dijous, 23 de juny del 2016

Solstici d'estiu


-Per desitjar un bon inici d’estiu a tots aquells que tingueu a bé llegir-me. 
-Per desitjar que aquest solstici ompli el vostre cor de lluminosa felicitat. 
-I per desitjar-vos a tots una magnífica revetlla de Sant Joan: 

Res millor que manllevar les paraules d’un poeta de debò, en David Jou. Amb ell no puc ser imparcial: fa anys que és l’encarregat de posar paraules als meus sentiments. Aquest poema que reprodueixo correspon a l’inici del seu Oratori de sant Joan Baptista, “Entre el desert i la pietat”. 

CONVOCATÒRIA
El costum és com la pols i l’absència com l’aiguat:
l’un oculta lentament; l’altra arrenca, erosiona.
Molta pols sobre un mirall ja no el deixa reflectir,
l’emmudeix, el fa incapaç de respondre la pregunta
que sovint li fem: “Qui som?” I el deixem i l’oblidem.

De vegades, amb els sants, passa això; ens acostumem
al seu nom, la seva imatge, fins que ens deixen de parlar.
Per al nen tot és sorpresa: “Qui deu ser aquest home estrany
mig vestit amb una pell i un anyell vora les cames,
amb la mà tan aixecada i aquest gest d’escridassar?

I el seu crit interromput, què deu dir?, què deu voler?
En el nen tot és sorpresa; en l’adult tot és costum:
ja coneix aquesta imatge, no el sorprèn la indumentària,
ha sentit moltes vegades alguns mots dels que va dir
–una veu tan exaltada, que no gosa fer-la seva.

En té prou amb fer la festa que cada any obre l’estiu
en el dia d’aquest sant, sant Joan, amb les fogueres,
la revetlla amb els amics, la promesa de vacances.
“Què cal més, si tot això és en si mateix tan bell?
Què cal més que aquest triomf de la lluna i la memòria?

Per què cal evocar un sant, si la lluna també és sagrada?
Per què cal un infinit, si n’hi ha prou amb una plaça?
Si vivim ara i ací, per què cal neguitejar-se
amb paraules d’altres temps i de terres tan llunyanes?
Benvingut, si vol, el sant compartir festa amb nosaltres,
menjar coca, conversar i saltar sobre les brases.”

Però hi ha, de tant en tant, qui es deleix per veus estranyes,
per la crida del desert, per les nits molt estrellades,
per la immensitat i el dubte, pels camins que no s’acaben,
i en el foc de sant Joan crema els mobles vells de l’ànima.

Quina festa, descobrir llibertats inacabables,
enamoraments immensos, rebel·lies i coratges,
i sentir fer-se infinita, en la joia, cada plaça.
El costum és com la pols, ens amaga fets, paraules
que ens podrien dir qui som. Ah, de tant en tant tornar-les
a escoltar, atents, com pròleg a la festa i a la flama!

Benvinguts a sant Joan, benvinguts a la paraula.
(De David Jou i Mirabent)

diumenge, 19 de juny del 2016

Ho he aconseguit! (o Els assentaments i la mare que els va parir).

Ara que s’acaba el curs i que comencen les vacances, he pensat que era un bon moment per publicar aquest text desenfadat i irrellevant que he trobat en un calaix i que vaig escriure l’any 2008. Dono fe que tot el que s’hi diu és verídic.
Benvolguts tots,
N’estic segura que qualsevol de vosaltres és capaç de comprendre què significa tornar a la normalitat quotidiana després d’uns mesos de no viure, després d’un llarg període de sentir-se empresonats per una situació que desborda i de la qual estem entestats a sortir-ne victoriosos. Molta gent més o menys ha passat per aquesta mateixa situació en el decurs de la seva vida, una, dues o cent mil vegades. Però potser ben poca gent entendrà que hagi consentit passar-ho tan malament per un motiu aparentment sense més importància: un curs de comptabilitat.
Sí, amics meus, no cal que poseu aquesta cara d’incredulitat ni que comenceu a sospitar que potser em falta un bull. Tot té la seva explicació. Moltes vegades el més important no és la causa que ha desencadenat la nostra angoixa, sinó la seva magnitud, el grau de patiment que pot arribar a provocar-nos.
Un inofensiu curs de comptabilitat, pobret; i quina culpa en deu tenir?, es preguntareu molts.
Per ser capaços d’entendre-ho, primer de tot caldria situar-se en el context laboral actual amb la imparable destrucció de llocs de treball, i d’altra banda en el pes de les circumstàncies personals.
Durant molt de temps he desenvolupat un treball lliberal, des de casa, que em permetia sense dificultats compaginar família i vida laboral. Correcció de textos, classes particulars de català per a adults…, feines que evidentment no podien cotitzar a la Inseguretat Social i que, per tant, no consten com a anys treballats.
A més, una certa estabilitat familiar m’assegurava el futur, creient que els diners no faltarien…
Però per bé o per mal, la vida va fer un gir. Va caldre replantejar-se-la de nou i prendre decisions. Quan s’accepta de continuar el llarg viatge fins al qui sap on, cal fer-ho assumint-ne totes les conseqüències. Vaig tenir la sort de poder reincorporar-me al mercat laboral. En una feina que valoro, que m’agrada i que voldria conservar. Però ai, els pronòstics negatius de la crisi econòmica fan que l’espasa de Democles pengi d’un fil sobre la testa del personal interí de l’Administració Pública, entre els quals m’incloc…
Davant el perill i la incertesa que l’actual situació genera, vaig decidir no quedar-me amb els braços plegats i emprar tots els mitjans al meu abast per fer-hi front. No serveix de res lamentar-se  ni llepar-se les ferides; calia reaccionar i treballar per aconseguir eines útils i efectives de cara al futur. I una de les eines que em van semblar més encertades van ser les dels cursos de  reciclatge laboral. Disposar de nous coneixements, d’una millor formació, de noves titulacions que, en cas de necessitat, fessin el currículum més interessant i atractiu.
Des d’aleshores ja n’he dut a terme uns quants, de cursos per a treballadors en actiu, més o menys efectius, més o menys agradables, de més o menys utilitat. Però a finals de l’estiu, quan em vaig inscriure en un curs nocturn de comptabilitat, a fe de Déu que no sabia pas on em ficava…
Primer escull: la manca de temps. Per a una dona que treballa, que es lleva a quarts de 7 del matí, que té una casa per portar i gent gran al seu càrrec, no resulta gaire atractiu agafar la cartera a mitja tarda i no tornar fins a quarts d’onze de la nit. I menys quan s’és a la ratlla dels esplendorosos 50 anys. La concentració costa molt de mantenir-se, el cansament passa factura, les mil i una obligacions pendents provoquen un estat no precisament òptim per a l’estudi… I menys quan aquesta situació s’ha d’allargar mesos i mesos… No obstant això, allí érem, jo i 24 persones més, disposades a donar-ho tot i amb una bona dosi d’il·lusió com a bagatge.
Però s’esdevingué que, en el moment en què el professor va fer acte de presència a l’aula,  l’ànima em va lliscar fins als peus i vaig ser incapaç de trobar-la. Aquell home de 80 anys, exjesuïta, que hauria d’haver estat jubilat feia temps, era prou conegut a la comarca, i no precisament pel seu temperament benigne.
Amb tot, l’home es mereixia un vot de confiança abans de jutjar-lo prèviament. Tenia la seva anomenada, i vaig pensar que, atesa la seva longeva edat, devia ser tota una eminència en la matèria i que podria treure profit dels seus coneixements. Vaig arribar a pensar que seria tot un luxe poder aprendre d’un mestre tan bregat en els estudis comptables. I malgrat l’ensurt inicial, vaig adoptar l’actitud més positiva que hom pugui imaginar…
Però aviat va quedar demostrat que ser un expert en una determinada matèria no vol dir necessàriament  ser un bon pedagog. I ell no ho era en absolut. Cal no perdre de vista que se les havia amb persones adultes, no pas amb infants de primària. També cal tenir present que ja no vivim als anys 50, en plena dictadura franquista. Però ell no semblava haver-se adonat encara d’aquests petits detalls…
L’alarma va anar in crescendo quan va començar a fer-nos sortir a la pissarra, malgrat les nostres reticències. Ningú no s’hi sentia còmode allà al davant, mig avergonyits, en aquella situació forçada. Un cop a la pissarra, amb el retolador a la mà, infringia als alumnes un tracte denigrant: era tot un mestre en l’art de fer-te sentir inútil, insignificant i ridícul. L’home evidenciava sovint dificultats per verbalitzar correctament els conceptes, i podia tenir-te allà esperant que entenguessis el que pretenia dir-te, fent-te esborrar repetidament el que escrivies, les graelles que no sortien rectes, fent-te repetir cinc vegades unes lletres que no seguien el seu criteri, o tenint-te palplantada de cara a la pissarra fins que te n’adonaves que t’havies descuidat de fer una ratlleta després d’una quantitat, o que no havies posat el punt en una i. Et podia ridiculitzar per fer mala lletra, o sentenciar que paties problemes psíquics per la manera de dibuixar els números… Taula per taula, s’entretenia a criticar si escrivies tocant la ratlla en lloc de fer-ho més amunt, et tractava de brut si els apunts tenien gargots, et feia llençar el xiclet en el cas que en masteguessis per tal d’entretenir la gana… Ridiculitzava la manera de respondre per massa segura o per massa insegura, per massa lenta o per qualsevol cosa imaginable. En definitiva: s’ho passava d’allò més bé martiritzant el personal amb la seva actitud dèspota. Es podia dirigir a qualsevol de les alumnes amb un to peremptori: Nenaaa, ves a buscar guix!, o nenaaa, ves a fer fotocòpies, o nenaaa, que si aquí o que si allà. Els nois, en canvi, li queien força més bé. Hauria estat un personatge ideal per a ser representat en aquella cèlebre obra de teatre anomenada “El Florido Pensil”, que sens dubte molts de vosaltres recordeu… Davant aquest panorama surrealista, no és d’estranyar que algunes persones decidissin abandonar després d’aquella primera classe…
El temari del curs era tan extens que, evidentment, no es podia encabir tot en les hores assignades. Conec prou bé les característiques  de l’ensenyament per a adults, la necessitat de dedicar el temps que faci falta per a la comprensió d’un concepte abans de seguir endavant amb d’altres de nous que es basen en el primer. Aquí va començar un altre dels meus particulars calvaris: jo que partia de zero, que no en tenia ni la més remota idea de comptabilitat, era incapaç d’anar assimilant els conceptes a causa de la velocitat en què es desenvolupaven. Ell ens deia que sobretot li consultéssim els dubtes, però paradoxalment, quan ho fèiem ens responia que no s’hi podia entretenir i que ens ho repasséssim a casa. I així, després d’una colla d’intents reiterats per part de tothom, ja vam veure que era inútil insistir.
I l’autoestima va començar a emetre senyals d’alarma. Van aparèixer els fantasmes de la culpa; potser era jo l’única que no podia seguir el ritme de les classes. Potser era el meu cervell que ja no funcionava com abans. Sense saber-ho, hi havia un altre factor que em jugava en contra: els falsos principiants. Tothom afirmava no saber-ne gens, però la realitat era que gairebé tothom treballava en comptabilitat o n’havia estudiat anteriorment. Eren persones que volien posar-se al dia amb el nou Pla General Comptable o refrescar conceptes, però que ja en sabien els fonaments. El professor, en comprovar que algunes d’aquestes persones seguien prou bé, s’embalava cada vegada més. Lloava aquells qui sabien respondre les seves preguntes i ridiculitzava qui, de cara a la pissarra, suava llàgrimes de vergonya davant la impossibilitat de sortir-se’n…
Aquí hi va jugar un paper transcendental l’amor propi. El més assenyat, el més senzill, potser el més raonable, hauria estat engegar-lo a pastar fang i abandonar el curs. Molts ho van fer. Jo en vaig estar temptada des del primer moment. A aquestes alçades de la meva vida, cabrons que em vinguin a fer patir gratuïtament, no. I que em facin plorar d’impotència, tampoc. Cabrons que se sentin realitzats practicant el menyspreu sistemàtic, encara menys. Però sóc de les que no es rendeixen fàcilment davant les adversitats. I de la dificultat en faig fer un repte personal; assoliria l’objectiu que m’havia proposat, aprendria comptabilitat i aconseguiria un bon títol que, qui sap, potser em seria de gran utilitat si les coses anessin maldades en l’àmbit laboral…
L’única manera de sortir-me’n era dedicant hores i més hores a l’estudi. Dissabtes i diumenges van quedar reservats a la comptabilitat. El temps per a la lectura també el vaig sacrificar. Qualsevol altra activitat la considerava com una pèrdua de temps i me’n sentia culpable. Era com una obsessió malaltissa. Però a còpia de treball, podia assistir a la classe següent amb el nivell suficient per entendre-la…
Durant el curs no vam utilitzar en cap moment l’ordinador, ni cap programa del tipus Comptaplus. No ens va ser permès utilitzar calculadora, i si ens equivocàvem en les operacions llargues érem ridiculitzats sense perdó. Els assentament els havíem de fer a l’antiga usança, amb llapis i goma, en un sistema arcaic i desfasat.
El temari s’anava succeint a velocitats de vertigen, i cada vegada estàvem més saturats. Era literalment impossible assumir tot aquell volum de feina, de conceptes, de deures per casa… Fins i tot els companys més bregats en la matèria van anar quedant despenjats i endarrerits; el descontentament era general. La gent, fastiguejada, anava abandonant. Les crítiques, els requeriments, els intents de diàleg amb ell, eren el pa de cada dia i no servien per a res. Aquell senyor havia estat un dels fundadors del centre, un dels que hi havia posat més capital, i de cap manera la direcció actuaria en contra seva…
Els companys van ser, una vegada més, el millor de tot el curs. Persones magnífiques, sort en vaig tenir. Ens ajudàvem els uns als altres, ens xiuxiuejàvem les respostes quan érem sotmesos a interrogatori, i la Mercè, la meva excel·lent companya de taula més de quatre vegades em va deixar copiar els seus assentaments…
Mentrestant, el meu viure era un no viure. Vaig aprimar-me de valent, era incapaç de dormir a les nits i, quan ho aconseguia, assentaments terrorífics habitaven el món dels somnis, amb tota una legió de fantasmes numèrics campant al seu aire. El cansament va convertir el meu rostre en el d’una persona vella i malaltissa. Tot i la meva voluntat, vaig arribar a tenir molts seriosos dubtes de si ho podria aguantar o si m’hauria de donar per vençuda…
Després de l’impàs de les festes nadalenques, molta gent ja no va tornar. I els que van fer-ho estaven clarament desanimats. El curs ja no el podia seguir ningú. La situació laboral precària i la tossuderia van empènyer endavant els pocs que vam quedar. Cada vegada faltaven menys dies per acabar i valia la pena aguantar fins al final…
Però llavors vam haver d’enfrontar-nos amb un altre gran monstre: l’examen final. Perquè l’últim dia ens havíem de sotmetre a una innegociable i temible prova avaluatòria. Aquí van agreujar-se, si és que era possible, totes les pors, van multiplicar-se les hores dedicades a l’estudi…
Les dues últimes setmanes van ser un autèntic infern. Em trobava literalment al límit de les meves forces. Les classes es van convertir en esperpèntiques; calia acabar el temari fos com fos. Tothom estava revoltat. Jo cada vegada em sentia més desgraciada, més impotent, i de la meva autoestima no en quedava ni el nom. Vaig agrair amb tota l’ànima els gestos de les persones amigues que em van donar suport, les que em van estar escrivint fins a mitjanit el dia abans de la prova per donar-me ànims, les que van fer-ho l’endemà al matí, les que em van tenir present encara que no diguessin res…
I inexorablement va arribar l’hora del judici final: l’examen adreçat als pocs alumnes que quedàvem. Només per haver arribat fins allà ja ens mereixíem un cum laudem pel cap baix. Afortunadament no tothom és tan patidor com jo, però tothom ho va passar força malament. La prova que aquell energumen ens va posar va ser tan llarga i complicada que ningú, absolutament ningú va tenir temps d’acabar-la. Davant l’evidència de la situació, ens va atorgar la nota que li va semblar, sense corregir aquell angoixant examen, i ens va repartir els preuats diplomes que certifiquen oficialment la consecució del curs. Em va correspondre un vuit i mig! No hi va haver sopar de comiat com ell havia proposat, ni una copa a la vinateria. Mai havíem acomiadat un curs d’una manera tan freda…
Ens va fer prendre l’examen perquè el finalitzéssim a casa, amb la pretensió que l’hi retornem escanejat via mail. Li vam dir que sí, un sí d’aquells que significa que demà m’afaitaràs. És una bajanada atès que el curs ja és història i no ens tornarem a veure més. Encara m’estic plantejant si no fer-li arribar impecablement resolt, abans d’emprendre accions legals davant tantes irregularitats del curs i com a freda revenja de tot aquest malson…
Però ara ja tot ha acabat i una meravellosa sensació de llibertat s’ha apoderat de mi. És com si tingués un amplíssim horitzó al davant, al meu abast, on poder dibuixar els meus somnis disposant de tot el temps del món…
Tot plegat, ha valgut la pena? Sincerament, crec que sí. Si més no, perquè he pogut demostrar-me, una vegada més, que en lloc de triar la solució més fàcil, que hauria estat abandonar, he estat capaç d’arribar fins al final, i amb prous motius per a sentir-me’n satisfeta. I la meva autoestima torna a començar a brotar, com aquestes flors d’ametller que tan prematurament i tan fràgils donen nova vida als arbres…
Ah, i ja tinc el meu títol de comptabilitat a la butxaca!
Sí, amics, no ho dubteu: els triomfs aconseguits a còpia d’esforç i voluntat, els més difícils d’assolir, són els que ens aporten una més gran satisfacció.
Encara estic pensant què fer-ne, de l’examen. No cal dir que acceptaré encantada les vostres suggerències.

Vilafranca, febrer de 2008

divendres, 10 de juny del 2016

Racó de juny (2016)

Imatge de Maria Rosa Ferré 

“...Fes silenci al teu voltant si vols escoltar cantar la teva ànima...”  (Arturo Graf)

SERRALADA

Sorgeix de sobte, de puntetes,
entre els meus somnis.
Com l’alquímia d’un pintor de traç sublim,
subjugat per dos espais que s’amalgamen.
Així ets per a mi, paisatge:
les vinyes, la terra, la mola i els àngels.
Ciclorama blavís de crestalls de marbre,
vetllador amatent de les perles d’ambre.

Vellut maragda als teus peus, serralada,
on Dionís mandreja, en les hores calmes... 

Montse Galionar 

diumenge, 5 de juny del 2016

Primavera a la Vall de Boí (2)

El balneari de Caldes de Boí és prou conegut des de finals del segle XIX. Les classes benestants hi anaven a prendre les aigües, tant per guarir les malures del cos com per fer vida social, i més d’un prometatge es va pactar en aquell indret, enmig de la Vall de la Fi del Món, com l’anomena Francesc Ribes Juanati en un llibre que recomano encaridament. L’establiment hoteler d’aleshores, l’hotel Caldes, amb les pertinents remodelacions, continua en actiu, amb una placeta ben acollidora i una església que forma part del recinte. Però a mitjans del segle XX se’n va construir un altre de més gran, luxós i imponent, l’hotel Manantial. Actualment funcionen tots dos, però és aquest darrer el que s’encarrega d’allotjar el gruix de gent que li assegura els ingressos més enllà de la temporada d’estiu: els jubilats de l’Imserso.
Vaig veure per primera vegada el balneari fa 40 anys, només des de l’exterior, passejant pels seus jardins, i recordo com em va impressionar aquell hotel tan nou de 4 estrelles i el tipus de gent que s’hi allotjava. Els cotxes aparcats eren de la gamma més alta, ben allunyats del nostre Seat 850 que pobret, s’empetitia de vergonya al costat d’aquells monstres...
Els clients del nou establiment tenien una aparença distingida i fina. Els senyors duien camises de tall impecable amb els botons superiors descordats i lluïen cadenes d’or, parlaven en castellà i ja començaven a portar unes bosses de mà que es farien populars amb el nom de  mariconeres. Les senyores, amb roba de marca, anaven enjoiades, maquillades, amb els cabells molt ben cuidats i caminaven a poc a poc, elegants, enravenades, com si en lloc d’un xandall lluïssin un abric de pell. Eren els privilegiats que pertanyien a la classe social alta, els pijos, els que venien d’altres indrets d’Espanya i fins i tot de l’estranger. Un món a part.
No, no els vaig envejar mai. Ni tampoc m’hauria sentit a gust allotjada en un hotel de tanta envergadura. Era, i encara ho sóc, senzilla en els gustos i en el viure, i no m’han sobrat mai els diners. I quan viatjo al Pirineu o a qualsevol altre indret, escullo sempre allotjaments econòmics. I a més, no puc evitar un somriure sardònic davant els galls de panses que fan bona la dita del “tanto tienes tanto vales”. I m’anava mirant “la gente bien”, convençuda que jo mai de la vida entraria en un hotel com aquell...
Mai de la vida, eh...? Doncs mira, sí! Aquest abril, després de 40 anys d’haver-lo conegut, l’hotel i jo hem dormit plegats dues setmanes seguides! És clar que ha estat per obra i gràcia dels programes de termalisme de l’Imserso, als quals he pogut accedir gràcies a la jubilació de la meva parella. No en les mateixes condicions que havia imaginat molts anys enrere, és clar, però El Manantial tampoc no ho és, el mateix, perquè ha envellit potser encara més que jo. I això de les 4 estrelles, tot i haver estat sotmès a una important rentada de cara aquest any, li va gran, mooolt gran. Amb tot, és un bon establiment.
Va costar fer-nos amics l’hotel i nosaltres; ens hi esperaven alguns contratemps amb què no comptàvem...
L’habitació familiar no era de bon tros com la pintaven. No tenien disponible la que havíem acordat per telèfon, i ens en van donar una altra en la qual el meu dormitori constava només d’un sofà convertible en llit. Després de moltes reclamacions, vam haver-la d’acceptar.
Estava ubicada al primer pis, a peu pla amb la part del darrere de l’hotel. No hi havia cap mena  de panoràmica de muntanyes. Les finestres donaven a un camí i a un mur, i la gent que hi passava podia saludar-nos...  Ni vall, ni bosc, ni albades poètiques ni res de res. El cel no es podia veure.
La calefacció no funcionava, i els dies eren freds. A l’hora de sopar van pujar a arreglar-la. Després tirava massa i no es podia graduar...
Dos dels llums del sostre s’estan fonent i feien pampallugues. Semblava una discoteca. No en tenien de recanvi...
Al televisor no s’agafaven les emissores catalanes. Ni TV3 ni el 324. Vam quedar-nos orfes de notícies i sense l’últim capítol de “Nit i dia”, que esperava amb candeletes...
Els nostres mòbils van quedar-se sense cobertura: Orange no arribava a aquella zona. No vam poder rebre ni fer trucades, ni enviar SMS’s. Amb l’agreujant que havíem d’estar pendents d’un familiar d’edat avançada que havíem deixat a Vilafranca...
La Wifi de l’hotel només funcionava a estones. Per tant, ni tan sols podíem donar senyals de vida a través del whatsapp.
Poc a poc, però, ens vam anar adaptant a les circumstàncies; Les poques notícies del món exterior a què vam tenir accés van arribar gràcies a algun diari que de tant en tant ens queia a les mans.  Diàriament baixàvem a Barruera i allí, ja amb cobertura al mòbil, ens anaven arribant tots els missatges, les trucades i els whatsapp’s. La calefacció finalment va poder graduar-se. El sofà revellit es va convertir en un llit prou còmode i sorprenentment altíssim, des del qual, en posició asseguda, no m’arribaven els peus a terra. Vam poder prescindir de la renglera de llums que feien pampallugues. I així vam anar fent nostre aquell hotel-balneari de passadissos quilomètrics...
Ben sorprenent, la vida en un lloc com aquest, per a qui no hi ha anat mai. El primer que sobta en entrar és l’olor d’aigua pudenta. Després t’adones que no és ben bé olor d’aigua pudenta, sinó olor d’aigua termal. Cal aprendre a parlar amb propietat, coi!  I també va sobtar-me veure deambular tanta gent amunt i avall vestida amb uns barnussos blancs i arrossegant les xancletes amb tota naturalitat. Esmorzar amb el barnús posat era una rutina del tot habitual, imposada per l’horari dels tractaments a què ens sotmetien. A més d’un el barnús se li obria accidentalment i no se n’adonava, mentre caminava tan panxo pel menjador amb el plat de les torrades a les mans o amb la tassa de cafè... Les dones eren una mica més curoses en aquest aspecte.
El dia de l’arribada cal passar visita amb una doctora que recomana els tractaments més adequats per a cadascú. Alguns (els menys) entren dins el preu total de l’estada i la resta s’han de pagar a part. Entre els primers s’hi compta la piscina, el jacuzzi i un circuit amb pedres mullades i petits raigs d’aigua per on havíem de caminar descalços fent tres voltes. I també el hammam, on suàvem la cansalada en grupets de 10 persones durant 10 minuts. Els fangs, un dels tractaments estrella, eren recomanats a gairebé tothom, i el seu import pujava a uns 230€ per persona. També una dieta miraculosa que prometia perdre 4 Kg. en 10 dies tenia un preu semblant. Gimnàstica postural, aquagym, banyeres amb funcions diverses..., tot amb uns imports que haurien triplicat com a mínim el cost total de l’estada... Vaig passar de tots els tractaments de pagament, i també dels de bellesa, i vaig complir religiosament amb els que hi entraven de franc; les meves cures antiestrès, de salut i bellesa eren la vall en sí, poder disposar del màxim temps possible per viure-la, gaudir-ne i passejar-hi.    
I és clar, s’ha de conviure amb gent de tota mena, quan viatges amb l’Imserso, i fer els àpats en taules de vuit persones, i posar-te a la piscina amb set persones més, i fer vida social... Generalment és una situació agradable i es fan bones amistats, però en alguns casos és una veritable martiri...
La majoria de les parelles amb qui més ens vam relacionar rondaven la setantena d’anys, eren persones afables, educades, senzilles i discretes. Però ai, ens en va tocar una a la taula que passaven dels 80, fatxendes a matar, presumptuosos i estúpids, que anaven tres passes pel davant de la resta dels mortals... Fins i tot exigien un tracte especial per part dels pobres cambrers, que ja tremolaven quan els veien... Les converses sempre les capitalitzaven ells: els llocs del món on havien viatjat, les cases i els cotxes que tenien, com eren d’entesos en qualsevol dels temes que poguessin tractar-se... Els faltava boca per explicar grandeses, i quan ja no sabien què dir començaven amb les dels fills, que naturalment també eren els millors en tot. I quan de tant en tant, molt subtilment, una servidora introduïa a la conversa alguna pinzellada cultural sense que es notés gaire, m’adonava que eren genuïnament més rucs que un sabatot tots dos... Ell bevia com un cup, i sovint es burlava de mi perquè sóc d’aigua en els menjars. I es burlava de la meva parella perquè no parlava gaire. Ella, carretejant tot el contingut del joier a sobre, amagava a la bossa tot el que podia, fossin panets, iogurts, fruita o mermelades. Els grans potentats, els riquíssims, els que ens havien d’ensenyar a viure, eren en realitat uns morts de gana. I jo no puc amb aquesta gent. Em rebenten.
També hi havia grups de dones soles, bastant grans, que viatjaven juntes i no paraven de criticar-ho tot i sobretot de criticar-se entre elles: si una s’absentava una estona, ja havia begut oli: segur que era el blanc dels comentaris enverinats de les seves companyes, que la deixaven verda. Quan tornava, però, la rebien amb un gran somriure...
I també comptàvem amb una madrilenya de “rancio abolengo” i aires de marquesa, que malgrat els anys i els quilos encara conservava uns ulls clars molt bonics; passejava amb el barnús cerimoniosament, ensenyant l’escot i procurant que se li marquessin bé els pits. Una nit, després de sopar, va tenir una enganxada amb unes altres parelles que s’estaven a la sala  jugant al bingo; es va asseure en una butaca que una senyora havia deixat lliure per anar al servei, i quan se li va advertir que el lloc estava ocupat, ni es va immutar. Quan per segona vegada li van dir que el lloc estava reservat, els va respondre amb molt males maneres: “Hábleme en español que no entiendo el catalan”. Amb la sang encesa es va originar una discussió:
-Doncs miri, parlo en català perquè estic al meu país i perquè em surt dels collons!
A la que ella va respondre:
-Yo tambien estoy en mi país; esto tambien es España!
Després d’un creuament de frases més o menys agre, al final es va aixecar i va marxar, digníssima i ofesa, deixant anar en veu molt alta:
-Nunca más en este lugar, nunca más; todos los catalanes son igual, unos payeses catetos...!
És clar que, què hi feien persones tan distingides amb nosaltres, els desgraciats de l’Imserso? Si tant volien marcar, haurien d’haver anat a la zona dels clients privats, no crec que el preu hagués estat un problema per a ells. Els clients particulars tenien un menjador per a ells sols, amb un menú força més exquisit, i anaven abillats amb moderns barnussos de microfibra i xandalls de marca, enlloc d’anar amb roba de mercat com nosaltres... Ai, els pretensiosos, fatxendes, entonats, pets pudents i presumits...!
A la zona del termalisme, principalment a les piscines, hom podia veure les múltiples cicatrius de guerra amb què la vida ens ha anat marcant a cadascú de nosaltres. Amb persones grans, aquests senyals són més evidents. Hi havia un gran respecte de tothom per a tothom. Les dones lluïen banyadors adequats a la seva figura, fos quina fos, i els homes anaven amb discrets banyadors amb una mica de camal. Només una nota discordant: el milhomes  de la nostra taula, el iaio prepotent i insuportable, anava amb tanga! 83 anys, una panxa prominent, el cos doblegat, el cap enlaire, la mirada cínica i aquell tanga xop, que cedia al pes de les seves boles arriades tot formant un llarg apèndix que li penjava com un pèndol... Era fastigós. Un senyor de les terres de l’Ebre la va clavar amb el seu comentari: “Recollons, si sembla que porte la bossa dels musclos penjada al davant!”
Sí, amics meus, la decrepitud hi és; però és de savis vestir-la amb elegància.
Imatge trobada a Google
Hi havia també en el nostre grup una curiosa parella amb arrels andaluses. Ella devia fer 1,80 d’alçada i arribava quasi als 100 Kg., era decidida, parladora i salerosa, mentre que el seu marit era baixet i escanyolit, apocat i babau. M’imagino que algun dia, a la piscina, ell potser em va mirar més del compte (sóc totalment innocent, només que encara no he arribat als 60 anys i estic més aviat prima!). Ho suposo perquè de sobte ella va reaccionar com una femella en zel, abraçant-se a ell i magrejant-lo i fent-li petons, mentre anava repetint: “Ay, mi tezoro” i m’anava enviant mirades assassines perquè em quedés ben clar el missatge. Ell gairebé ni es veia, amb aquella mole al damunt; semblava força esverat i mica més si no s’ofega!  Com vaig haver de reprimir-me aquell dia per no riure obertament! Vaig pensar: no cal que pateixis, dona, que ni regalat te’l voldria, el teu “tezoro”! A partir de llavors em vaig mostrar molt simpàtica amb ella per treure-hi ferro, això sí, procurant no fer ni una llambregadeta per error al seu marit! Sembla que va funcionar. Pobreta, no calia que patís...
La doctora ens recomanava a tots els pacients beure vuit vasos d’aigua d’alguna de les fonts termals. Sembla que tenien poders per curar-ho tot. Jo pensava: i encara que hi hagués alguna cosa del cert en això de les propietats curatives de les aigües, què passaria després, quan tornéssim a casa nostra i continuéssim bevent la de sempre? Per tant, ni de bon tros vaig seguir la predicció.
Sí que m’agradava, però, passejar pels jardins del balneari a la recerca de les diferents fonts. La del Bou era la meva preferida. Pels deliciosos caminets les anàvem trobant totes i tastant-les,  comparant-ne la temperatura, aturant-nos davant les cascades i els ponts de fusta, pujant i baixant escaletes, cercant els gripaus que raucaven entre l’aigua estancada, embadalint-nos amb els brolladors... Vaig deixar sense complir el desig d’asseure’m unes hores a llegir en algun dels bancs dels jardins perquè tot i el sol la temperatura era encara massa fresca per estar-se quieta molta estona...
Alguna nit hi havia sessions d’animació. Van actuar uns acordionistes de la vall i ho van fer força bé. Algunes parelles ballaven, d’altres s’ho miraven complagudes, cantant i aplaudint. No va ser ni de bon tros una vetllada com la que ens va oferir el Pont d’Arcalís l’agost de 2013 a la plaça d’Erill la Vall, però va ser força agradable.
I un dels dies més impressionants va ser l’1 de maig, el diumenge de la nevada. Espectadors privilegiats, ho vam contemplar des de les finestres de la sala, veient els avets centenaris balancejant-se desesperadament al compàs del fort vent que bufava...
Després de les sessions termals havíem de passar una estona al solarium, en unes gandules, amb la vista espectacular de les muntanyes davant nostre. Era una estona de relax total, per assaborir el descans, la felicitat. Aquella horeta sempre la passava acompanyada d’algun bon llibre: em vaig llegir “He d’anar-me’n”, de les Cornèlies, i una bona part de La finestra de Vermeer, de Pere Rovira. També la lectura en un indret com aquell era una experiència meravellosa...
I en podria explicar tantes i tantes més, de vivències, i no acabaria...
En resum, dos móns paral·lels i convergents alhora: el que transcorria a dins les parets del balneari i el de portes enfora, on el gaudi de la vall es convertia en l’avantsala del cel. No cal dir que en recomano l’experiència. Jo, per la meva part, el proper any intentaré repetir-la, ja no com a novata sinó com a alumna que cerca l’excel·lència.