Serenament

M’hauria agradat formar part dels teus versos algun dia,

trobar-me entre les lletres d’algun mot;

saber que els meus somnis anaven més enllà de la quimera,

pensar que tu em pensaves, que de la teva foguera jo encenia el foc...

M’hauria agradat, però com agraeixo

haver rescabalat el meu error...!

Perquè, saps?,

ara sóc jo qui escriu serenament nous versos cada dia,

i els meus somnis ja no es perden per quimèrics horitzons.

Quan tinc fred, encenc fogueres amb paraules ja prescrites

i a poc a poc la vida em ve a l’encontre  amb noves il·lusions.

Montse Galionar  (dins Itineràncies 2014)

Branques, braços, mans...

Imatge trobada aquí: 

Branques esteses al cel

en prec d’almoina.

Desig d’abastar els estels,

centelleig còsmic...

Braços enyorant la llum

dins la nit fosca,

tot encimbellant l’oblit

per camins d’ombra...

Mans que cerquen nous confins

i els peus no et porten...

Que lluny queden els desigs

si ets fusta eixorca...

Montse Galionar

Trencadís de versos

Avui he dormit malament,

somiant que escrivia versos estranyíssims.

Potser, sense saber-ho, recordava tot allò

que cal oblidar en la nit, simplement per sobreviure...

Avui he imaginat rius de paraules

que brollaven insurgents dels llavis erts

i que deien tot allò que mai t’he dit

després que rubriquessis, en els nostres sentiments,

els crèdits del The End...

O potser no, potser havia retornat a indrets perduts,

quan encara era feliç, i no ho sabia

que vivia de les engrunes del teu temps,

i les llàgrimes, furtives, no em traïen cada nit

com qui fa el dol, plorant el desencís sota els llençols...

Avui he somiat en mots trencats, com bocins d’un mirall,

i en fragments dels nostres dies que, grotescament,

ballaven una dansa esbojarrada, reflectint-s’hi,

amb imatges monstruoses, irreals.

No podia destriar-ne qui era jo, ni qui eres tu,

o si era realitat allò que vam compartir algun dia...

Quan per fi m’he despertat, ho he vist molt clar:

el subconscient, tenaç, s’entesta tothora a recordar-me

que el nostre temps i l’amor ja han caducat...

Montse Galionar  (dins les Itineràncies 2014)

9-N

“…Quan arribem a l’essència, és la poesia la que ens il·lumina…”   (Extret del programa El Suplement, de Catalunya Ràdio, el 9 de novembre de 2014) 

Sento  el meu país com canta,

i càntics diversos sento.

Els dels mecànics, tots canten com pertoca,

feliços i forts.

El fuster canta mentre mesura taulons i bigues.

El paleta canta mentre es prepara per treballar,

o quan s’acaba la feina.

El barquer canta al seu bot.

L’estibador canta a la coberta del vaixell de vapor.

El sabater canta mentre s’asseu al seu banc.

El barretaire canta quan s’alça.

El cant del llenyataire,

 el del llaurador de camí a la matinada

o al temps de la becaina,

o a la caiguda del sol.

El deliciós cantar de la mare,

o el de la jove muller a la feina,

o el de la noia que cus o neteja...

Tots canten el que els pertany a ells i a ningú més.

El dia canta el que pertany al dia,

i a la nit, la celebració dels joves,

amics, robustos, amistosos,

canten amb les boques obertes

els seus poderosos cants melodiosos.

Walt Whitman

Relaxem-nos..., llestos..., ja! (que prou falta ens fa!)

Magnífica mostra d'habilitat i prova fefaent que, sempre hi ha mitjans, recursos i complicitats que ajuden a aconseguir mantindre ocultes aquelles realitats que no ens interessa mostrar.

 

Shhhh...!

Shhhh, no diguis res,

juguem a estimar-nos

sols aquesta nit;

que torna a ser octubre,

i la lluna ha sortit;

esfullem la rosa

amb la punta dels dits.

Somniem tu i jo alhora,

somniem que ens tenim.

Shhhh, no diguis res,

lliscarà el pijama

de color blau nit;

trencarem cuirasses,

s’encendrà el desig;

que res no enfosqueixi

els somnis d’ahir...

Shhhh, no diguis res,

que jo faré veure

que no sóc aquí...

Montse Galionar (Del blog Itineràncies)