“Llevamos 13
anos juntos”. Rebo aquest missatge al mòbil, de bon matí, a través d’un SMS. Atònita
i mig adormida, el llegeixo un parell de vegades. Ostres, penso; què vol dir? La
interpretació literal seria aquesta: que una altra persona i jo compartim
l’activitat de transportar presumptament 13 anus a alguna banda (sí, sí, l’orifici del final del canal
digestiu a través del qual l’animal expulsa les matèries fecals) però l’espurna
de sentit comú que encara em queda m’indica que no deu anar per aquí la cosa...
Miro l’emissor del missatge: Orange. I llavors hi caic: es compleixen 13 anys
de l’adquisició del meu primer mòbil, i com que en tot aquest temps no he
canviat ni de número ni de companyia, em volen fer un regal a la fidelitat en
forma de descompte si aprofitant l’avinentesa em compro un altre terminal més
sofisticat i més car. Molt bé, gràcies, senyors
de la Taronja, anteriorment anomenats Amena, però de moment serà que no.
I l’anècdota em
fa reflexionar, just quan tanca portes el Mobile World Congress, sobre l’evolució de les noves tecnologies en pocs
anys, i particularment en allò que en principi em semblava impensable: el pas
de ser analfabeta total en aquestes matèries a passar a moure’m amb força
llibertat amb un smartphone (això sí,
escriure amb teclat digital continua semblant-me una llauna).
Vaig ser
refractària a tenir mòbil, ho reconec. N’estava totalment en contra, no volia
perdre cap més bocí de parcel·la de la meva llibertat. I l’ús que en feien
algunes de les persones que trobava pel tren o en altres espais públics em
semblava molt penós. Com més vulgar era l’individu, més ostentació en
feia del nou artefacte, com si allò fes guanyar molts punts davant la
societat... L’ingrés a Bellvitge d’un familiar directe, amb una agonia de mesos
i la necessitat d’estar en contacte amb la família en tot moment va ser el
motiu de l’adquisició del meu primer aparell. Encara recordo l’angoixa per
entendre’l, les llargues hores intentant canviar-ne la melodia, la imatge de la
pantalla, cercant la tecla per on s’accedia a les funcions més elementals...
Per sort, els models de 13 anys enrere eren força bàsics: una agenda amb els
contactes, l’opció de les trucades i missatges, una galeria d’imatges
preestablertes i unes quantes melodies, i poca cosa més. N’hi havia prou i de
sobres.
Potser perquè la
societat de consum no em compta entre els seus adeptes, no he tingut mai
interès a canviar de mòbil per adquirir-ne un de millor; sempre he esperat que
s’espatllés el que tenia per renovar-lo. Recordo amb molt d’afecte un Nokia
robust, grassonet i amb tapa que em va durar cinc anys i que ja disposava d’una
càmera fotogràfica, tot un luxe impensable en aquells moments... Posteriorment,
cada canvi de model anava incorporant noves aplicacions, va arribar l’era dels
smartphones fent possible la connexió a Internet amb un ventall de
possibilitats incalculables, fins arribar
a l’era whatsapp, francament útil si se’n fa un ús correcte, com més o menys totes
les coses de la vida, vaja.
Actualment
disposo d’un Samsung Galaxy 3D que cobreix a bastament les meves necessitats i
que té dos anys de vida. Com que sóc una refotuda perfeccionista, el tracto
molt bé: no passa mai gana perquè sempre té la bateria ben proveïda de càrrega, mai l’he
castigat sense saldo, no me’l deixo oblidat quan surto de casa o de la feina,
el mantinc net i polit com si cada dia fos diumenge... Quan li arribi l’hora de les absoltes, veurem
quin nou model serà l’escollit per ocupar el seu lloc.
Ara la meva
companyia em recorda que ja fa 13 anys que el mòbil i jo convivim en harmonia,
tot i que els inicis, com en tota relació, no van ser fàcils. Però tot i els
molts anus que portem junts, he de dir que mai m’ha donat pel cul. Així que
atesa la meva experiència i sense voluntat de fer-li publicitat gratuïta,
llarga vida a les taronges i a la telefonia mòbil! Amen!
