu.
És possible que no t’arribi mai aquesta carta.
No sé amb seguretat on adreçar-la; desconec on pots trobar-te, aquest estiu. Pot
passar molt temps fins que no la rebis si és que ho fas, i lluny del seu
context, semblar totalment inadequada. Que l’atzar hi faci més que jo. Amb tot,
si arribes a llegir-la, sigues benèvol amb mi; aquesta nit no sóc més que un
esperit vulnerable a qui la bellesa ha trasbalsat.
Les pintures restaurades de l’església m’han
decebut. Conec bé les autèntiques de les sales del MNAC, i al seu costat, a les
còpies els faltava l’ànima dels segles. Amb tot, la vertadera bellesa, el
misteri i la màgia d’aquesta vall, rau precisament a fora de les esglésies. És
sota la nit, entre les pedres dels camins i aquest cel magnífic, en el cant de l’aigua a
les fosques i la bogeria dels grills… Sospito que em pots entendre.
Bona nit, amic meu, rep una tendríssima
abraçada des de la vall de X.
Galionar
